diumenge, 17 de febrer de 2008

El nap-buf de la Sara


Avui em permeto la llicència—que sabreu excusar-la-- de parlar-vos del meu entorn més proper, és a dir de les persones amb les que comparteixo la meva existència.

Els de casa, fa una mica més de mig any, visquérem el naixement de la Sara, la nostra nova neta. La nostra filla i el seu company en Cesc varen ser pares. “Ergo”, m’enorgulleix poder dir que la Joana i jo, hem sigut avis per segona vegada. En Martí, el nostre nét, que ja ha fet els vuit anys, ha acceptat amb tota normalitat la presència de la nouvinguda. Cal matisar però, que quan al marrec, la seva mare li va dir que tindria una germaneta, la cosa no va ser tan senzilla. Durant uns dies—aquesta és la percepció que jo vaig tenir—el nano va mostrar un cert rebuig al fet que se li acabava d’anunciar. Aquesta situació va ser de curta durada, no més enllà d’un mes, tirant llarg.

Ben segur que alguns/es de vosaltres heu viscut una circumstància pareguda i per tan coneixeu tot el trasbals que un fet com aquest conlleva. Clar que a casa, tant la Sònia, així com l’àvia Joana i jo mateix hem viscut l’embaràs de la nostra filla, amb una estat d’ànim molt diferent del que vàrem viure-- ara fa vuit anys-- quan esperàvem la naixença de’n Martí. El fet que la nostra filla pateixi una paraplegia, ens tenia a tots preocupats. En aquesta ocasió els nou mesos d’embaràs els hem passat amb força menys desasossec. Gosaria dir, que no ha estat igual per en Cesc, el pare de la Sara, encara que no va mostrar cap mena d’intranquil·litat. Aquesta asseveració es basa en la experiència personal, quan la Joana i jo esperàvem la vinguda de la nostre primera filla: la Núria. Una certa angoixa ens va acompanyar en aquella ocasió, pensant i tement no sabíem amb certesa què. Amb la Sònia tot ve ser diferent.

La menuda Sara va creixent—és el que ha de fer—i amb la mirada, el somriure, fins i tot amb les rialles que ha començat a fer, batent els peus i les mans, ens sembla que vol mostrar-nos la seva satisfacció pels compliments que tots li fem. Nosaltres joiosos només veient-la. Ella no en guardarà record d’aquesta etapa de la seva existència però si que la “viurà” quan sigui més gran i els seus pares li ho expliquin.



Avui diumenge, ho hem celebrat a Santa Cristina. Els vuit anys de’n Martí, el naixement de la Sara i també un altre esdeveniment, els 71 “tacos”, que en el dia d’avui he acomplit. Salut hi hagi també per a tots vosaltres per anar fent anys!!

La festa ha començat a mig matí i la gresca ha durat fins ben encetada la tarda. Menuts i no tant menuts hem fet xerinola i ens ho hem passat de primera. Fins i tot el temps ens ha respectat malgrat que per uns moments ha caigut una miqueta de plugim; ni quatre gotes mal comptades. Amb nosaltres hem tingut la Núria, la nostra primera filla. Ja fa molts anys que viu a Barcelona i bé voldríem veure-la més sovint però la feina és la feina i cal “guanyar-se les garrofes”. Hem trobat a faltar el pare i jo he pensat en l’alegria que hauria tingut de poder conèixer la seva besnéta. Ja fa tres anys del seu traspàs i demà que hauria arribat als 99 anys ( és a dir, vaig néixer un dia abans que el meu pare ) aniré al cementiri i dret a la vora del fossar, ens farem una estona de companyia.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

curiós però jo també l'he trobat a faltar a l'avi.
Ja tan bon punt et vaig veure, sortint del paritòri, recordes que et vaig dir que l'avi estaria molt content de tenir una bresneta, una altra nena a la falda després de tants anys...

Min ha dit...

Si els sants tenen vuitada, els aniversaris també en deuen tenir..., de manera que per molts anys, Pere! I per en Martí, que s'afegeix a la festa...
Un record també per l'avi (besavi, seria) Pere. (Quina col·lecció d'aquaris, en aquesta casa!).
I per molts anys també per aquesta néta preciosa que la Sònia i en Cesc han portat al món.
Com diria l'avi Pla: què més es pot demanar?!