dilluns, 30 de juny de 2008

Cap on vas Europa?




La comissió europea d'ordenació del temps del treball, ha proposat ampliar la jornada laboral setmanal, que ara és d'un màxim de 48 hores, fins a les 65 hores.
Al meu entendre, estem davant d'una ofensiva política encaminada a retallar els drets laborals. Una regressió en el temps,( la Organització Internacional del Treball,OIT, l'any 1917 ja va aprovar les 48 hores setmanals), i al mateix temps a una agressió a la classe treballadora i ensems a les capes populars de la nostra societat. Europa, el model i exemple en el camps dels drets i deures, aconseguits amb el sacrifici de milions de persones, que varen defensar la democràcia, contra la barbàrie feixista i nazi, es troba amenaçada per noves polítiques econòmiques de contingut neo-lliberal. El que coneixem com l'Estat del benestar, reconegut per tots els governs democràtics, després de la segona guerra mundial, amb el que això representa en el camp de la millora dels drets laborals, a la salut, l'educació, per una millor justícia social.....,--aquesta manera d'atendre les necessitats de la majoria de les persones--, està en perill. La unitat econòmica és un fet, tenim l'euro i ja sabem del cost que ha representat per a la majoria de la gent. Però el que encara no hem aplegat és l'acord per una Europa, socialment, politicament i ambientalment unida. Les diferències entre els distints Estats de la UE, en els camps econòmics, polítics i socials són evidents. Ara més que mai, amb uns governs de signe conservador a França i a Itàlia, ( i penso que sóc condescendent amb el qualificatiu), i l'actitud passiva dels governs d'Espanya i de la Gran Bretanya, l'intent per desmantellar l'Estat del benestar ha començat. I no tan sols en el camp laboral sinò també en l'àmbit dels drets humans. L'assentiment del Parlament europeu a la nova llei comunitària que permetrà privar de llibertat fins a divuit mesos, les persones sense papers, n'és una mostra. Una llei que possibilita l'empresonament d'una persona per un període d'un any i mig, pel " delicte " de no tenir uns papers, hauria d'avergonyir als diputats,--en especial als socialistes--, que la varen votar. És de justícia reconèixer que els senyors Raimon Obiols i Josep Borrell, hi varen mostrar el seu desacord. El " premi " a la seva honestedat és que el portaveu del grup socialista al Congrés, ha anunciat que el PSOE tramitarà un informe per saber per què els europarlamentaris, van trencar la disciplina de vot.
A l'Estat espanyol la jornada laboral setmanal és de 40 hores. L'aplicació, en cas de tirar endavant aquesta nova normativa, no serà fàcil. Si fos ratificada pel Parlament europeu seria necessari modificar l'Estatut dels Treballadors. Al tractar-se d'una llei orgànica, els canvis hauríen de passar pel Parlament espanyol, amb el requisit, entre d'altres, d'anular l'essència dels convenis col.lectius, que només tenen capacitat per millorar les condicions dels treballadors i mai per empitjorar-les. Tot això des de la perspectiva de la normativa vigent i a banda del que pugui no tan sols decidir el Parlament espanyol, sinò també de la pressió que puguin exercir els sindicats i els ciutadans en general, en contra d'una llei d'aquesta naturalesa.
En el ple ordinari del mes de juny, dijous passat, el grup municipal del PSC va presentar una moció mostrant el seu rebuig a l'ampliació de la jornada laboral setmanal. Els felicito publicament per aquesta actitud de coherència política. A la proposta varen afegir-s'hi la majoria dels regidors del consistori. Tres regidors van abstenir-se. Dos d'aquests consellers van argumentar per no adherir-se a la proposta, que la qüestió no era de competència municipal. Del tercer, en desconec les raons que varen decantar-lo cap a l'abstenció; no ens ho va explicar.
Aquestes tres persones--en tinc la certesa--em permetran opinar de diferent manera. Si bé és cert, que l'ajuntament no pot decidir sobre les lleis laborals, penso que aquests regidors haurien fet bé, manifestant el seu parer, a les administracions competents, és a dir, al govern central i al propi ministre de Treball. Pel que he sentit dir-lis, a tots els regidors i regidores del nostre ajuntament--i no ho poso en dubte--és que treballen en benefici de la majoria de la gent i jo penso que les condicions en el treball afecten i de manera molt directa al comú de veïnes i veïns. En conseqüència, aquest regidors, malgrat no poder decidir sobre aquest tema, hauríen d'haver-se afegit a la resta, per manifestar el seu desacord, a la possible redacció d'una llei de caràcter regressiu i orientada en perjudici de la generalitat de la població.

dijous, 19 de juny de 2008

Pinzellades (2)






El senyor bisbe de la ciutat italiana de Viterbo, s'ha negat a matrimoniar una parella amb l'argument que l'home està afectat per una paraplegia.


