dissabte, 29 de març de 2008

Els Drets Humans i la Ciutat

Eleanor Roosevelt amb la Declaració Universal dels Drets Humans en castellà








El 26 d’agost de 1789, l’assemblea constituent francesa, declarà solemnement els Drets de l’Home i del Ciutadà. La Revolució francesa, acabant amb el règim absolutista de la monarquia, reconeixia a tots aquells que fins llavors havien sigut tractats com a súbdits la consideració de ciutadans. Cal remarcar que aquella declaració consistia en un seguit de lleis exclusivament per els homes.


Varen haver de transcórrer més de cent cinquanta anys, quan el dia 10 de desembre de 1948, l’assemblea general de les Nacions Unides, va fer la proclama de la Declaració Universal dels Drets Humans ( DUDH ), que en els seus dos primers articles, recullen els principis bàsics: la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la no discriminació, per a tots els éssers humans.


Prego a les persones que m’estiguin llegint, que excusin aquest preàmbul,-- al meu entendre necessari--, per tal d’entrar en el fons de la qüestió que avui m’ocupa.

En el transcurs del ple ordinari, celebrat dijous passat, a instància del Síndic municipal de Greuges, la nostra ciutat va adherir-se a la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat.


Aquest acord, que va comptar amb la unanimitat de tots els membres del nostre Ajuntament, compromet al conjunt dels nostres regidors i regidores en la defensa dels drets civils i polítics ( participació política, dret a la informació, protecció a la família, a la no discriminació, a la solidaritat....), drets socials ( serveis públics, al treball, a l’habitatge, a la salut, al medi ambient..........), drets culturals, ( a l’educació, al patrimoni històric i arquitectònic, a la participació activa en l’esport........). El compromís senyores i senyors regidors de treballar conjuntament amb el poble, per impulsar una ciutat més equitativa entre homes i dones, sense exclusions per a ningú, amb polítiques que garanteixin a cada persona el dret de ciutadania, ( l’ampliació del dret de vot en les eleccions locals a tots els ciutadans majors d’edat no nacionals amb permís de residència ), amb un model urbanístic harmoniós i en definitiva per una ciutat més cohesionada amb drets i deures iguals per a tothom. Aquest és l’emparaulament que tots vostès varen contraure dijous passat amb el veïnatge.


He tingut el plaer de fer la lectura d’aquest document i em plau manifestar el meu agraïment al senyor Síndic pel bon encert que ha tingut al proposar al nostre ajuntament l’adhesió a aquesta Carta. El breu parlament que va fer—m’hauria plagut que hagués sigut més generós-- , ens va permetre conèixer la part expositiva del document i també alguns aspectes de la bondat de l’escrit.


Penso que dijous passat tots vostès varen donar el seu vist i plau, possiblement al document amb més contingut polític que ha passat per la casa de la Vila d’ençà de la recuperació dels consistoris democràtics. Aquest fet em condueix a acabar aquestes ratlles amb una reflexió, que els demano la valorin positivament i en la que els hi prego no hi vegin cap altra intenció que no sigui el simple comentari d’una persona amb una “sana addicció “ a la política en el seu estat més pur. L’aprovació de la proposta, en la meva consideració, havia d’anar més enllà del simple assentiment. Vaig trobar-hi a faltar, allò que s’anomena “ explicació de vot “, de quatre dels sis grups que composen el nostre ajuntament. M’hauria agradat saber les raons que els havien decidit a donar suport a la demanda del senyor Síndic. Amb franquesa: sóc del parer que l’ocasió s’ho mereixia.

dimarts, 25 de març de 2008

Mor l'historiador i polític senyor Josep Benet





El traspàs d'una persona--també hi han les excepcions--és sempre un fet lamentable. Molt més encara quan es tracta d'un home de l'alçada intelectual i de la vàlua ètica de Josep Benet, compromés amb les llibertats i lluitador en defensa de Catalunya. Benet és l'exemple del compromís d'una persona que li ha tocat viure una època difícil pel seu país i que mai ve fer decesió de les seves conviccions.Ens ha deixat un personatge extraordinari, d'un humanisme infreqüent i que és patrimoni de tots els catalans.


