dilluns, 28 de juliol de 2008

Pinzellades ( 3 )








De tot l'escàndol urbanístic de Marbella, segur que en el seu moment en vareu sentir parlar. Divendres passat--ho vaig haver de llegir més d'una vegada--vaig assabentar-me pel diari, que l'exalcalde d'aquella població, el senyor Julián Muñoz, va conformar-se durant el judici del cas Belmonsa, amb un any de presó i divuit d'inhabilitació.
Els fets d'aquest judici són conseqüència de la concessió d'una llicència urbanística a l'empresa Belmonsa, el mes de maig de 1997 per a la construcció d'un edifici de dotze pisos d'altura en un lloc qualificat com a zona verda. L'exassesor urbanístic municipal--el cervell de l'operació--Juan Antonio Roca, també va acceptar una pena de nou mesos de presó. A més, haurà de complir cinc anys d'inhabilitació i pagar una indemnització de 2,4 milions d'euros pel delicte de tràfic d'influències i, en cas de no abonar-la, haurà de passar un altre mes en un centre penitenciari.

Haig d'entendre que amb un mes de presó, aquest pocavergonya, s'haurà enbutxecat quasi dos milions i mig d'euros, i se li perdonarà el deute del que ha estat comprovat va robar? És per això, que vaig rellegir la notícia i francament no ho entenc. Vull creure que no interpreto degudament la informació. Sovint he sentit a dir, que si decideixes omplir-te la butxaca de manera indeguda, fes-ho que valgui la pena, no t'hi posis per poqueta cosa. Amb bitllets a la cartera ja trobaràs els advocats que sabran la manera de treure't de la situació compromesa. Bona part de raó deuen tenir aquestes persones que aital consell donen; d'exemples en tenim per donar i vendre.

De grans lladregots de coll blanc i ben encorbatats, malauradament en tenim una bona mostra.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



A Santa Cristina hem perdut un membre de la "tribu". En Xocolata, el conill que va regalar una persona d'ètnia gitana a en Martí, s'ha mort. Havia tingut una vida còmoda, el menjar i el beure garantits. Les fulles de col i pastanaga eren les seves menges preferides, sense oblidar les dues galetes de rigor diàries. Potser va trobar a faltar una " bona companyia", ja m'enteneu. Va haver-se de conformar amb l'acompanyament d'un parell de gats, amb els que es va fer amic. Vivien ben aixoplugats a l'eixida de la casa. Ha viscut la ratlla de vuit anys, un període que els entesos en la "matèria", quantifiquen important.

En "Xoco", bé prou es mereix un record en aquestes planes.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



El senyor Zapatero, en la seva condició de secretari general del PSOE, va venir la setmana passada a clausurar l'onzè Congrés del Partit Socialista de Catalunya.

El passat mes de juny varen acomplir-se dos anys de l'aprovació en consulta popular del nou Estatut de Catalunya. Fins avui només paraules, promeses i realitats gosaria dir que ni una.

En un moment del seu discurs va dir que el nou finançament, que tant necessita Catalunya, seria un fet. No me'l crec i em sap greu negar-li la meva confiança. Ja són diverses les ocasions en que ha faltat a la paraula donada. Menys xerrameca senyor Zapatero i més concreció.

Ara, des de la meva condició de ciutadà, m'assisteix el dret a exigir-li l'observança de la llei. El President del Govern té l'obligació, en la seva posició de la més alta representació política de l'Estat, a complir la llei. Ha de ser el primer en respectar una Llei Orgànica, que aquesta és la qualificació del nostre Estatut. No valen excuses ni dilacions per part del més alt dignatari polític del nostre país. La Generalitat de Catalunya també és Estat.