Segons diu aquest alt dignatari de l'església, aquesta paràlisi impediria la consumació del sagrament, que a l'entendre del bisbe és la capacitat d'engendrar. Em demano si aquest senyor, exigeix un certificat mèdic, que acrediti la fertilitat de les persones que volen rebre la consagració de l'esponsori. No fos que li passes per alt, el requisit que exigeix i aparellés alguna persona estèril.


Sense cap mena de dubte, el fet de ser bisbe, acredita que es tracta d'una persona cultivada, vaja que ha estudiat. No vull dir amb això que ho hagi de saber tot, però si, que abans de negar-se a administrar un sagrament--que aquesta és una de les seves obligacions--procuri assabentar-se de la qüestió. Si així ho hagués fet, a banda d'ampliar els seus coneixements no hauria fet el ridícul. Sàpiga el prelat, que els homes afectats per una paraplegia, sempre que ho vulguin poden ser pares. Si be és cert que no totes les paraplegies són iguals, hi han mètodes adequats per cada cas.


Amb decisions d'aquesta índole, no cal estranyar-se que fins i tot els que, interpretant l'Evangeli com Jesucrist va ensenyar, sense renunciar a les seves conviccions cristianes, deixin la pertinença a una església, que res o molt poc te que veure amb el veritable missatge de Jesús. I si no són més, gosaria dir que és degut--i parlo per pròpia experiència--a les dificultats i entrebancs que la corporació eclesial estableix, per donar-se de baixa. És entenedor que faci una certa mandra, cal fer moltes passes i això fa que les apostasies no siguin més.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Alguns en diem crisi, d'altres l'anomenen desacceleració, els de més enllà la califiquen de refredament econòmic, hi ha qui en diu, dificultats econòmiques cojunturals......En poden trobar tota classe d'eufemismes per tal de no dir les coses pel seu nom. Ens prenen per idiotes--entenen aquesta expressió com aquells que no sabem discernir la realitat que ens envolta--quan la majoria vivim un fet que ens entra pels ulls i ens toca la butxaca.Producció, distribució i consum. El trespeus sobre el que es basa l'economia de mercat. Ha fallat, encara que només ha estat en part, una de les tres potes:la distribució. Podia haver sigut un altre però les conseqüències haurien estat les mateixes. Clar que vivim el començament d'una crisi, que no sabem fins on arribarà. Que no ens vulguin explicar un conte de la vora del foc, ja som prou grans. El que ens cal és un canvi de model econòmic. Una planificació de l'activitat econòmica per a satisfer les necessitats de la majoria i no per engruixir encara més els " excedents"--un eufemisme més, de les grans empreses. No és correcte parlar de beneficis, de guanys. Els empresaris són emprenedors i els obrers han canviat el seu nom per un altre:ara són productors.


Ens diuen del preu del petroli, l'encariment dels cereals, l'Ibex, l'Euribor i la puja de les hipoteques, el " pet " de la bombolla immobiliària ( inclús els propis que se'n beneficiaven, constructores i bancs, ja feia molt de temps que ho anunciaven), el diner sense rostre, que especula viatjant d'una banda a l'altra només buscant el benefici més sucós i en menys temps, sense cap mena de control fiscal. Segur que la majoria de nosaltres hem sentit parlar dels " paraïsos fiscals ". Tot això és cert i encara hi podríem afegir altres consideracions. Com també ho és de cert, que haurem de fer algun forat més al cinturó.


Els economistes ens ho volen explicar, però tants caps tants barrets. Cada ú ens ho presenta de manera diferent. L'altre dia, i d'ençà de llavors, m'he compromès a no escoltar-ne cap més d'aquests entesos, vaig sentir-ne un que deia:" disposem dels arguments per entendre el que ha passat però no disposem dels coneixements per pronosticat el futur. Ens trobem davant d'unes forces econòmiques que ni tan sols sabem qui són, que només es mouen per a l'especulació, d'un capital sense cara ni ulls, que no podem preveure cap on anirà. Els diners "viatgen" a la velocitat de la llum i els fenòmens econòmics, per nosaltres son imprevisibles. A hores d'ara, i per tal de posar un exemple, ja s'ha comprat la collita de cereals a l'Argentina dels propers dos anys. Ras i curt, exercir el control dels aliments". Jo hi afegeixo que aquestes persones són veritables criminals, que amb els seus diners decideixen la vida dels altres, i no només per tenir més fortuna--que en tenen la que volen--sinó per afany de poder.


