dilluns, 7 d’abril de 2008

L'elecció del President/a dels Estats Units

The Mayflower transported Pilgrims to the New World in 1620











Darrerament no sentim a parlar tan sovint sobre les properes eleccions presidencials que hi hauran als Estats Units. No deu fer encara un parell de mesos que tots els mitjans de comunicació anaven farcits de notícies per fer-nos saber de les peripècies de la senyora Clinton i del senyor Obama.



No hi ha dubte que el resultat d'unes eleccions en aquell país i més encara tractant-se d'escollir el seu màxim mandatari, és un fet que afecta no només a les persones d'aquella nació, sinò que també de retruc tenen influència arreu. Estem parlant de la nació més poderosa del Planeta.



Penso que també cal remarcar la capacitat de decisió que competen a la figura de President. Només pensem, que fins i tot pot vetar les decisions que prengui el Congrés. Per tradició, per història, la figura política del President, és decisiva.



Gosaria assegurar que sigui qui sigui el nou President/a, en quant a política exterior no hi haura canvis sustancials.







La nostra filla gran, la Núria, ja fa un parell de setmanes que es troba als Estats Units. Ens envía ( no tan sovint com la seva mare i jo mateig voldriem ) algun escrit que, com és natural ens parla d'ella i del que fa, però a més a més ens descriu i com si fos una mena de crònica, com ella veu aquell país. En el darrer " emili " que hem rebut, ens fa una anàlisi de com veu, les properes eleccions presidencials. He decidit posar l'escrit en el meu bloc. La visió d'aquella nació des de l'òptica d'una persona forana, penso que pot ser prou interessant.







++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++





....................eren les partitures de Schubert que hi havia al piano





No he conegut cap redneck ( " clatells vermells ", que és com anomenen als republicans radicals de l'interior del país ). Sé per la premsa que fins i tot ells estan cansats de Bush. Els ha dut a una situació molesta, no tant pels soldats que moren a l'Irak com pels diners que s'han gastat allà, sense més resultats que un boomerang que els esquitxa i els taca la roba. Ja no parlem dels iraquians, que són com els extres d'una " peli " de Kurosawa que van i vénen, morts i vius, per un camp de batalla sense la grandesa de les estratègies bèl.liques del passat. El millor que podem dir de Mc Cain és que sempre es va oposar a la guerra, i que és un maverick que ha funcionat al marge de la cúpula del Partit Republicà durant aquests anys de record i balanç tan incòmode.



No significa que tinguin res contra el patrioterisme i la política neocon del Partit. No els agrada haver de fer autocrítica, per això volen un canvi, una mà de pintura, un decorat de nova planta que canvïi l'imprescindible per tal de no haver de renunciar a cap privilegi i anar tranquils a la missa de Pasqua.







Hillary Clinton està tocada per moltes coses. En el fons, i tot que ells no ho diguin, crec que el país no li perdona la cara d'ambició i càlcul amb que va posar-se al costat del seu marit per fer-se la foto després de l'afer Lewinsky. L'haurien volgut un pèl més mortificada, un punt més " dona americana ". L'ombra de Bill és poderosa. Hillary ha estat una senadora insistent amb qüestions com la sanitat pública, i va pujar al carro del " no a la guerra indecent " ( tot i que no des del principi ) just a temps com perquè la gent no tingui memòria de l'abans. La setmana passada va mentir explicant una arribada a Bòsnia, en ple conflicte i en companyia de la seva filla, sota el foc creuat dels francotiradors i jugant-se la vida pels valors democràtics. Al cap de poc--a l'oficina de l'Obama devien revisar els arxius amb dits de foc-- van sortir les imatges d'arxiu de l'arribada en qüestió i ni trets ni angoixes: rams de flors i somriures " profident ". Però, quin americà pot culpar un altre per haver trobat un guió més emocionant que la mateixa realitat? L'acudit diu que Mònica Lewinsky està tan qualificada com Hillary per ser presidenta i comandanta en cap, però el país no ho sap, perquè tota la feina la va fer sota una taula...



Obama és el líder. Fa discursos en la línea dels millors oradors del país, parla de reconciliació, d'esperança, de deixar enrera el passat i construir un futur nou. Sap temperar entre tradició i avenir. Quan l'escàndol de les imatges del reverend Jeremy Wright--el pastor de l'església on Obama ha assistit durant vint anys, que va casar-lo a ell i va batejar els seus fills--dient que EEUU s'havia buscat l'atac a les torres bessones per la supèrbia amb que havia tractat el món--Obama va aprofitar l'ocasió per conciliar raça i esperança i els va regalar les orelles amb un discurs que ha fet història i que és més propi d'un púlpit que de la tribuna d'un meeting. Casuística: segons Obama, altres afirmacions del reverend també hauríen pogut escandalitzar els americans, com ara quan va instar els marits de raça negra a cordar-se la bragueta i tornar a casa a cuidar de la dona i els fills. ( Sembla que el greuge és comparable, i que una guerra és igual d'indecent que una infidelitat ). Que es presentés a la cursa per a la Casa Blanca sense un programa i que, encara ara, els demòcrates de base no ho vegin clar i prefereixin les mentides de Hillary al fum visionari d'Obama...no té cap importància. Obama...( oh! ) té una visió. Els reconforta, els fa creure novament amb la grandesa d'aquest país, amb la seva capacitat d'au fènix de resorgir de la merda ( ells no ho dirien així ) i de tornar a ser joves, dinàmics, guapos, engrescadors.....nous de trinca i sense més passat que una visió gloriosa. En el fons, veure Obama de president els podria fer oblidar que van matar Luther King i, com aquelles pel.lícules d'animació digital, rescatar l'actor per una nova entrega amb els atributs d'un Kennedy de color cafè amb llet ( bingo, dos ressucitats pel preu d'un ).



La mirada de Minerva ambiciosa de Hillary ( amb el mussol Bill i els seus pactes amb el dictador de Kazakhstan damunt l'espatlla ) i el bon rollo d'Obama són, ai las, el millor que aquest país pot oferir-se a si mateix. Si ningú no ho atura, guanyarà McCain perquè li estan fent la campanya entre tots dos, desgastant-se amb el messianisme d'una banda i l'ambició pragmàtica i mentidera de l'altra.



Ni els ku-kux-klaneros dels estats on segueix onejant la bandera confederada lamentaran tenir un pixa freda com a president. Pijor seria tenir-hi una dona o un negre.



Seguir una Visió, en política, es correspon a la mateixa passivitat que la contemplació farisea de la Natura. Algú els posa en escena, tant els líders, com els elements, com la resta dels humans, per tal que l'espectacle segueixi i sigui entretingut a agradable. Visions, els americans tenen visions il.luminades per un Déu que va estudiar escenografía al Hollywood daurat. Va desplegar la Natura per a la contemplació i l'adoració. No per a l'especulació. Per això no cal mirar més enllà, ni voler saber. En el millor dels casos es trobarien amb els panells del decorat, amb les càmeres, amb la realitat real, feta d'ombres i siluetes en estat cru.



Núria Pujol i Valls.