Aquestes reflexions i d'altres, els hi faré avinents, al meu President. Amb tot el respecte, però també amb la màxima fermesa.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


I ara va de ·bicis". Tota la vida m'han agradat les curses de bicicletes. Ja de jovenet, amb l'orella enganxada a la ràdio, seguia les grans probes:el Tour, el Giro i també la Volta a Catalunya, que llavors era la tercera cursa més important del calendari. Em coneixia el nom dels més importants i coneguts ciclistes. Coppi ( el millor de sempre), Bartali, Koblet, Kubler, Geminiani, Bobet, Gaul....A Catalunya, en Poblet, el ciclista espanyol més conegut, amb triomfs d'etapa a França i a Itàlia, guanyador en diferents ocasions de la Volta a Catalunya i un dels millors esprinters que hi ha hagut. Més endavant Anquetil, Poulidor ( conegut com l'etern segon), l'holandés Wout Wagtmans que va córrer el Tour en dotze ocasions, en onze quedant entre els deu primers i guanyant en la dotzena, Bahamontes, el primer espanyol en vèncer el Tour. La llista seria inacabable. Són molts els corredors que m'han fet recrear amb les etapes contra el rellotge, pujant els colls més coneguts i també agafant l'embranzida per guanyar alguna de les anomenades " clàssiques" a l'esprint: una Paris-Roubaix, Milà-Sant Remo o una Fletxa Valona.

Darrerament i com a conseqüència de tot el tema del dopatge m'havia desentès d'aquesta afició. Millorar la condició física prenen fàrmacs és en definitiva un engany a l'espectador, una deslleialtat vers el contrari i un perill per la salut del mateix esportista. Recordem el malaurat Simpson, mort pujant el Mont Ventoux. Per descomptat que no són els ciclistes els únics responsables del dopatge. El ciclisme no és l'únic esport en el que es fa ús d'aquestes substàncies. Digueu-me que sóc un mal pensat, però si als tennistes i futbolistes, per posar dos exemples, se'ls fecin anàlisi de sang i no només d'orina, voleu dir que no se'n trobarien de casos de dopatge?

Des de fa un parell d'anys, els responsables de la direcció del Tour, s'han pres aquest assumpte amb tot el rigor que es mereixia. Això ha fet renéixer el meu interès pel ciclisme i aquest any, he seguit, sempre que he pogut, les etapes del Tour.

Estic content, m'alegra de debò el triomf de Carles Sastre. El que va fer el dia de l'etapa reina dels Alps, va recordar-me les gestes dels grans "grimpeurs". Ciclisme de primera, serrar les dents i endavant. Sastre, un vell cicliste, un veterà que llargament passada la trentena, guanya la més important de les curses. El merescut premi a una persona modesta i que espero no sigui el darrer. Ara, s'haurà donat compte que és capaç, que té la qualitat per ser el primer i ves a saber si encara en guanyarà un altre de Tour. Ojalà!!

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Un bon amic, darrerament vingut a Iniciativa, en ocasió de les eleccions municipals, m'escriu, en resposta a una invitació que li vaig fer per si volia assistir a l'assemblea de les comarques gironines, que vàrem fer a finals del mes passat.

Excusi'm el bon amic, per copiar textualment unes paraules del seu escrit:" Estic perdent ( per sort lentament) la il.lusió per la política global de Catalunya/Espanya/Món ( sort de la municipal) "
Pensem que aquesta frase la diu una persona jove, amb ganes d'implicar-se, d'adquirir el compromís per aportar el seu esforç per una societat més justa. Què passa, per què una persona d'aquesta vàlua, dubti fins al punt de perdre la il.lusió? A mi, aquest fet em preocupa.

Penso, en primer lloc, que de raons a l'amic n'hi sobren. D'exemples que puguin portar a situacions de desencís i desànim en trobaríem........La manca d'ètica d'aquells que s'aprofiten de les responsabilitats públiques en benefici propi, la falta de coherència d'una altres que no mantenen el compromís emparaulat, els que busquen i en ocasions troben el " modus vivendi" en el món de la política, la migradesa intel·lectual d'alguns dels líders, a voltes la desqualificació i les males maneres emprades contra l'adversari, la irresponsabilitat de la majoria dels mitjans de comunicació desprestigiant la política i als polítics, primant les notícies en funció de la rendibilitat econòmica i no al servei de la veritable informació, ficant en el mateix sac a tothom i, en alguns casos, parlant en negatiu i de manera volguda d'algunes formacions polítiques ( que només surten en els mitjans per aquest motiu). No estaria de més afegir-hi, la influència del poder econòmic, conscient que la pèrdua de confiança en la democràcia afavoreix els seus interessos. El correcte exercici del poder polític, és el que pot frenar la bogeria depredadora, d'aquest diner que viatja a la velocitat de la llum i no crea cap mena de riquesa. Els especuladors financers ho saben i tot el que tendeixi a minvar la participació ciutadana en els afers públics els beneficia.