En exercici de la seva professió--era advocat--en els pitjors moments de la dictadura, no va dubtar en defensar davant dels tribunals, les persones que veien perillar la seva llibertat. A principis dels anys cinquanta, emparar Joan Comorera--secretari general del PSUC-- davant d'un jurat, només ho podia fer una persona amb fermes conviccions democràtiques i amb el valor que suposava fer-ho en aquelles circumstàncies.

En les primeres eleccions lliures, dins la candidatura pel Senat--Entesa pels Catalans--que comptava amb el suport del PSC, PSUC i ERC va ser el senador més votat en tot l'Estat. Més d'un milió tres-cent mil vots mostraren el reconeixement popular del tot merescut.

El seu compromís amb la fe cristiana no va ser cap obstacle per ser, en nom de la unitat, el candidat del PSUC a la presidència de la Generalitat. El millor resultat electoral del PSUC amb 25 diputats.Va ser llavors quan vaig tenir l'ocasió de fer la seva coneixença. Corresponent a una invitació que li va fer al meu pare, vàrem visitar-lo a casa seva. Han passat un grapat d'anys, però el recordo com una persona modesta, amable i que sabia escoltar. També em ve a la memòria l'aspecte de fragilitat física que tenia.

En poc temps, Catalunya ha perdut dues persones, que han de ser el referent per a tots nosaltres. L'abad Cassià Maria Just i el senyor Josep Benet. Personatges, que deixen petjada, amb un bagatge d'humanisme i de compromís amb el país i amb les persones.

En aquest espai d'anotacions personals, vull expressar tota l'admiració i gratitud pel que varen fer per la nostra terra. Modestament els hi vull retre el meu record.



Aquí teniu l'entrevista integra que va emetre TV3, el dia 25/03/2008 al programa (S)AVIS.


Necessites Flash Player per veure el vídeo.




Propietat de Televisió de Catalunya.

dissabte, 22 de març de 2008

Presumint de filla i néta

Donat que un bloc, és un espai d'anotacions personals, on, hom pot anotar-hi comentaris de qualsevol ordre: socials, polítics, culturals, esportius...... i fins i tot familiars, avui ens plau a la Joana i a mi fer-hi constar la nostra satisfacció per haver sigut avis per segona vegada.

Ensems, agrair a la nostra filla el coratge que una vegada més ha fet palés, malgrat la circumstància física que suporta. Gràcies Sònia !!

dimarts, 18 de març de 2008

L'avi Pere i el dret de vot




L'avi Pere quan tenia disset anys.( 1926 )
Aquesta fotografia li va ser feta a la Comandància de Marina de Sant Feliu.

Va anar a pescar una nit. Només d'arribar " en terra " l'esperava el seu oncle, que era " cap de colla ", per oferir-li feina de camàlic.












Els de casa vàrem anar tots a votar. Ho hem fet sempre des de la recuperació d'aquest dret polític i ciutadà. La democràcia, que no és un fi en si mateixa, sinó que és una eina per anar aprofondint en els drets universals, necessita la participació i el compromís de la ciutadania.


Ho diu ben clar la nostra Constitució, en l’article 1: la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Aquest poder es concreta en el dret que ens assisteix a participar en els afers públics, elegint lliurament els nostres representants en les eleccions, mitjançant el sufragi universal. Expressat en altres paraules: el dret de vot.

D’antuvi vull deixar ben clar, el meu respecte per a les persones que renuncien a exercir aquest dret. Precisament és la democràcia, el que els hi permet fer-ho, també cal dir-ho. Els d’edat avançada podem recordar els referèndums del franquisme. La gent no tenia opció: anava a votar. La por els hi feia anar. El que ha de ser un dret era una obligació.
Nosaltres pensem que no tan sols és un dret sinó també un deure ciutadà, anar a votar.
En el grup familiar som set, però segons llei, ( qüestió d’edat ), només cinc tenim la facultat de triar la papereta, que de comú acord ha sigut sempre la mateixa. Sempre que hem pogut hi hem anat plegats. El dia “ d’anar a votar “ és una petita festa per nosaltres, és com una mena de ritus que ens omple de satisfacció. Ara que es parla que els avenços en el camp de la informàtica, permetran emetre el vot des de casa mateix ens sembla que no serà igual. Persones com jo, que vàrem haver d’esperar tants anys, (en tenia quaranta la primera vegada que vaig anar a votar ), trobarem a faltar—permeteu-me la llicència-- la mena de “ litúrgia “ que envolta el lloc on es celebren els comicis. Les urnes, les paperetes damunt la taula, trobar-hi l’amic, el veí/na, els grupets de persones que la “ fan petar “.........Molt més encara, si el que això escriu, ha estat en moltes ocasions fent d’apoderat en representació d’una determinada opció política. I el moment d’obrir les urnes per fer-ne el recompte dels vots? Malgrat que en la major part de les eleccions, la meva opció no ha sigut la més triada, aquella estona,--tots pendents de cada una de les paperetes--, es viu amb una gran intensitat. En bona manera, sempre he pensat que havia guanyat, només pel fet d’haver complert amb el que jo considero és el meu deure.

