diumenge, 31 d’agost de 2008

Pinzellades (4)





Aquest any, a Santa Cristina, la “collita” ha sigut magre del tot. El pruner, just quatre fruits comptats que han fet la delícia de la menuda Sara i també d’en Martí, dolces com la mel.El perer,unes peres d’una gran aparença, però una vegada encetades, avariades i sense possibilitat, només que fos per aprofitar-ne un tall i poder-les tastar.
A principis d’estiu, una florada de maduixes que semblava anunciar una bona temporada d’aquesta fruita; no va durar més enllà de tres setmanes. Les dues mates de gerds que cada any ens en donaven en bona quantia, varen morir-se a l’hivern. De tomateres la Joana en va plantar en dos llocs, separats per un parell de mates de margarites, una de flors grogues i l’altre de color blanc, ara ja marcides. La distància, entre les tomateres, no és superior a uns tres o quatre metres, encarades a solei. Doncs bé, unes no han donat cap fruit i les altres tot just ara comencen a madurar. Verdes i grosses, dóna goig veure-les i avui ja n´he collit una de tomata. A veure si tindrem sort. Unes mates d’enciam, d’albergínies i carbassons tampoc han anat endavant. El llimoner, uns fruits pocs i petits, no han crescut.

Val a dir que no hi he posat cap adob ni producte químic. Només aigua, sol, vent i pluja. És el risc que hom corre si s’entesta en voler menjar “ natural”. De pluja poca i a darrera hora. Parlant amb en Joan de Can Bartra, que es guanya “ les garrofes” treballant la terra, va dir-me que aquest any se li havien mort més de la meitat de les tomateres. No va ploure quan calia, a la tardor i l’hivern, va afirmar. Les pluges han vingut tard i la terra no era prou assaonada quan va ser l’hora de plantar.

Un mal any pel que sembla, fins i tot pels ocells. Ho vaig escoltar l’altra dia. La manca de pluja també ha perjudicat la nidificació de les aus. El pardal, la merla i el pitroig han criat un 70% menys que l’any passat. La sequera ha provocat que aquests ocells no hagin trobat suficient menjar i hagin anat a reproduir-se en altres llocs.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Em nego a dir-ne pa, de les dues barres que avui, com cada dia, m’han proporcionat a la botiga.
I dic botiga i no fleca, per què ja no n’hi han de fleques. Ara, el que tenim són establiments que exposen en els prestatges un assortiment de peces, amb noms per a mi, fins no fa massa, del tot desconeguts:baguets, xapates, romanes, gallegues, rústiques...Dedueixo que aquests establiments, deuen ser un bon negoci; se’n troben arreu. D’aquella massa que m’han venut, que si no la menges, com més aviat millor i la guardes pel vespre, es converteix en una mena de xiclet no puc acceptar que en diguin pa. És que ja no n’hi ha de farina, aigua, sal i llevat per elaborar aquesta menja? La flaire de les barres, els pans rodons enfarinats per sobre, la coca de la torna, els llonguets cruixents, aquella calidesa i escalforeta que es desprenia del forn encara calent..........

Quan l’àvia Maria feia macarrons, jo era l’encarregat de portar la plata a Can Serrats per passar-los pel forn. Ja no us dic quan en festes assenyalades, ( Nadal, Festa Major) eren canelons els que en Fèlix, cuidava de gratinar i que també em tocava anar a buscar.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Després de la compareixença del ministre Solbes de dijous passat, res de nou, “ más de lo mismo”. El govern enrocat, esperant no sabem exactament què ( potser la retallada del Tribunal Constitucional?) i sense mostra de voluntat per complir amb l’Estatut. Ara, fins i tot l’amenaça de decidir unilateralment el finançament, ja que segons va dir el vice-president del Govern, la Constitució els hi permet prendre aquesta mesura..

