diumenge, 28 de setembre de 2008

I si fecim quatre brunyols?







Ahir a la tarda, a Santa Cristina, vàrem coure brunyols. En fem cada d’any d’aquests dolços-- per Setmana Santa-- que és quan toca, però en el transcurs de l’any repetim en més d’una ocasió. I si fecim quatre brunyols, algú proposa ? Doncs dit i fet. Ahir, i en principi no els vàrem fer per a nosaltres. La Sònia, el seu company, en Martí i la menuda Sara, estaven convidats a l’aniversari d’un matrimoni amic de Llagostera. Què podem portar demà a casa de l’Eduard? I si encarreguéssim un pastís? L’àvia Joana, va trobar la solució: fem quatre brunyols i quedarem de primera.
L’àvia i la Sònia varen encarregar-se de l’elaboració. En Martí no va poder col·laborar i creieu-me que li agrada potinejar quan es tracta de fer aquesta postra tan nostrada. El dissabte està amb el seu pare. Clar que en vàrem reservar per a nosaltres i ahir al vespre ja eren a taula i encara en queden uns quants per assaborir-los a l’hora de l’esmorzar o quan vinguin de gust, que amb una copeta de bon xarelo en qualsevol moment es posen al moll de l'os.
Varen sortir molt bons ( no en sentiu la flaire?). Al dir de la gent, l’àvia Joana, de moure’s pels fogons en sap un fum. No gosaré pas negar-ho, seria injust i més encara tenint en compte que qui més en gaudeix d’aquestes habilitats culinàries sóc jo mateix.

La menuda Sara, tal com podreu veure, també va contribuir a la festa. I dic festa per què és així com acostumem a fer els brunyols,rient, jugant i fent xirinola tan els que els fan, com també els que com jo, només ens ho mirem.

Na Joana, davant la impossibilitat de convidar-vos, vol oferir-vos una de les seves recptes, per si a algú de vosaltres, li entren ganes de fer quatre brunyols. Segur que també sortiran ben bons. Això si, si el dia que els feu, voleu invitar-la a tastar-los........Bon profit!!




BRUNYOLS ( pastats i fets)

INGREDIENTS

1 quilo de farina
2 litres d'oli
400 grams de sucre
4 ous
2 sobres i mig de llevat Royal
les peles ratllades de dues llimones
50 grams de mantega
celiandre i matafaluga ( 3 cullerades)
1 gotet de barreja, moscatell i anís a parts iguals. ( capacitat 1 iogurt)


ELABORACIÓ

En un bol hi posarem 600 grams de farina, els sobres de Royal, el sucre, la celiandre i la matafaluga.

En un atuell fondo per tal de poder-ho batre, hi posarem els 4 ous, la barreja de licors, la mantega ( tèbia), l'oli i les peles de llimona. Aquesta mescla cal passar-la per la batedora. Tot seguit la tirarem mica en mica a la farina que ja tenim preparada ( la del bol ), i la pastarem amb la mà. Per acabar de pastar hi anirem afegint la farina que ens queda ( 400 grams).Per saber si la massa està a punt hi enfonsarem el dit i la pasta no s'hi ha d'enganxar.

Estendrem una fina capa de farina sobre un marbre i la tallarem a tires, hi passarem el corró i en farem triangles. També els podem fer arrodonits. En una cassola que haurem posat al foc anirem escalfant l'oli. Per saber si l'oli es troba a la temperatura adient, hi tirarem un brunyol. ( Si sura podem començar a coure)

ULL!!. L'oli a parts iguals de gira-sol i oliva.












dissabte, 27 de setembre de 2008

Cinquantè aniversari del traspàs del President Irla




Josep Irla i Bosch, tercer president de la Generalitat Moderna, va néixer a Sant Feliu l'any 1874, a la taverna que els seus pares tenien al carrer d'Algavira.




Al setembre de 1873, Amadeu de Savoia renuncià a la monarquia constitucional i el Congrés i el Senat decideixen proclamar la I República Española, per acord entre monàrquics i republicans.


