divendres, 26 de desembre de 2008

El senyor Zapatero i " la màquina de fer diners "

El professor Franz de Kopenhaguen
Els que ja fa anys que transitem per aquest món, podem recordar el TBO, ( ignoro si encara s’edita ), un setmanari d’historietes amb uns personatges que havíem arribat a considerar-los com a propis. La família Ulises, en Melitón Pérez, la senyora Filomena i el seu consultori sentimental, les aventures africanes d’en Morcillón i el seu ajudant en Babalú……ens feien passar amb les seves peripècies estones ben entretingudes, fins al punt que es feia llarg haver d’esperar una setmana per anar-lo a comprar-- si no ho recordo malament cada dijous-- a la llibreria de can Pascal, al carrer de la Rutlla. N’hi havia un, el professor Franz de Copenhaguen, que era dels meus preferits. Es tractava d’un “ savi “ que inventava màquines de tota mena. Servint-se de politges, claus, ferros, trossos de fusta, cordes, morters, embuts…amb qualsevol material, el senyor Franz, tenia l’habilitat per a construir enginys per ajudar a fer un treball, el més complicat que hom pugui imaginar-se. Des de donar menjar a les vaques fins a un artilugi per a refrescar-se de la calor en època estiuenca, no hi havia cap problema que l’eminent científic no pogués resoldre. Per descomptat tot automatitzat, no calia moure ni un sol dit, per tal que l’enginy funcionés a la perfecció i el més important, sense despesa energètica, vaja, el moviment perpetu. Però, i malgrat els coneixements de que disposava el savi, no va trobar la manera ( que jo recordi ), de imaginar un mecanisme que fabriqués diners.

El que mai va aconseguir el saberut professor Franz de Copenhaguen, com per art d’encanteri, ho ha fet realitat el govern de la Nació, sembla que mercès a les aptituds quasi màgiques del seu president, el senyor Zapatero. No fa massa temps, just tres mesos tirant llarg, se’ns deia i repetia que els pressupostos per l’any vinent serien, per mor de la davallada econòmica, difícils de quadrar, que el govern es veia obligat a fer mans i mànigues per tal que els comptes sortissin.Quan se li recordava al senyor President, el comprimís adquirit, de destinar els recursos econòmics per tirar endavant la segona fase del desplegament de la Llei de la dependència, responia diguent que la “ conjuntura econòmica “ aconsellava no tocar les arques de l’Estat, per “ tenir un roc a la faixa “ per un si de cas…Res a dir als quatre-cents euros si s’haguessin lliurat en base a criteris selectius, amb equitat, a les persones amb rendes salarials més baixes, i no de manera lineal. El senyor Botín, president del banc Santander—per posar un exemple-- i com ell milers d’altres persones amb quantioses fortunes-- també varen beneficiar-se dels 400 euros. En el primer dels supòsits, hi hauria hagut uns diners, que tot i ser insuficients, es podrien haver assignat a l’esmentada llei.

Esclata la crisi—recordem que fins a darrera hora no n’hi havia—i, de sobte, el senyor Zapatero posa en marxa l’invent: la màquina de fer bitllets. Surten diners per totes bandes, a dojo. Les entitats financeres, bancs i caixes d’estalvis reben quantitats milionàries d’euros sense cap classe d’intervenció ni control per part del poder polític, tot i tractant-se de diners dels ciutadans. El senyor Solbes, a demanda de l’oposició, es veu forçat a comprometre’s, en el termini de quatre mesos, a examinar el bon fi d’aquests diners. Cal recordar que han sigut entregats amb la obligació per part de les entitats financeres, de destinar-los a ajudar a les petites i mitjanes empreses ( pòlisses de crèdit i avals, per aturar en el possible la sagnia de l’atur) i també per assistir a les persones. Pel que jo sento, sembla que fins ara, aquestes ajudes no han arribat a qui corresponen i haig de creure que és cert. No he sentit a cap persona del govern desmentir aquesta afirmació, per tant és natural que pensi que aquests cabals, es destinen a d’altres “ necessitats “.

Vuit mil milions d’euros pels ajuntaments. La “ màquina “ funciona a tot gas. Benvinguts siguin;els ajuntaments es troben i no només ara i degut a la davallada en el sector de la construcció, en una situació econòmica compromesa. Sant Feliu rebrà la ratlla de 3.800.000 euros( 177 euros per persona empadronada ) que ja han sigut adjudicats a diferents obres d’arranjament de camins, clavegueram, asfaltat de carrers, adequació de voreres, conducció d’aigua…..Tots aquests diners obligatòriament han de ser gastats en obra pública. És el meu parer que s’hauria d’haver respectat l’autonomia municipal, i permetre als ajuntaments esmerçar una part d’aquest dineral en d’altres destinacions a criteri del govern municipal, que és el que millor coneix les necessitats de la població. La companya Núria Rivas, regidora d’Educació a l’ajuntament de Palafrugell, ho exposa en un article publicat en el Punt Diari: “ Crec que una part de l’assignació, hauria de poder ser destinada, amb caràcter extraordinari, a despesa en serveis diversos, la demanda dels quals desborda els ajuntaments i a les entitats socials, degut a l’evolució de la crisi. Sens dubte, aquesta nova manera de distribuir els recursos significaria uns terminis més llargs d’aplicació, amb resultats més diferits en l’evolució de l’atur, però un millor aprofitament de la iniciativa a mig i llarg termini.”
Les obres han de ser executades en el termini màxim de nou mesos. I després què? Des de fa molts anys, les administracions locals reclamen un millor finançament i pel que veig, la voluntat política del govern central, es troba molt allunyada de donar satisfacció a la justa demanda que plantegen els ajuntaments. Molt m’hauria d’equivocar si abans d’un any, els ajuntaments no es trobaran davant d’una situació encara pitjor que la que estan passant Sense una nova llei de finançament de les hisendes locals, aquests prop de 4 milions d’euros, seran com el que deien les nostres mares i àvies, quan volien mencionar un remei que no servia per res o, a més estirar per poqueta cosa: “ un pegat foradat “. A hores d’ara, els ajuntaments reben a l’entorn d’un 13% del PIB, del tot insuficient per satisfer les demandes de la ciutadania. La participació en els impostos generals de l’Estat, que permetessin arribar a un 25% del PIB, tal com passa en els països del nostre entorn més proper ( França, Holanda, Bèlgica, Alemanya…) seria la quantitat mínima imprescindible per prestar un bon servei i de qualitat al veïnatge.

M’arrisco a afirmar que la “ invenció “ ideada per "l’acreditat" senyor president, haurà de continuar treballant una llarga temporada per anar fabricant diners. La crisi tot just ha començat i penso que el seu abast el desconeixen inclús els més experimentats economistes i també els responsables polítics. El sector de l’automoció també reclama ajudes i mica en mica s’hi aniran afegint altres col·lectius. Han desaparegut, com si s’haguessin volatilitzat,talment com si un cicló s’hagués endut els bitllets a espais inabastables, quantitats de diners que recorden magnituds només contemplades en el camp de l’astronomia, i fins ara no he vist cap d’aquestes persones que en són els responsables, rendir comptes davant la judicatura.Fins ara, es van posant pedaços amb els diners dels ciutadans i molt em temo que aquesta decisió política, s’anirà mantenint.

Corol·lari:

La màquina ideada pel senyor Zapatero, fabrica diners, certament, però no és perfecte. Ai las!!, el nostre president, a qui no nego grans capacitats, no se’n ha sortit del tot. Surten bitllets “ a tutti pleni “ però no de franc, no són gratis, caldrà pagar-los. I la pregunta que se’n desprèn és: qui i com es pagarà el deute? Eixugarem el dèbit els de sempre, els que històricament hem pagat els plats trencats de les crisis periòdiques del sistema capitalista. De fet ja hem començat a desembutxacar, contribuint amb diners públics, a tapar les vergonyes d’uns afectats per la malaltia de la cobdícia; un mal que no els hauria d’excusar de les responsabilitats que tenen, començant per retornar els diners que amb pràctiques fraudulentes s’han embossat. I com el pagarem? Sense cap dubte, amb una retallada en l’Estat del Benestar. Un increment en els impostos indirectes, un desmillorament per la retallada de recursos en aspectes com la sanitat i l’educació i un empitjorament en els serveis socials d’atenció a les persones desvalgudes i necessitades seran les principals “ medecines “ que els governs aplicaran, remeis que al meu entendre no seran suficients per retornar la salut al malalt. Una intervenció quirúrgica a fons és el que li cal a aquest pacient, altrament la recuperació total és impossible i la recaiguda que es produirà més o menys tard pot arribar a ser definitiva.


diumenge, 21 de desembre de 2008

Miguel Núñez ( ha mort un heroi )






I no va errat en Jordi Borja quan qualifica en Miguel Núñez com heroi.. Els que vàrem tenir la sort de fer-ne coneixença sabem de la seva humanitat. Parlem d’un home bo, que va viure la major part de la seva vida amb dedicació a la lluita per la democràcia.. Compromès amb el temps que li va tocar viure, la guerra, l’exili, la lluita en la clandestinitat. Un referent per a totes les persones que estimem els drets humans, que ell va saber defensar en les circumstàncies més difícils i arriscades.

A Sant Feliu a més del pare i de nosaltres hi tenia també dos grans amics: la Maria Àngels Comas i el seu company l’Àngel Jiménez. La primavera de l’any 2004 va visitar per darrera vegada la nostra vila, a invitació d’aquests amics, per presentar el seu llibre autobiogràfic “ La Revolución y el Deseo “. Va ser l’última vegada que vaig veure’l.

A vingut a morir a Catalunya, el nostre país, que ell va estimar i defensar com el primer dels nascuts ací. Josep Benet, Antoni Gutiérrez ( el Guti), Gregorio López Raimundo han mort al llarg d’aquest any. Ja no són amb nosaltres, però sempre seran un exemple que caldrà recordar. Com be diu Brecht, són “ aquells “ que han lluitat tota la vida.

En Jordi Borja, fundador de Bandera Roja i després dirigent del PSUC, prestigiós geògraf i urbanista ( recordem la feina feta en l’organització de les Olimpíades, quan era regidor de l’ajuntament de Barcelona), ha escrit en el diari El País aquesta necrològica, que penso, és un retrat del que fou en Miguel Núñez.


