dilluns, 15 de setembre de 2008

L'onze de setembre




  • Ahir, onze de setembre i com de costum, vaig ser present a l’ofrena floral al President Josep Irla i Bosch. Vaig fer cap a casa, amb la satisfacció d’haver escoltat—ja seria hora—el deute que tenim amb aquesta persona. Un lloc més digne on reposin les seves restes. Ara, dintre de pocs dies, si no vaig errat penso que és el dia dinou, es compliran cinquanta anys del seu traspàs. Jo en tenia vint-i-un, quan el seu nebot, en Llibert Turalles i Irla, fill d’una germana seva, va venir a la taverna dels meus avis per dir-li al pare: “ Pere, en Pepitu és mort”. Ja no era President, feia alguns anys que per mor de la seva precària salut, havia delegat la més alta representació política en la persona d’en Josep Tarradellas. Anys més tard, recuperada la democràcia i les llibertats, vaig formar part, en representació del PSUC, de la comissió que va encarregar-se del trasllat de les despulles des del municipi de Saint Raphael fins a Sant Feliu.



    De la vida pública, de l’activitat política del President no en faré menció, ara ja és coneguda. Jo només n’explicaré un fet que penso ens mostra la seva qualitat humana. La setmana passada va morir en Ricard Martell, persona ben coneguda que va treballar de calafat a l’escar dels germans Carré. Els seu pare i el seu oncle, originaris d’Andorra, de la parròquia de Canillo, no podria precisar-ne l’any, varen emigrar des d’aquelles terres cap a Sant Feliu. Andorra, no era el país que ara coneixem, on sembla que tothom lliga els “gossos amb llonganisses”, cosa que no és certa. Els dos germans coneguts per en “ Cisco i en Pep Dorra”, persones de terra endins, varen acabar fent la feina de pescadors. Quan era mal temps en mar aprofitaven per fer algun jornal en la càrrega i descàrrega dels vapors atracats en el moll. En Josep Irla fou consignatari de vaixells. Recordo que un dia parlant amb en Ricard, i no ser per quin motiu, vàrem mencionar el nom d’en Josep Irla, i va fer-me el següent comentari. Saps que vaig sentir-li dir al pare, parlant amb la mare, en una ocasió, en referència al futur President?: “ Noia, en Pepitu és una bona persona”. Pel que sembla la família passava el que podrien dir-ne un “ mal moment “ i l’Irla ( que també així era popularment conegut), els va donar un cop de mà.

    “ El President de l’exili”, fins no fa massa temps el gran desconegut, ( en quantes ocasions de Companys a Tarradelles ) va mantenir, prenent el relleu de l’afusellat President Companys, des de l’any 1940 fins al 1954, en els moments més difícils i compromesos, la presidència del Govern de Catalunya. Un exercici de responsabilitat i també de valentia personal que es mereix el reconeixement del poble de Catalunya.

    +++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

    L’onze de setembre és una data farcida de fets importants. L’any 1973, a Xile, el cop militar contra el govern que presidia Salvador Allende, que fou assassinat pels colpistes. Tota la barbàrie i el pitjor del que és capaç la condició humana es va estendre per aquell país. Milers de persones massacrades i torturades en nom de “ l’ordre”. Un cop d’Estat instigat i finançat des de la pròpia ambaixada dels Estats Units, dirigit pel mateix secretari d’Estat, el mal recordat Henry Kissinger, en defensa dels interessos de la multinacional americana del coure. ( Obro parèntesi per recordar la vergonyant concessió a Kissinger del premi Nobel de la Pau).

