dimarts, 18 de març de 2008

L'avi Pere i el dret de vot




L'avi Pere quan tenia disset anys.( 1926 )
Aquesta fotografia li va ser feta a la Comandància de Marina de Sant Feliu.

Va anar a pescar una nit. Només d'arribar " en terra " l'esperava el seu oncle, que era " cap de colla ", per oferir-li feina de camàlic.












Els de casa vàrem anar tots a votar. Ho hem fet sempre des de la recuperació d'aquest dret polític i ciutadà. La democràcia, que no és un fi en si mateixa, sinó que és una eina per anar aprofondint en els drets universals, necessita la participació i el compromís de la ciutadania.


Ho diu ben clar la nostra Constitució, en l’article 1: la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Aquest poder es concreta en el dret que ens assisteix a participar en els afers públics, elegint lliurament els nostres representants en les eleccions, mitjançant el sufragi universal. Expressat en altres paraules: el dret de vot.

D’antuvi vull deixar ben clar, el meu respecte per a les persones que renuncien a exercir aquest dret. Precisament és la democràcia, el que els hi permet fer-ho, també cal dir-ho. Els d’edat avançada podem recordar els referèndums del franquisme. La gent no tenia opció: anava a votar. La por els hi feia anar. El que ha de ser un dret era una obligació.
Nosaltres pensem que no tan sols és un dret sinó també un deure ciutadà, anar a votar.
En el grup familiar som set, però segons llei, ( qüestió d’edat ), només cinc tenim la facultat de triar la papereta, que de comú acord ha sigut sempre la mateixa. Sempre que hem pogut hi hem anat plegats. El dia “ d’anar a votar “ és una petita festa per nosaltres, és com una mena de ritus que ens omple de satisfacció. Ara que es parla que els avenços en el camp de la informàtica, permetran emetre el vot des de casa mateix ens sembla que no serà igual. Persones com jo, que vàrem haver d’esperar tants anys, (en tenia quaranta la primera vegada que vaig anar a votar ), trobarem a faltar—permeteu-me la llicència-- la mena de “ litúrgia “ que envolta el lloc on es celebren els comicis. Les urnes, les paperetes damunt la taula, trobar-hi l’amic, el veí/na, els grupets de persones que la “ fan petar “.........Molt més encara, si el que això escriu, ha estat en moltes ocasions fent d’apoderat en representació d’una determinada opció política. I el moment d’obrir les urnes per fer-ne el recompte dels vots? Malgrat que en la major part de les eleccions, la meva opció no ha sigut la més triada, aquella estona,--tots pendents de cada una de les paperetes--, es viu amb una gran intensitat. En bona manera, sempre he pensat que havia guanyat, només pel fet d’haver complert amb el que jo considero és el meu deure.

De fet, però, el motiu que més ens empeny a l’hora d’anar a expressar el nostre vot, és el respecte per a totes les persones, que en moments difícils i fins i tot posant en perill la seva llibertat i en ocasions la vida, varen lluitar per tal d’aconseguir entre d’altres el dret que ens pertoca de poder anar a escollir. En record d’aquelles dones i aquells homes, mentre puguem no deixarem d’anar a expressar el nostre parer.

Fins fa poc a casa érem nou, amb el pare i la sogra. Malauradament ja no es troben entre nosaltres. El pare,--ja fa quasi tres anys del seu traspàs—fou l’exemple per a tots els de casa, una persona compromesa, que sense mai adoctrinar-nos, amb el seu fer més que no amb el dir, va ensenyar-nos quins eren els valors que calia defensar. El nostre pare és viu en la nostra memòria i també ens” acompanya” el dia que nosaltres, tots plegats, anem a votar.

En record del pare, permeteu-me acabar amb l’escrit que va compondre i llegir la seva néta Núria, en l’acte de comiat que li vàrem retre
---------------------------------------

Comiat de l’avi Pere


Bona tarda. Ens hem reunit aquí per donar el comiat a l’avi Pere.

Ell, que va mantenir la seva vida amb el pols ferm i no permetre que les circumstàncies l’excusessin, maldà sempre per explicar-nos el perquè de tot plegat. Fins als darrers moments en que l’assistí aquella llumenalla que fou la seva consciència.

La seva família no vol deixar de fer-ho en aquesta trobada en que ell no prendrà la paraula i, en virtut del que ens va ensenyar d’ell i del món, volem acomiadar-vos en nom seu.

Només va deixar-nos l’expressió d’un darrer desig: volia que l’enterressin al cementiri civil de Sant Feliu, i a terra. A l’avi el fascinava la fe en la transcendència religiosa, però no l’entenia. La seva gran confiança estava arrelada en l’Home, era un agnòstic.

I un agnòstic té un compromís amb l’ara i l’avui. L’única eternitat que reconeix és la matèria. Sap que la vida no ho és, d’eterna i que no pot postergar les seves decisions morals ni per demà ni per el més enllà. Sap que ha d’ésser, en el sentit més profund del terme, un esperit del seu temps. L’avi ho ha estat.

La memòria de gent que es manté amb les ales esteses, com aquell Àngel de la Història de Walter Benjamin, acabant formant part de la Condició Humana.. És la condició que, sense aconseguir que aquestes persones tinguin vida eterna, els fa perennes, com la fulla del pi.

L’Avi, que va patir presó, ha mort sabent que el grau de llibertat d’un home es mesura per l’audàcia dels seus somnis. Serà perquè amb els ulls aconsseguí de veure, més enllà de la matèria, la seva immortalitat. La va imaginar: formar part de la terra del cementiri proper al lloc on va nèixer. Direm que volia, finalment, alló que les turbulències de la seva època li van negar: la possibilitat de conrear un fèrtil i erudit jardí volterià. Tornarà a casa per a l’eternitat de les coses que viuen i d’allà mai més l’exiliarà ningú.

Sabía que el respectàvem, ens consta que es sabia estimat. Som qui som perquè ell era qui era. Qui és, a partir d’ara, en tots nosaltres.

Només ens resta desitjar-li bon viatge, que reposi, i anarnos-en a construir la PAU amb la que ell voldria haver viscut.


Núria Pujol Valls