dimecres, 20 d’agost de 2008

El cementiri civil de Sant Feliu

No fa massa estona que acabo d'arribar a casa de tornada del cementiri. Xino-xano, tinc la costum d'anar-hi cada setmana. Avui, i us prego la vostra discreció i he anat amb el cotxe. Aquest matí he trastejat de valent a Santa Cristina i les cames ja no em porten com si fossin les d'un vailet com ara el meu nét; vaja una simple qüestió d'anys, sense cap altre importància. El pare hi és enterrat en un fossar emplaçat quasi al davant del nínxol que guarda les despulles del President Irla. El pare i el President, malgrat la diferència d'edat, varen arribar a fer coneixença. A casa guardo el regal que va fer-li el que llavors era alcalde de Sant Feliu, en ocasió del casori del pare: un exemplar de la primera edició ( novembre de 1932) del Diccionari General de la Llengua Catalana del mestre Pompeu Fabra.


Tots hem sentit a dir, que els cementiris són el millor lloc per fer repàs de la història d'una població. Jo, hi combrego amb aquesta asseveració. Ben segur, que per poder "llegir" la crònica que se'ns explica, cal fer-ho amb atenció i sense presses.


Haureu endevinat que estic fent referència al cementiri civil, conegut també com el cementiri protestant, més petit que la necròpolis catòlica que també és anterior en el temps. El cementiri civil gosaria dir que és més ric, en el sentit que dóna una visió més plural dels darrers 125 anys de la nostra població. Penso que és més encertat anomenar-lo civil que protestant. El nínxol més vell que he pogut trobar-hi és el d'una persona nascuda el 1878. És possible que n'hi hagi d'anteriors a aquesta data. Algunes cavitats no porten cap mena d'inscripció. Hi podem llegir els cognoms de les famílies vingudes de d'Alemanya i Àustria, que varen dedicar-se a la indústria del suro: Bender, Greiner, Vincke tots ells de religió protestant. Lliure pensadors i maçons, amb les làpides esculpides amb els signes que els identifiquen, agnòstics, ateus, anabaptistes i en conclusió totes les persones que no són de confessió catòlica. Durant molts anys, va ser l'únic cementiri no catòlic de la costa. Per aquest motiu, també hi podem veure persones estrangeres que, malgrat haver mort en d'altres poblacions del nostre litoral, els anys cinquanta i seixanta, varen ser enterrades a Sant Feliu. Durant l'època del nacionalcatolicisme, només si podia accedir per la porta metàl·lica, i els enterrament es feien amb la màxima " discreció". Els que hi eren sepultats i llurs famílies no tenien la consideració dels que entraven per la porta principal. Fins i tot, allà on ara hi trobem uns escalons que ens permeten accedir-hi, hi havia una paret que separava un cementiri de l'altre. " Coses" d'aquell temps, no tan llunyà. Avui, encara és desconegut per bona part de la població i penso que val la pena a anar-hi a fer un tomb. No hi trobareu panteons ni suntuoses tombes però si que hi podreu descobrir una part de la història més recent de Sant Feliu.



( m'agradaria posar-hi una foto, però no en tinc cap. Si, per atzar, alguna de les persones que em llegeix en disposa d'alguna.......)




1 comentari:

Xavier de Blas ha dit...

Arrel del teu escrit, l'altre dia, baixant en bicicleta del Coll de Portes, i passant per la Mascanada, vaig decidir fer una visita al Cementiri.

Evidentment, primer de tot una visita als meus familiars que allà hi reposen. I després al cementiri "civil". Molt curiós. Seria molt interessant coneixer les històries del que estan allà-Sobretot les mes "obscures" com les dels massons.

Tu saps on s'enterraven els jueus? O realment a Sant feliu no n'hi hagut?

Salut