    Aquest fet, em condueix a fer una reflexió sobre el que avui està passant a Veneçuela i Bolívia. No entraré en avaluar si la política de Chávez i de Morales, conté bona quantitat de populisme i demagògia. Penso que hauríem de fer l’esforç de situar-nos en una altra realitat política, social i econòmica. No podem analitzar des d’una perspectiva europea la situació en aquells dos països. Dues nacions, que fins no fa gaire estaven sotmeses a unes dictadures i que ara, amb totes les mancances que amb seguretat hi podrem trobar, viuen un procés de canvi. A Veneçuela, el nou govern a plantat cara a les grans empreses transnacionals. El discurs de Chávez, al meu entendre, és just i es correspon amb la defensa dels interessos del poble. Nosaltres tenim el petroli però no disposem de les infrastructures indispensables per fer-ne l’extracció. Parlem-ne i acordem un tracte just i no com fins fa poc, que els beneficis han sigut només per una minoria i no han revertit en la millora de les condicions de vida del conjunt de la població. No puc saber, fins a quin punt aquest discurs es fa des del rigor i el compromís i no negaré la possibilitat que es tracti d’un altre engany i que els diners es reparteixin d’altre manera i no ajudin a l’esmentada millora. Però, si que hi ha un fet, que em porta a pensar que aquesta vegada, la cosa va de veres. La campanya mediàtica contra Chávez em fa reflexionar. Des dels mitjans es maltractat fins a límits que no puc deixar de pensar que tenen una finalitat concreta: preparar a la opinió pública per “justificar” qualsevol acció que tendeixi a acabar amb el seu govern. Només cal sentir els comentaris en contra d’aquest governant. Tan sols en contades ocasions podem escoltar alguna veu, que ens recorda l’espoli del que eren objecte aquests països dels seus recursos naturals per part de les grans empreses, d’entre elles algunes d’espanyoles
    .
    A Bolívia, cal afegir-hi un aspecte social i econòmic important. Evo Morales, té un problema d’ordre intern. Els departaments del sud, són els que disposen dels recursos naturals, en particular els jaciments de gas i els terratinents i les oligarquies que sempre han detentat el poder, s’oposen a una nova política de redistribució d’aquests bens. Fins al punt, que els governadors, defensant els interessos d’aquesta minoria, amenacen al govern amb la secessió, en separar-se.Quatre són aquestes províncies, en les que també en les darreres eleccions va guanyar la candidatura d’Evo Morales. Aquest és el respecte a la voluntat popular que mostren els governants d’aquests territoris. El govern compta amb l’ampli suport de la gent dels departaments de l’altiplà andí, on malviuen, des de sempre els nadius d’aquelles terres. Aquestes persones, veuen en el President Morales, la possibilitat d’un vida millor, només que sigui per poder viure amb un mínim de dignitat. No es tracta d’una qüestió de grans plantejaments polítics sinó d’un afer de subsistència, de tenir el tracte just que mereix tota persona.

    A l’Amèrica llatina, han nascut uns moviments polítics, que qüestionen les situacions injustes que endèmicament han patit aquelles terres. A Bolívia, Equador, Veneçuela, Brasil, Guatemala,( i no oblidem que tot aquests nous governs, han sigut lliurament i democràticament escollits), hi ha la voluntat d’endegar des de posicionaments polítics diferents—no és el mateix Lula que Morales—mesures que totes tendeixen a poder-se autogovernar sense la ingerència d’altres països. Aquesta voluntat, representa una pèrdua de poder econòmic i també polític per les famílies nacionals d’una banda i dels interessos transnacionals de l’altre, dues parts estretament lligades amb interessos compartits. Ara, a Bolívia, la reacció d’aquestes forces es manifesta amb la manca de respecte a l’ordre constitucional i amb la mobilització “popular” en els carrers. Qui impulsa a joves, en casos fins i tot nens, a manifestar-se en contra del govern legalment escollit. D’on surten els recursos per mantenir i incrementar si cal aquestes agitacions? Des d’on és dóna suport polític, mediàtic i econòmic?
    La subversió política i en certs casos la intervenció militar dels Estats Units, han estat continuats en el temps. Des de la invasió els anys cinquanta de Guatemala pels marines, derrocant per la força de les armes un govern—el de Jacobo Arbenz—legalment constituït, en defensa dels interessos de la United Fruit Corporation, passant pel suport polític en la mateixa ONU, als més grans lliberticides que han patit les poblacions d’Amèrica del Sud, l’administració dels Estats Units ha fet bona aquella frase d’un dels seus presidents, el senyor James Monroe: “ Amèrica pels americans” va pronunciar aquest president, oblidant-se d’afegir-hi, que el que realment volia dir era que tot el continent havia de ser “propietat” de l’administració dels Estats Units. Videla a l’Argentina i Pinochet a Xile, són les mostres més evidents de quina ha estat la política del govern USA, respecte de l’Amèrica llatina en aquests darrers anys. Voleu dir doncs, que no vaig del tot equivocat quan penso que l’administració dels Estats Units, quelcom té a veure amb el que està succeint a Bolívia i Veneçuela? D’exemples no en falten. I anant més enrera, la farsa del Maine al port de l’Havana?