Per quin motiu aquesta I República seria de tan curta durada? Per què els republicans no n'eren massa convençuts? o bé perquè els monàrquics, que eren majoria en les dues cambres, consevaven el poder i tenien la paella pel mànec?




Un monjo francès ha trobat la manera de convertir l'escorça de l'alsina surera en taps per tapar ampolles, pots i altres usos. Els boscos de Sant Feliu i de les rodalies estan farcits d'aquest tipus d'arbre, per això a la població hi han crescut multitud de fàbriques per l'elaboració del tap, grans i petites i altres indústries complementàries per cobrir les seves necessitats. La vila rep un allau de treballadors, de mà d'obra nova, que fa que el Sant Feliu pagès i pescador s'hagi convertit en una població floreixent i indústrial. Es dibuixen nous carrers. S'aixequen magnífiques residències. Es crea una indústria del transport important que fa que durant les hores del treball les carretes circulin pels carrers de Sant Feliu traginant fardells, carracs, taps, complements de la indústria, en un anar i venir sense parar. També el transport per carretera fet en carros és un tragí entre les poblacions de la indústria surera.




En Josep Irla, troba, doncs, un Sant Feliu favorable quan ell s'incorpora al mercat laboral i no desprofita l'oportunitat que la població li ofereix. En aquest sentit, i amb le temps corresponent, crea una agència consignatària de vaixells que mantindrà relació amb arreu del món. Es convertirà també, en magatzemista importador de suro en planxa d'Andalusia i Extremadura, ja que les necessitats de la indústria creixen dia a dia fins arribar al trist esclat de la I Guerra Mundial.




Josep Irla, fill d'un federal republicà que acompanyà en Pere Caimó al que és conegut com a " Foc de La Bisbal", fa honor al seu pare i ingressa al Partit Federal. Arriba a ser alcalde de Sant Feliu. Diputat provincial per la provincia de Girona, Conseller de la Mancomunitat i creador de la revista El Programa. Josep Irla s'ha convertit en un líder polític conegut arreu de la provincia.




El 12 d'abril de 1931, davant l'abassegadora victòria republicana i no monàrquica a les eleccions municipals, els monàrquics recomanen a Alfons XIII que marxi. Tan segurs estaven que no tardarien a recuperar la monarquía? El 14 d'abril els ciutadans, per iniciativa pròpia, proclamen la II República. Estaven aquests darrers convençuts que podrien portar a terme les reformes que un canvi de règim requereix?


El centre federal republicà s'incorpora a Esquerra Republicana de Catalunya. Irla guanya l'acta de Diputat a les Corts de Madrid per la província de Girona i l'acta pel Parlament de Catalunya.


El 25 de desembre de 1933 es produeix la mort, molt sentida a Catalunya, del primer President de la Generalitat, Francesc Macià. Una gran manifestació de dol acompanya les seves despulles.


En sessió del Parlament de Catalunya,Lluís Companys i Jover és elegit segon president de la Generalitat Moderna. Un any més tard es produiexen els fets d'octubre de 1934. El govern català és processat, condemnat i empresonat, fins les eleccions de març de 1936.


La política d'aquest país pateix grans convulsions. Les lluites socials i polítiques es barregen continuament. En Josep Irla ha de renunciar a un càrrec que li ofereix Companys per motius de salut.


En aquesta situació d'inquietud i angoixa, els generals africans s'aixequen contra la República legal i democràticament elegida pels espanyols. Després de tres anys de guerra, d'haver estat maltractada la República Española per part dels països democràtics, les tropes franquistes poden anunciar l'acabament de la guerra. Mentrestant els espanyols i catalans que ho poden fer s'exilien a França o al Marroc francès.


Exiliat a França i en el decurs d'una visita al seu fill a Bèlgica, Companys és detingut pels nazis i entregat a la policia franquista. Reclós al Castell de Montjuic, després d'un procés irregular i fals, és condemnat a la pena de mort. Franco, tal com ho havia fet en moltíssimes ocasions, no té cap dubte en posar la seva signatura a l'acta d'execució. El dictador, en aquest cas, no creu matar exclusivament Companys. Està completament convençut que amb aquest crim mata la mateixa Catalunya.