Haurem d'acostumar-nos a viure diferent, amb una altra escalat de valoracions. L'altre dia, vaig tenir la fortuna, de poder escoltar les paraules del senyor Raimon Pàniker, en una entrevista que li feien a la ràdio. Paraules assenyades les que va pronunciar el pensador. Li preguntaren, si davant d'aquesta realitat econòmica ens caldria--sisplau-per força--ser més austers. Va respondre que el que hauríem de fer és ser més sobris. Ho deia en el sentit, de sobrietat, de sobrar. Aprendre a prescindir del que ens sobra, del que no necessitem. El repte que ens proposa el filòsof, entenc que és difícil d'acomplir. No deixar-se atrapar per aquesta societat que més que convidar-nos comprar, ens incita a consumir, és difícil. Lluitar contra aquest allau de bens materials que contínuament ens fan passar per davant dels ulls ben segur que no és gota fàcil. Tot pot ser i de fet ho és, objecte de compravenda. Han sabut, fins i tot mercantilitzar els sentiments. La felicitat i la llibertat te la garanteixen si compres un determinat cotxe, te converteixes--com per art d'encanteri--d'adolescent en una persona adulta si et ruixes l'aixella amb una marca de desodorant...


Estem acostumats a tenir de tot i en tot moment. Veieu el que ha passat amb la vaga dels transportistes. Molta gent espaordida, espantada per por de quedar-se sense menjar. Les lleixes buides dels supermercats, no les podem suportar, som incapaços, estem acostumats a veure-les plenes. Estem farcits de múltiples pors. Hem de mirrar-nos cap dintre, reflexionar, buscar i saber trobar l'equilibri. Pensar, però de debò, en les persones que pateixen fam, enfermetats i misèria i no només quan ho veiem a la televisió o ho llegim en els diaris. Ens ho passen tan sovint, que hem arribat a l'extrem de banalitzar les imatges, no en fem cas. I no penssesiu que aquesta desgràcia només la pateixen les persones de l'anomenat tercer món. La podem veure també a casa nostra. No heu de fer altra cosa, si ho voleu comprovar, que fer una volta a l'hora que comença a fosquejar, fins al contenidors que hi han a l'entrada de l'horta de'n Palahí.


Repassant el que acabo d'escriure, penso que em calen fer unes puntualitzacions. M'he anat "engrescant" i no voldria que de les meves paraules se'n desprengui una visió pessimista, que no hi tenim res a fer. Si la majoria ens proposem un canvi, ho aconseguirem. Quan parlo de ser sobrers, que ningú pensi que em refereixo a passar penúries. Plantejo fer una valoració diferent del que són les nostres necessitats, bandejant el que és superflu.


Tampoc voldria que hi trobéssiu una intenció alliçonadora, és a dir, no pretenc en cap moment suggerir-vos el que heu de fer. Tan sols expressar-vos el meu parer, fer-vos pervenir com jo veig l'actual situació. Sens dubte preocupant, però no més del que era no fa massa temps. Ho veiem a venir. Haurem de renunciar a una manera de viure, prioritzant altres valors que, amb seguretat ens faran veure que el ser ha de primar sobre el tenir.


En conclusió, també haig de fer una mena d'autocrítica i reconèixer, que a mi també m'ha atrapat i arrossegat, en ocasions massa sovintejades, aquesta mercantilització sense sentit.



*****************************************************************************



La setmana passada, en el Congrés dels Diputats, es va retre un homenatge a un grup d'homes i de dones, tots d'edat avançada clar, que varen patir la manca de llibertat en les presons franquistes.


Com que l'acte, va fer-se en el Parlament, el va presidir el senyor Bono, que com ja sabem és el President de la Cambra.


En un cert moment, un dels assistents va desplegar una bandera republicana. El senyor President, va exigí la retirada de la bandera i va reprendre públicament la persona que havia tingut, aquesta " mala pensada". El senyor Bono, va fonamentar la seva exigència, amb l'argument que l'ensenya que s'havia mostrat, no era la que corresponia a la legalitat vigent.


Penso que l'expresident de la comunitat autònoma de Castella-La Manxa, hauria d'haver comprès que per aquella persona, la bandera republicana no representava cap il·legalitat. En defensa precisament de la legalitat, va ser empresonat. El senyor Bono, hauria d'haver posat per damunt de qualsevol altre consideració, el respecte que es mereixien els presents a l'acte. I si algú, li ho hagués retret, hauríem tingut l'oportunitat de saber qui era. És convenient conèixer amb qui ens "juguem els quartos".