Desconec si algunes de les reflexions suara expressades coincideixin amb el que pensa el company. Segur que d'arguments n'hi ha molts d'altres. De moments i situacions de desànim tots n'hem tinguts, molt més encara els que per mor de l'edat, vàrem viure temps molt difícils. És una gran falàcia dir que amb en Franco vivíem millor.

Sense cap ànim alliçonador, li diria a l'amic un parell o tres de coses. Si la corrupció i la mentida siguessin majoritàries en el món de la política, aquest país hauria fet fallida i aquest no és el cas. Ço que vol dir, que la majoria de les persones que esmercen part o la totalitat del seu temps, ja siguin en la política local en el primer dels casos o en els afers públics de més alta volada en el segon, estem parlant de persones honestes i honrades.

Li diria també, que no perdi l'ànim, ni el coratge. Coneix persones--ell en és una-- que no tenen res a veure amb tots aquests personatges que tan mal fan amb els seus comportaments, a una activitat humana--la política--que pot ser de les més honestes sempre que es faci en benefici de la majoria. Que no permeti que l'abatiment el guanyi, només que sigui per no donar "la raó" als corruptes.

I per acabar, afegir que si creu que en el món que ens ha tocat viure hi ha situacions d'injustícia, en que moren cada dia milers de persones per manca d'aliments, de malalties--que estan eradicades del món que en diem desenvolupat--que les guerres s'acarnissen en particular sobre les persones innocents, que milers de persones han d'abandonar els seus llocs d'origen per guanyar-se un tall de pa, arriscant i en ocasions perdent la vida..............

Responsabilitzar-se, conjuntament amb d'altres persones, per tal de canviar una realitat que no ens agrada, penso que és un compromís que hem d'assumir, ja no tan sols per sentit de dignitat, sinó també per coherència amb nosaltres mateixos. No tenim dret a defugir de les nostres responsabilitats, només que sigui pel respecte que tenim el deure de guardar, a totes les persones que varen lluitar al llarg de la història per millorar les condicions de vida i de dignitat de l'espècie humana.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Ahir va trobar-se la comissió mixta Estat-Generalitat pels afers econòmics i fiscals. El conseller d'Economia resumeix en poques paraules la reunió. El senyor Castells ho diu amb total claredat: " el canvi del sistema de finançament que ens proposa el govern central, és decebedor, insuficient i preocupant".

Aquesta reunió havia de tancar un principi d'acord--previst per abans del 9 d'agost-- pel nou finançament que contempla l'Estatut. Sense cap altra reunió prevista queda clar, que el govern central, ha aconseguit el que volia. Emmarcar el nou model financer dintre de la discussió dels pressupostos generals de l'Estat.

El tracte que rebem per part del govern de l'Estat és intolerable. El menyspreu i l'incompliment del que és llei, ha de tenir una resposta contundent per part de Catalunya. Sovint penso que no som conscients del pes econòmic i també polític que tenim. No el fem valdre. Una quarantena de diputats haurien de fer sentir la veu de Catalunya amb més empenta. Passat l'estiu, tindrem la presentació en el Parlament dels pressupostos de l'any vinent. Veure'm!!

dilluns, 21 de juliol de 2008

Fills del mateix arbre



Àfrica, el continent bressol de l'espècie humana.


Leonardo da Vinci. Les proporcions humanes




Les dades del Instituto Nacional de Estadística, INE, ens indiquen que, a Catalunya, en els darrers vuit anys, el nombre de persones amb nacionalitat estrangera, que s'han assentat a casa nostra, s'ha incrementat en unes nou-centes mil.

Aquestes persones, provenen principalment del Marroc, Equador, Romania, Bolívia i Colòmbia. A Catalunya hi resideixen persones originaries de 171 estats, però les cinc nacionalitats esmentades representen el 44% dels homes i de les dones amb nacionalitat estrangera.

A data d'1 de gener d'aquest any, sobre 7.390.083 persones que vivien a Catalunya, 1.113.427 són de nacionalitat estrangera. En percentatge el 15,4 de la població total.