El Generalíssim ha oblidat que hi ha un President del Parlament de Catalunya que es diu Josep Irla i Bosch, al que, per llei, li correspón aixecar la bandera de Catalunya, sempre viva. Josep Irla no eludeix la responsabilitat que adquireix. Ho fa amb tota dignitat fins al moment en que vell, cansat i amb poca salut, es veu obligat a entregar la senyera a Josep Tarradellas, l'home elegit.




Josep Irla ha sigut un bon president de la Generalitat, un polític honrat i un home sense ambició.






( article escrit per l'avi Pere, per la revista del Baix Empordà, en un monogràfic dedicat al President Irla, el mes de juny de 2005)

dilluns, 15 de setembre de 2008

L'onze de setembre




  • Ahir, onze de setembre i com de costum, vaig ser present a l’ofrena floral al President Josep Irla i Bosch. Vaig fer cap a casa, amb la satisfacció d’haver escoltat—ja seria hora—el deute que tenim amb aquesta persona. Un lloc més digne on reposin les seves restes. Ara, dintre de pocs dies, si no vaig errat penso que és el dia dinou, es compliran cinquanta anys del seu traspàs. Jo en tenia vint-i-un, quan el seu nebot, en Llibert Turalles i Irla, fill d’una germana seva, va venir a la taverna dels meus avis per dir-li al pare: “ Pere, en Pepitu és mort”. Ja no era President, feia alguns anys que per mor de la seva precària salut, havia delegat la més alta representació política en la persona d’en Josep Tarradellas. Anys més tard, recuperada la democràcia i les llibertats, vaig formar part, en representació del PSUC, de la comissió que va encarregar-se del trasllat de les despulles des del municipi de Saint Raphael fins a Sant Feliu.



    De la vida pública, de l’activitat política del President no en faré menció, ara ja és coneguda. Jo només n’explicaré un fet que penso ens mostra la seva qualitat humana. La setmana passada va morir en Ricard Martell, persona ben coneguda que va treballar de calafat a l’escar dels germans Carré. Els seu pare i el seu oncle, originaris d’Andorra, de la parròquia de Canillo, no podria precisar-ne l’any, varen emigrar des d’aquelles terres cap a Sant Feliu. Andorra, no era el país que ara coneixem, on sembla que tothom lliga els “gossos amb llonganisses”, cosa que no és certa. Els dos germans coneguts per en “ Cisco i en Pep Dorra”, persones de terra endins, varen acabar fent la feina de pescadors. Quan era mal temps en mar aprofitaven per fer algun jornal en la càrrega i descàrrega dels vapors atracats en el moll. En Josep Irla fou consignatari de vaixells. Recordo que un dia parlant amb en Ricard, i no ser per quin motiu, vàrem mencionar el nom d’en Josep Irla, i va fer-me el següent comentari. Saps que vaig sentir-li dir al pare, parlant amb la mare, en una ocasió, en referència al futur President?: “ Noia, en Pepitu és una bona persona”. Pel que sembla la família passava el que podrien dir-ne un “ mal moment “ i l’Irla ( que també així era popularment conegut), els va donar un cop de mà.

    “ El President de l’exili”, fins no fa massa temps el gran desconegut, ( en quantes ocasions de Companys a Tarradelles ) va mantenir, prenent el relleu de l’afusellat President Companys, des de l’any 1940 fins al 1954, en els moments més difícils i compromesos, la presidència del Govern de Catalunya. Un exercici de responsabilitat i també de valentia personal que es mereix el reconeixement del poble de Catalunya.

    +++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

    L’onze de setembre és una data farcida de fets importants. L’any 1973, a Xile, el cop militar contra el govern que presidia Salvador Allende, que fou assassinat pels colpistes. Tota la barbàrie i el pitjor del que és capaç la condició humana es va estendre per aquell país. Milers de persones massacrades i torturades en nom de “ l’ordre”. Un cop d’Estat instigat i finançat des de la pròpia ambaixada dels Estats Units, dirigit pel mateix secretari d’Estat, el mal recordat Henry Kissinger, en defensa dels interessos de la multinacional americana del coure. ( Obro parèntesi per recordar la vergonyant concessió a Kissinger del premi Nobel de la Pau).