+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Adiós a los héroes
JORDI BORJA 24/11/2008
Brecht, escritor, hombre de teatro y comunista, no apreciaba los países o los momentos históricos que requerían héroes. El siglo XX, de revoluciones y contrarrevoluciones, de progresos sociales y de guerras y campos exterminadores, genera inevitablemente criminales y héroes. El siglo actual, por lo menos en Europa, principal escenario de las tragedias pasadas, parece haber dejado atrás la era de las revoluciones. Y dudamos de que Talleyrand pudiese decir de estos tiempos posrevolucionarios su hermosa y aristocrática añoranza: aquel que no vivió los tiempos anteriores a la revolución no conoció la dulzura de vivir. Nuestros tiempos, oscilantes entre la histeria economicista y el aburrimiento social, no son dulces, son banales y patéticos. No son tiempos, en todo caso, para héroes.
Líderes como Miguel Núñez y tantos otros parecen supervivientes de un tiempo pasado. Sin ellos no seríamos lo que somos
Los héroes del pasado se van elegantemente por el foro. Como ahora Miguel Núñez, que acaba de morir en Barcelona a los 88 años. Un tipo de héroe particular, de una personalidad que seducía, convencía y nos hacía siempre, después de hablar con él, sentirnos mejores. El hombre brechtiano que hacía propuestas y nosotros las seguíamos. Comisario en el Quinto Regimiento con Miguel Hernández a su lado, encarcelado al terminar la Guerra Civil, dirigente político de los maquis a finales de los cuarenta. Luego, clandestino en la década de 1950 hasta su detención y nueva larga estadía en la cárcel de Burgos a partir de 1958. La aventura de sus interrogatorios y de su declaración en el juicio se convirtió en un referente mítico para aquellos que iniciábamos nuestra actividad contra la dictadura. Sus enfrentamientos verbales con el siniestro Creix, jefe de la Brigada político-social, el que ordenaba la tortura y le amenazaba con dejarle medio muerto si no hablaba. Miguel, colgado del techo sin tocar el suelo, recibiendo los golpes lo ridiculizó haciéndole confesar delante de sus policías que él, Creix, sí que denunciaría a sus colegas si se encontrara en la misma situación. El juicio generó dos mitos, uno interno al partido y a sus entornos, Miguel Núñez, y otro que pronto adquirió carácter público, su abogado, Josep Solé i Barberà.
A finales de los sesenta sale de la cárcel y vuelve a su puesto en la clandestinidad. Responsable político del PSUC en Barcelona, el principal dirigente que mantiene contactos permanentes en Cataluña con las organizaciones obreras y los sectores intelectuales y profesionales adquiriendo un gran prestigio, por su inteligencia, su valor y su enorme capacidad de seducción. Hasta la legalización del PSUC en 1977 Miguel vivió a lo largo de casi 40 años en la clandestinidad o en la cárcel.
Este personaje, como él insistía, era una persona con vocación de hombre corriente que asumió ser un héroe. Y como tal, como personaje, era él y muchos. En la cárcel el militante político sólo se vive, intensamente, con las razones y las esperanzas que dan sentido a tu vida prisionera, si estás con los otros. Y en la clandestinidad lo mismo, tu trabajo, tu vida cotidiana, tu seguridad, depende de muchos otros, que más anónimamente que el "clandestino" se juegan también la vida y la libertad con él. Los líderes como Miguel, y los anónimos como tantos otros, ahora nos parecen supervivientes de un tiempo pasado. Hoy, se desconocen o se olvidan, pero sin ellos no seríamos lo que somos, no viviríamos como vivimos.
Miguel, en la democracia, adivinó muy pronto que si quería continuar siendo el de siempre, su lugar no estaba en el Congreso, aunque fue diputado algunos años. Y se volcó hacia América Latina para convertirse muy pronto en un referente tanto de la cooperación europea como de la izquierda latinoamericana. Pero es otra historia, no la que contamos ahora. El personaje al que despedimos es al que hemos conocido más directamente, fue un dirigente comunista a la vez muy típico y muy peculiar. Típico puesto que realizó un "parcours sans faute", una trayectoria modélica de disciplina, sacrificio y eficacia. Y al mismo tiempo una individualidad de la que emerge una terrible lucidez crítica.
Su historia política él mismo la ha contado en su libro La revolución y el deseo. Otros podrán referirse a la persona bondadosa, cálida, estimulante. Creo que a él le complacería que una reflexión sobre él nos ayudara a entender la ambigüedad del "héroe comunista". Los personajes heroicos son, a pesar suyo quizás, inevitablemente ambiguos. Su fuerza viene de sus convicciones. Y éstas conducen a considerarse fácilmente depositarias de la verdad. El protagonismo relativo del Partido Comunista en la resistencia antifranquista vino de su militancia y de sus cuadros dirigentes animados por una parte de realismo práctico a medida que crecía su inserción social a partir sobre todo de las décadas de 1960 y 1970. Pero a la vez estaban animados por una conciencia mesiánica, se veían portadores de una sociedad mejor, casi idílica. La referencia a la Unión Soviética se fue debilitando especialmente después de la invasión de Checoslovaquia (1968), pero sin una crítica radical de la misma y se mantenía la utopía de crear una nueva sociedad siendo el partido el principal protagonista de la obra. En consecuencia, la crisis del bloque socialista en la década de 1980 creó un vacío desconcertante. La fuerza y el prestigio del partido radicaban en buena parte en su disciplina, tan inherente a la dura clandestinidad como al sustrato cultural mesiánico, reforzado, además, por un cierto culto a la personalidad, a sus "héroes".
Miguel no quería ser mito, ni héroe. No estoy seguro de que fuera sólo modestia. Veía el peligro que conllevaba esta mitificación. En más de una ocasión en nuestras últimas conversaciones me comentaba con indignación la frase que en otros tiempos se aplicaban a los que discutían alguna consigna de la dirección: mejor equivocarse con el partido que acertar en su contra. Su posición crítica iba mucho más allá de la denuncia del estalinismo, aunque fue uno de los primeros dirigentes comunistas españoles en criticar no los excesos solamente, sino la misma naturaleza del llamado "socialismo real" y lamentaba el prolongado silencio de los comunistas democráticos sobre ello. Su crítica se extendía a la concepción de los partidos como depositarios únicos del poder, como portadores de la verdad y como moduladores de la sociedad.
Con un cierto humor comentábamos recientemente que algo de "locura" había en nuestra militancia comunista. Sabíamos lo que suponía esta militancia durante el franquismo, que nos dedicaba una atención perseguidora preferente. Y éramos conscientes de que en una democracia plural seríamos un partido más, sin el protagonismo de la clandestinidad. Y para colmo si alguna vez el partido comunista clásico se hacía con el gobierno, era muy probable que, en el mejor de los casos nos mandaran a casa o alguna actividad secundaria al extranjero.
Esta mezcla de lucidez crítica y esperanza a pesar de todo fue quizás la mejor cualidad de estos héroes que nos dicen adiós. No es su tiempo, pero pobres tiempos si ninguna ilusión futura nos guía en este presente gris.




dilluns, 15 de desembre de 2008

Parlem de la crisi ( 3 i final )

Wall Street
La Crida de Ginebra

Consell d’Europa, tractat de Roma, acords de Schengen, tractat de Mastricht: a l’ombra d’aquesta Europa en construcció visible, oficial i respectable, s’hi amaga una altra Europa, més discreta i menys confessable. És l’Europa dels paradisos fiscals que creix sense vergonya gràcies als capitals, als que dóna refugi. És també l’Europa dels llocs financers i dels establiments bancaris, on el secret bancari és molt sovint la coartada i l’aixopluc. Aquesta Europa és utilitzada per reciclar diners.

Els circuits ocults que utilitzen les organitzacions delictives, es desenvolupen en el mateix temps que els negocis financers internacionals i també alhora que les empreses multipliquen les seves activitats i/o transfereixen els seus estatges fiscals més enllà de les fronteres nacionals. Algunes persones i també alguns partits polítics, en ocasions han aprofitat aquests circuits. D’altra part les autoritats polítiques, es mostren avui en dia, incapacitades per atacar amb claredat i eficàcia aquesta Europa de l’ombra.

Diners d’origen fraudulent quan no de procedència delictiva, viatgen sota l’empara de societats off-shore, anònimes, controlades per “respectables “ legataris, que són generosament retribuïts pel seus favors. Aquests diners es dipositen o inverteixen fora de qualsevol control. La impunitat la tenen quasi assegurada. Caldria que passessin anys, per tal que la justícia pogués trobar la pista d’aquests diners. En la majoria dels casos un intent impossible, donat el marc del quadre legal actual, herència d’una època en que les fronteres encara tenien un sentit per les persones, els béns i els capitals.

Per tenir la possibilitat de lluitar contra una criminalitat que aprofita els reglaments en vigor, seria necessari abolir amb tota urgència, l’excessiu proteccionisme legal en matèria judicial. Caldria establir un veritable espai judicial d’àmbit europeu, en el que els jutges i magistrats poguessin amb tota llibertat buscar i intercanviar les informacions que creiessin útils per les investigacions en curs.

Demanem, doncs, la posada efectiva dels acords de Schenguen, que preveuen la transmissió directa de comissions requisitòries i el resultat de les investigacions judicials sense interferència dels governs i sense la possibilitat de recursos per via diplomàtica.

Esperem, en nom de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, la signatura d’acords entre els països europeus, que tendeixin a:

Garantir l’aixecament del secret bancari en cas de peticions internacionals en matèria penal, provenents de les autoritats judicials.

Reconèixer a tots els jutges el dret a adreçar-se directament a qualsevol altre jutge

Les transmissions immediates i directes del resultat de les investigacions de les comissions requisitòries internacionals.

Inclusió de reciprocitat administrativa en matèria fiscal. En aquest sentit proposar la creació d’una nova incriminació penal “ estafador fiscal”, en el cas que el frau hagi estat comès, emprant maniobres fraudulentes, amb la intencionalitat de dissimular la realitat.

És el nostre desig , amb aquesta crida, contribuir, en interès de la nostra comunitat, en la construcció d’una Europa més justa i més segura, en la que el frau i el crim no puguin beneficiar-se d’aquesta impunitat i de la que la corrupció sigui realment eradicada.

En defensa de la democràcia a Europa i de la veritable garantia dels drets dels ciutadans.

( aquest document fou entregat als governs dels països europeus amb data 1er d’octubre de l’any 1996 ).
El signaven set juristes de reconeguda vàlua, entre ells el senyor Carlos Jiménez Villarejo, que fou fiscal en cap a l’Audiència Nacional, per a lluita contra la corrupció.


Comentari

Aquest és el tercer i darrer escrit sobre la crisi. Penso que el contingut d’aquest document—redactat fa més de 10 anys-- ens explica amb tota nitidesa la cobertura legal que gaudeixen aquestes persones, disposades a les més abominables actuacions en nom del diner. Capitals que venen de la prostitució, de les drogues, de la venda d’armes, del crim organitzat, del control dels aliments......Veritables terroristes de coll blanc, que amb la seva cobdícia, condemnen a milions de persones a la fam, la misèria, les malalties i en el cas de conflictes bèl·lics a la mort.

D’altra banda, també s’expliciten les mesures que caldria prendre per acabar amb aquesta situació. La responsabilitat dels poders públics per dotar a la judicatura de millors medis per perseguir aquesta classe de delinqüència. Només el poder polític-les persones que lliurament hem escollit—pot enfrontar-se amb aquesta xacra que cada dia més, s’introdueix en el món polític i també judicial. La corrupció ha fet acte de presència en els despatxos d’alguns dels nostres polítics, malauradament en tenim moltes evidències. Algunes actuacions judicials ens indiquen que l’ànsia de diners també ha afectat aquest poder de l’Estat, el que hauria de ser el garant dels drets de tots nosaltres i l’empara davant d’aquestes persones mancades de tot humanisme.

Sobre la crisi s’ha escrit, gosaria dir, milers i milers de pàgines, s’han esmerçat hores i més hores parlant-ne, tothom o quasi tots no només n’hem sentit parlar, també hi hem dit la “nostra”. És indubtable que les conseqüències d’aquesta davallada econòmica-financera, tot just ha començat. Hem arribat a l’extrem, que cada dia quan ens llevem, pensem: i avui què? Tinc la percepció que ningú, ni les persones que hi han intervingut, ja sigui per acció ( els especuladors financers) o per omissió, ( alguns responsables polítics) tenen les dades que els puguin indicar l’abast d’aquestes dificultats que ens toquen viure.

Hi ha un aspecte, derivat d’aquesta situació, que al menys jo, no n’he sentit parlar massa. És la meva intenció acabar amb una reflexió a l’entorn d’una de les qüestions que més em preocupa. Ja abans de tot aquest enrenou, i per raons que per ser conegudes m’estalviaré mencionar, la credibilitat en l’activitat humana com és la política anava minvant i la confiança en les persones que l’exerceixen—els polítics—anava decreixent.
En un escenari, com el que hem començat a viure, aquesta desconfiança—hi voldria espifiar-la—anirà a l’alça. La primera seqüela de la crisi, sens cap dubte, serà la manca de treball que ja moltes persones han començat a patir. Fins ara de feina n’hi havia hagut per a la majoria i qüestions derivades per mor de la vinguda de persones d’altres indrets, a excepció d’alguns fets puntuals, no havien tingut conseqüències. Caldrà fer un esforç en aquest sentit per part de tots, reclamar drets socials a les administracions, que ningú es quedi al marge de l’atenció que com a persones—que tots som—ens pertoquen. Procurar que la cohesió social es mantingui, que sapiguem exercir la convivència. En èpoques de dificultats—i la història ens ho ensenya—no hem de permetre que s’aprimi la democràcia. Si no ho fem així, correm un gran perill, com és el de malmetre una manera d’entendre les relacions que, malgrat les mancances que pugui tenir aquesta forma d’Estat, ens ha permès viure amb respecte entre nosaltres i amb el reconeixement dels drets més elementals que li corresponen a les persones.







dijous, 4 de desembre de 2008

Pinzellades ( 5 )

1) Una manera d'entendre la democràcia molt " sui generis "
2) De professió Gran Duc
3) El nou govern dels Estats Units i la política exterior
4) Barça!!