De fet, però, el motiu que més ens empeny a l’hora d’anar a expressar el nostre vot, és el respecte per a totes les persones, que en moments difícils i fins i tot posant en perill la seva llibertat i en ocasions la vida, varen lluitar per tal d’aconseguir entre d’altres el dret que ens pertoca de poder anar a escollir. En record d’aquelles dones i aquells homes, mentre puguem no deixarem d’anar a expressar el nostre parer.

Fins fa poc a casa érem nou, amb el pare i la sogra. Malauradament ja no es troben entre nosaltres. El pare,--ja fa quasi tres anys del seu traspàs—fou l’exemple per a tots els de casa, una persona compromesa, que sense mai adoctrinar-nos, amb el seu fer més que no amb el dir, va ensenyar-nos quins eren els valors que calia defensar. El nostre pare és viu en la nostra memòria i també ens” acompanya” el dia que nosaltres, tots plegats, anem a votar.

En record del pare, permeteu-me acabar amb l’escrit que va compondre i llegir la seva néta Núria, en l’acte de comiat que li vàrem retre
---------------------------------------

Comiat de l’avi Pere


Bona tarda. Ens hem reunit aquí per donar el comiat a l’avi Pere.

Ell, que va mantenir la seva vida amb el pols ferm i no permetre que les circumstàncies l’excusessin, maldà sempre per explicar-nos el perquè de tot plegat. Fins als darrers moments en que l’assistí aquella llumenalla que fou la seva consciència.

La seva família no vol deixar de fer-ho en aquesta trobada en que ell no prendrà la paraula i, en virtut del que ens va ensenyar d’ell i del món, volem acomiadar-vos en nom seu.

Només va deixar-nos l’expressió d’un darrer desig: volia que l’enterressin al cementiri civil de Sant Feliu, i a terra. A l’avi el fascinava la fe en la transcendència religiosa, però no l’entenia. La seva gran confiança estava arrelada en l’Home, era un agnòstic.

I un agnòstic té un compromís amb l’ara i l’avui. L’única eternitat que reconeix és la matèria. Sap que la vida no ho és, d’eterna i que no pot postergar les seves decisions morals ni per demà ni per el més enllà. Sap que ha d’ésser, en el sentit més profund del terme, un esperit del seu temps. L’avi ho ha estat.

La memòria de gent que es manté amb les ales esteses, com aquell Àngel de la Història de Walter Benjamin, acabant formant part de la Condició Humana.. És la condició que, sense aconseguir que aquestes persones tinguin vida eterna, els fa perennes, com la fulla del pi.

L’Avi, que va patir presó, ha mort sabent que el grau de llibertat d’un home es mesura per l’audàcia dels seus somnis. Serà perquè amb els ulls aconsseguí de veure, més enllà de la matèria, la seva immortalitat. La va imaginar: formar part de la terra del cementiri proper al lloc on va nèixer. Direm que volia, finalment, alló que les turbulències de la seva època li van negar: la possibilitat de conrear un fèrtil i erudit jardí volterià. Tornarà a casa per a l’eternitat de les coses que viuen i d’allà mai més l’exiliarà ningú.

Sabía que el respectàvem, ens consta que es sabia estimat. Som qui som perquè ell era qui era. Qui és, a partir d’ara, en tots nosaltres.

Només ens resta desitjar-li bon viatge, que reposi, i anarnos-en a construir la PAU amb la que ell voldria haver viscut.


Núria Pujol Valls




















diumenge, 16 de març de 2008

Transcorreguda una setmana........

Cinc minuts de silenci en record de la darrera víctima perpetrada per ETA, davant del Congrés dels Diputats


..............decideixo escriure quatre ratlles, potser seran vuit ( quan hom comença mai se sap ) sobre els resultats de les eleccions de diumenge passat.