Com finirà tot aquest enrenou? És de molt difícil predicció. Però si, que hi ha un aspecte que és imprescindible mantenir. La unitat d’acció ja no només del Govern, que com és lògic ha de portar la negociació, amb el recolzament també del grup majoritari del Parlament:la federació de Convergència i Unió. No descobreixo res de nou, ( es tracta d’un fet empíric), que només quan des de Catalunya hem anat aplegats, hem aconseguit les fites polítiques que hem demanat. En ocasions, també cal dir-ho, no en la seva totalitat. ( Compte en no caure en errors com l’equivocació que, al meu entendre ha comès Iniciativa, trencant en certa manera la bilateralitat d’acció).Aquesta vegada, però, en el que fa referència al finançament no ha de ser objecte de cap mena de retallada, l’Estatut és ben clar en aquesta qüestió. Sóc del parer, que el Govern Central ha d’acomplir fil per randa el compromís. Penso que no hem d’acceptar un acord a la baixa. Seria consentir un precedent, que ens “ passaria factura” a l’hora del desplegament general de l’Estatut. Forts i ferms, amb la convicció que la raó política la tenim nosaltres.

Ens esperen temps políticament complicats i econòmicament difícils. L’atur comença a ser preocupant i les perspectives de futur immediat no tenen aspecte de millorar, ans el contrari.

Permeteu-me acabar aquestes ratlles amb un poema del gran Josep Carner,( que va enviar-me la Sònia, ja fa temps), que penso s’escau d’allò millor, en les circumstàncies que estem passant i alguns ja patint, que ens exigeixen permanència i coratge en la defensa dels drets que com a poble ens corresponen.


Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d’un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré, dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir un mot,

com la paret en el seu sòcol,
com una pedra en el clot.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Hom, que ja ha passat la setantena, es queda astorat quan llegeix segons quines notícies.

S’ha acabat l’estiu i per a la majoria també les vacances. Demà, bona part de les persones que han gaudit d’uns dies d’esbarjo tornaran a la feina. Però compte, corren un" gran perill". Pel que sembla poden patir el que s’anomena la síndrome depressiva postvacacional. Es tracta, en la major part dels casos, d’una malaltia de caràcter lleu, que s’expressa amb la sensació de fatiga, manca de concentració, insomni, desgana......
Ja estaria d’acord en que, el treball, per la seva pròpia naturalesa és una obligació i per tant com qualsevol altre deure, carregós a l’hora de complir. Però, hi haureu d’excusar-me, per si de cas algú de vosaltres ha sofert aquest patiment, que jo no entenc del tot. Per pròpia experiència, convindria en que no ve gota de gust tornar a l’exigència de la feina, desprès d’unes vacances, però diria que tampoc cal passar-se de rosca i acceptar amb més o menys bona cara la nova situació, evitant trasbalsos que afectin la nostra salut.
Els que si ho poden passar magre, són aquells que potser es trobaran amb la porta de l’empresa tancada o amb la carta d’acomiadament. Que aquest fet si que no és d’ara, sinó que es ve repetint any rera any.
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
El proper divendres es casen la Rosa i en Xavier, dos bons amics de casa. "Estrictu sensu", caldria dir que formalitzan una situació de fet. Ja porten alguns anys de convivència i han decidit passar pel registre civil.
Na Rosa Massallé, professionalment es dedica al món de la docència i és una vella coneguda nostre. L'amistat amb la nostra filla ve de fa molts anys.
En Xavier Martínez, és egiptòleg i cada estiu, en el transcórrer d'una setmana, ens permet amb les seves classes, a un bon grup d'adictes seguidores i seguidors, ampliar els nostres coneixements sobre aquella vella cultura.
Vaig sentir-me honorat i així els hi vaig fer avinent, quan varen demanar-me si podia declarar davant del notari, que compartien vida i projectes des de feia llarg temps.
La nostra filla Sònia, serà testimoni en la cerimònia civil de divendres vinent a Vall-llobrega.
Rosa, Xavier, salut tingueu durant molts anys.













dimecres, 27 d’agost de 2008

Les Olimpíades ( anem a pams i passem comptes)







Les Olimpíades han arribat a cap. Dues setmanes llargues d’esport a la televisió i de notícies a les ràdios i mitjans escrits. Proclames nacionalistes i patriòtiques no només per part del nacionalisme espanyol. També a casa nostra, alguns han passat llista per fer-nos saber quants catalans han sigut guardonats, ( no tinc res a objectar) però si quan s’aprofita per fer el discurs en sentit contrari. Desfilades, ensenyes, banderes i tota la parafernàlia haguda i per haver per a millor glòria dels presidents de Governs i caps d’Estats que omplint-se la boca amb el discurs de no polititzar els jocs, han fet mans i mànegues per ser-hi presents i si han pogut, a la primera fila. El paradigma de la hipocresia . A mi, m’excedeixen totes aquestes demostracions i penso que a més estirar amb l’ensenya olímpica seria suficient. No són els països que guanyen les medalles sinó les persones, més ara amb la globalització que també ha arribat a l’esport. En la delegació espanyola hi han estat presents atletes cubans i llatinoamericans. El mateix ha passat amb d’altres nacions. Ho deixo estar, no val la pena.

