diumenge, 31 d’agost de 2008

Pinzellades (4)





Aquest any, a Santa Cristina, la “collita” ha sigut magre del tot. El pruner, just quatre fruits comptats que han fet la delícia de la menuda Sara i també d’en Martí, dolces com la mel.El perer,unes peres d’una gran aparença, però una vegada encetades, avariades i sense possibilitat, només que fos per aprofitar-ne un tall i poder-les tastar.
A principis d’estiu, una florada de maduixes que semblava anunciar una bona temporada d’aquesta fruita; no va durar més enllà de tres setmanes. Les dues mates de gerds que cada any ens en donaven en bona quantia, varen morir-se a l’hivern. De tomateres la Joana en va plantar en dos llocs, separats per un parell de mates de margarites, una de flors grogues i l’altre de color blanc, ara ja marcides. La distància, entre les tomateres, no és superior a uns tres o quatre metres, encarades a solei. Doncs bé, unes no han donat cap fruit i les altres tot just ara comencen a madurar. Verdes i grosses, dóna goig veure-les i avui ja n´he collit una de tomata. A veure si tindrem sort. Unes mates d’enciam, d’albergínies i carbassons tampoc han anat endavant. El llimoner, uns fruits pocs i petits, no han crescut.

Val a dir que no hi he posat cap adob ni producte químic. Només aigua, sol, vent i pluja. És el risc que hom corre si s’entesta en voler menjar “ natural”. De pluja poca i a darrera hora. Parlant amb en Joan de Can Bartra, que es guanya “ les garrofes” treballant la terra, va dir-me que aquest any se li havien mort més de la meitat de les tomateres. No va ploure quan calia, a la tardor i l’hivern, va afirmar. Les pluges han vingut tard i la terra no era prou assaonada quan va ser l’hora de plantar.

Un mal any pel que sembla, fins i tot pels ocells. Ho vaig escoltar l’altra dia. La manca de pluja també ha perjudicat la nidificació de les aus. El pardal, la merla i el pitroig han criat un 70% menys que l’any passat. La sequera ha provocat que aquests ocells no hagin trobat suficient menjar i hagin anat a reproduir-se en altres llocs.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Em nego a dir-ne pa, de les dues barres que avui, com cada dia, m’han proporcionat a la botiga.
I dic botiga i no fleca, per què ja no n’hi han de fleques. Ara, el que tenim són establiments que exposen en els prestatges un assortiment de peces, amb noms per a mi, fins no fa massa, del tot desconeguts:baguets, xapates, romanes, gallegues, rústiques...Dedueixo que aquests establiments, deuen ser un bon negoci; se’n troben arreu. D’aquella massa que m’han venut, que si no la menges, com més aviat millor i la guardes pel vespre, es converteix en una mena de xiclet no puc acceptar que en diguin pa. És que ja no n’hi ha de farina, aigua, sal i llevat per elaborar aquesta menja? La flaire de les barres, els pans rodons enfarinats per sobre, la coca de la torna, els llonguets cruixents, aquella calidesa i escalforeta que es desprenia del forn encara calent..........

Quan l’àvia Maria feia macarrons, jo era l’encarregat de portar la plata a Can Serrats per passar-los pel forn. Ja no us dic quan en festes assenyalades, ( Nadal, Festa Major) eren canelons els que en Fèlix, cuidava de gratinar i que també em tocava anar a buscar.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Després de la compareixença del ministre Solbes de dijous passat, res de nou, “ más de lo mismo”. El govern enrocat, esperant no sabem exactament què ( potser la retallada del Tribunal Constitucional?) i sense mostra de voluntat per complir amb l’Estatut. Ara, fins i tot l’amenaça de decidir unilateralment el finançament, ja que segons va dir el vice-president del Govern, la Constitució els hi permet prendre aquesta mesura..

