dissabte, 5 de juliol de 2008

La Sara ha fet un any









Divendres passat, prop de les nou del vespre, la nostra néta Sara va acomplir el seu primer aniversari. Ho vàrem celebrar amb un sopar a casa seva, a Santa Cristina.




Els de casa, excepció feta de la Núria--la nostra filla gran-- i de mi mateix, els demés no són persones que es delectin massa pel menjar. No vull dir que no sàpiguen valorar una taula ben parada amb menges apetitoses, però no són de la "colla dels paladars fins". La Núria i jo, fins i tot gosaria dir, que sense ser uns gourmets, sabem assaborir un plat ben cuinat i paladejar un vi de qualitat. Vaja, que ens agrada menjar i beure. Els àpats que ens prepara l'àvia, mare i esposa--que tot això i molt més és la Joana--ens serveixen per trobar-nos ( no tan sovint com voldríem) i també per explicar-nos. Són el pretext per fer petar la xerrada.
Ahir al vespre érem deu les persones entaulades. Començaré per la Sònia--la nostra filla petita--i els seus dos fills, en Martí i la Sara i en "Cesc" el company de la Sònia i pare de la Sara. La Núria i la seva parella, l'Stas ( diminutiu d'Stanislav), un noi rus que ja fa anys que viu a Nova York. Dues germanes amigues d'en Martí, la Marta i la Raquel i per acabar la Joana i jo, els veterans del grup. Només setanta anys em distancien de la Sara. Voldria fer notar com ens ho fèiem per entendre'ns. A casa ningú parla el rus--tampoc cal estranyar-se'n--per tant la llengua que utilitzàvem amb l'Stas, les meves dues filles i jo, era l'anglès. La Joana, es comunicava amb el company de la Núria en francès i quan amb el llenguatge oral no bastava, la mímica i els gestos, complien la seva funció. Com podeu veure, un bon exemple de convivència lingüística.


D'aquí en endavant, l'objectivitat no serà la meva virtut. La raó és ben simple: l'avi no pot ser neutre per més que ho vulgui, parlant dels seus néts. Els que ja en sou d'avis, sense cap mena de dubte que m'enteneu i, als que encara no heu assolit aquesta "categoria" us desitjo molts anys de vida per arribar-hi.



La vaileta és molt espavilada i malgrat que encara no parla, es fa entendre de tot. Sap jugar i també és molt riellera. Quan riu, cluca els ullets, ço que li dóna aquest punt de murrieria, com si vulgues dir-te:" avi, et tinc a la butxaca". I no només a l'avi, a tots ens te seduïts. Quan juga amb el seu germà, és un dels moments més agradosos. S'estimen i diria que a qui més coneix( que no se m'enfadin els seus pares i l'àvia; és brometa) és al seu germà. En Martí es deixa fer,però en ocasions, fa enfadar la seva germana. El (ens) diverteix veure el temperament de la menuda, quan el seu germà li pren de les mans alguna cosa. Creix sana i plena de vida i descobreix cada dia més coses. L'àvia l'ha avesada, assenyalant una fotografia d'en Martí, a preguntar-li on és el "tet" i com a conseqüència, totes les fotos són el "tet". La més petita de tots comença a fer les primeres passes, això si, agafada només que sigui amb un ditet a la cama de la persona que l'acompanya. No se sent del tot segura per caminar. Els que hi entenen, diuen que començarà a transitar en qualsevol moment, fet que pronostiquen, no pot trigar massa. A la Joana i a mi, ens ha tocat ser avis, a una edat força avançada i potser no gaudirem dels nostres néts massa temps. No és que em preocupi especialment aquesta possibilitat, però he de confessar que sempre m'he estimat la vida i ara encara més, pensant en poder ajuntar-me amb els meus néts quants més anys millor. Veure'ls sans en tots els sentits i ajudar a que siguin bones persones.

Seria del tot injust acabar aquestes ratlles sense tenir un record per en Martí. Ha tingut unes notes excel·lents a final de curs i això ens fa contents. Aprèn amb facilitat però no és massa curós amb la feina i no sempre fa bona lletra. Fer bona lletra--segons ens diu el seu mestre--li suposa anar molt a poc a poc i no sempre està disposat a fer-ho. Excel·leix en les matemàtiques i amb això no ens assemblem gota. Ves a saber, si temps a venir, podrà ser el meu mestre. Té una molt bona comprensió lectora i en aquesta camp, a casa podrà trobar-hi les eines ( llibres) que li permetran complaure's en la lectura, si així ho desitja. A voltes--massa sovint--no fa cas del que se li diu. Qüestiona i es resisteix a obeir la seva mare i de manera freqüent no endreça les seves pertinences. De “cacaus” no només amb la Sònia, també amb en “Cesc”, l’àvia i l’avi Pere.Vol ser l'últim en parlar i pensa que això li dóna la raó. Segurament el seu comportament deu ser molt semblant a la major part dels vailets de la seva edat: fer-se el sord, la memòria fluixa, estar cansat quan li encarreguen alguna feina..........
Val a dir que el balanç és positiu de totes, totes i el nostre nét creix proveït de les condicions per arribar a ser una persona com cal. El pitjor de tot d'en Martí, és que em demana en excessives ocasions per jugar a futbol i jo--pel que diu el meu nét--em canso massa aviat. Amb aquest comentari, penso que queda prou clar com és de dolent en Martí.

I així acaba aquesta crònica de l’aniversari de la nostra néta. Salut hi hagi per tothom!!.




1 comentari:

Anònim ha dit...

i que ràpid ens ha passat aquest any!!!
Gràcies per l'amor que destiles en l'escrit (com sempre, vaja...)