El senyor Rodríguez Ybarra, durant tants anys president d’Extremadura ha vingut a Barcelona. Ho ha fet, en ocasió de presentar les seves memòries. Darrerament sembla que hi ha com una mena de falera a escriure llibres de memòries. Fa un parell de setmanes es presentà el llibre del president Pujol i aquestes darrers s’han editat els records dels senyors Ybarra i Maragall. No hi tinc massa tirada a comprar llibres d’aquests continguts, excepció quan són publicats a títol pòstum. Si es tracta de personatges i molt en concret que han tingut responsabilitats públiques, em quedo amb la sensació que no m’ho acaben d’explicar del tot, vaja, que em deixen amb la mel als llavis. Potser és degut i raons tindran per fer-ho així, per sentit de responsabilitat. També he pensat, que hem manca la capacitat de no saber interpretar més enllà del que diuen. Allò de llegir “ entre línies “.

Ahir al matí, fent “zapping” radiofònic, vaig poder escoltar—ja començada-- una entrevista que li varen fer. Diria que més que una entrevista, era una conversa a tres bandes. Els senyor Luis Foix i Vicent Sanchís acompanyaven al senyor president.
El senyor Foix amb un to moderat però en cap cas mancat de fermesa i el senyor Sanchis amb un accent més abrandat, de contingut netament sobiranista. Trenta anys de la Constitució, era una data que no podien passar per alt els interlocutors. El primer que va manifestar el senyor Ybarra, entorn de la qüestió, era que calia modificar la Carta Magna. Vaig quedar-me d’una peça, astorat, no em creia el que acabava d’escoltar. I feia bé, de no donar-hi crèdit. Raonava l’expresident, que en el seu moment, l’any 1977, la Constitució havia estat una eina útil per acostar posicions divergents—i en ocasions radicalment oposades—per trobar via consens, un marc de relacions que possibilités un nou règim polític en el l’Estat. Punt i a part.
. El senyor Ybarra considerava que la Constitució permetia, als partits anomenats nacionalistes, participar i en moltes ocasions condicionar la política de tot l’Estat. Afegia, que ja li hauria agradat, poder negociar amb el govern de torn, des de posicions avantatjoses com havia pogut fer el senyor Pujol. En conclusió, mostrava el seu desacord, amb el fet que opcions polítiques que representaven només part del territori, tinguessin la possibilitat d’influir en les decisions del govern central, disposicions que afectaven al conjunt dels ciutadans de la nació. Abogava el senyor Ybarra per modificar la Constitució, en el sentit de remodelar el Senat, per tal que la cambra alta fos una veritable representació dels territoris. A mi, no em semblaria una mala proposta, ans tot el contrari. Si hagués de pronunciar-me sobre la utilitat del Senat en aquest moment, en conciència hauria de dir que ho ignoro, no gosaria dir que per res, però si que per poqueta cosa. I en ocasions de “refugi” per a polítics en franca decadència. Aquesta fou la primera part, però la segona és.........

Els partits nacionalistes, al seu entendre només ho són els d’àmbit territorial-- PSOE i PP no, pel simple fet que es presenten en tot el país—només podrien presentar llistes pel Senat, i no haurien de concórrer a les eleccions generals, on només es designarien representants de formacions d’àmbit estatal. Les qüestions referents a les autonomies serien substanciades en el Senat. A Catalunya, va concretar com a partits nacionalistes C i U i ERC. Clarament el PP no entra dins d’aquesta exclusió, el PSC tampoc, per distintes raons ( aquest comentari el faig jo) i d’ICV no va ni tan sols fer-ne menció. Si no tinc mal entès, ICV és una formació que està i defensa el dret a l’autodeterminació, però no cal estranyar-se de l’oblit. ICV, té un pes molt escàs en el Congrés.

Potser vaga de fer algun comentari, és d’una claredat meridiana la manera com entén el senyor Ybarra el concepte de democràcia. Clar que vol modificar la Constitució. No en té suficient, amb una llei electoral que prima els partits d’abast estatal i que castiguen a totes les altres formacions polítiques. Voldria fer desaparèixer qualsevol altre opció que entorpeixi el bipartidisme en el Parlament. PSOE i PP i ja s’ho anirien fen, ara tu i després jo.... Quin respecte per tants de milers de votants!! I el més greu, és que aquesta visió injusta, discriminatòria, la planteja un socialista!! Pitjor encara, asseguraria que de “socialistes” com ell, en trobariem.........


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++




El Gran Duc Enric de Luxemburg, de professió Gran Duc, s’ha negat a signar adduint raons morals i de conciència, la llei per una eutanàsia regulada, aprovada pel Parlament. Una llei amb normes molt precises: ser major d’edat, que el diagnòstic sigui irreversible i confirmat per un altre metge, que el pacient hagi manifestat en condicions de total lucidesa la seva voluntat......
Luxemburg, “ disfruta “ d’un règim de monarquia “constitucional”, en el que el Duc, pot negar-se a signar acords presos pels legítims representants de la voluntat popular i ho pot fer, ja que la Constitució així ho expressa.Hauré de pensar que sempre hi ha un pitjor. A casa nostra,el Rei, estar obligat a rubricar les lleis que promulga el Parlament, no pot negar-s’hi, pel fet que la Constitució proclama que la sobirania rau en el poble.

Una vegada més queda palesa que el binomi democràcia—monarquia, són conceptes antitètics. Un dels fonaments de la democràcia és la igualtat i en un règim monàrquic, pel sols fet d’haver nascut en una família determinada, els seus membres gaudeixen d’un status polític, econòmic i social preeminent respecte de la resta dels ciutadans.

El senyor Duc, manifesta arguments de contingut moral per negar-se a sancionar la Llei.
Ho té fàcil per sortirse’n del compromís. Li suggereixo que faci el mateix que el seu parent, el rei Balduí de Bèlgica, que l’any 1990 va renunciar a la corona un parell de dies, per no haver de signar la llei de l’avortament. Clar que el rei, amb un capteniment digne de respecte, va tornar a recuperar la corona, per no perdre els privilegis que encara conserva. La immoralitat de la moralitat.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Voldria equivocar-me però molt em temo que l’encertaré. M’arriscava a preveure que en política exterior pocs canvis hi hauria, tot haver guanyat el senyor Obama.
Els fets així m’ho confirmen. El nomenament de la senyora Clinton, com a secretària d’Estat—càrrec que es correspon amb el de ministre d’Afers Exteriors—no preveu cap mena d’innovació essencial en la relació del govern dels Estats Units amb la resta de països. Només cal recordar el discurs respecte d’aquesta qüestió, quan les primàries per a la tria del candidat presidencial del partit demòcrata. Ens feia saber, la nova ministressa, que les propostes que feia el seu adversari posaven en perill la seguretat de la nació i que el que calia era fermesa i continuitat en la política exterior. Ni parlar-ne d’una nova forma de relació fonamentada amb el respecte i la igualtat amb les altres nacions. De la possible retirada de l’Irak, ni que fos esgraonada, ni tan sols contemplar aquesta possibilitat, ans el contrari, augmentar-ne el nombre en recursos humans i materials. És possible que hi hagi un cert canvi en les formes però no el fons. Obama—ja ho ha dit—es mostra disposat a parlar amb tothom—o quasi tothom—i penso que ho complirà, però només per fer visible un canvi d’actitud. No més enllà—poso per exemple—de tancar la presó de Guantànamo, però sense posar en mans de la justícia als responsables d’aquesta infàmia.

D’altra banda ratificar com a ministre de Defensa, la mateixa persona que té aquesta responsabilitat amb l’administració actual del president Bush, no convida en absolut a ser optimistes en el sentit de canvi en polítiques de contingut social. La indústria armamentista—i m’agradaria equivocar-me—continuarà gaudint d’un tracte prioritari.
I aquesta priorització enllaça amb l’immovilisme en les relacions exteriors. Persistir amb el discurs de la seguretat per no minvar els guanys escandalosos i vergonyosos dels “ lobys” de la indústria de guerra.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Els “ culés “ estem d’enhorabona. Ho anem guanyant quasi tot i ja estem parlant que si un nou “ dream team”, del Barça de les cinc copes, de l’època de Helenio Herrera ( quan es guanyaven els partits sense baixar de l’autobús ).........Sense cap ànim d’aigualir el vi, és un fet, que fins ara no hem conquerit cap trofeu i que massa sovint passem de l’eufòria a la tristesa, quan no al cabreig.Això del futbol és d’una immediatesa absoluta. Noranta minuts escridassant als jugadors i en el darrer segon un gol i de rebot, provoca el deliri dels afeccionats L’equip fa un bon futbol, sens dubte, es juga en sentit col·lectiu, amb ganes i sense fer el carcant, com succeïa la temporada passada. Els jugadors i no oblidem que si fa no fa són els mateixos que la temporada passada, tenen una actitud del tot diferent. Anem pel bon camí i tenim molts trumfos a les mans que ens poden conduir a obtenir victòries en qualsevol dels fronts en que estem. A mi personalment, m’agradaria que guanyéssim la lliga. Un triomf en aquesta competició, és la mostra d’haver sigut el millor, de la regularitat, d’haver emprat en cada moment la tàctica deguda davant l’adversari, del treball conjunt de l’entrenador i dels jugadors.

Posats a demanar, m’apunto a guanyar-ho tot, la Lliga, copa, champions i el que es presenti, fins i tot els partits de costellada. A “ rebaixar “ sempre hi som a temps i, en qualsevol cas ja ens ho recordaran els nostres contrincants. Apa Barça!!





dilluns, 1 de desembre de 2008

L'ús del català en els mitjans públics audiovisuals







Fa un parell de setmanes, el senyor Martí—lamento no recordar-ne el nom—president de la secció de filologia de l’Institut d’Estudis Catalans, va fer unes primeres declaracions en les que denunciava les mancances de correcció en l’ús de la llengua, per part de la majoria dels professionals dels medis audiovisuals públics de casa nostra. Apuntava la possibilitat de sancions en el cas d’excessos en la mala utilització de l’idioma, per part dels que ell deia, tenien l’obligació d’esmerçar-se en emprar amb la màxima pulcritud la nostra parla.
Deia, i jo ja hi estic d’acord, que les persones que tenen la responsabilitat de comunicació en els medis públics, han de procurar fer també una feina en defensa de la millora en l’ús del català. És del tot cert, que en ocasions massa sovintejades, podem escoltar veritables “ sacrilegis lingüístics” que els responsables del Consell Audiovisual de Catalunya, haurien de recollir per tal de prendre les mesures corresponents per millorar aquesta situació i no només en el vocabulari, que de vegades fa sentir vergonya aliena, sinó també en l’estructura del llenguatge. En posaré dos exemples que es repeteixen de manera continuada. Estem perdent el diferent ús que hem de fer entre el “ tenir” i “l ‘haver “. Avui, tenim que anar a casa de l’àvia a dinar, equivalència de la frase en castellà, quan correctament hauríem de dir que “ hem d’anar “. El verb tenir, en català, té sempre el significat de pertinença, mai d’obligatorietat, imperatiu: tenir diners, por, fred.......Per assenyalar deure, imposició, ens cal emprar el verb haver: hem d’anar a signar els papers, hem de ser respectuosos amb el mestre....
Una altra distinció que fem els catalans, també tendeix a desaparèixer: el tastar i el provar. Aquesta societat de l’abundor ens ha portat a parlar cada dia més sobre qüestions que tenen a veure amb el menjar. Quantes converses no encetem mencionant el que hem menjat o el repàs que tenim previst fer?” Podem provar” i de fet així cal dir-ho, anar amb bicicleta o fer el cim d’una muntanya, però si un amic ens convida a fer un àpat, haurà de dir-nos, “tasta” aquesta menja que he cuinat a veure si la trobes bona. Cada vegada provem més i tastem menys.

