divendres, 9 de maig de 2008

Na Rosa Jordana ( l'exili del 1939 )














L'àvia Maria, de la taverna de Can Peric, no va néixer a Sant Feliu.

. Nasqué a la Cerdanya en un poblet just davant per davant de la serra del Cadí de nom el Quer Foradat a 1400 metres d’altitud. Us en recomano la visita. No hi deuen quedar més d’una vintena de persones, amb unes cases encastades dins la roca.( Quer, en català antic significa roca gran ). Cal agafar la carretera de Puigcerdà a la Seu d'Urgell i tot just passat el poble de Martinet, us enfilareu per una via que després d’haver passat pel municipi de Toloriu us portarà al Quer. Més enllà, per apropar-se al Cadí, cal anar-hi a peu. A finals del segle dinovè i amb l’esperit de millorar allò que anomenem “ de vida ·”, l’àvia, amb els seus pares i els tres germans ( Pere, Bonaventura i Rosita ) varen venir a viure a la plana, a Castell d’Aro, al barri de Crota, de masovers d’una casa de pagès coneguda com a Can Roca. La relació que hi havia entre alguns pobles cerdans d ‘alta muntanya i la Vall d’Aro, era deguda a la vinguda a l’hivern dels remats de xais i ovelles buscant pastures, que per mor de la neu no tenien a casa seva. Potser algú que m’estigui llegint, fins i tot haurà sentit parlar de les dones anomenades trementinaires que baxaiven amb les seves herbes remeieres cap a la plana. L’àvia Maria que era la més gran dels quatre germans, va ser la primera en trobar feina, a Sant Feliu. Va anar “ a servir “ a casa del senyor Albert, diputat a Corts i que també va ser ambaixador a Bèlgica, fins que es va casar amb en Ferriol Pujol, en Peric, del barri de Monticalvari,que feia de carreter a can Ribot, un dels fundadors juntament amb en Font de Llagostera i l’Artigas de Palafrugell de la SARFA.( societat anònima Ribot, Font i Artigas ).
Però no és de l’àvia Maria Jordana i Munt de qui avui vull parlar sinó de la seva neboda, la Rosa, filla del més petit dels quatre germans, en Pere, que va aprendre l’ofici de torner i va anar a treballar als tallers de la RENFE a Girona.
La Rosa, que ja te vuitanta cinc anys i que viu a Bèlgica ha vingut a passar uns dies a Sant Feliu, acompanyada del seu fill i la seva esposa. La història de la Rosa, és pareguda a la de tantes i tantes persones que varen patir l’exili polític. El mes de febrer de l’any 1939 la família Jordana-Mas,--només amb la roba que vesteixen i dues maletes-- abandona la casa de Girona on vivien, camí de França. La Rosa--tenia disset anys-- el seu germà en Miquel encara més jove i els seus pares, es veien obligats a deixar la seva terra, simplement per què el seu pare havia sigut lleial a la República i havia anat a defensar-la. La vida de l’oncle Pere estava en perill i la família va acompanyar-lo. A França, el govern del país veí, va separar els homes de les dones i els fills. L’oncle va anar a raure al camp “ d’acollida “ de la platja de Barcarès. Els homes francesos al front de guerra, a lluitar contra l’invasor nazi i el govern per tal de suplir la mancança de treballadors a les fàbriques, va aprofitar per donar feina als espanyols refugiats que tenien algun ofici. L’oncle va anar a treballar a l’empresa estatal dels ferrocarrils a Lille, tot just a tocar la frontera amb Bèlgica. La Rosa, la seva mare i en Miquel, foren embarcats en un tren amb d’altres famílies, només dones i fills, i els varen portar al centre de França, en un poble de nom Saint Amanç. Allotjats en un vell convent abandonat, en ple hivern, en unes condicions precàries, amb poc menjar, la mare agafa una pulmonia que la porta a l’acabament. La Rosa, amb només disset anys, es queda sola amb en Miquel, que per mor d’haver patit una meningitis en la infantesa que li ha deixat seqüeles, no és de cap ajuda. Finalment la Rosa pot trobar-se amb el seu pare. La cosina germana del meu pare, es casa amb un belga i des de llavors viu en aquell país. Ara, quan ha vingut, ha volgut passar pel poble on va morir la seva mare, Saint Amanç. Va estar molt contenta al poder comprovar que l’ajuntament havia posat un monòlit en el cementiri en record de tots els espanyols exiliats que hi varen morir.

Amb la Rosa---que manté una memòria extraordinària per l’edat que té—he conegut més coses dels meus familiars. Del meu pare, el seu germà en Ventura, que també anaren cap a l’exili. De com venia molt sovint amb el carrilet a Sant Feliu a casa de la tia Maria i dels seus cosins, el meu pare i el meu oncle. Aquest darrer, no va tornar mai més i fa uns anys que va morir a Mèxic.Hem parlat de l’àvia Maria i de l’avi Peric, de la taverna i, en definitiva de com era la vida a Sant Feliu en aquella època. Hem vist i repassat fotografies que guardo i m’ha ajudat a identificar persones que jo no sabia qui eren. Un gran plaer, conèixer millor la història dels meus familiars, que és també la meva.

Una de les coses, que més m’ha cridat l’atenció de la Rosa, és que se li “ veu “ la qualitat de la instrucció que va rebre a l’escola pública d’aquella època. Em demano, com seria el nostre país, si no hagués sofert aquella malaurada guerra. No tenen perdó, els que fent ús de la força de les armes, varen impossibilitar el progrés i la justícia social.

Gràcies de tot cor Rosa. Ens agradaria que tornessis.