Els meus comentaris volen anar per altres viaranys, els estrictament esportius. Abans de tot, remarcar que hem vist esports que fins d’aquí a quatre anys no en sentirem parlar més. Aquesta mateixa setmana comença la temporada de futbol i ben poca cosa podrem veure, llegir o escoltar, fins a quasi l’estiu de l’any vinent, que faci referència a d’altres disciplines esportives. Potser, per ser just, hauria de fer-ne l’excepció del bàsquet, tennis i esports relacionats amb el motor. Dels altres ningú se’n recordarà. Atletisme, gimnàstica, natació......si algú voldrà saber-ne, haurà de buscar amb molta cura i atenció en les pàgines esportives. I que tingui sort!! Posaré l’exemple del ciclisme; a banda de quan es celebra una de les tres grans curses, us puc ben assegurar que es fa difícil trobar notícies d’aquest esport. I no faig referència a diaris d’informació general, sinó a la premsa esportiva. El joc que algú va definir com aquell que practiquen vint-i-dues persones, que corren darrera d’una esfèrica, per donar-li puntades de peu i en el que també hi podem trobar un personatge habillat de negre, que no se sap ben bé que hi fa, ocuparà la major part del noticiari esportiu.

Si no vaig errat, l’equip espanyol ha obtingut un total de divuit medalles. Els mitjans de comunicació no paren de parlar-nos dels grans èxits obtinguts. Divuit guardons!! Jo, que voleu que us digui,( amb tot el respecte per les persones que han obtingut condecoració, faltaria més), tinc la sensació, que volen donar-me gat per llebre. I per més ben cuinat i amanit que sigui el guisat, em resisteixo i ni tan sols vull tastar-lo. M’explicaré. Penso que cal relativitzar el valor de les condecoracions.En quins esports s’han obtingut els distintius més vistosos? Tennis, bàsquet i ciclisme. Tres disciplines que practiquen persones que són veritables professionals. Només hi ha mancat el futbol. Com és que l’equip nacional de futbol no ha participat en els jocs?.Com que no segueixo el futbol en la vessant de la selecció nacional en desconec el motiu. Podria ser que no passessin les eliminatòries prèvies? Nadal, els germans Gasol i d’altres són professionals i d’alt nivell. Quin mèrit tenen els responsables públics de l’esport, en la obtenció d’aquests guardons? I aquests resultats, el senyor Lizavetsky ( secretari d’Estat per l’esport) se’ls fa seus, quan en realitat no hi ha tingut res a veure.

Atletisme, natació i gimnàstica, són considerats els esports bàsics i per tant les disciplines estrella d’uns jocs olímpics. Una sola medalla, si no ho recordo malament, de plata i en gimnàstica. El fracàs absolut, que demostra la manca de voluntat per part de l’administració per promoure, protegir i incentivar l’esport de base. No ho som una potència esportiva malgrat els èxits individuals d'uns quants. Atureu-vos a mirar en quines especialitats han aconseguit significar-se, per exemple França, Itàlia i Anglaterra països pareguts al nostre en qüestió d’infrastructures esportives de titularitat pública o d’altres més petits com Finlàndia o Suècia que tenen una tradició en la pràctica dels esports fonamentals.