Pel que tinc entès, el senyor Martí, ha matisat el tema de les sancions. Quina mesura feríem servir per quantificar les faltes? Quines “penes” es posarien i a qui correspondria decidir-les? De cap de les maneres “castigar” per no parlar amb correcció una llengua. Nosaltres, els catalanoparlants, dissortadament en sabem “ un niu “ sobre les imposicions en temes de l’idioma. Si, que al meu parer, quan una persona vol accedir a un lloc de treball en els mitjans públics audiovisuals, caldria exigir-li un bon coneixement del català. Sempre les mesures “ a priori “.

No hi ha ni la més petita intenció alliçonadora en el que acabo d’escriure. Tot just faig menció d’un fet objectiu que qualsevol el pot viure cada dia. D’altra banda, seria presumptuós i fins i tot estúpid que volgués donar lliçons gramaticals d’una llengua que vaig aprendre a parlar a casa, de la qual em va ser negada l’aprenentatge de l'escriptura a l’escola. Més endavant, quan el meu pare va tornar a casa, després de l’exili, va ensenyar-me a escriure el que bonament va poder, si tenim en compte que ell tampoc havia fet l’escola en català, però havia llegit i la memòria visual ajuda i molt. A la taverna de Can Peric, durant el període de vacances i mentre el pare anava servint gots de vi, un remenat ( carajillo ), una “ mostra “ de cigarretes ( quatre Ideales al preu d’una pesseta), una barreja de conyac, anís o valls ( cass(z) alla ).........jo anava aprenent les primeres lliçons de català. Gràcies pare!!



dimarts, 18 de novembre de 2008

Parlem de la crisi ( 2 )

a Trinity Church i Wall Street

Procuraré ser el màxim de breu, encara que la qüestió dongui “teca” suficient per escriure’n amb generositat.

L’encara president Bush, ens ho ha fet saber en poques paraules. Cal reactivar el consum. I, al meu entendre, encerta el diagnòstic, que no la solució. Ha fallat un dels tres puntals sobre el que s’assenta l’economia de lliure mercat. Producció, distribució i consum, són i per aquest ordre les bases on es fonamenta l’economia dels darrers trenta anys. Ens parlen de refundar el capitalisme. No és cap novetat.La darrera, als anys cinquanta, quan els teòrics de l’escola de Chicago, Friedman i Stigler amb l’aportació del politòleg Fukuyama ( el final de les ideologies, sustituídes per l’ECONOMIA) varen posar les bases per iniciar polítiques neoconservadores acompanyades amb la pràctica de mesures ultraliberals en la vessant econòmica. Des de llavors i amb el discurs de la no intervenció dels poders públics, les polítiques econòmiques encetades per Reagan i portades en el seu extrem en la darrera etapa del govern Bush, ens han abocat a la pitjor de les crisis que ciclicament provoca el capitalisme. En aquesta ocasió una crisi, que no és només econòmica sinó també ambiental i financera.

La producció la paguem entre tots, uns més que altres, ben segur. Els països de l’anomenat tercer món i molt especialment els que formen el continent africà, amb l’espoli que es fa dels seus recursos naturals sense que les poblacions en siguin beneficiades.I a voltes amb conflictes bèlics pel control d’aquestes riqueses. La guerra en la República Democràtica del Congo podria ser-ne l’exemple. Cinc milions de morts,--majorment dones, gent gran i criatures-- milers i milers de persones desplaçades, fugint de la barbàrie, que van a raure en camps d’acollida en els que les condicions de vida són infrahumanes. Les nacions del sud-est asiàtic, aportant mà d’obra a cap preu, sense drets laborals, amb l’explotació de dones i criatures, en unes condicions de treball que, en ocasions són de veritable esclavatge. Ço fa, que les transnacionals,—l’expressió més genuïna d’aquest capitalisme que busca el benefici immediat--, traslladin les seves factories cap aquests països, provocant l’atur en el món que en diem desenvolupat, el nostre.

Un dels orígens de la crisi és ambiental i té a veure precisament amb la dependència de fonts d’energia fòssil no renovable: petroli i gas. No s’han après les lliçons de les dificultats petroleres dels anys 70 i 80, bandejant les alternatives energètiques per evitar l’escalfament del planeta, el canvi climàtic, admès per quasi tothom, que empitjorarà les condicions de vida arreu. En aquest sentit, la distribució de mercancies per carretera i no per transport ferroviari, han contribuït i en no poca mesura a la contaminació ambiental i a la despesa energètica.

En tercer lloc una crisi financera,--un nou factor a afegir--, provocada per la manca de controls públics de les institucions econòmiques i especialment sobre el moviment de capitals. Aquesta inhibició per part del poder polític ha permès la cobdícia i l’especulació, han provocat la insolvència financera i la desconfiança entre les mateixes entitats, amb el resultat de manca de liquidesa.Si entre ells mateixos s’han enganyat, venent-se productes que no eren altra cosa que paper mullat!! ( Potser i com diu l’amic Manel Agüera, caldria, en nom de la solidaritat apadrinar un banquer, pobrissons) Aquesta situació afecta especialment al tercer dels puntals als que feia referència abans: el consum.No hi ha crèdits i, per tant la capacitat de compra disminueix. El trespeus coixeja i ara, a corre cuita, és imprescindible aportar diners públics a les banques.Ja no es parla de contenció de la despesa pública, quan fa quatre dies se’ns deia que no hi havia diners suficients pel desplegament de la Llei de la Dependència. Ara, i sense límit, s’han de tapar els forats.
Altrament tot se’n va en orris. El que hem sentit tantes vegades: a l’hora dels beneficis tot a les butxaques d’uns pocavergonyes i quan els calaixos s’han buidat, els tornarem a omplir amb els diners de tots. Balanços “ a mida”, que han permès repartir-se guanys inexistents, diners que han transitat d’un lloc a l’altre sense cap mena de control i la negligència del poder polític en la vigilància,-- quan no amb la permisivitat--, d’aquesta circulació monetària, que no ha creat cap classe de riquesa, només mercadeig de diners. A l’hora de les xarxes informàtiques i d’Internet, els diners d’origen fraudulent han circulat—i encara ho fan—a gran velocitat d’un compte a l’altre, d’un paradís fiscal a l’altre sense cap mena de control. I la major part d’aquests indrets els tenim a Europa: Gibraltar, Mònaco, Andorra, Liechtestein, Suïssa, països que donen refugi i reciclen sense vergonya, diners que provenen de la droga, del terrorisme, de la corrupció i de les activitats de la màfia.

I fins aquí, el segon dels escrits sobre la crisi que tenim al damunt. No puc precisar quan, però n’escriuré un tercer, i últim, més endavant. Hem tingut la cimera de Washington i està prevista pel que tinc entès una nova trobada dintre d’uns mesos. Estem immersos en un procés de regressió en l’Estat del benestar, que sens dubte anirà augmentant, però també ens trobarem davant d’un altre situació no menys preocupant, i de la que no n’he sentit parlar: un aprimament de la democràcia i en la credibilitat del sistema polític.

dilluns, 10 de novembre de 2008

Des de Nova York ( eleccions als Estats Units)

La Casa Blanca


La nostra filla gran, la Núria, ja fa prop de tres setmanes que es troba a Nova York. Ha pogut viure "en directe" les eleccions presidencials i m'ha tramès aquest "emili".

Després de tot el ruixat mediàtic que hem hagut de suportar, potser una visió des de l'altra banda ens permetrà una millor anàlisi del que ha passat.



