divendres, 30 de maig de 2008

Les trementinaires de la vall de la Vansa


Foguera de plantes aromàtiques


Parella de Trementinaires

Vàrem sortir de Sant Feliu a primera hora del matí de dissabte passat. A migdia la Joana i jo, ja ens trobàvem gaudint de l'espectacle de les fonts del riu Llobregat, albirant les cases del poble de Castellar de N'Hug. Havien fet el primer tram del nostre viatge sense pluja, però això si amb un cel entrenyinat. Feia goig contemplar l'aigua saltant des de les roques i brollant de la mateixa muntanya, xopa, amarada d'aigua, que regalimant per les parets, anava a caure des d'una considerable alçària a un gran gorg, on el riu començava el recorregut fins el mar. L'espectacle, emmarcat per la penya i les plantes i arbres que ens envoltaven, ens compensava abastament l'esforç que havien fet, pujant sender amunt, no pas massa estona, però costerut tenint en compte la nostra edat. Havien començat amb bon peu el nostre viatge. La marrada que havíem fet, d'uns quants quilòmetres, havia valgut la pena. D'altra banda tampoc anàvem apressats.

Havíem fet una bona passejada i el "rau-rau" a la panxa es deixava sentir. Calia anar a dinar. A la Pobla de Llillet o més enllà? Ja ho veuríem. Vàrem dinar en un restaurant, a peu de carretera, a Guardiola de Berguedà. Havent dinat, just a la sortida del poble, agafem una vía a mà dreta, que ens porta a la població de Saldes,( ja hem canviat de comarca, del Berguedà hem passat a l'Alt Urgell), a l'hotel Pedraforca, per avisar-los de la nostra arribada. Una vegada els estris a l'habitació, preguntem quan trigarem per anar fins a Tuixent( destinació del nostre viatge ). La senyora de la recepció ens respon: una mitja horeta. Nosaltres hi esmercem prop d'una hora. La carretera és força estreta, és la primera vegada que hi passem i prenem les degudes precaucions. L'aigua s'escola per la muntanya i podem veure i sentir el brugit del riu Saldes que va de gom a gom. Ens aturem per contemplar el massís del Pedraforca que no podem albirar del tot degut a la boira que l'envolta. Malgrat aquesta circumstància, nosaltres que som gent de marina, ens impressiona aquella immensa roca, on encara hi podem veure traces de neu. Travessem Gòsol ( a la sortida d'aquest poble em permeto suggerir-vos que no mireu a mà esquerra, us estalviareu veure la salvatjada urbanística que hi han fet), i no massa més lluny deixem a l'esquerra el petit poblet de Josa del Cadí, encimbellat sobre un pujol. Una vegada passat el port de Josa, a 1600 metres d'altitud, enfilem la baixada que ens porta a endinsar-nos a la vall de la Vansa i arribar al poble de Tuixent, destinació del nostre itinerari

La vall de la Vansa i el poble de Tuixent es troben situats a la part sud de la serralada del Cadí, de cara a solei. Des de fa nou anys i sempre en el mes de maig s'hi celebra la festa de les trementinaires i per aquest motiu, la Joana i jo vàrem decidir anar-hi. La meva àvia era nascuda en un poblet de l'altra banda de la serra, del costat de ponent, a bagueny i li havia sentit parlar de les trementinaires.

Qui eren les trementinaires? Aquestes dones es dedicaven a la venda ambulant d'herbes que recollien a la vall de la Vansa. Marxaven a vendre un parell de vegades a l'any i, en algunes ocasions el viatge podia durar fins a quatre mesos. Anàvem en parella, una de més edat i l'altre més jove. Normalment eren de la mateixa família però no necessariament havia de ser així. Feien els viatges a peu, carregades amb els productes que venien.Varen arribar quasi arreu del nostre país i també a la nostra comarca. Es té constància de les seves activitats des de mitjans del segle XIX fins a la dècada dels seixanta del segle XX.Mantenien una relació personal i directa amb la gent i establien vincles amb les cases on s'allotjaven. Durant anys, una parella d'aquestes dones, va hostetjar-se a casa del meu besavi, N'Esteve Pujol i Albertí ( en Peric) al carrer de Monticalvari. La relació venia donada pel fet, que la seva nora, la meva àvia, havia nascut en un poblet proper a la vall.


La trementina era el producte més demanat i d'aquí provindría el nom amb el que eren conegudes aquestes dones. Elles mateixes elaboraben la trementina a partir de la resina del pi roig. Un cop aquesta s'havia destilat,s'obtenien dos productes:la pega grega i l'aiguarràs. De la barreja d'aquests dos productes en unes proporcions determinades i en alguns casos s'hi afegia, cera groga, oli d'oliva i també sèu d'animal. El resultat d'aquesta mescla era la trementina.


L'ús més freqüent que es donava a la trementina era en forma de pegat, que s'aplicava sobre la part afectada pel dolor, els cops i les torçades.


A més de la trementina també venien pega negra i oli d'avet i de ginebró. Portaven plantes i herbes com l'orella d'ós, salvia, corona de rei, hisop, escabiosa, comí i també bolets secs. Aquests remeis es feien servir tant per a les persones com per als animals.


Les activitats tenien previst que duressin dos dies, dissabte i diumenge. Des d'itineraris botànics, passant per la visita al museu de les trementinaires, taller de danses i cançons tradicionals dels Pirineus, una fira d'herbes remeieres i productes naturals, una cremada de la foguera de plantes aromàtiques, concert d'acordió diatònic...........Nosaltres, el dissabte a la tarda vàrem tenir l'oportunitat d'assistir a una xerrada que sota el títol " Trementinaires= bruixes? NO! va oferir-nos un antropòleg. El local , ple com un ou, amb moltes persones dempeus. També vàrem visitar el museu de les trementinaires. Molt ben organitzat i amb una informació ben detallada, amb fotografies d'aquelles de color sèpia, que ens recorden temps passats.


S'anava fent tard i començava a fer fred. Calia fer via cap a Saldes per passar la nit amb el propòsit de l'endemà tornar a Tuixent. Sopar, una estona per donar una ullada a la prensa que hi havia a l'hotel i cap a enllitar-se. No se quina hora debia ser, que la pluja va despertar-me. Ens vàrem preguntar que fariem. Després d'haver esmorzat i vist que no escampava, vàrem decidir fer cap a casa. Eren quarts d'onze del matí quan empreniem el retorn, bó i pensant que si parava de ploure, ens aturariem a Vic. Una visita al museu episcopal, un tomb per la plaça i també regalar-nos un bon pa de pessic. Doncs res de res. Aigua a dojo i en ocasions barrejada amb calamarsa. A la sortida de Cercs, una vista de l'embassament de la Baells, amb l'aigua de color terrós, de fang, quasi en tota la superficie. Tanta era l'aigua que hi entraba procedent del riu Llobregat. I així, amb pluja, a voltes pedra i també boira en el tram de les Guilleries, fins a Cassà.

I prop de les tres, a punt per a dinar, l'arribada a casa.


El viatge havia tingut una durada, just la meitat de la prevista. Haviem pensat de tornar el dilluns a la tarda. Malgrat tot vàrem saludar la pluja donant-li la benvinguda.


El massís del PEDRAFORCA

1 comentari:

Xavi Roca ha dit...

Hola Pere! Salutacions d'un altre ganxó a la xarxa!

xavi.-