    Aquest fet, em condueix a fer una reflexió sobre el que avui està passant a Veneçuela i Bolívia. No entraré en avaluar si la política de Chávez i de Morales, conté bona quantitat de populisme i demagògia. Penso que hauríem de fer l’esforç de situar-nos en una altra realitat política, social i econòmica. No podem analitzar des d’una perspectiva europea la situació en aquells dos països. Dues nacions, que fins no fa gaire estaven sotmeses a unes dictadures i que ara, amb totes les mancances que amb seguretat hi podrem trobar, viuen un procés de canvi. A Veneçuela, el nou govern a plantat cara a les grans empreses transnacionals. El discurs de Chávez, al meu entendre, és just i es correspon amb la defensa dels interessos del poble. Nosaltres tenim el petroli però no disposem de les infrastructures indispensables per fer-ne l’extracció. Parlem-ne i acordem un tracte just i no com fins fa poc, que els beneficis han sigut només per una minoria i no han revertit en la millora de les condicions de vida del conjunt de la població. No puc saber, fins a quin punt aquest discurs es fa des del rigor i el compromís i no negaré la possibilitat que es tracti d’un altre engany i que els diners es reparteixin d’altre manera i no ajudin a l’esmentada millora. Però, si que hi ha un fet, que em porta a pensar que aquesta vegada, la cosa va de veres. La campanya mediàtica contra Chávez em fa reflexionar. Des dels mitjans es maltractat fins a límits que no puc deixar de pensar que tenen una finalitat concreta: preparar a la opinió pública per “justificar” qualsevol acció que tendeixi a acabar amb el seu govern. Només cal sentir els comentaris en contra d’aquest governant. Tan sols en contades ocasions podem escoltar alguna veu, que ens recorda l’espoli del que eren objecte aquests països dels seus recursos naturals per part de les grans empreses, d’entre elles algunes d’espanyoles
    .
    A Bolívia, cal afegir-hi un aspecte social i econòmic important. Evo Morales, té un problema d’ordre intern. Els departaments del sud, són els que disposen dels recursos naturals, en particular els jaciments de gas i els terratinents i les oligarquies que sempre han detentat el poder, s’oposen a una nova política de redistribució d’aquests bens. Fins al punt, que els governadors, defensant els interessos d’aquesta minoria, amenacen al govern amb la secessió, en separar-se.Quatre són aquestes províncies, en les que també en les darreres eleccions va guanyar la candidatura d’Evo Morales. Aquest és el respecte a la voluntat popular que mostren els governants d’aquests territoris. El govern compta amb l’ampli suport de la gent dels departaments de l’altiplà andí, on malviuen, des de sempre els nadius d’aquelles terres. Aquestes persones, veuen en el President Morales, la possibilitat d’un vida millor, només que sigui per poder viure amb un mínim de dignitat. No es tracta d’una qüestió de grans plantejaments polítics sinó d’un afer de subsistència, de tenir el tracte just que mereix tota persona.