+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Entre les moltes coses que no tinc, cal comptar-hi sens dubte allò que en diríem olfacte periodístic. De la mateixa manera que no sé esgrimir una càmera, no busco la primícia, ni tinc la curiositat especuladora que defineix el reporter... Jo, veieu? Passejo...
Al darrer mail que vaig enviar el mes de març us deia que - si no ho evitava ningú - Obama i Clinton deixarien una vegada més la Casa Blanca a un resident republicà. Calia tenir una tirada cap a la macroeconomia per tal de comptar el factor Crisi Econòmica com a un dels elements decisius de la campanya. O tenir, senzillament, una hipoteca i notar, dia a dia,com augmentava el preu del diner. Uns mesos enrere no tenir una hipoteca em convertia en una inconscient, avui per avui fa que el preu del diner em sigui més indiferent que el preu per plana o per paraula, que és del que visc.
Ningú no viu de l'aire, i tothom viu en l'esfera del procés del diner. Més enllà de la Història que sàpiga cadascú, en el imaginari de molts ha cristal.litzat un ens de dimensions monstruoses que, amb la força d'un tsunami, ho escombra tot: l'Economia.
No és una qüestió de blocs, ni d'escala: a Moscou, a Teheran o a Caracas també els han vingut calfreds quan ha baixat el preu del petroli. Si l'Economia es refreda, tothom esternuda.
Aquí, a l'Amèrica, no cal estar pendent del timbre de les tres a Wall Street per percebre el diner com una mena d'energia que es traspassa amb la intensitat d'una corrent. Tot el que compres està subjecte a impostos que es sumen al preu de l'objecte, a rebaixes i descomptes per quantitat o segons l'hora del dia. Cal viure en tants per cents perquè mai no pagues la xifra exacta del productes que t'emportes o consumeixes: la ratio es suma, físicament, en passar per caixa. Té sentit si tenim en compte que el diner és la quinta essencia d'un país on tothom ha vingut... per aquest motiu.
El melting pot de Nova York gira en torn d'aquesta cobdícia, i en aquest Gran Basar la gent és industriosa en el què ha vingut a fer: diners, aprendre, experiències... En general, els assalariats tenen dies lliures si els demanen. Si no, cobren més.
Només un exemple: Un dia sóc a la tenda del panjabi. Trio coses amb olors estranys i penso com els hauré de coure quan entra un home i s'apropa a la figura masculina baixeta i de mitjana edat que havia estat col.locant més verdura mig encongit, al meu voltant.
- Hola, hermano. ¿Qué tal le va?
- Ya ve - contesta l'indi d'Amèrica del Sud. No deixa de moure les mans, repartint, feinejant, mentre es mira de cua d'ull l'amo de la botiga, un hindú de la India mostatxut i amb turbant que s'ho mira tot des del taulell, al racó de la caixa
El visitant mira al seu voltant, cercant confidencialitat. M'observa un instant i diu, en simple espanyol.
Oiga, hermano, me han dicho que va a dejar usted el trabajo
- Sí, bueno...
- ¿Qué hubo, no le va bien aquí?
- Sí, pero...
Mirada al paixà d'ulls d'àguila.
- Es que estoy pensando en irme del país...
- ¿Volverse a México? ¿Ya ahorró?
- Bueno, algo mandé para allá... Mi mamá me dice que aguante, pero esto no es para mí, hermano, no es para mí...
"¿Ya ahorró?" podria resumir la sensació que dóna saber que, a NY, tothom té una cama aquí i l'altra a un altre lloc.Tot això com en un mercat oriental estès als peus d'una ínfima part de la ciutat que és el Districte Financer i Wall Street - un carrer petit, flaquejat per la Trinity Church per una banda i pel port per l'altra. Quan, després de l'Armistici de la Primera Guerra Mundial, els nord-americans van tornar a casa, havien tornat els crèdits a la vella Europa i, sense deute extern, es van llançar a la forma més rampant de capitalisme que ha conegut la nostra era. "El cel és el límit", va dirHenry Ford. Van ofegar el sindicalisme genuí amb l'ajut de la Màfia, van deportar Emma Goldman i van aplicar arquitectònicament el principi fordià elevant gratacels que competien per veure qui tocava abans els núvols novayorquesos amb les seves teulades...
Algun intent hi va haver de fer-los baixar els fums als capitalistes del puro. A poca distància del forat del WTC, el 16 de setembre de 1920 va esclatar un carro amb dinamita que, més a més dels cavalls, va matar 38 persones i en va ferir 400.
Però les llums de les marquesines de Broadway només van pestanyejar. L'eufòria dels feliços 20, amb flappers de cames infinites, xampany a dojo, electrodomèstics per tothom i el desenvolupament de la psicologia més perversa (la publicitat que sabés estimular els desitjos i fer-ne consum)... eixordaven a ritme de jazz i de Gershwin i Cole Porter.
El somni americà - pragmatisme i haver guanyat el primer milió de dòlars abans dels 18 anys - no era un somni, només calia determinació. Van créixer cases com bolets i qui més qui menys estalviava una mica i jugava a la borsa com qui fa una travessa...
Especulació immobiliària i tràfec d'accions van inflar la bombolla que esclataria l'octubre del 29. (No aprenem, no aprenem, ja havíem ensopegat amb aquesta mateixa pedra.)
S'explica l'anècdota d'un financer, Bernard Baruch ("Un especulador és un home que observa el futur i actua abans que s'esdevingui", va dir), que anava cada dia a enllustrar-se les sabates amb el mateix limpia de WallStreet. Un dia, mentre remenava el raspall, el limpia li va donar consells sobre com invertir en borsa i quines eren les millors accions del moment. Baruch se'l va mirar, va fer petar la llengua i, tan bon punt es va aixecar de la cadira, va anar a la cabina més propera a trucar a la seva oficina: "Veneu-m'ho tot", els va dir. "Si el preu de les accions s'ha convertit en conversa del carrer, això no tardarà en anar-se'n a la merda".
I tenia raó. Al cap de pocs mesos les multituds s'abraonaven a la porta dela Borsa, tots amb els paperets a la mà, emeten un murmuri d'incredulitat que... al cap d'un temps - ni un mes ni dos - s'hauria convertit en una Gran Depressió.
Ha guanyat Obama - ha perdut la Crisi i l'era Bush - i ara que el polític afro-americà ha passat de ser una "causa" a ser un president (es diu queBush ha preguntat si ell podia deixar d'esser-ho "ara mateix"), li caldrà molt més que carisma per tal de seguir estimulant una esperança que, en paraules d'un comentarista: "Ha fet adonar els americans de la buidor de les seves vides abans que aparegués Obama". Si, si... tan de bo siguin només les seves vides, les que estiguin buides. Tot apunta a que els estómacs els començaran a fer rau-rau.
P.S. L'altre electró lliure en aquesta campanya ha estat l'efecte SaraPalin, però de dones en parlaré més endavant.
P.S.(2). L'endemà del triomf d'Obama, les samarretes i els pins que deien"Obama for president" i que venen a tot arreu ja eren "Obama president". I les que deien "Yes, we can" ("Sí, podem"), ja deien "Yes, we did" (Sí, hempogut").
Ahir al migdia em passejava pel mercat dels divendres de Union Square -pagesos amish, irlandesos, llatins, porten els productes frescos a la ciutat - i pensava en si comprar alguna samarreta o algun pin per a algun amic a qui li pugui fer gràcia.
Una de les majors dificultats amb què m'he trobat a l'hora d'escriure sobre la campanya és que no es podia llegir en termes de la política que es fa al Vell Continent. Desenganyem-nos, Obama no arriba a la sola de l'alça de Sarkozy en molts temes realment crucials. Governarà un país que vol viure al marge de l'Estat, no només perquè en desconfií, sinó perquè no té ni puta idea de per a què serveix, a part de cobrar impostos.Tant de bo m'equivoqui, tant de bo... però potser d'aquí a uns mesos ningú no voldrà portar una samarreta amb la cara de l'Obama...

divendres, 7 de novembre de 2008

La llengua d'òc






Avui, em limitaré a copiar una notícia. Penso que val la pena, nosaltres que hem patit l'intent de genocidi cultural, conéixer que hi han altres formes d'expressió d'arrels lingüístes semblants a la nostra, que malden per ser reconegudes. Per mi, és més que una bona nova i en aquest sentit em plau compartir-la amb els que teniu la santa paciència de soportar-me.






++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++







divendres, 7 de novembre de 2008
DIVENDRES, 07/11/2008 - 06:00h
Occitània a Pè arriba uèi a Vielha
Una corsa de 1.300 quilomètres per demandar que la lenga d'òc siá declarada patrimòni de l'umanitat
Aprèp setanta jorns, la caminada Occitània a Pè, entrepresa per membres de Chambra d’Òc, finís uèi, oficialament, a Vielha. Los caminaires seran recebuts per Francés Boya, sindic de la Val d'Aran, e l'ensemble Aire de Prima lor ofrirà, sus la plaça del Conselh General, un concèrt per celebrar la fin de la corsa, que comencèt lo 30 d'agost a Viani (las Valadas) per demandar que la lenga d'òc siá declarada patrimòni mondial de l'umanitat.
Al long de la corsa los caminaires an rencontrat d'occitanistas pertot ont son passats, e an participat ensemble a d'accions e a de fèstas per la promocion de la lenga d'òc. L'espaci occitan, prèp de 200.000 km2, comprén lo miègjorn de l'estat francés, las Valadas de l'estat italian e la Val d'Aran. La lenga d'òc es, normalament, parlada per dos milions de personas (e compresa per fòrça mai) dins lo país occitan, e quitament a la Gàrdia, un vilatjon de la Calàbria, abitat per d'emigrants piemonteses qu'i arribèron al sègle XV. Dempuèi de temps la lenga d'òc ven d'obténer, finalament, qualque reconeissença sociala, institucionala e oficiala (en las Valadas, en la Val d'Aran e mai en Catalonha; quitament la constitucion francesa ven de reconéisser las lengas regionalas). De mai, es la lenga de comunicacion d'un quarantenat d'escoletas bilinguas, d'un trentenat de radios localas e d'un larg malhum d'organisacions, coma l'Institut d'Estudis Occitans
( notícia recollida del diari digital:vilaweb.cat)














-->

dijous, 6 de novembre de 2008

Sense importància ( una fotesa de no res)






Del calaix dels mals endreços he recuperat aquesta bagatel·la. Del lloc on guardo papers i més papers i, que ves a saber, potser un dia algú els llegirà. M’agradaria que aquest personatge desconegut fins ara, fos el meu nét.

Tots tenim moments de desànim, dolorosos en alguns casos, de profunda frustració en d’altres, deguts a diferents raons, que ens afecten de manera distinta a cadascú de nosaltres. Tristesa, melangia, enyorança i, en algunes ocasions, simplement “tenim un mal dia”.

Sense cap pretensió de fer la competència a les persones que hi entenen en aquesta mena de maldecaps, disposo d’una recepta màgica, d’eficàcia personalment comprovada, per guarir aquestes ferides que la medicina convencional, de vegades ni tan sols arriba a poder diagnosticar.

Aquesta pomada cal aplicar-la sense fer-ne cap mixtura dels “ingredients”. Cal disposar en cada cas, el component que millor creieu que us ha de fer servei. També he de precisar que no sempre és necessari servir-se del mateix ingredient. Estem tractant una qüestió que res té a veure amb les matemàtiques, malgrat que la música—que si té una relació molt estreta amb aquesta ciència-- en sigui la base. No aneu a buscar aquest bàlsam a ca l’apotecari. Us dirà que no en té coneixença de la seva constància.


.-Si us plau l’òpera, gaudiu de Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni. ( un sol acte farcit d’una música extraordinària i un llibret de temàtica siciliana )

.-La segona simfonia de Gustav Mahler ( la millor mostra del postromanticisme)

.-La quarta de Mendelsson, també coneguda com la Italiana ( la música en colors)

.-Els nocturns de Chopin ( escoltar-los amb els ulls clucs)

.-L’únic concert per a violí i orquestra de Beethoven ( en dies “baixos”, prestar especial atenció al segon moviment)

.- Qualsevol dels concerts per oboè i orquestra que va escriure Mozart. ( transformar una melodia en una obra d’art)

.-I per descomptat Bach, en qualsevol moment i circumstància.

.-Afegir-hi els “Vint poemes d’amor” de Neruda, l’erotisme de Joan Salvat Papasseit i la tendresa i compromís social de Miquel Martí i Pol.

Aquest és el bàlsam meravellós, que posseeix alhora una altra condició: podeu afegir o treure qualsevol dels ingredients al vostre gust.

Advertència: aquesta recepta no és vàlida en cas que tingueu la “visita, d’un còlic nefrític, una crisi d’apendicitis....En casos semblants, és imprescindible posar-se en mans d’un bon cirurgià

dissabte, 1 de novembre de 2008

Miau, miau.......sóc en FUMI




No us estranyeu d’un gat que, a més a més de parlar també és capaç d’escriure. Els humans, per regla general, us penseu que sou només vosaltres els que enteneu de tot i sabeu del diví i l’humà. Que n’esteu d’equivocats!! La diferència, entre vosaltres i nosaltres ( que ens titlleu d’irracionals, quina gosadia!), no va més enllà de l’espessor d’un tel de ceba. I això, no ho dic jo, sou vosaltres els que darrerament ho heu descobert, amb tota aquesta història de la genètica.

Les bones maneres, que nosaltres també en tenim, m’obliguen a presentar-me. Sóc conegut amb el nom de Fumi. En aquest sentit reconec l’encertada que fou la decisió d’en Martí, el nét del meu amic—que no amo—en Pere. Tinc el pelatge d’un color gris molt bonic amb un fons de ratlles de coloració més fosca que recorden la tonalitat del fum. Queda entès doncs, el per què del meu nom. Frego els tres anys i sóc un més del grup de felins que vivim com reis a casa de la Sònia—la filla de l’amic—a Santa Cristina. Ens ho passem de primera, tenim menjar i veure assegurat i el calçat i la roba, els portem “d’origen”. És a dir, de preocupacions ni una, a més estirar, quan en Pere triga una mica més que de costum a l’hora de portar-nos el “rantxo”. De camp per córrer en tenim el que volem, dormim aixoplugats i com que la relació entre nosaltres (a banda de petites diferències que a vegades tenim) és molt bona, ja en tenim suficient per anar fent. Convivim amb dos gossos, sense masses problemes. Amb en Coco tot va com una seda, però amb la Pinona, ens cal anar amb compte. No és que estigui en perill la nostra integritat física, però si que a la gossa li agrada massa sovint fer-nos córrer. Val a dir, que, en ocasions som nosaltres els que la fem enfadar, quan ella està tranquil·lament asseguda, passant-li amunt i avall per davant dels nassos, amb la intenció de molestar-la.

