dimecres, 15 d’octubre de 2008

Dues dates per recordar








Avui es compleix el 68è aniversari de l’assassinat del President Companys. Detingut i entregat per la policia nazi a la guàrdia franquista, va ser empresonat al Castell de Montjuïc, on després d’un judici, en el que el veredicte ja havia sigut predeterminat, fou afusellat. Franco, va voler en la figura que simbolitzava el President, anihilar tot un poble.

Sento a dir, que amb l’anul·lació del judici se li retornaria la dignitat. Ni el President, ni cap de les persones que varen ser víctimes de la barbàrie i de la venjança, mai la varen perdre la dignitat. Els indignes foren els que varen condemnar al sacrifici a aquelles persones innocents i també els que encara avui, s’oposen a la invalidació d’aquells processos vergonyants.
--------------------------------------------------------------------



Abans d’ahir, fou el 99è aniversari de l’execució també a Montjuïc, d’un personatge menys conegut, volgudament oblidat. Parlo del republicà federalista i pedagog, Francesc Ferrer i Guàrdia. Nat a Alella, fou a principis del segle passat, juntament amb un grup de lliurepensadors, el fundador de l’anomenada Escola Moderna, independent de l’Estat i de l’Església, adreçada majorment a la classe obrera. Una escola per a formar persones proveïdes dels coneixements necessaris per entendre la societat i també dotats de la capacitat per a transformar-la. Des d’un primer moment, el govern, les forces conservadores i la major part de la burgesia barcelonina, varen veure a Ferrer i Guàrdia com un element perillós.
Arrel del desastre del “ barranco del Lobo”, en la guerra que Espanya tenia contra el Marroc, el mes de juliol de 1909, el govern va decretar la mobilització dels soldats a la reserva. Molts d’ells, casats i amb la família per mantenir. A Barcelona, quan l’embarcament d’aquestes persones per portar-les a l’Àfrica, les dones i familiars dels soldats varen intentar oposar-s’hi. La majoria de soldats, llençant a l’aigua els escapularis i les petaques que les senyores de les classes benestants els hi havia entregat.
Pocs dies després, del 26 al 31, esclaten a Barcelona, els fets coneguts com la Setmana Tràgica, amb la presa de la ciutat per part de grups anarquistes i la crema d’un bon nombre d’esglésies. En altres poblacions de Catalunya, entre elles Sant Feliu, també es varen produir cremes de convents. No m’aturaré ara, a donar el meu parer, sobre aquest moviment social.
El govern conservador de Antonio Maura i el seu ministre de la governació el senyor de la Cierva, veuen l’ocasió per fer un escarment i trien a Ferrer i Guàrdia coma cap de turc. El mestre, que no ha intervingut en els fets-ni tan sols es trobava a Barcelona-és acusat de ser el “responsable i instigador intel·lectual” dels successos. Detingut el dia 9, un tribunal militar el condemna a la pena capital i es executat el dia 13 a Montjuïc. Arreu d’Europa, el procés i la sentencia desencadenen manifestacions de rebuig, amb la participació de forces obreres i republicanes laiques. A Bruselles s’hi construeix un monument que el recorda. Pocs dies després de l’execució cau el govern de Antonio Maura.
Penso, que la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia caldria que fos més coneguda. Sóc del parer que l’any vinent, amb la commemoració dels cent cinquanta anys del seu naixement, seria de justícia amb aquesta persona i també convenient pel conjunt de la ciutadania, prendre les mesures per tal que la seva obra de pedagog fos més sabuda.