    A l’Amèrica llatina, han nascut uns moviments polítics, que qüestionen les situacions injustes que endèmicament han patit aquelles terres. A Bolívia, Equador, Veneçuela, Brasil, Guatemala,( i no oblidem que tot aquests nous governs, han sigut lliurament i democràticament escollits), hi ha la voluntat d’endegar des de posicionaments polítics diferents—no és el mateix Lula que Morales—mesures que totes tendeixen a poder-se autogovernar sense la ingerència d’altres països. Aquesta voluntat, representa una pèrdua de poder econòmic i també polític per les famílies nacionals d’una banda i dels interessos transnacionals de l’altre, dues parts estretament lligades amb interessos compartits. Ara, a Bolívia, la reacció d’aquestes forces es manifesta amb la manca de respecte a l’ordre constitucional i amb la mobilització “popular” en els carrers. Qui impulsa a joves, en casos fins i tot nens, a manifestar-se en contra del govern legalment escollit. D’on surten els recursos per mantenir i incrementar si cal aquestes agitacions? Des d’on és dóna suport polític, mediàtic i econòmic?
    La subversió política i en certs casos la intervenció militar dels Estats Units, han estat continuats en el temps. Des de la invasió els anys cinquanta de Guatemala pels marines, derrocant per la força de les armes un govern—el de Jacobo Arbenz—legalment constituït, en defensa dels interessos de la United Fruit Corporation, passant pel suport polític en la mateixa ONU, als més grans lliberticides que han patit les poblacions d’Amèrica del Sud, l’administració dels Estats Units ha fet bona aquella frase d’un dels seus presidents, el senyor James Monroe: “ Amèrica pels americans” va pronunciar aquest president, oblidant-se d’afegir-hi, que el que realment volia dir era que tot el continent havia de ser “propietat” de l’administració dels Estats Units. Videla a l’Argentina i Pinochet a Xile, són les mostres més evidents de quina ha estat la política del govern USA, respecte de l’Amèrica llatina en aquests darrers anys. Voleu dir doncs, que no vaig del tot equivocat quan penso que l’administració dels Estats Units, quelcom té a veure amb el que està succeint a Bolívia i Veneçuela? D’exemples no en falten. I anant més enrera, la farsa del Maine al port de l’Havana?

    Segurament que l’anàlisi té moltes mancances i hauria de ser fet també des d’altres perspectives i factors de més complexitat. No sóc politòleg i, per tant no tinc la capacitat necessària per fer un treball d’aquesta diversitat. Però si,-- i perdoneu-me la immodèstia--, penso que “hi toco”, la història més recent em permet fer aquesta asseveració.



    ++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

    L’onze de setembre d’ara fa set anys, significa pels de casa un esdeveniment dels més recordats. L’ajuntament de Sant Feliu, va acordar concedir al nostre pare la medalla d’or de la ciutat.

    Per descomptat que no procediré a fer un panegíric del nostre pare, però si que vull que quedi constància en aquest bloc,( en el que procuro lletrejar vivències, reflexions, comentaris sobre fets pretèrits, circumstàncies presents i, en ocasions, amb un exercici de gosadia, predient el futur), el breu parlament que va fer el pare, en agraïment per la concessió del guardó.

    Senyor Alcalde, senyores i senyors regidors, amics presents,

    Si algun ciutadà s’ha estranyat de l’acord pres per l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols de concedir-me la medalla d’or de la Ciutat, els he de dir que sóc jo el més sorprès. M’ha costat molt trobar les paraules escaients per aquest acte.

    Us haig de confessar que vaig anar a la guerra a contracor però convençut que calia defensar la República. Quan ja tot estava perdut, passar la frontera va ser un cop molt dur. La família, Sant Feliu, quedaven enrera i no sabia quan els tornaria a veure.
    Vaig renunciar anar a la URSS i tampoc vaig aspirar mai a anar a Amèrica. Volia estar a prop dels meus i de la meva terra. A Amèrica hi vaig arribar empès, expulsat, pel govern francès, només per denunciar el reclutament de refugiats espanyols per portar-los a la frontera d’Itàlia a fer fortificacions sense cap dret. No vaig negar-me mai a defensar la República francesa, però amb els mateixos drets que un ciutadà francès. Vaig embarcar, doncs cap a Amèrica, en el darrer vaixell que va portar refugiats espanyols a Mèxic.
    Mentre feia de funcionari del govern mexicà, sense mai renunciar a la meva nacionalitat, m’ofereixo al partit per tornar a Catalunya a treballar políticament per recuperar per a tots els catalans les llibertats i l’Estatut d’Autonomia que ens havia sigut arrabassat per la força de les armes. Al setembre del 1944 arribo a Barcelona. Ja sóc a prop de casa i dels meus pares, dona i fill però la clandestinitat m’impedeix poder-los abraçar. Ningú de casa sap que hi sóc tan a prop i tan lluny a la vegada. La desgràcia i la sort, que acostumen a anar juntes, varen fer que sigues més aviat del que jo mai hauria pensat. La detenció i l’empresonament tenen, en certa manera la seva compensació. Puc abraçar la gent de casa, malgrat que sigui des de darrera unes reixes.