Els que ja em coneixeu ja sabeu de quin “ peu calço “ en això de la política. Els que encara no en teniu notícia, només us caldrà veure, el cartell que trobareu tot just després de les meves dades personals.

Per tradició—el meu pare en fou un dels fundadors l’any 1937—procedeixo del PSUC i a hores d’ara la meva militància s’expressa en les files d’Iniciativa per Catalunya. La transmissió, al meu entendre, no explicaria la raó del meu pensament polític. Quants fills, no segueixen els passos dels seus pares, ja sigui per mor de diferències ideològiques o simplement per no estar interessats en les qüestions públiques. Per tant, si antany formava part del “ peix amb suc” i ara sóc un militant de base a Iniciativa, és per convicció i no per tradició. Es a dir, comparteixo amb les companyes i companys un projecte polític, en el que m’hi sento a gust.

Excuseu aquesta introducció, per si trobeu en la anàlisi—encara que procuraré ser el més objectiu possible—unes traces de subjectivitat que, amb tota seguretat, hi descobrireu.





Els comicis els ha guanyat el Partit Socialista Obrer Espanyol i aquest fet no admet discussió. Vots i diputats ho mostren clarament. Seixanta mil vots més que l’any 2004, passant de 164 diputats a169, fregant la majoria absoluta. Penso que no establiran un acord de govern estable amb C. i U. que és l’única força política que amb els 10 escons que disposa, sumarien la majoria en el Parlament. El PSOE acordarà compromisos amb qui millor li convingui, en cada ocasió Ho va fer en la passada legislatura i podrà repetir-ho amb més facilitat enguany. A la seva esquerra no hi queda res o ben poqueta cosa; els tres escons d’ERC i els dos diputats d’IU-ICV. Molt en temo, que en polítiques socials i ambientals ens esperen quatre anys molt magres. Clar que ens resta la possibilitat, que els 25 diputats que hi aporta el PSC, arrosseguin cap a l’esquerra als seus companys de grup. Sembla que avui tinc els bioritmes “ en alça “ i no perdo l’esperança que en part sigui així. Al menys en el que respecte al compliment del que contempla el nou Estatut de Catalunya. No ens caldrà esperar massa. En la propera trobada de la comissió mixta Estat-Generalitat, ja podrem comprovar cap on aniran els trets.

El Partit Popular i ens cal tenir-ho molt en compte no ha vençut però ha incrementat en 400.000 el nombre de persones que han escollit la seva papereta. Cinc diputats més que l’any 2004, els mateixos que ha guanyat el PSOE amb 60.000 vots més. Els misteris de la llei d’Hondt ( al final ja faré alguna referència a aquesta manera de comptabilitzar els vots). Una dada de màxima importància, és que descomptant els resultats a Catalunya, a la resta de l’Estat, hauria guanyat les eleccions el Partit Popular,amb dos diputats més que el PSOE i tindríem el senyor Rajoy de President i al P.P. governant. Els 17 diputats de diferència que ha obtingut el PSC respecte del PPC a casa nostra, són definitius per a reelecció del senyor Zapatero.

Izquierda Unida perd el 25% de suport respecte de l’any 2004. En nombre de votants més de 300.000. El partit més perjudicat per la llei d’Hondt. L’únic diputat que ha aconseguit li costa a prop de 800 mil vots.

Convergència i Unió també es deixa pel camí 60.000 vots, malgrat que conserva els 10 diputats. No crec que pugui jugar un paper rellevant. Ja ho he explicat abans; el PSOE pot governar amb total tranquil·litat encara que no tingui majoria. El resultat de la Federació, com a mínim es pot definir si no de dolent, al menys del tot insatisfactori.

El Partit Nacionalista basc perd un escó i més de 115 mil vots. Penso que li espera un trist paper en la propera legislatura. Els sis diputats no li permeten jugar fort davant del PSOE. ( 169+6=175 ), insuficients per atènyer majoria.

ERC, la ratlla de 350.000 vots que s’han volatilitzat. Passa de 8 a 3 diputats. Una forta trompada que espero no tingui conseqüències en el govern d’Entesa. Sense cap ànim d'intervenir en els afers interns d'aquest partit, espero i desitjo que la serenor i el sentit de responsabilitat prevalguin en la preparació i celebració del proper Congrés. Catalunya ho necessita. Qui ha viscut, com jo ho vaig fer, el 5è Congrés del PSUC, en podria dir-ne alguna cosa. Les diferències que es produeixen en els partits d'esquerra, són sempre per qüestions ideològiques i molt sovint acostumen a no acabar massa bé.