    Segurament que l’anàlisi té moltes mancances i hauria de ser fet també des d’altres perspectives i factors de més complexitat. No sóc politòleg i, per tant no tinc la capacitat necessària per fer un treball d’aquesta diversitat. Però si,-- i perdoneu-me la immodèstia--, penso que “hi toco”, la història més recent em permet fer aquesta asseveració.



    ++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

    L’onze de setembre d’ara fa set anys, significa pels de casa un esdeveniment dels més recordats. L’ajuntament de Sant Feliu, va acordar concedir al nostre pare la medalla d’or de la ciutat.

    Per descomptat que no procediré a fer un panegíric del nostre pare, però si que vull que quedi constància en aquest bloc,( en el que procuro lletrejar vivències, reflexions, comentaris sobre fets pretèrits, circumstàncies presents i, en ocasions, amb un exercici de gosadia, predient el futur), el breu parlament que va fer el pare, en agraïment per la concessió del guardó.

    Senyor Alcalde, senyores i senyors regidors, amics presents,

    Si algun ciutadà s’ha estranyat de l’acord pres per l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols de concedir-me la medalla d’or de la Ciutat, els he de dir que sóc jo el més sorprès. M’ha costat molt trobar les paraules escaients per aquest acte.

    Us haig de confessar que vaig anar a la guerra a contracor però convençut que calia defensar la República. Quan ja tot estava perdut, passar la frontera va ser un cop molt dur. La família, Sant Feliu, quedaven enrera i no sabia quan els tornaria a veure.
    Vaig renunciar anar a la URSS i tampoc vaig aspirar mai a anar a Amèrica. Volia estar a prop dels meus i de la meva terra. A Amèrica hi vaig arribar empès, expulsat, pel govern francès, només per denunciar el reclutament de refugiats espanyols per portar-los a la frontera d’Itàlia a fer fortificacions sense cap dret. No vaig negar-me mai a defensar la República francesa, però amb els mateixos drets que un ciutadà francès. Vaig embarcar, doncs cap a Amèrica, en el darrer vaixell que va portar refugiats espanyols a Mèxic.
    Mentre feia de funcionari del govern mexicà, sense mai renunciar a la meva nacionalitat, m’ofereixo al partit per tornar a Catalunya a treballar políticament per recuperar per a tots els catalans les llibertats i l’Estatut d’Autonomia que ens havia sigut arrabassat per la força de les armes. Al setembre del 1944 arribo a Barcelona. Ja sóc a prop de casa i dels meus pares, dona i fill però la clandestinitat m’impedeix poder-los abraçar. Ningú de casa sap que hi sóc tan a prop i tan lluny a la vegada. La desgràcia i la sort, que acostumen a anar juntes, varen fer que sigues més aviat del que jo mai hauria pensat. La detenció i l’empresonament tenen, en certa manera la seva compensació. Puc abraçar la gent de casa, malgrat que sigui des de darrera unes reixes.

    Per acabar, m’agradaria fer una declaració:
    Estic content d’haver estat i ser encara, fidel a la ideologia marxista i haver militat en el PSUC i ara a ICV.
    SI bé el temps i les circumstàncies són diferents de quan vaig ingressar al PSUC l’any 1936, sobretot a l’Europa Occidental, l’ànsia de llibertat i una major justícia social i política per a tota la societat segueixen pendents de solució. Sempre he estat partidari de dir les coses pel seu nom i considero que la globalització no és res més que un intent dels països capitalistes per tenir tot el món en un puny, a la seva conveniència. Així doncs els moviments antiglobalització lluiten per abolir les diferències socials que noves formes del capitalisme volen imposar arreu del món. Malgrat les greus dificultats que comporta la lluita David-Goliat, no hem de defallir.

    Finalment, permeteu-me compartir l’honor d’aquesta distinció recordant a tots els qui, malgrat no ser entre nosaltres per diferents motius, varen lluitar en defensa de les llibertats individuals i col·lectives i pel dret a la nostra terra.

    Perdoneu-me si m´he allargat massa. Són coses que no les podia callar.

    Senyor Alcalde, senyores i senyors regidors, gràcies per aquesta distinció.

    Sant Feliu de Guíxols, onze de setembre de 2001


    ++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

    No, no penséssiu que m’he oblidat d’un altre fet ocorregut el mateix dia i any.
    El criminal atac a les torres bessones va tenir unes conseqüències que encara avui estem patint. Les repercussions han sigut i són de tal importància que han canviat el món. Quasi tot seria diferent, si ni s’hagués produït aquella mortaldat. Mereix un capítol a part, que si s’escau un dia escriuré.