    Per acabar, m’agradaria fer una declaració:
    Estic content d’haver estat i ser encara, fidel a la ideologia marxista i haver militat en el PSUC i ara a ICV.
    SI bé el temps i les circumstàncies són diferents de quan vaig ingressar al PSUC l’any 1936, sobretot a l’Europa Occidental, l’ànsia de llibertat i una major justícia social i política per a tota la societat segueixen pendents de solució. Sempre he estat partidari de dir les coses pel seu nom i considero que la globalització no és res més que un intent dels països capitalistes per tenir tot el món en un puny, a la seva conveniència. Així doncs els moviments antiglobalització lluiten per abolir les diferències socials que noves formes del capitalisme volen imposar arreu del món. Malgrat les greus dificultats que comporta la lluita David-Goliat, no hem de defallir.

    Finalment, permeteu-me compartir l’honor d’aquesta distinció recordant a tots els qui, malgrat no ser entre nosaltres per diferents motius, varen lluitar en defensa de les llibertats individuals i col·lectives i pel dret a la nostra terra.

    Perdoneu-me si m´he allargat massa. Són coses que no les podia callar.

    Senyor Alcalde, senyores i senyors regidors, gràcies per aquesta distinció.

    Sant Feliu de Guíxols, onze de setembre de 2001


    ++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

    No, no penséssiu que m’he oblidat d’un altre fet ocorregut el mateix dia i any.
    El criminal atac a les torres bessones va tenir unes conseqüències que encara avui estem patint. Les repercussions han sigut i són de tal importància que han canviat el món. Quasi tot seria diferent, si ni s’hagués produït aquella mortaldat. Mereix un capítol a part, que si s’escau un dia escriuré.

dissabte, 13 de setembre de 2008

Prospera la moció d'ICV--EA





Amb el suport dels grups municipals de C. i U, ERC, AMICS i el vot també favorable de tres dels cinc regidors de TpSF, la proposta sobre el finançament i el desplegament del nou Estatut, va ser aprovada per la majoria del Ple ordinari del mes passat.

En la proposició es manifestava al President del Govern, la preocupació de l’Ajuntament de la nostra ciutat, per la tardança en l’aplicació del nou finançament que contempla l’Estatut. A instància de C. i U. va ser posada a votació i acceptada una esmena per substituir preocupació per indignació. També se li recordava al senyor President la seva responsabilitat per l’incompliment d’una Llei, que ell mateix s’havia compromès amb el vot a satisfer. Alhora se li demanava que sense més dilació, impulsés el desenvolupament de la nova Norma Estatutària.

Des de l’agrupació local de ICV-EA, una vegada presa la decisió de presentar aquesta moció al ple de l’ajuntament, ens vàrem proposar fer-ne una redacció que, al nostre entendre, pogués ser acceptada per tots els grups municipals.El text de las proposta el vàrem formular des de l’argumentació política i procurant ser el màxim de curosos i respectuosos amb la persona a qui anava adreçada. Bo i pensant, que només des de la unitat d’acció podrem assolir l’acompliment del que tan necessari és per a Catalunya.

Dissortadament no vàrem ser capaços d’aplegar l’assentiment de tots els grups municipals. Els companys del PSC varen rebutjar la moció, votant contra la proposta.
Ens sap greu, més encara pel fet que no entenem els motius, que els varen portar a prendre aquesta decisió. Quan el seu portaveu va expressar que en la moció hi havia “ algun element que no podien subscriure”, ens hauria plagut conèixer, quina era la frase o el contingut que no podien admetre. Potser si haguessin concretat, hauríem pogut acordar la proposició per via del consens. A l’entendre dels companys socialistes el redactat de la moció tenia una incongruència, que si ens varen fer saber: el contingut del text era extemporani. És a dir, no era oportú en el temps. Si no en fem una interpretació equivocada, segons els regidors socialistes, la causa, el fonament de la demanda que es feia al senyor President del Govern central no calia, donat que la qüestió estava resolta. Nosaltres, continuem pensant, que avui encara, l’assumpte del finançament i del desplegament de l’Estatut no han avançat en absolut, i per tant, la qüestió és del tot pendent.