De qualitats, i no és per a presumir, els de la meva raça, en tenim i moltes. La capacitat d’observació és una de les que més ens en sentim satisfets. Us veiem sempre, coneixem els vostres costums, sabem de les vostres cabòries, amb un sola ullada ens adonem del vostre estat d’ànim......Darrerament hem pogut advertir que les coses no us van del tot a l’hora i hem notat que esteu preocupats. No ens ha sigut gens dificultós conèixer l’origen del vostre malestar. En parleu en tot moment de la crisi econòmica i de les conseqüències que pot tenir. Potser en feu un gra de massa. Certament que pinten bastos i que us veureu amb la exigència de modificar els hàbits de conducta, les vaques grasses s’han acabat i haureu de prescindir de bona part del que no és necessari.L’austeritat haurà de ser la norma i no com fins ara l’excepció. No sereu pas els que pitjor ho passaran. En d’altres llocs del nostre planeta, en els que ja fa molt temps les gents pateixen fam i misèria, allà si, que segurament, ni un mos per portar-se a la boca tindran. El que ha passat és responsabilitat d’unes persones concretes, a les que hauríeu de demanar comptes, però també caldria que feciu una reflexió tant personal com col·lectiva, per assumir que també us heu deixat endur per un miratge, que no podia acabar d’altra manera. D’ara en endavant us és necessari el vostre compromís per canviar les coses, per tal que un fet com el que esteu patint no es torni a reincidir. Alguns de vosaltres,-- us ho he sentit a dir--, sou del parer que un altre món és possible. Penso que us fa falta. Nosaltres, els de la nostra espècie, mai ens ho hem plantejat de donar un tomb al nostre món, ja ens hi trobem a gust, però en sap greu que us ho estigueu passant malament, quan teniu en les vostres mans la possibilitat de ser, ja no dic feliços—cadascú entén aquest concepte de diferent manera—però si, viure en pau i tranquil·litat, despullats d’aquestes angoixes que heu de suportar.

Entre nosaltres, i sense que els meus congèneres ho puguin escoltar. Jo si que crec amb les vostres possibilitats, que teniu les condicions, que de fet ja heu demostrat, que us han de permetre assolir fites a les que nosaltres no podem arribar. Però encara no estic en condicions—i us asseguro que ho voldria—de poder-ho defensar entre els meus.
Tingueu coratge i doneu-me aquesta oportunitat.

En Pere, m’ha permès encetar el blog del mes de novembre, cosa que li agraeixo. Tot i ser bons companys i fins i tot amics, en ocasions també tenim les nostres diferències. Clar, que jo veig les coses des d’una altra banda i amb els humans sovint s’ens fa difícil comprendre’ls. Ara mateix, els escolto parlar de tot aquest embolic de si la Reina.......
Nosaltres pensem que sobre aquest tema, us passeu de rosca i hi esmerceu esforços que més us valdria fer servir per a d’altres qüestions. Els fèlids no el tenim aquest problema, mai hem volgut establir entre nosaltres cap desigualtat. Campi qui pugui i que tothom s’espavili per guanyar-se el menjar i beure. On s’ha vist semblant absurditat, anormalitat? Amb en Pere, sobre aquest tema, coincidim de totes totes.

Excuseu, però hi ha “obligacions” a les que no puc deixar d’atendre. Acaba de passar la “Nini”, la més bonica i espavilada de les nostres gates i com que hi tinc una bona amistat que vull conrear per si de cas.........Ja m’enteneu, veritat? A reveure, demanaré a l’amic Pere que em permeti posar-me en contacte amb vosaltres més endavant.

El de la fotografia no sóc jo. Aquest company no està gota malament, però jo sóc més fotogènic, faig més bona patxoca.Demanaré a la Sònia de fer-me una foto i així ho podreu constatar.
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
La meva foto ja encapçala l'escrit. Seria injust treure'n el company.






divendres, 24 d’octubre de 2008

Quatre ratlles dues vegades



Avui, per primera vegada he fet a peu la Ronda de Ponent. De baixada clar, pujant ja hauria sigut un esforç excessiu. Els meus pulmons—l’enfisema que pateixo—que no les cames, haurien hagut de fer un treball desmesurat i a la meva edat cal cuidar-se.Sabeu d’aquella dona gran que no volia morir-se mai, perquè cada dia veia coses noves? Doncs jo, que sóc igual que aquella senyora,e d’encuriosit, tampoc vull deixar de respirar. A “cavall” hi passo mantes vegades al dia per anar a Santa Cristina, a casa de la Sònia. Pendent del volant, t’adones compte de ben poqueta cosa.
La Joana acostuma portar el cotxe al taller que hi ha a la zona comercial de Bufaganyes. Avui hi he anat jo i l’encarregat m’ha dit que fins demà no podrien enllestir el carruatge. He pensat, millor deixar-lo i així no hauré de tornar i demà algú ja em portarà a recollir el cotxe. Feia una bona tarda i tot xino-xano, sense presses i de tant en tant badoquejant, he fet via avall. Confesso, que en el seu moment, vaig ser una de les persones que vaig oposar-me, en part, a la construcció d’aquesta via. La passejada m’ha ratificat en aquella opinió. El tall, l’escapçada que va haver-se de fer, per la construcció de la calçada, ha malmès un territori que mai més recuperarem. Comprenc la demanda dels veïns dels carrers de la Mercè i Concepció, que havien de suportar totes les incomoditats del trànsit,dia i nit, amb el que això representava en la seva qualitat de vida, però dos vials haurien sigut suficients per a solucionar el problema i l’impacte visual i la destrucció del territori hauria esta molt menor.Us convido a arribar-vos fins els Quatre Camins ( carretera de Tossa), agafar el camí de mà esquerra, ( no la carretera) i pujar fins el turó des d’on s’albira perfectament la trinxada en el territori que ha representat aquesta nou vial. M`han vingut a la memòria, el que ens va dir el senyor Amat: la visió que tindran de l’Ardenya els ciutadans serà molt millor. Quina mala sort, no haver tingut l’exregidor, avui al meu costat, per recordar-li aquelles paraules. El que jo distingia, era un talús que m’acompanyava i que “millorava” la visió de la serralada.Cal que precisi, que baixava per la banda dreta però tot i així, gosaria afirmar que des de l’altre costat la vista no devia ser massa diferent.
Eren ja passades les cinc i a banda d’alguns camions, pocs turismes es servien d’aquesta ja no tant nova via. Estem habituats majorment a passar per la carretera de sempre? Penso que sí, els hàbits són difícils de canviar. Potser caldria que l’ajuntament fes quelcom per aprofitar l’obra, ara que ja és un fet. Sóc un llec en la matèria, però ordenant d’altra manera el trànsit, possiblement un nombre superior de conductors en feríem ús.

Dijous, 23 d’octubre.
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++





Un bon amic va assabentar-me, fa uns quants dies, que el Tribunal Supremo, havia emès sentència donant la raó al Bisbat de València, sobre el tema de l’apostasia.
Resulta, que aquest bisbat, es negava a formalitzar les demandes dels ciutadans, que pel motiu que fos, volien exercir el seu dret a deixar de pertànyer a l’església catòlica. Aquestes persones, varen demanar l’empara la Agencia Estatal de Protección de Datos, que va obligar al bisbat a fer les anotacions, al marge de la inscripció en el llibre.
El bisbat va recórrer a la Audiencia Nacional, que va fallar en favor de l’AEPD. Es veu que a València, l’església és contumaç i varen adreçar-se al Tribunal Supremo. Al cap de dos anys, el Supremo falla a favor del bisbat i no admet la cancel·lació de dades en els llibres de baptisme.
La llei de protecció de dades, permet a qualsevol ciutadà donar-se de baixa quan vulgui, d’un fitxer. Tots hem rebut, en més d’una ocasió allò de......” en compliment de la llei, vostè podrà cancel.lar les seves dades personals....”. Doncs bé, el Supremo, no atorga als llibres baptismals la condició de fitxer, i diu textualment en la sentència:” los libros de bautismo, son una pura acumulación de datos que comporta una difícil búsqueda, acceso e identificación en cuanto no están ordenados ni alfabéticamente, ni por fecha de nacimiento, sino sólo por las fechas de bautismo”.

Ara entenc el per què, quan vaig demanar al bisbat exercir el meu dret a apostatar, varen dir-me que hi havia d’anar provist del DNI i d’una còpia de la meva inscripció de baptisme, que naturalment havia d’anar a buscar a la meva parròquia. Volien estalviar-se la feina de buscar-la. I n’haurien tingut en el meu cas. M’explico; veureu el que va passar. Vaig anar al despatx parroquial a demanar la còpia, varen anotar-se el meu nom i em digueren que podia anar-la a buscar la propera setmana. Em presento i em diuen que no em troben. Com és possible ? Si jo m’en recordo de quan varen batejar-me. Amb la Maria Serra i donem voltes i més voltes i al final arribem a escatir el que passa. Vaig néixer el febrer de l’any 1937 però—i ara deixarem a banda el perquè—no vaig ser batejat fins uns anys més tard. Faig memòria i li dic a la Maria que devia tenir uns set o vuit anys. I eureka!! Buscant en el llibre de baptisme de l’any 1944, vàrem trobar que havia sigut batejat el mes de juny, és a dir, quan ja tenia més de set anys. Aquest és un cas excepcional, que normalment no es produeix. Les persones que podíem saber quan havia sigut batejat, quan vaig decidir donar-me de baixa, ja no hi eren, havien passat molts anys. I el meu pare, encara amb vida, ho desconeixia, no en sabia res. Quan es va efectuar la cerimònia, el pare vivia a Mèxic, exiliat. Sempre hi ha algú que recorda quan vares ser inscrit, per tant no és tan dificultós trobar l’any de l’anotació. Vaja, que amb l’argument que les dades en els llibres baptismals, per no guardar un ordre ni alfabètic ni cronològic, són dificultoses de trobar, no hi “combrego”. No recordo qui ho va dir, que entrar a l’església és molt fàcil però sortir-ne ja és una altre intent, difícil, i en ocasions impossible de finir-lo amb èxit. Tots hem sentit parlar dels obstacles que tenen algunes persones quan decideixen deslliurar-se d’aquestes sectes que corren pel nostre món. Molts, pel que sembla, no arriben a sortir-se’n. Amb tots els matisos que es vulguin( no és el mateix l’església que aquest grups sense control), però en l’afer de l’apostasia, l’església es beneficia d’un gran avantatge: a més de no respectar un dret personal reconegut en la Constitució, ara ve el Tribunal Supremo i li dóna cobertura legal.
D’antuvi, tot just llegida la notícia, vaig plantejar-me dues preguntes. La sentència tindria caràcter retroactiu? I en el cas que fos així, que em caldria fer, quin camí tindria per poder exercir el meu dret reconegut per la Constitució? Una certa indignació vaig experimentar, al veure ja no només l’actitud de l’església, sinó també el procedir de la justícia. Quina empara podia esperar d’uns jutges que havien emès aquest judici?
Transcorreguts uns dies, vaig buscar i trobar l’adreça de la Agencia Española de Protección de Datos, bo i pensant que potser aquest organisme públic podria orientar-me. Obro el web i a les notícies de premsa de l’Agència trobo la següent notícia: La Agencia Española de Protección de Datos, recorrerà davant del Tribunal Supremo contra la sentència sobre la cancel·lació de dades en els llibres de baptisme i, en cas de no prosperar la demanda, interposarà Recurs D’Empara davant el Tribunal Constitucional.
L’AEPD, també s’ha adreçat al Fiscal General del Estado i al Defensor del Pueblo, legitimats per a la defensa dels drets constitucionals, per sol.licitar-lis la interposició d’un Recurs d’Empara davant el Tribunal Constitucional.

Els “pobres” de tant en quant també tenim alguna alegria. No deixa de ser reconfortant, veure, que un organisme públic, s’adreça a les instàncies judicials d’àmbit superior, en defensa dels drets, que un col·lectiu, en aquest cas l’església, es resisteix a respectar. Malgrat una certa desconfiança, o dit altrament, manca de crèdit en les superiors demarcacions judicials, ara només cal esperar. Veure’m com acaba aquest afer.
És possible que algú pugui pensar, que en certa manera és una pèrdua de temps i no val la pena esmerçar esforços en aquesta qüestió. Bo i respectant aquest parer-que així ha de ser—sóc de l’opinió, potser pel fet que he viscut durant molts anys desposseït dels drets fonamentals que em corresponien, ara que visc els darrers anys de la meva vida, penso lluitar, per un principi de dignitat amb mi mateix i de respecte també vers les persones, que amb el seu sacrifici varen fer possible la democràcia en aquest país, en defensa dels meus drets.