Aquest procés migratori cap al nostre país, és un fenomen que s'ha produït en diferents ocasions al llarg de la història. La darrera vegada a partir de la segona meitat dels anys cinquanta fins els principis de la dècada dels setanta. L'assentament de milers de persones vingudes d'altres indrets de l'Estat, va constituir la base de l'increment d'habitants a Catalunya, sobretot de la ciutat de Barcelona i dels municipis de la seva rodalia, fet que apareix lligat al creixement econòmic.

Val a dir que la magnitud d'aquest procés, ha generat també un fort impacte en l'opinió pública. No en va, la immigració és un dels factors principals de canvi en la nostra societat, ja que modifica el que és el més important per un país: les persones que en formen part. La immigració és una de les qüestions que centra l'atenció i, en ocasions també la preocupació de la ciutadania.

Els reptes que planteja aquesta nova realitat social són complexes i de diferents naturalesa. Ni totes les persones immigrants són iguals, ni tothom té les mateixes necessitats ni expectatives vers la societat d'acollida. La igualtat en la diversitat; igualtat en drets i deures per viure i diversitat per conviure. L'arribada d'aquestes persones planteja diverses necessitats, alhora que és una nova oportunitat per definir el país que serem en el futur immediat.

La immigració, en definitiva, és un fet estructural a Catalunya, que s'ha anat incrementant en els darrers anys i que, previsiblement continuarà en els propers. Una realitat que podem viure i veure en els nostres pobles i les nostres ciutats.

Per tal de comentar aquesta circumstància, he recuperat alguns paràgrafs d'un escrit que vaig fer, en ocasió del traspàs del doctor Oró, a la tardor del 2004. Penso que són acomodables, al tema que avui tracto.

----------------------------------------------------------------------------------------



Ciència, Ètica i el professor Joan Oró



Totes les morts, millor dit, gairebé totes, són lamentables, però ni ha algunes que ens dolen especialment, que ens fan mal. Ens ha deixat una persona honesta, compromès amb el seu temps--el que li ha tocat viure--un treballador de la cultura. Un home que ha deixat petjada, ajudant-nos a trobar resposta als interrogants que el gènere humà, s'ha vingut preguntant, des de l'inici de la seva existència.

Ens ha parlat de l'origen de la vida: pols d'aeròlits. Pols, ben poqueta cosa!!. El nostre bressol és ben humil. Humilitat--així ens ho diu el savi--, és el que ens cal per no sentir-nos poderosos i amos i senyors del nostre planeta. La terra hem de cuidar-la i preservar-la, complint així també, amb la nostra responsabilitat vers les futures generacions.

Pel que sembla, els homínids varen aparèixer--parlem del fet més transcendental de la història de la humanitat--que cal situar-lo a l'entorn de fa uns 150.000 anys. Des dels altiplans africans varen començar el seu èxode cap a Euràsia i avui ja poblem la quasi totalitat del planeta. Prou parlar de races i de diferències per justificar actituds d'abús, injustícia i menyspreu!!. Sí, és cert, les persones transitem per camins diferents però tots som fills del mateix arbre.

divendres, 18 de juliol de 2008

Va de llibres

François Marie Arouet ( Voltaire )




Parlem de tot just acabada la guerra civil, és a dir de l'any 1939. El pare i el seu germà, com tants d'altres que havien defensat la República, es veiérem obligats a exilar-se. La seva vida perillava.



La maleïda por va decidir a l'avi Peric, a desfer-se dels llibres que el pare tenia. No sabia com fer-ho i tot i no ser una persona llegida, tenia un gran respecte pels llibres. Va pensar que no tots els llibres serien compromesos i que potser hi hauria la possibilitat de salvar-ne alguns. Va demanar el parer d'una persona que li mereixia confiança per tal que l'aconsellès a fer-ne la tria dels que calia desfer-se'n, que va dipositar en tres caixes.