Senyor President, en el meu modest parer, vostè va voler ser més papista que el propi papa. Va fer una interpretació esbiaixada de la legalitat, quan no en tenia cap necessitat. A Catalunya en diríem que va "passar-se de rosca". Encara no n'ha après en tants anys? O potser va voler congraciar-se amb algú?. Vostè, va deixar escapar una excel·lent oportunitat per fer un exercici d'ètica política. L'Ètica entesa com a conducta personal que va més enllà de les lleis i normes vigents.


Francament senyor Bono, no m'ha sorprès el seu capteniment.



dimecres, 11 de juny de 2008

Mai se sap.....


Ho vaig llegir, ja fa molt temps. La revista National Geographic, pel preu de 100 dòlars, t'envia un "kit" a casa, que pots retornar-lis amb una goteta de sang.
Quantitat suficient per permetre mitjançant el teu ADN, poder fer-te un seguiment dels teus ancestres. Vaja, que podria arribar a saber les aventures i desventures que han viscut els familiars que m'han precedit, fins arribar a la meva persona.
Jo, ja en el seu moment, vaig decidir i continuo pensant, no fer-me aquesta proba i no només per una qüestió de preu--que també amb els temps que corren--sinó per "evitar" alguna possible "sorpresa". No puc imaginar-me descobrir que soc descendent de segons quin personatge. Millor no saber-ho. Permeteu-me pensar que la decisió presa va ser del tot assenyada.
( Portada de l'edició de gener de 1915)

diumenge, 8 de juny de 2008

Governar amb ètica i participació




El bon govern i la bona administració exigeixen comportaments ètics, regits per la defensa d’uns valors que els fa complementaris. No hi ha bon govern sense bona administració. Afegir, incorporar conceptes ètics a l’administració—en aquest cas municipal—no només és una obligació sinó que també assegura millors nivells de eficiència i eficàcia en l’administració dels diners públics. Els comportaments erràtics i poc ètics tenen conseqüències nefastes sobre el funcionament dels afers públics: la manca de legitimitat, la desconfiança en els serveis, l’augment dels costos financers o el baix rendiment del personal del municipi......Actituds que, en definitiva, ens fan oblidar que el centre de l’actuació administrativa ha de ser el ciutadà. Ben al contrari, uns comportaments ètics tenen com a resultat la transmissió d’una imatge positiva, reforcen la confiança en els serveis públics i prestigien l’activitat política. Resulta francament curiosa la poca estima en què la gent te als polítics. El mateix principi democràtic queda minat si quasi tothom coincideix en titllar de inútils i sospitosos els que estan disposats a esmerçar bona part del seu temps en l’intent del be comú. Fins l’extrem que la paraula “polític” i el concepte “política” queden devaluats, sovint, amb una connotació molt despectiva. En la nostra opinió, és l’ètica el que ens ha de fer capaços, lliures i justos en política. L’escriptor i polític francès Chateaubriand deia que “ separar l’ordre moral de l’ordre polític sense que aquest desaparegui, no és possible “.

Governar amb la ciutadania - el que s’entén per fomentar i comptar amb la participació ciutadana - no és parlar d’una manera de gestionar, sinó de fer política, en la mesura en què l’objectiu final és implicar els ciutadans en els afers públics, incorporar les veus, les visions i els interessos dels veïns i les veïnes a les decisions que legalment pertoquen als representants de la sobirania popular. La participació en cap cas pot servir d’escut per als responsables polítics ni tampoc ha de ser una forma de legitimar les actuacions del govern municipal. Estem convençuts que ens cal la participació per poder governar. Pot semblar una exageració però és així, del grau de participació en depèn l’eficiència del govern. Escoltar la ciutadania, amb les seves diverses veus, enriqueix les decisions i afavoreix la presa de determinacions. En l’inici d’un procés, la participació pot generar un cert retard operatiu, és evident, però aquest “ cost” es compensa amb escreix, donat que la decisió presa serà la suma de diferents opinions i, per tant, el fruit de l’acord de la majoria.

L’ètica i la participació ciutadana defineixen una manera de ser, que ha de quedar palesa en una manera de fer, sempre al servei de la ciutadania. D’ençà de fa un any formem part del govern de la ciutat amb només un regidor—som els “ renyocs”— i participem en la presa de decisions que afecten en bona mesura el dia a dia dels nostres veïns i veïnes. Ho fem i tenim el ferm propòsit de continuar fent-ho, en primer lloc, amb una absoluta lleialtat envers els companys i companyes de govern i amb un comportament ètic que ens exhorta a escoltar el parer de la ciutadania. Així com en la confiança i seguretat que ens mereix la capacitat de treball del nostre regidor, i sempre amb la honestedat i honradesa que és el nostre actiu més valuós.






( text de l'editorial del butlletí del grup municipal d'Iniciativa per Catalunya Verds--Esquerra Alternativa)