El Bloc Nacionalista gallec, manté el mateix nombre de vots però perd un escó ( passa de 3 a 2 ) degut a la puja del PSG.

A ICV perdem a la ratlla de 50 mil vots. Si bé és cert que amb un miler més de vots a la circumscripció de Barcelona, hauríem mantingut el segon diputat, cal convenir que els resultats que hem tingut a Girona, Lleïda i Tarragona no han sigut els previstos.

Coalició Canaria deixa pel camí el 25% del seu electorat ( 70 mil vots ) passant de 3 a 2 escons.

Eusko Alkartasuna i la Chunta Aragonesista es queden sense representació en el Parlament. Especialment greu és el resultat de la Chunta, 55 mil vots menys.






Uns quants comentaris:

La polarització, el bipartidisme que se’n dedueix d’aquestes eleccions. Sobre 350 diputats el PSOE i el PP en tenen 323. Aquest fet no havia passat mai, ni tan sols quan l’aclaparadora victòria dels socialistes l’any 1982 amb més de 200 escons.La presència del CDS amb 25 diputats feia el Congrés molt més plural que no pas ara.
La davallada, no només com a conseqüència del vot útil, dels partits nacionalistes. Tots, feta l’excepció del Bloc Gallec, perden suport popular. Un fet, crec a tenir en compte de cara a la nova legislatura.
La participació a Catalunya ha estat un 5% inferior a la de l’any 2004 ( 250 mil persones més no han anat a votar). Els vots en blanc han representat quasi el doble dels que hi varen haver ara fa quatre anys.
A la resta de l’Estat la participació va ser pràcticament la mateixa en aquesta ocasió, que en l’anterior.
No entro en valorar les raons del perquè s’han donat aquest resultats. No vull fer d’analista polític. La parrafada seria excessivament llarga i no és—ni de ben lluny—el meu propòsit, atabalar-vos amb els meus anàlisis.El vot útil, entès com a conseqüència de la por a la possible victòria del P.P., la manca de pluralitat dels mitjans de comunicació, la polarització a l’entorn dels dos partits majoritaris, les dificultats de les altres formacions polítiques per poguer donar a conèixer les seves propostes, vot emocional per l’assassinat per ETA...serien aspectes que, a banda d’altres consideracions de caire particular a cada formació política, podrien aplicar-se, com a regla general.

Si, però que a banda dels fets objectius dels resultats, haureu pogut trobar-hi, algunes “ prediccions” de cara al futur. M’agradaria equivocar-me, us ho confesso.

Llei d’HONDT

Hondt era un matemàtic belga que va establir una fórmula per a repartir els diputats d’acord amb el nombre de vots. En principi aquesta regla és proporcional, però segons com s’apliqui és del tot discriminatòria.

A l’Estat espanyol les eleccions generals es fan a tot el territori, però a l’hora de repartir els diputats es fa a cada circumscripció electoral ( la província ). Posarem l’exemple de la nostra circumscripció, la província de Girona. Pel nombre de persones amb dret a vot, a les comarques de Girona tenim dret a escollir 6 diputats.
Cal tenir un 3% dels vots vàlids emesos per poder accedir al repartiment. Per tant tots els partits que no arriben a aquesta percentatge, queden automàticament exclosos. A Girona els 10622 vots que va tenir ICV, no han valgut per a res. Els que alguns en diuen el vot perdut i en base a aquest discurs, reclamaven el vot útil, donat que d’entrada ja tenien com a mínim un diputat assegurat. Cas del PSC, C. i U i ERC. Només que haguéssim pogut afegir un miler dels vots que hem tingut a Girona amb els de Barcelona hauríem conservat el segon diputat. Cal recordar que només ens han faltat menys de mil vots per a conservar-lo.
Igual que a Girona, els vots que hem tingut a Tarragona i a Lleida tampoc s’han pogut comptabilitzar. Els partits que tenen el vot molt escampat i que no arriben al 3% necessiten molt més per accedir a un diputat. En moltes províncies aquests vots es perden.