En cada Olimpíada s’acostuma a fer la tria dels atletes que, a l’entendre dels especialistes han sobresortit. En aquesta ocasió, pel que he llegit, han estat escollits un nedador nord-americà, Michael Phelps i un atleta de Jamaica de nom Usain Bolt.
Jo hi afegiria l’etíop Bekele, guanyador de les dues curses de fons, 5 i 10 mil metres amb rècord olímpic en les dues proves. Des de sempre, he tingut interès per l’atletisme i molt especialment per les curses llargues. Les comparacions, amb guanyadors d’altres olimpíades, penso que estan mancades de rigor. Els avenços en les tècniques, els materials ja no tan sols d’ús personal sinó també del de les pistes ( el tartán), l’especialització en la medicina esportiva, no permeten fer comparances mínimament serioses. Penso que és en la natació, on aquestes innovacions han ajudat més a millorar les marques. Si, però, que podem fer una llista d’atletes que per una raó a altre, han deixat la seva empremta i el record que durarà sempre. Paavo Nurmi, el gran fondista finlandès dels anys trenta i el primer en guanyar les dues curses de fons en la mateixa olimpíada, gesta que va repetir el seu compatriota Lasse Viren a Munich 72 i a Monreal 76 ( l’únic que ho ha aconseguit en dos jocs ), Jessi Owens a Berlín l’any 1936 va endurse’n les medalles en 100, 200 metres, salt de llargada i en el relleu 4x100, Abebe Bikila, el primer atleta africà en guanyar una medalla d’or en la prova de la marató, en els jocs olímpics de Roma ( on va córrer descalç), el britànic Roger Bannister que va ser el primer en córrer la milla en menys de quatre minuts i que tot i no ser prova olímpica ha passat a la història de l’atletisme, el rus Valeri Stepanov primer en franquejar els dos metres en salt d’altura, quan encara s’emprava l’estil ventral. Hi ara que parlem de l’especialitat d’alçada se m’acut un record pel nord-americà Fossbury, que tot i no haver sigut un gran saltador, va “inventar” la tècnica del salt enrera, que porta el seu nom: l’estil Fossbury, que ha permès millorar en un període relativament curt de temps, les marques en aquesta especialitat.

Punt i a part mereix el gran Emil Zatopek. Aquest atleta txec, va fer a Helsinki el que ningú més a aconseguit fins ara en la història de l’atletisme. El que també era conegut com “ la locomotora humana “, ve ser el vencedor de les dues curses de fons, 5 i 10 quilòmetres i també va emportar-se’n la medalla d’or de la marató. Durant anys va ser el recordman mundial dels 20 quilòmetres i de l’hora. Un cas excepcional que fins avui no s’ha donat. Només, l’abans anomenat Lasse Viren, ho va provar en una sola ocasió i no se’n va sortir. Va dir que mai més ho intentaria i així ho va complir.

Segur que m’he deixat en el teclat noms i més noms que s´hi podrien afegir. No acabaríem mai i, francament, ja començo a sentir el “rau-rau” a la panxa. Correspon a vosaltres complementar, si així ho voleu, aquesta llista.

dimecres, 20 d’agost de 2008

El cementiri civil de Sant Feliu

No fa massa estona que acabo d'arribar a casa de tornada del cementiri. Xino-xano, tinc la costum d'anar-hi cada setmana. Avui, i us prego la vostra discreció i he anat amb el cotxe. Aquest matí he trastejat de valent a Santa Cristina i les cames ja no em porten com si fossin les d'un vailet com ara el meu nét; vaja una simple qüestió d'anys, sense cap altre importància. El pare hi és enterrat en un fossar emplaçat quasi al davant del nínxol que guarda les despulles del President Irla. El pare i el President, malgrat la diferència d'edat, varen arribar a fer coneixença. A casa guardo el regal que va fer-li el que llavors era alcalde de Sant Feliu, en ocasió del casori del pare: un exemplar de la primera edició ( novembre de 1932) del Diccionari General de la Llengua Catalana del mestre Pompeu Fabra.


Tots hem sentit a dir, que els cementiris són el millor lloc per fer repàs de la història d'una població. Jo, hi combrego amb aquesta asseveració. Ben segur, que per poder "llegir" la crònica que se'ns explica, cal fer-ho amb atenció i sense presses.