Davant de la taverna de Can Peric, ( avui l'establiment l'Aroma), hi tenia el magatzem, on ara hi podem trobar el taller òptic d'en Francesc de la Peña. El local era molt gran i a més de les vitualles, vins i licors propis del negoci, el meu avi hi tancava el carro i l'ase. Aquesta nau havia sigut, anys abans, la quadra d'en Ribot, que feia el servei de viatgers amb carruatges a l'estació de Caldes i també el transport de mercaderies. En Farriol Pujol i Ribas, "en Peric", havia treballat de carreter amb en Ribot fins que va tenir l'accident que el va deixar coix per tota la vida. A resultes d'aquesta mala astrugança, va ser quan l'avi va posar la taverna. El carret i el burro/a, el portaven a la vinya, al camí de les Penyes ( avui hi trobareu unes cases adossades). Quan jo sortia d'escola, l'àvia Maria ja tenia preparat el cabàs amb el dinar pel seu home, que jo portava a la vinya pujant pel carrer de Sant Elm, passant vora la roca de Sant Jaume, davant la casa de Vista Alegre fins arribar al tros. Amb quina nostàlgia recordo els garrofers, els ceps, tota mena de fruiters....Cada any,collir les garrofes, veremar i fer el vi a la casa de Monticalvari, segar i anar a batre a l'era de Vista Alegre.......Però torne'm als llibres que l'avi va enterrar al magatzem. El sòl era de terra i per tant va poder-los soterrar sense masses dificultats. Uns quants anys després, jo, que volia ser paleta, agafo l'escarpa i el martell, que feien servir per obrir les caixes de licor--llavors eren de fusta-- i remenant el terra fent forat "descobreixo" una de les caixes. Amb no més de quatre passes, travesso el carrer i vaig a explicar-li a l'avi el que he trobat: llibres. Tan sols un comentari:" no diguis res a ningú " i l'avi va anarse'n a tornar a posar les coses al " seu lloc". Més endavant, ja amb el pare a casa, varem desenterrar les caixes i recuperar els llibres que l'avi, amb tan bon encert havia amagat i no cremat, que era el que va fer-se en la majoria de les vegades.






No faré una llista dels llibres que va amagar l'avi. Ja us podeu imaginar quina mena d'obres, li va aconsellar el seu amic, que eren les més indicades per ser arraconades. Si que tinc predilecció per una: el diccionari filosòfic de Voltaire. A voltes, encara hi dono una ullada.




I, parlant de llibres, em permeto la llicència de fer-vos una recomanació. L'editorial La Campana, ha publicat un llibre de títol " L'Àntropòleg a l'Olla", que ha escrit un bon amic de la nostra filla Núria, en Gustau Nerín. En Gustau és antropòleg i especialista en l'estudi del colonialisme espanyol a l'Àfrica. Ha estat professor al Centre Associat de l'UNED de Bata i a la universitat de Montpeller. Durant dos anys va beneficiar-se d'una beca postdoctoral del Ministeri d'Afers Estrangers, gràcies a la qual ve poder escriure el llibre.


La gastronomia és el pretext que li serveix per parlar-nos d'una realitat que la majoria desconeixement. La Guinea, ens queda molt lluny malgrat haver estat colonitzada per Espanya.


M'ho he passat bé llegint l'obra. En un parell de tardes l'he enllestida. Per agenciar-se un llibre cal anarse'n al Camerún; a la Guinea no hi ha una sola llibreria!!. De sorpreses una rera l'altra.



dissabte, 5 de juliol de 2008

La Sara ha fet un any









Divendres passat, prop de les nou del vespre, la nostra néta Sara va acomplir el seu primer aniversari. Ho vàrem celebrar amb un sopar a casa seva, a Santa Cristina.




Els de casa, excepció feta de la Núria--la nostra filla gran-- i de mi mateix, els demés no són persones que es delectin massa pel menjar. No vull dir que no sàpiguen valorar una taula ben parada amb menges apetitoses, però no són de la "colla dels paladars fins". La Núria i jo, fins i tot gosaria dir, que sense ser uns gourmets, sabem assaborir un plat ben cuinat i paladejar un vi de qualitat. Vaja, que ens agrada menjar i beure. Els àpats que ens prepara l'àvia, mare i esposa--que tot això i molt més és la Joana--ens serveixen per trobar-nos ( no tan sovint com voldríem) i també per explicar-nos. Són el pretext per fer petar la xerrada.
Ahir al vespre érem deu les persones entaulades. Començaré per la Sònia--la nostra filla petita--i els seus dos fills, en Martí i la Sara i en "Cesc" el company de la Sònia i pare de la Sara. La Núria i la seva parella, l'Stas ( diminutiu d'Stanislav), un noi rus que ja fa anys que viu a Nova York. Dues germanes amigues d'en Martí, la Marta i la Raquel i per acabar la Joana i jo, els veterans del grup. Només setanta anys em distancien de la Sara. Voldria fer notar com ens ho fèiem per entendre'ns. A casa ningú parla el rus--tampoc cal estranyar-se'n--per tant la llengua que utilitzàvem amb l'Stas, les meves dues filles i jo, era l'anglès. La Joana, es comunicava amb el company de la Núria en francès i quan amb el llenguatge oral no bastava, la mímica i els gestos, complien la seva funció. Com podeu veure, un bon exemple de convivència lingüística.