Fent el repartiment província per província tenim aquests resultats:


PSOE........................169 diputats
P.P............................154 diputats
C. i U......................... 10 diputats
PNV............................. 6 diputats
ERC............................. 3 diputats
IU-ICV........................... 2 diputats
BNG............................ 2 diputats
C. C............................. 2 diputats


Ara fem el repartiment sumant tots els vots que han tingut els partits i aplicant la mateixa Llei, però amb una única circumscripció: tot Espanya. I no província per província. Els resultats per diputats haurien sigut els següents:

PSOE....................161..........( -8 )

P.P........................147.........( -6 )

C. i U.......................10.........( = )

PNV...........................4.........( -2 )

ERC...........................4.........( +1 )

IU-ICV.....................14.......( +12 )

BNG...........................3....... ( +1 )

C.C.............................2........( = )





Ara i en funció dels vots obtinguts podrem saber quants vots ha necessitat cada partit per obtenir un diputat.


PSOE................11.064.524 vots 169 diputats
1 diputat..........64570 vots
P.P.....................10.169.973 vots 154 diputats
1 diputat...........66038 vots
Izquierda Unida............781.287 vots 1 diputat
1 diputat.........781287 vots
Convergència i Unió..774317 vots 10 diputats
1 diputat...........77431 vots
Partit Nacionalista Basc...303246 vots 6 diputats
1 diputat...........50541 vots
Esquerra Republicana...296473 vots 3 diputats
1 diputat........... 98824 vots
Bloc Nacionalista Gallec....202042 vots 2 diputats
1 diputat..........101021 vots
Iniciativa Catalunya............181753 vots 1 diputat
1 diputat..........181753 vots
Coalición Canaria.........164255 vots 2 diputats
1 diputat........... 82127 vots

Crec que queda abastament clar que el mètode que s’aplica no és representatiu de la voluntat popular. Fixem-nos, Izquierda Unida amb quasi 800.000 vots és queda amb un sol diputat i és pel simple fet que tots els vots que ha obtingut fora de la circumscripció de la província de Madrid no han servit per res.

dimarts, 11 de març de 2008

SOLIDARITAT


L´associació GERD impulsa un taller a Cuba que fabricarà fins a 1.200 cadires de rodes anuals






L'associació de Sarrià de Ter GERD (Grup Editor de la Revista del Discapacitat) ha aconseguit revifar un antic taller de la població d'Holguín, a Cuba, dedicat a la fabricació de cadires de rodes i que, aturat des dels 90, fabricarà a partir d'ara unes 1.200 cadires per any.

GERD ha aconseguit enviar la maquinària a la illa perquè les peces es construeixin des d'allà i tot el procés de muntatge de les cadires el facin els 48 treballadors, 10 dels quals són també discapacitats. Les cadires que es fabriquen són donades, gratuïtament, a discapacitats cubans.



'Volem crear la infraestructura suficient perquè siguin ells mateixos que continuïn amb el projecte', ha indicat el coordinador tècnic de projectes de GERD, Jan Millastre. GERD també vol aconseguir exportar algunes d'aquestes cadires a Guatemala, Nicaragua o el Salvador, on també tenen projectes solidaris.



-----------------------------------------------------------------------------------------



Possiblement una notícia que passarà, com tantes d'altres, desapercebuda per a la major part dels lectors del diari. Com no sigui, que la lletregi alguna persona afectada en un sentit o altre per una minusvalia......

Bé prou que ho sabem, ho hem après de tantes vegades de sentir-ho. Això no ven, no és negoci i per tant no es tracta d'una novetat d'interès.

Doncs jo, que acostumo a anar contracorrent( en ocasions és una postura no gens fàcil de mantenir) el que tot just acabo de llegir, em produeix una gran satisfacció. Desmenteix el que tan sovint sentim:"tothom va a la seva, egoïsme és el que només hi ha, el que no es cou per a mi que es cremi..." i tantes altres frases, que ens volen mostrar que vivim en un món insolidari. Doncs no. Aquesta informació ens mostra una altra cara de la condició humana. La que tots hauríem de conrear en el dia a dia, per ser millors com a persones. Una salutació quan ens creuem amb el veí, un somriure per aquell immigrant que s'ha vist obligat a deixar la seva terra per venir a guanyar-se el pa, tenir la paraula gràcies sempre a punt( el mot més bonic en qualsevulla de les llengües que es parlen)....ho podriem fer cada dia. Una semblant actitud, com milloraria la convivència. No parlo d'un gran esforç, de quelcom que no estigui a l'abast de tothom. Només caldria posar-hi la voluntat. Ho provem?










dissabte, 1 de març de 2008

Llei de la Dependència

Dijous passat i en el transcurs de la sessió plenària ordinària, l'Ajuntament de la nostra vila( i que cap ganxó/na se m'enfadi per no anomer-la ciutat ), va aprovar una moció instant al Govern de la Generalitat a agilitzar el desenvolupament --en la part que li correspon-- del Sistema per l'Autonomia i Atenció a la Dependència, norma majorment coneguda com a Llei de la Dependència.