Haureu endevinat que estic fent referència al cementiri civil, conegut també com el cementiri protestant, més petit que la necròpolis catòlica que també és anterior en el temps. El cementiri civil gosaria dir que és més ric, en el sentit que dóna una visió més plural dels darrers 125 anys de la nostra població. Penso que és més encertat anomenar-lo civil que protestant. El nínxol més vell que he pogut trobar-hi és el d'una persona nascuda el 1878. És possible que n'hi hagi d'anteriors a aquesta data. Algunes cavitats no porten cap mena d'inscripció. Hi podem llegir els cognoms de les famílies vingudes de d'Alemanya i Àustria, que varen dedicar-se a la indústria del suro: Bender, Greiner, Vincke tots ells de religió protestant. Lliure pensadors i maçons, amb les làpides esculpides amb els signes que els identifiquen, agnòstics, ateus, anabaptistes i en conclusió totes les persones que no són de confessió catòlica. Durant molts anys, va ser l'únic cementiri no catòlic de la costa. Per aquest motiu, també hi podem veure persones estrangeres que, malgrat haver mort en d'altres poblacions del nostre litoral, els anys cinquanta i seixanta, varen ser enterrades a Sant Feliu. Durant l'època del nacionalcatolicisme, només si podia accedir per la porta metàl·lica, i els enterrament es feien amb la màxima " discreció". Els que hi eren sepultats i llurs famílies no tenien la consideració dels que entraven per la porta principal. Fins i tot, allà on ara hi trobem uns escalons que ens permeten accedir-hi, hi havia una paret que separava un cementiri de l'altre. " Coses" d'aquell temps, no tan llunyà. Avui, encara és desconegut per bona part de la població i penso que val la pena a anar-hi a fer un tomb. No hi trobareu panteons ni suntuoses tombes però si que hi podreu descobrir una part de la història més recent de Sant Feliu.



( m'agradaria posar-hi una foto, però no en tinc cap. Si, per atzar, alguna de les persones que em llegeix en disposa d'alguna.......)




dimecres, 13 d’agost de 2008

L'Estatut d'Autonomia i el nostre ajuntament





Els ajuntaments, el govern de la Generalitat i el govern de la Nació, formen les tres administracions de l'Estat. Són, doncs, les tres institucions fonamentals en les que es basa l'expressió de la voluntat popular, la sobirania del poble. Per aquest motiu les persones que les representen són elegides pels ciutadans i ciutadanes.



Les corporacions locals, com també són aixi coneguts els ajuntaments, és l'administració que el ciutadà te més a prop. Qui no ha anat a la casa de la Vila, només que sigui per demanar un certificat d'empadronament, permís per pintar la façana de casa seva, matricular els seus fills a començament de curs, a requerir alguna informació a l'oficina municipal de turisme, als serveis d'atenció al ciutadà................



L'ajuntament ha de donar uns determinats serveis, obligat per llei, com poden ser, la recollida de deixalles, l'enllumenat públic, procurar tenir i mantenir la ciutat neta i endreçada, cuidar del bon estat de les vies públiques i, en conclusió donar les prestacions que li pertoca. El que coneixem, com a gestió del dia a dia.



A Iniciativa per Catalunya Verds, entenem que l'administració local ha d'anar més enllà del que és la gestió. Som una força política hereva del catalanisme polític d'esquerres i defensors de l'autonomía municipal perquè, som del parer, que el municipi és l'administració que representa de manera més clara i directa la sobirania del poble. Així doncs, considerem que els ajuntaments són fonamentals tant per satisfer les necessitats ciutadanes del dia a dia, com per fer arribar a les altres adminstracions els anhels i afanys desl veïns/es sobre temes que traspassin les competències municipals. Els ajuntaments han d'acomplir també una altra funció: ser l'eina política més accessible als ciutadans.



El nostre país, Catalunya, està passant per una situació política preocupant. Catalunya, una vegada més--i van quantes?--és menystinguda i maltractada pel govern Central. El desplegament del nou Estatut, que tan necessàri és, pel futur més immediat, no avança. A Iniciativa no veiem cap mena de voluntat, per part del Govern de la nació espanyola, per tirar endavant, el nou finançament que ja hauria d'estar acordat. Ço vol dir, que els recursos econòmics que haurien de disposar el nostre Govern i els nostre ajuntaments no els tenim.



És ara quan hauriem de fer bona la tesi que hem explicat. L'ajuntament ha de fer saber el seu desacord amb una situació, que perjudica la ciutadania de Sant Feliu. El consistori, hauria de cumplir la funció política a la que abans ens referiem.



Aquesta circumstància ens ha portat a presentar al ple ordinari d'aquest mes la proposta que podreu llegir més endavant. Cal fer-li saber, al màxim responsable d'aquesta situació, que l'ajuntament de la nostra ciutat, hi està en total desacord i que demana que la llei sigui observada sense més excuses.