D'aquí en endavant, l'objectivitat no serà la meva virtut. La raó és ben simple: l'avi no pot ser neutre per més que ho vulgui, parlant dels seus néts. Els que ja en sou d'avis, sense cap mena de dubte que m'enteneu i, als que encara no heu assolit aquesta "categoria" us desitjo molts anys de vida per arribar-hi.



La vaileta és molt espavilada i malgrat que encara no parla, es fa entendre de tot. Sap jugar i també és molt riellera. Quan riu, cluca els ullets, ço que li dóna aquest punt de murrieria, com si vulgues dir-te:" avi, et tinc a la butxaca". I no només a l'avi, a tots ens te seduïts. Quan juga amb el seu germà, és un dels moments més agradosos. S'estimen i diria que a qui més coneix( que no se m'enfadin els seus pares i l'àvia; és brometa) és al seu germà. En Martí es deixa fer,però en ocasions, fa enfadar la seva germana. El (ens) diverteix veure el temperament de la menuda, quan el seu germà li pren de les mans alguna cosa. Creix sana i plena de vida i descobreix cada dia més coses. L'àvia l'ha avesada, assenyalant una fotografia d'en Martí, a preguntar-li on és el "tet" i com a conseqüència, totes les fotos són el "tet". La més petita de tots comença a fer les primeres passes, això si, agafada només que sigui amb un ditet a la cama de la persona que l'acompanya. No se sent del tot segura per caminar. Els que hi entenen, diuen que començarà a transitar en qualsevol moment, fet que pronostiquen, no pot trigar massa. A la Joana i a mi, ens ha tocat ser avis, a una edat força avançada i potser no gaudirem dels nostres néts massa temps. No és que em preocupi especialment aquesta possibilitat, però he de confessar que sempre m'he estimat la vida i ara encara més, pensant en poder ajuntar-me amb els meus néts quants més anys millor. Veure'ls sans en tots els sentits i ajudar a que siguin bones persones.

Seria del tot injust acabar aquestes ratlles sense tenir un record per en Martí. Ha tingut unes notes excel·lents a final de curs i això ens fa contents. Aprèn amb facilitat però no és massa curós amb la feina i no sempre fa bona lletra. Fer bona lletra--segons ens diu el seu mestre--li suposa anar molt a poc a poc i no sempre està disposat a fer-ho. Excel·leix en les matemàtiques i amb això no ens assemblem gota. Ves a saber, si temps a venir, podrà ser el meu mestre. Té una molt bona comprensió lectora i en aquesta camp, a casa podrà trobar-hi les eines ( llibres) que li permetran complaure's en la lectura, si així ho desitja. A voltes--massa sovint--no fa cas del que se li diu. Qüestiona i es resisteix a obeir la seva mare i de manera freqüent no endreça les seves pertinences. De “cacaus” no només amb la Sònia, també amb en “Cesc”, l’àvia i l’avi Pere.Vol ser l'últim en parlar i pensa que això li dóna la raó. Segurament el seu comportament deu ser molt semblant a la major part dels vailets de la seva edat: fer-se el sord, la memòria fluixa, estar cansat quan li encarreguen alguna feina..........
Val a dir que el balanç és positiu de totes, totes i el nostre nét creix proveït de les condicions per arribar a ser una persona com cal. El pitjor de tot d'en Martí, és que em demana en excessives ocasions per jugar a futbol i jo--pel que diu el meu nét--em canso massa aviat. Amb aquest comentari, penso que queda prou clar com és de dolent en Martí.

I així acaba aquesta crònica de l’aniversari de la nostra néta. Salut hi hagi per tothom!!.