La moció, fou aprovada amb el suport de tots els grups municipals, fet del que me'n sento francament orgullós. Vaig fer via cap a casa, satisfet i content, pel fet que els nostres regidors i regidores, en certa manera varen fer seva una disposició que va encaminada a millorar la vida de molts dels nostres convilatans.

Aquesta Llei va més enllà del concepte assistencialista i contempla els drets de les persones a rebre prestacions per part de l'Estat. Al meu parer és la norma de contingut social més important que s'ha redactat en el transcurs d'aquesta legislatura. Es pretén amb aquesta llei, construir el quart pilar de l'Estat del Benestar. Al dret a la Salut, Educació i Pensions s'hi afegeix la Llei de la Dependència.

Un altre aspecte important és que l'Estat delega en les Comunitats Autònomes i Ajuntaments, disposicions fonamentals pel desplegament de la Llei. Els serveis socials dels ajuntaments amb col.laboració amb les àrees d'assistència bàsica ( metge de família ) tindran la responsabilitat del reconeixement de la situació de dependència ( l'avaluació ) i el dret a les prestacions de la persona que ho demani. Una vegada feta aquesta avaluació la Generalitat emetrà la resolució que correspongui, establint el que s'anomena programa individual d'atenció ( PIA ). Qui millor que el propi metge de capçalera per fer la diagnosi mèdica de la persona i els serveis socials de l'ajuntament poder també aportar el coneixement que dóna la proximitat.
La Llei "estrella " del govern socialista, millorada amb les aportacions d'ERC i d'ICV, preveu el seu desplegament total en el període que va des de la seva aprovació--desembre de 2006-- fins al 2015. Per tant, a hores d'ara, tot just fa un any de l'entrada en vigor.

Penso que hauria sigut fonamental la inclusió d'aquesta Llei en les cobertures que presta la Seguretat Social. Si així s'hagués fet se n'hauria garantit el suport econòmic. No va ser possible malgrat la insistència del parell de grups parlamentaris, abans mencionats, ço fa que el finançament no hagi quedat suficientment assegurat. Totes les administracions implicades en la gestió del Sistema, contribuiran al seu finançament. L'Estat finançarà el nivell mínim de protecció i les Comunitats Autònomes aportaran cada any almenys una quantitat igual a la de l'Estat al seu territori.

Tampoc fou possible que totes les persones beneficiaries de la Llei, quedessin exemptes del copagament en alguns casos, i per tant segons la seva capacitat econòmica hauran de contribuir a la despesa. Cal remarcar però, que només es tindran en compte els recursos econòmics del beneficiari i no de la seva família. Això si, cap ciutadà quedarà fora de cobertura pel fet de no disposar dels recursos econòmics. S'aplicarà, el que al meu entendre és el més just dels principis, quan parlem de serveis socials: el principi d'equitat.

Penso que caldria augmentar la quantitat que ha pressupostat el govern central per aquest any.
En opinió meva és del tot insuficient. Nou cents milions d'euros no bastaran per donar un veritable empenta al desplegament d'aquesta llei. El senyor Solbes, ha tancat amb un superàvit del 2,5% el pressupost de l'any passat. Destinar una part d'aquesta quantitat sobrera per tal de tenir millors recursos econòmics, em semblaria una mesura del tot encertada. Beneficiosa no tan sols per les persones directament afectades sinò també pels seus familiars.



En qualsevol cas i malgrat les mancances que puguin haver-hi, la llei donarà cobertura per dret a les persones que ho necessitin. I, en definitiva, dependrà de la sensibilitat cívica acompanyada de la voluntat política dels governs de torn, que tiri endavant amb la millor dotació econòmica possible i en la reducció del temps d'implantació. Pel bé de tots, que així sigui!!