Divendres, 24 d’octubre




dilluns, 20 d’octubre de 2008

Uns breus apunts sobre la Transició a la democràcia




En un dels meus escrits, en el que feia referència a la “singularitat” d’algunes sentències judicials, ho atribuïa al fet, que en el seu moment, quant aquest país va passar d’un règim autàrquic i dictatorial, conseqüència d’una sublevació militar, a un sistema democràtic amb el restabliment de l’Estat de Dret, aquest canvi va fer-se sense un trencament traumàtic amb el passat. Penso que una part prou important de l’estament judicial és responsable de les insuficiències democràtiques que estem patint. El país no avança el que li caldria com a conseqüència en bona mesura dels obstacles, que alguns jutges i magistrats exerceixen. La Transició política hauria pogut fer-se d’altre manera? Els partits polítics d’esquerres i les organitzacions sindicals haurien d’haver jugat un paper més “valent”?

Heus aquí la gran pregunta, que mai pot mancar quan es parla de la Transició. És del tot cert que no hi va haver ruptura i per tant no es passaren “comptes” amb aquells que durant anys i panys van donar suport al règim franquista. Personalment sóc de l’opinió que, donades les circumstàncies polítiques, socials i econòmiques que hi havia en aquells moments, plantejar-se uns ruptura, era un risc que els nostres polítics amb un bon sentit de la responsabilitat, varen saber valorar correctament. Ben segur que fer “foc nou”, hauria sigut el més convenient i no nego que a hores d’ara, tal com abans he dit, encara patim no haver desmantellar l’aparell de l’Estat. En un país immers en un gran crisi econòmica, amb una inflació propera al 30%, amb una bona part de l’exèrcit disposat a mantenir la situació política immobilista, a no permetre cap mena d’avenç democràtic, només amb aquestes dues referències, intentar anar més enllà, hauria sigut incert i fins i tot temerari. Penso que es va actuar amb sentit de responsabilitat. Crec que de valentia no en va faltar, altrament no s’hauria arribat a una situació, en la que les Corts franquistes, varen autoimmolar-se per deixar pas a noves polítiques. Tampoc voldria presentar la Transició-com en ocasions es fa-com a model. Cada terra fa sa guerra i temes d’aquesta naturalesa no són “exportables”.
De tota manera, crec que val la pena subratllar en positiu, el fet de la redacció i posterior aprovació en referèndum de la Constitució. La Carta Magna, que va establir les regles del joc per una nova convivència, conseqüència també del consens, que no va satisfer del tot a cap de les forces polítiques que varen redactar-la. Hauria pogut ser una altra l’esperit de la Constitució? Penso que no. El model de transició ja havia sigut acordat, i la “ Consti”, havia de cenyir-se al pacte. Malgrat aquest condicionant, recordo que el debat en el si de la comissió encarregada de la redacció, va ser dur, amb moments difícils, amb discrepàncies polítiques de fons.Tothom va haver de cedir, l’estira i arronsa fins arribar a l’acord, que no va complaure del tot a ningú. No és la “meva” Constitució, per unes determinades raons que ara no exposaré, però tampoc és la dels altres, que també varen haver de rebaixar els seus plantejaments. En qualsevol cas, el text contempla la possibilitat de modificar-la—la Carta Magna—amb unes exigències numèriques que no podran assolir-se, sense l’acord de les dues forces majoritàries del Congrés.

Entenc, que uns anys més tard varen donar-se les condicions polítiques adequades per trencar amb les restes del franquisme, encara existents en l’aparell de l’Estat. Em refereixo al triomf electoral del PSOE per majoria absoluta, en les eleccions generals de l’any 1982. Llavors, la ciutadania, va expressar amb tota nitidesa la voluntat del canvi. Calia aprofitar-ho però no va ser així. Ja és història i no cal donar-hi més voltes.

I, fins ací, una breu reflexió sobre un dels fets que varen ocórrer a casa nostra, no fa tants anys. Que ens va permetre construir entre totes les persones de bona voluntat, un nou país, en el que la convivència i el respecte fos una realitat, deixant a banda les pors que ens havien tingut emmordassats durant tants anys. Una ullada al passat més recent que ens ajuda a interpretar i explicar-nos, fets que vivim en present.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Dues dates per recordar








Avui es compleix el 68è aniversari de l’assassinat del President Companys. Detingut i entregat per la policia nazi a la guàrdia franquista, va ser empresonat al Castell de Montjuïc, on després d’un judici, en el que el veredicte ja havia sigut predeterminat, fou afusellat. Franco, va voler en la figura que simbolitzava el President, anihilar tot un poble.

Sento a dir, que amb l’anul·lació del judici se li retornaria la dignitat. Ni el President, ni cap de les persones que varen ser víctimes de la barbàrie i de la venjança, mai la varen perdre la dignitat. Els indignes foren els que varen condemnar al sacrifici a aquelles persones innocents i també els que encara avui, s’oposen a la invalidació d’aquells processos vergonyants.
--------------------------------------------------------------------



Abans d’ahir, fou el 99è aniversari de l’execució també a Montjuïc, d’un personatge menys conegut, volgudament oblidat. Parlo del republicà federalista i pedagog, Francesc Ferrer i Guàrdia. Nat a Alella, fou a principis del segle passat, juntament amb un grup de lliurepensadors, el fundador de l’anomenada Escola Moderna, independent de l’Estat i de l’Església, adreçada majorment a la classe obrera. Una escola per a formar persones proveïdes dels coneixements necessaris per entendre la societat i també dotats de la capacitat per a transformar-la. Des d’un primer moment, el govern, les forces conservadores i la major part de la burgesia barcelonina, varen veure a Ferrer i Guàrdia com un element perillós.
Arrel del desastre del “ barranco del Lobo”, en la guerra que Espanya tenia contra el Marroc, el mes de juliol de 1909, el govern va decretar la mobilització dels soldats a la reserva. Molts d’ells, casats i amb la família per mantenir. A Barcelona, quan l’embarcament d’aquestes persones per portar-les a l’Àfrica, les dones i familiars dels soldats varen intentar oposar-s’hi. La majoria de soldats, llençant a l’aigua els escapularis i les petaques que les senyores de les classes benestants els hi havia entregat.
Pocs dies després, del 26 al 31, esclaten a Barcelona, els fets coneguts com la Setmana Tràgica, amb la presa de la ciutat per part de grups anarquistes i la crema d’un bon nombre d’esglésies. En altres poblacions de Catalunya, entre elles Sant Feliu, també es varen produir cremes de convents. No m’aturaré ara, a donar el meu parer, sobre aquest moviment social.
El govern conservador de Antonio Maura i el seu ministre de la governació el senyor de la Cierva, veuen l’ocasió per fer un escarment i trien a Ferrer i Guàrdia coma cap de turc. El mestre, que no ha intervingut en els fets-ni tan sols es trobava a Barcelona-és acusat de ser el “responsable i instigador intel·lectual” dels successos. Detingut el dia 9, un tribunal militar el condemna a la pena capital i es executat el dia 13 a Montjuïc. Arreu d’Europa, el procés i la sentencia desencadenen manifestacions de rebuig, amb la participació de forces obreres i republicanes laiques. A Bruselles s’hi construeix un monument que el recorda. Pocs dies després de l’execució cau el govern de Antonio Maura.
Penso, que la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia caldria que fos més coneguda. Sóc del parer que l’any vinent, amb la commemoració dels cent cinquanta anys del seu naixement, seria de justícia amb aquesta persona i també convenient pel conjunt de la ciutadania, prendre les mesures per tal que la seva obra de pedagog fos més sabuda.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Parlem de la crisi (1)

Centre de la sobirania del poble?



Tenia el propòsit de no fer cap comentari a l’entorn de tot aquest embolic de la crisi.
Però avui, llegint l’editorial del Punt Diari, he canviat de parer. Segons sembla, el vice-president econòmic del govern central, en referència a la decisió que va prendre el consell de ministres de divendres passat, d’invertir 30.000 milions d’euros ( amb la possibilitat que aquesta quantitat pugui ser ampliada als cinquanta mil milions) a les entitats financeres privades—bancs i caixes—ha dit:”que no es demanaran garanties per tal d’assegurar el bon fi d’aquests diners, amb l’argument que la feina del govern no és dir a la banca com ha de gestionar aquesta dinerada”.

N’he sentit i escolat de tots colors, des de fa un parell de mesos i més concretament en el transcurs de la darrera setmana. Aquesta no me l’esperava. Hem sento tractat com un imbècil, com si els ciutadans d’aquest país fóssim tots uns idiotes—entesa aquesta paraula com aquells que són incapaços d’entendre la realitat més propera—persones mancades de les mínimes aptituds per raonar, sense la suficiència necessària per a discernir la realitat. Permetre que els cabals del tresor públic, diners de tots els ciutadans, puguin ser administrats sense cap mena de control, és intolerable. Senyor Solbes, vostè, màxim responsable de la hisenda pública, i tal com ha de ser, ha de rendir comptes, davant dels representants de la sobirania popular, en el Parlament. En certa manera, passarem a ser accionistes d’aquestes societats i per tan hauríem d’estar representats en els consells d’administració. Com gosa dir que els serà permès als gestors d’aquestes entitats, disposar lliurament d’aquests diners? Mal que em pesi, la situació de crisi, ens obliga a donar un cop de mà, a les entitats que, en bona mesura són responsables d’aquesta situació. Miri senyor ministre, els bancs i caixes de casa nostra, també n’han permès d’hipoteques escombraries. Millor dit, les han estimulat, incitant al ciutadà a endeutar-se. Per acabar de fer el pes, la senyora vice-presidenta, ens diu que aquests diners serviran per comprar actius de qualitat, sense cap classe de risc. Senyora, no vulgui fer-me combregar amb rodes de molí, vostè sap perfectament que els actius de qualitat, els bancs i caixes els tenen ben guardats. Augmentar crèdits per a la petita i mitjana empresa, ajudar al pagament de les hipoteques a les persones que sens dubte tindran—de fet ja moltes en pateixen—dificultats per complir amb el deute, és el que vostès haurien de garantir que es farà amb aquests diners. El govern ens diu, per tranquil·litzar-nos, que la situació bancària en el nostre país, no ha de preocupar-nos. Les nostres entitats financeres, al dir del president del Govern, tenen una excel·lent salut. M’esforço per fer un exercici de bona voluntat i m’ho vull creure, però no puc evitar demanar-me, si la situació no és preocupant, com s’explica que cal abocar-hi tants diners?. Recordem que “l’aportació” de diners públics per salvar les males arts i la cobdícia d’alguna banquers, els ciutadans de casa nostra, ja fa temps que ho vam fer. Cal que els faci memòria del Banesto, Rumasa, Argentària ? Quantes milions i milions de pessetes va costar als ciutadans el que en termes financers es coneix com “reflotar”. Clar, una expressió molt ben encertada, el vaixell s’enfonsa però les “rates” no es neguen. Abandonen la nau abans del naufragi, amb les butxaques ben plenes i ningú els demana responsabilitats. En algun cas, podríem citar el més conegut--, l’afer Mario Conde--que va passar una temporada a la presó, però tinc la impressió que tot i ser responsable va servir també de cap de turc. Algú es recorda dels Albertos? Jutjats, sentenciats i comdemnats. D’una banda, unes lleis laxes amb els delictes financers i d’altre les amistats, en definitiva, aquí no ha passat res. Com si els diners s’haguessin volatilitzat, desaparegut, com per art d’encanteri. Penso que com a ministre d’economia hauria d’explicar-nos, el cost que tindrà per a tots nosaltres aquesta dinerada que deixarem del tresor públic. Vaig errat senyor Solbes, si penso que el que ens espera al conjunt de la ciutadania, és una pèrdua de qualitat en els serveis? En la sanitat i ensenyament públics, en el retard en l’aplicació de la llei de la dependència que ja ara és un fet....De vostè i del govern del que en forma part depèn, en bona mesura, que l’avidesa d’uns pocavergonyes, no l’hagin de pagar els de sempre, que amb diners públics tapem els forats d’uns lladres de coll i corbata que s’han omplert les butxaques. I, senyor ministre, penso que deixar que aquests diners siguin administrats sense cap mena de fiscalització per part del poder polític, és un mal començament, que em porta a posar en dubte, la seva voluntat, per tal de fer bo aquell adagi que ens diu: “que qui la fa la paga”.




dimarts, 7 d’octubre de 2008

D'una breu visita al país veí

Comiat de Napoleó a la guàrdia imperial








Sala de ball ( castell de Fontainebleau)




Museu del Louvre







Castell de Fontainebleau





A la segona meitat del mes passat, amb la Joana vàrem anar de viatge. I dic de viatge i no de vacances, per què penso que per descansar el més adient és quedar-se a casa. Viatjar, sempre representa un tràfec, una molèstia. Carretejar les maletes, anar amb compte amb els horaris, si has d’agafar l’avió, en el meu cas, i per mor de ser un camallarg els genolls encastats en el seient del davant....Accepto que també trobava el pretext, les excuses per no haver de fer les maletes. També haver de “viure” en un nou espai, diferent del acostumat, em feia peresa.Havia decidit doncs, ja feia uns quants anys, de no fer cap escapada més enllà dels límits de Catalunya. Amb la Joana, de petites passejades, en fem sovint, aquelles de sortir al matí i al vespre “ no és boig qui a casa torna”. La vinguda aquest estiu de la filla d’una nostra amiga va decidir-nos a acceptar la invitació que ens va fer en nom de la seva mare. Amb mi, va caldre una mica de insistència per tal que m’avingués a deixar Sant Feliu per més d’una setmana. Heus ací doncs, que vaig disposar-me a veure món.

