dimarts, 7 d’octubre de 2008

D'una breu visita al país veí

Comiat de Napoleó a la guàrdia imperial








Sala de ball ( castell de Fontainebleau)




Museu del Louvre







Castell de Fontainebleau





A la segona meitat del mes passat, amb la Joana vàrem anar de viatge. I dic de viatge i no de vacances, per què penso que per descansar el més adient és quedar-se a casa. Viatjar, sempre representa un tràfec, una molèstia. Carretejar les maletes, anar amb compte amb els horaris, si has d’agafar l’avió, en el meu cas, i per mor de ser un camallarg els genolls encastats en el seient del davant....Accepto que també trobava el pretext, les excuses per no haver de fer les maletes. També haver de “viure” en un nou espai, diferent del acostumat, em feia peresa.Havia decidit doncs, ja feia uns quants anys, de no fer cap escapada més enllà dels límits de Catalunya. Amb la Joana, de petites passejades, en fem sovint, aquelles de sortir al matí i al vespre “ no és boig qui a casa torna”. La vinguda aquest estiu de la filla d’una nostra amiga va decidir-nos a acceptar la invitació que ens va fer en nom de la seva mare. Amb mi, va caldre una mica de insistència per tal que m’avingués a deixar Sant Feliu per més d’una setmana. Heus ací doncs, que vaig disposar-me a veure món.

L’estada fou a França, a menys d’un centenar de quilòmetres de París, en el departament de Seine-Marne, a la regió de l’Ile de France. A casa d’una amiga nostra, filla d’un vell company del pare nat també a Sant Feliu i tots dos exiliats a França el febrer del 1939.
La casa, emplaçada a les afores d’un poblet que no arribava al mig miler de persones. Un edifici que feia goig veure, amb un bosc de set mil metres quadrats, amb arbres de tota mena. Pomeres, noguers, perers, cirerers i d’altres, propis d’aquelles contrades, alguns que mai havíem vist. Un herable del Canadà, majestuós, situat tot just a la sortida de la casa i que amb la seva presència, semblava presidir l’entrada al bosc. No sabria com explicar-me, però cada dia, abans d’esmorzar, anava a saludar-lo i el darrer dia me’n vaig acomiadar. La nostra amiga Nymphe viu sola, des que va enviduar fa uns quatre anys, encara que té dues filles que no habiten massa lluny. L’acolliment que ens va donar el recordarem sempre, fins al punt, que si tot va bé, pensem tornar-hi l’any vinent.
El paisatge va recordar-me en bona manera el nostre Empordà. Terra plana, amb poblets disseminats, com a casa nostra i amb grans extensions de terrenys on si sembren i recullen cereals:blat, blat de moro, colza, ordi, civada, remolatxa i també una espècie de naps, anomenats “beterave”, destinats a alimentar el bestiar. Vaques, vedells i també fileres d’oques tot darrera dels tractors llaurant. De xais no en vaig veure, a banda d’un sol ramat i encara molt petit. Pel que sembla, la carn de xai no és massa apreciada. Traspassen el territori dos rius: la Seine i la Yonne, tots dos navegables. Fa de bon veure les barcasses, traginant mercancíes i en particular sorra,--per a la construcció--, que les gavarres porten riu amunt en direcció a Paris. Els rius navegables que té França han sigut i són encara importants en el desenvolupament comercial d’aquell país. A Chevry sur Sereine, aquest és el nom del poblet, no hi ha estació de tren, cal anar fins a Montereau Fault Yonne a uns disset quilòmetres. Un dels dies vàrem anar a Paris. Vàrem llevar-nos aviat, calia aprofitar el dia. Des de Montereau a Paris, no vaig pas contar-los, deu haver-hi una desena de pobles, el més important Fontenebleau. Des de les sis del matí fins les deu, hi ha un tren cada vint minuts i a la tarda,a primera hora, també la mateixa freqüència. El darrer dels trens, amb final a Melun, que és la capital del departament a més de 200 quilòmetres de Paris, té la sortida a les 11 de la nit. Uns trens còmodes i puntuals, per tal de facilitar el desplaçament a les persones que des d’aquests pobles tenen la feina a París. Només cal veure, els aparcaments públics de les estacions, plens de cotxes. Quan aquí reclamem i amb tot el dret, que el servei de rodalies arribi fins a Figueres i que els combois vagin a l’hora.