Convidem, doncs, a tots els regidors/res--els que estan en el govern i també als que fan la feina d'oposició-- a afegir-se a la nostra proposició. Pensem que els vint-i-un representants, que els veïns/es varem lliurament escollir, han de fer sentir la seva veu, que en definitiva, és la de la ciutadanía.









+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++






Jesús Fernández Bort, en la seva condició de portaveu del grup municipal d'Iniciativa per Catalunya Verds--Esquerra Alternativa, presenta al ple de l'ajuntament, reunit en sessió ordinària, corresponent al mes d'agost, el següent escrit.




El passat dia 18 de juny, varen acomplir-se dos anys, de l'aprovació en consulta popular, via referèndum, del nou Estatut de Catalunya.




El vigent Estatut, conseqüència de la voluntat política de la gran majoria dela representants de la sobirania del poble català ( els diputats/des del nostre Parlament), va ser presentat i defensat en primera instància en el Congrés dels Diputats, per tot seguit passar per la Comissió Constitucional i posteriorment retornat al Parlament i al Senat, amb el recolzament de les dues Cambres. Podem dir doncs, que es varen satisfer els requisits constitucionals d'obligat compliment.




Aquesta nova Norma ( l'Estatut), contempla entre d'altres funcions, l'aplicació d'un nou model de finançament per Catalunya. Del dret que tenim a disposar de més recursos per una millor atenció en els camps de la sanitat i salut públiques, de la possibilitat de millora en l'àmbit de l'educació, de prestar serveis socials de més qualitat, i, en definitiva, poder disposar d'una major capacitat econòmica per avançar en l'atenció a les persones.




No es demana altra cosa que un tracte econòmicament més just que el que hem tingut fins ara. Amb la voluntat, i així s'expressa en la nova Llei, de mantenir la solidaritat amb la resta de pobles de l'Estat que ho necessitin, sempre que aquests recursos siguin destinats a l'educació, la sanitat i a d'altres serveis propis de l'Estat del Benestar.




En l'àmbit del món local, una part molt important de la despesa dels ajuntaments es destina a la prestació dels serveis anomenats no obligatoris, en una quantitat al voltant d'un 30% del total de la despesa. Els nostres ajuntaments atenen un seguit de demandes que no tene el deure legal de satisfer. Es tracta sobretot de serveis vinculats a l'educació, la cultura,, l'esport, la seguretat.....Quan un ajuntament s'implica en les escoles bressol, residències per a gent gran, escoles d'adults--són uns exemples--ho fa voluntàriament però amb convicció i amb la finalitat d'atendre les necessitats reals dels ciutadans.




Aquesta manca de suficiècia financera situa els nostres ajuntaments en una posició econòmica difícil i preocupant. La voluntat municipalista expressada en el Capítol VI del nou Estatut d'Autonomía, podria ajudar a redreçar aquesta circumstància, garantint al món local els recursos suficients per cobrir, al menys en part, el cost de la prestació d'aquests serveis que donen els nostres ajuntaments.




El dia 9 d'aquest mes, havia de quedar definit el nou model de finançament. Una vegada més estem davant de l'incompliment d'un compromís per part del Govern Central. El Govern i el poble de Catalunya enganyats i decebuts. Catalunya necessita de recursos econòmics que li permetin anar progressant, no només en benefici de les persones que vivim en aquest país, sinó també en profit per la resta de l'Estat.




En concordança amb el que fins ara s'ha exposat, demano, en nom del grup que aquí represento, a l'ajuntament en Ple, que sigui debatuda i si s'escau aprovada la següent:




M O C I Ó




1er. Expressar al President del Govern, senyor José Luis Rodríguez Zapatero, la preocupació del Ple del Consistori de Sant Feliu de Guíxols, per la tardança en el compliment del nou model de finançament que contempla l'Estatut de Catalunya.




2on. Recordar al President del Govern, l'observança que ha de tenir amb el compliment de les lleis, més encara per la seva condició d'ocupar la suprema representació política de l'Estat, alhora que memorar-li que es tracta d'una llei Orgànica i que el Govern de la Generalitat també forma part de l'Estat, és Estat.




3er. Requerir al senyor President, que sense més dilacions prengui les mesures que corresponguin per avançar en el desplegament de l'Estatut de Catalunya.









dissabte, 9 d’agost de 2008

Els tractes de favor d'un jutge

Rafael--La Justícia


Malgrat que sigui la segona vegada que tracto el tema de Marbella, no és que hi tingui cap mena de predilecció, només que el cas d'avui, contempla la figura d'un jutge. Un actor, quasi diria "imprescindible" en afers d'aquesta índole.