L’estada fou a França, a menys d’un centenar de quilòmetres de París, en el departament de Seine-Marne, a la regió de l’Ile de France. A casa d’una amiga nostra, filla d’un vell company del pare nat també a Sant Feliu i tots dos exiliats a França el febrer del 1939.
La casa, emplaçada a les afores d’un poblet que no arribava al mig miler de persones. Un edifici que feia goig veure, amb un bosc de set mil metres quadrats, amb arbres de tota mena. Pomeres, noguers, perers, cirerers i d’altres, propis d’aquelles contrades, alguns que mai havíem vist. Un herable del Canadà, majestuós, situat tot just a la sortida de la casa i que amb la seva presència, semblava presidir l’entrada al bosc. No sabria com explicar-me, però cada dia, abans d’esmorzar, anava a saludar-lo i el darrer dia me’n vaig acomiadar. La nostra amiga Nymphe viu sola, des que va enviduar fa uns quatre anys, encara que té dues filles que no habiten massa lluny. L’acolliment que ens va donar el recordarem sempre, fins al punt, que si tot va bé, pensem tornar-hi l’any vinent.
El paisatge va recordar-me en bona manera el nostre Empordà. Terra plana, amb poblets disseminats, com a casa nostra i amb grans extensions de terrenys on si sembren i recullen cereals:blat, blat de moro, colza, ordi, civada, remolatxa i també una espècie de naps, anomenats “beterave”, destinats a alimentar el bestiar. Vaques, vedells i també fileres d’oques tot darrera dels tractors llaurant. De xais no en vaig veure, a banda d’un sol ramat i encara molt petit. Pel que sembla, la carn de xai no és massa apreciada. Traspassen el territori dos rius: la Seine i la Yonne, tots dos navegables. Fa de bon veure les barcasses, traginant mercancíes i en particular sorra,--per a la construcció--, que les gavarres porten riu amunt en direcció a Paris. Els rius navegables que té França han sigut i són encara importants en el desenvolupament comercial d’aquell país. A Chevry sur Sereine, aquest és el nom del poblet, no hi ha estació de tren, cal anar fins a Montereau Fault Yonne a uns disset quilòmetres. Un dels dies vàrem anar a Paris. Vàrem llevar-nos aviat, calia aprofitar el dia. Des de Montereau a Paris, no vaig pas contar-los, deu haver-hi una desena de pobles, el més important Fontenebleau. Des de les sis del matí fins les deu, hi ha un tren cada vint minuts i a la tarda,a primera hora, també la mateixa freqüència. El darrer dels trens, amb final a Melun, que és la capital del departament a més de 200 quilòmetres de Paris, té la sortida a les 11 de la nit. Uns trens còmodes i puntuals, per tal de facilitar el desplaçament a les persones que des d’aquests pobles tenen la feina a París. Només cal veure, els aparcaments públics de les estacions, plens de cotxes. Quan aquí reclamem i amb tot el dret, que el servei de rodalies arribi fins a Figueres i que els combois vagin a l’hora.

No podia faltar una visita a París. A la Joana se li “veien” les ganes que en tenia. Feia més de cinquanta anys que jo hi havia anat, en tenia disset. La plaça de la Bastille va ser la nostra primera visita. Resten encara algunes llambordes del que havia sigut aquella presó, símbol alhora de la injustícia i també record tal com diu l’obelisc “d’aquells ciutadans que varen empunyar les armes en defensa dels drets públics”. Mireu, tenir la sensació que et trobes en el lloc, on va esdevenir un dels fets més importants de la història moderna, et convida a la reflexió, provoca esgarrifances i també respecte vers aquelles persones que varen decidir lluitar per la dignitat del ser humà.Precisament tal dia com avui de l’any 1789, el poble de París va assaltar el palau de Versalles. Un pas més en la fi de la monarquia absoluta, de l’Ancien Règime, forma de govern en la que la voluntat del rei era llei i la seva autoritat il·limitada. Tot seguit la visita que no pot mancar: el Louvre. Havíem decidit aprofitar l’estada i no ”perdre’ns “ en voler-ho veure tot. L’opció va ser complaure’ns en veure la secció d’Egipte i de les cultures del mig orient i de la mediterrània, emplaçades en el mateix nivell. Tres bones hores hi vàrem esmerçar i vàrem deixar encara algunes sales a banda. A la sortida, una passejada per la gran plaça, amb les efígies dels grans personatges que la presideixen. Em deia que estava trepitjant el mateix terra que Colbert, Montesquieu, Mazarino, Molière, Richelieu, Robespierre, ......personatges fonamentals, no només en la història de França. Homes que han deixat la seva petjada com per exemple Montesquieu, en la concepció de l’estructura de l’Estat, en la divisió dels poders que el composen, un dels fundadors de les ciències socials contemporànies. Al meu entorn hi havia “la grandeur” de França. En aquells moments entenia les qualitats del país veí, sense veure’n els defectes. El poder en estat pur, amb tota la seva grandesa. Una passejada per la rue de Rivoli, que va agradar molt a la Joana, amb les botigues a una banda,i a l’altra les figures que Napoleó va fer esculpir dels seus generals més importants. Arribada l’hora de menjar un mos, un entrepà, un croissant a l’ametlla de postra i una cervesa. Reprenem el passeig pel mateix carrer fins els jardins de les Tulleries, un espai públic grandiós. Just a l’entrada una escultura dedicada al pedagog Jules Ferri, ministre d’instrucció pública, que decretà l’any 1880, l’ensenyament primari gratuït, laic i obligatori. La talla fou sufragada amb l’aportació d’un cèntim per part dels nens i nenes de l’escola pública republicana. Penso que la figura d’aquest educador, és la “marca” que determina el model d’ensenyament del país.Els jardins són immensos i només en fem un breu recorregut. Comença a fer-se tard i decidim agafar el “metro” per fer la darrera de les visites: la plaça de l’Étoile, amb l’arc de triomf. Assistim a l’escenificació d’un dels personatges més importants de la història: Napoleó. La relació dels seus triomfs militars, de les més importants conteses de la Grande Armée. La flama que recorda els soldats francesos morts en defensa de la pàtria en la guerra 1914-18. Faig notar-li a la nostra anfitriona, que ens hauria semblat més adient que la memòria fos per a tots els soldats. Ens diu, que cada any, quan el president de la República, visita la tomba del soldat desconegut, no oblida recalcar que la remenbrança és per a tots. Hi passem una bona estona, hi ha gent d’arreu. Aprofito un grup d’italians, amb la corresponent guia per—això si, amb la màxima discreció—sentir les explicacions que fa. Impressiona també la qualitat urbanística del lloc. Les grans avingudes que, a partir de la plaça, s’escampen en diferents direccions. Agafem l’avinguda dels Camps Elisis, per la banda esquerra. Grans botigues i comerços que fan la delícia de les meves acompanyants. De tant en tant decideixen entrar en alguna d’aquests establiments i jo, com un bon minyó, em quedo al carrer observant el tràfec i per què no dir-ho,--l’edat em permet aquesta llicència—guaitant les boniques dones que van passant.S’ha anat fent tard i cal agafar el “metro” que ens portarà a l’estació de Lió, per haver el tren que ens conduirà a casa. Ens hem llevat a les set del matí i arribem prop de les vuit del vespre. Els peus i les cames dolorides per tantes hores de fer camí però també satisfets per tot el que hem vist i també comentat. Hem passat una diada de primera!!.

No hauria sigut de rebut, mancar una visita al castell de Fontenebleau. Vam dinar d’hora i amb el cotxe de la Nymphe, en no més d’una mitja horeta hi vam ser. Abans de parlar-vos pròpiament del castell, sóc obligat a fer una referència al poble: les places, els carrers, les avingudes, les cases, tot el poble és història. Caselots, petits castells, suntuoses residències, edificis públics, ens “diuen” el que tenim tan aprop:el gran castell. Són vuit segles de la història de França i en bona part d’Europa. El castell es troba a l’entrada d’un bosc immens—ara d’utilització pública—lloc predilecte dels reis francesos per passar l’estiu. No és ni el Louvre, ni Versailles, que eren llocs on hi residia el poder. Fontenebleau era com una espècie de casa familiar, on anava el rei i la seva família, especialment durant la temporada de cacera. Ja no us dic el seguici que els acompanyava. Només cal veure la gran quantitat d’edificis destinats a aixoplugar el servei. Així com el Louvre, traspua poder per totes bandes, Fontenebleau és l’esclat del luxe, de l’esplendor, de la magnificència. Els grans i no tan grans apartaments, habitacions, les sales i salons, les galeries, estan farcides de pintures, escultures, tapissos, mobles de variats estils. La galeria que va fer-se fer François I, i de la que sembla només ell en tenia la clau, és d’una bellesa arquitectònica i artística que no saps cap on adreçar la mirada.
El mars de 1814, Rússia, Àustria i Anglaterra coalitzades
contra Napoleó, tenen encerclada la ciutat de París. L’Emperador refugiat a Fontainebleau, desasistit pels seus mariscals, es veu obligat a abdicar. El 6 d’abril signa l’acte d’abdicació, envoltat pels seus mariscals a qui els diu” Voleu descansar, doncs reposeu!!” El dia 20, des del peu de la gran escalinata d’entrada al Castell s’acomiada de la seva guàrdia i se’n va confinat a l’illa d’Elba. El moblatge del saló de l’Abdicació—nom amb el que és coneguda aquesta cambra—és el mateix que va conéixer l’Emperador. Veure la taula i la cadira—us en faig confiança—va causar-me una forta impressió.

Una setmana ben aprofitada. He tornat a París després de tants anys i la meva mirada ha vist no només, com quan vaig anar-hi l’any 1954, els grans edificis i monuments. Els anys transcorreguts m’han permès copsar el sentit, el fons, d’aquesta demostració de poder,fer una anàlisi que m’ha ajudat a millor comprendre que el poder necessita fer-se visible, altrament no serveix per a res. Als disset anys aquesta interpretació, una persona com jo, no tenia la capacitat suficient per fer-la.

En conclusió: ha valgut la pena passar els inconvenients del viatge i, en definitiva, això és el que compta, un balanç en positiu.