Com finirà tot aquest enrenou? És de molt difícil predicció. Però si, que hi ha un aspecte que és imprescindible mantenir. La unitat d’acció ja no només del Govern, que com és lògic ha de portar la negociació, amb el recolzament també del grup majoritari del Parlament:la federació de Convergència i Unió. No descobreixo res de nou, ( es tracta d’un fet empíric), que només quan des de Catalunya hem anat aplegats, hem aconseguit les fites polítiques que hem demanat. En ocasions, també cal dir-ho, no en la seva totalitat. ( Compte en no caure en errors com l’equivocació que, al meu entendre ha comès Iniciativa, trencant en certa manera la bilateralitat d’acció).Aquesta vegada, però, en el que fa referència al finançament no ha de ser objecte de cap mena de retallada, l’Estatut és ben clar en aquesta qüestió. Sóc del parer, que el Govern Central ha d’acomplir fil per randa el compromís. Penso que no hem d’acceptar un acord a la baixa. Seria consentir un precedent, que ens “ passaria factura” a l’hora del desplegament general de l’Estatut. Forts i ferms, amb la convicció que la raó política la tenim nosaltres.

Ens esperen temps políticament complicats i econòmicament difícils. L’atur comença a ser preocupant i les perspectives de futur immediat no tenen aspecte de millorar, ans el contrari.

Permeteu-me acabar aquestes ratlles amb un poema del gran Josep Carner,( que va enviar-me la Sònia, ja fa temps), que penso s’escau d’allò millor, en les circumstàncies que estem passant i alguns ja patint, que ens exigeixen permanència i coratge en la defensa dels drets que com a poble ens corresponen.


Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d’un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré, dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir un mot,

com la paret en el seu sòcol,
com una pedra en el clot.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Hom, que ja ha passat la setantena, es queda astorat quan llegeix segons quines notícies.

S’ha acabat l’estiu i per a la majoria també les vacances. Demà, bona part de les persones que han gaudit d’uns dies d’esbarjo tornaran a la feina. Però compte, corren un" gran perill". Pel que sembla poden patir el que s’anomena la síndrome depressiva postvacacional. Es tracta, en la major part dels casos, d’una malaltia de caràcter lleu, que s’expressa amb la sensació de fatiga, manca de concentració, insomni, desgana......
Ja estaria d’acord en que, el treball, per la seva pròpia naturalesa és una obligació i per tant com qualsevol altre deure, carregós a l’hora de complir. Però, hi haureu d’excusar-me, per si de cas algú de vosaltres ha sofert aquest patiment, que jo no entenc del tot. Per pròpia experiència, convindria en que no ve gota de gust tornar a l’exigència de la feina, desprès d’unes vacances, però diria que tampoc cal passar-se de rosca i acceptar amb més o menys bona cara la nova situació, evitant trasbalsos que afectin la nostra salut.
Els que si ho poden passar magre, són aquells que potser es trobaran amb la porta de l’empresa tancada o amb la carta d’acomiadament. Que aquest fet si que no és d’ara, sinó que es ve repetint any rera any.
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
El proper divendres es casen la Rosa i en Xavier, dos bons amics de casa. "Estrictu sensu", caldria dir que formalitzan una situació de fet. Ja porten alguns anys de convivència i han decidit passar pel registre civil.
Na Rosa Massallé, professionalment es dedica al món de la docència i és una vella coneguda nostre. L'amistat amb la nostra filla ve de fa molts anys.
En Xavier Martínez, és egiptòleg i cada estiu, en el transcórrer d'una setmana, ens permet amb les seves classes, a un bon grup d'adictes seguidores i seguidors, ampliar els nostres coneixements sobre aquella vella cultura.
Vaig sentir-me honorat i així els hi vaig fer avinent, quan varen demanar-me si podia declarar davant del notari, que compartien vida i projectes des de feia llarg temps.
La nostra filla Sònia, serà testimoni en la cerimònia civil de divendres vinent a Vall-llobrega.
Rosa, Xavier, salut tingueu durant molts anys.