La notícia és, que el Tribunal Superior de Justicia de Andalucía, ha condemnat al jutge Francisco Javier de Urquía, a una pena de dos anys de privació de llibertat, disset d'inhabilitació i a una multa de 36000 euros per prevaricació i, la sentència afegeix també per atorgar tractes de favor en questions judicials.

La persona afavorida per aquests tractes és, ni més ni menys que, Juan Antonio Roca, l'exassesor en temes d'urbanisme, del no menys conegut exalcalde de la ciutat andalusa, Julián Muñoz.

L'assumpte, era que el jutge, es va comprometre a suspendre cautelarment, l'emissió a la televisió local d'un programa, que feia referència a certes activitats de Juan Antonio Roca. Aquest individu va recompensar el favor al jutge, ara sentenciat i condemnat, amb l'entrega de 73800 euros, que el magistrat va fer servir per efectuar la primera entrega per la compra d'un habitatge.

Fins aquí una síntesi de la informació, que podria finir amb el comentari de, respecto la sentència ( quin remei queda), però no la comparteixo. Clar que no hi participo del veredicte. I per les raons que tot seguit exposaré.

Dos anys és la pena mínima que preveu la llei en aquests casos. Penso que el Tribunal ha actuat amb un clar esperit corporativista tenin en compte que no es tractava d'un funcionari qualsevol, sinó d'una persona que exerceix part del poder de l'Estat. Dos anys de condemna-- molt ben pensats-- ja que com que el jutge no te antecedents no anirà a la presó. Per la fotografia que he vist a la notícia, es tracta d'una persona jove, a l'entorn de 35-40 anys. Disset anys d'inhabilitació, per tant podrà tornar a exercir en el món judicial. El meu parer, és que un magistrat condemnat per prevaricació mai més hauria de poder administrar justícia. Comportaments com aquest, i més encara condemnes d'aquesta benevolència, ajuden a la ciutadania a perdre confiança en un servei públic com és la justícia, l'empara de la qual hi tenim dret per mandat constitucional. Recordo el comentari que va fer, ja fa uns quants anys, un conegut alcalde--si no vaig errat--de Jerez de la Frontera, quan va dir:"en este país, la justícia es un cachondeo". En feu memòria? Jo, no ho penso pas això, però si, que estem patint en moltes ocasions, del fet que bona part de l'estament judicial, és hereu de comportaments que no s'adiuen amb l'Estat de Dret. Sentències massa sovint extremadament rigoroses i en d'altres ocasions d'una generositat sospitosa, també en ocasions sorprenents i fins i tot extravagants.

I per anar acabant un parell de preguntes. Donat que la notícia no en deia res, vaig pensar que potser en d'altres mitjans hi trobaria alguna referència. Doncs tampoc, res de res. Enlloc es parla dels 73800 euros--potser diners públics?-- que va rebre el jutge. És que no els haurà de tornar?

Si és així, el magistrat haurà "comprat" la vivenda a molt bon preu, vaja, que ara que estem en plenes festes majors, podrien dir-ne, que l'habitatge és una ganga.

I el Consejo General del Poder Judicial no te res a dir? Jo em pensava que aquesta institució, entre d'altres obligacions, tenia el deure de vetllar pel recte procedir dels jutges i magistrats, per garantir el correcte servei als ciutadans. Pel que jo en conec, silenci absolut.


diumenge, 3 d’agost de 2008

Despertar-me i......

Obrir els ulls i pensar que algú em recorda

Obrir els ulls i sentir nostàlgia de la Keta

Obrir els ulls i saber que els "amics" de Santa Cristina m'esperen

Obrir els ulls i preguntar-me qui serà que em fera el primer somriure

Obrir els ulls i percebre que em sento viu

Obrir els ulls i tenir la certesa, que algun dia, entre els nascuts ací i els vinguts d'altres indrets,
serem capaços de construir un país més lliure.

Obrir els ulls i saber que el que més m'agrada ets TU i els teus FILLS


( document recuperat del meu arxiu, de data 7 de setembre de 2004. Actualitzat, ja són dos els néts)