No podia faltar una visita a París. A la Joana se li “veien” les ganes que en tenia. Feia més de cinquanta anys que jo hi havia anat, en tenia disset. La plaça de la Bastille va ser la nostra primera visita. Resten encara algunes llambordes del que havia sigut aquella presó, símbol alhora de la injustícia i també record tal com diu l’obelisc “d’aquells ciutadans que varen empunyar les armes en defensa dels drets públics”. Mireu, tenir la sensació que et trobes en el lloc, on va esdevenir un dels fets més importants de la història moderna, et convida a la reflexió, provoca esgarrifances i també respecte vers aquelles persones que varen decidir lluitar per la dignitat del ser humà.Precisament tal dia com avui de l’any 1789, el poble de París va assaltar el palau de Versalles. Un pas més en la fi de la monarquia absoluta, de l’Ancien Règime, forma de govern en la que la voluntat del rei era llei i la seva autoritat il·limitada. Tot seguit la visita que no pot mancar: el Louvre. Havíem decidit aprofitar l’estada i no ”perdre’ns “ en voler-ho veure tot. L’opció va ser complaure’ns en veure la secció d’Egipte i de les cultures del mig orient i de la mediterrània, emplaçades en el mateix nivell. Tres bones hores hi vàrem esmerçar i vàrem deixar encara algunes sales a banda. A la sortida, una passejada per la gran plaça, amb les efígies dels grans personatges que la presideixen. Em deia que estava trepitjant el mateix terra que Colbert, Montesquieu, Mazarino, Molière, Richelieu, Robespierre, ......personatges fonamentals, no només en la història de França. Homes que han deixat la seva petjada com per exemple Montesquieu, en la concepció de l’estructura de l’Estat, en la divisió dels poders que el composen, un dels fundadors de les ciències socials contemporànies. Al meu entorn hi havia “la grandeur” de França. En aquells moments entenia les qualitats del país veí, sense veure’n els defectes. El poder en estat pur, amb tota la seva grandesa. Una passejada per la rue de Rivoli, que va agradar molt a la Joana, amb les botigues a una banda,i a l’altra les figures que Napoleó va fer esculpir dels seus generals més importants. Arribada l’hora de menjar un mos, un entrepà, un croissant a l’ametlla de postra i una cervesa. Reprenem el passeig pel mateix carrer fins els jardins de les Tulleries, un espai públic grandiós. Just a l’entrada una escultura dedicada al pedagog Jules Ferri, ministre d’instrucció pública, que decretà l’any 1880, l’ensenyament primari gratuït, laic i obligatori. La talla fou sufragada amb l’aportació d’un cèntim per part dels nens i nenes de l’escola pública republicana. Penso que la figura d’aquest educador, és la “marca” que determina el model d’ensenyament del país.Els jardins són immensos i només en fem un breu recorregut. Comença a fer-se tard i decidim agafar el “metro” per fer la darrera de les visites: la plaça de l’Étoile, amb l’arc de triomf. Assistim a l’escenificació d’un dels personatges més importants de la història: Napoleó. La relació dels seus triomfs militars, de les més importants conteses de la Grande Armée. La flama que recorda els soldats francesos morts en defensa de la pàtria en la guerra 1914-18. Faig notar-li a la nostra anfitriona, que ens hauria semblat més adient que la memòria fos per a tots els soldats. Ens diu, que cada any, quan el president de la República, visita la tomba del soldat desconegut, no oblida recalcar que la remenbrança és per a tots. Hi passem una bona estona, hi ha gent d’arreu. Aprofito un grup d’italians, amb la corresponent guia per—això si, amb la màxima discreció—sentir les explicacions que fa. Impressiona també la qualitat urbanística del lloc. Les grans avingudes que, a partir de la plaça, s’escampen en diferents direccions. Agafem l’avinguda dels Camps Elisis, per la banda esquerra. Grans botigues i comerços que fan la delícia de les meves acompanyants. De tant en tant decideixen entrar en alguna d’aquests establiments i jo, com un bon minyó, em quedo al carrer observant el tràfec i per què no dir-ho,--l’edat em permet aquesta llicència—guaitant les boniques dones que van passant.S’ha anat fent tard i cal agafar el “metro” que ens portarà a l’estació de Lió, per haver el tren que ens conduirà a casa. Ens hem llevat a les set del matí i arribem prop de les vuit del vespre. Els peus i les cames dolorides per tantes hores de fer camí però també satisfets per tot el que hem vist i també comentat. Hem passat una diada de primera!!.

No hauria sigut de rebut, mancar una visita al castell de Fontenebleau. Vam dinar d’hora i amb el cotxe de la Nymphe, en no més d’una mitja horeta hi vam ser. Abans de parlar-vos pròpiament del castell, sóc obligat a fer una referència al poble: les places, els carrers, les avingudes, les cases, tot el poble és història. Caselots, petits castells, suntuoses residències, edificis públics, ens “diuen” el que tenim tan aprop:el gran castell. Són vuit segles de la història de França i en bona part d’Europa. El castell es troba a l’entrada d’un bosc immens—ara d’utilització pública—lloc predilecte dels reis francesos per passar l’estiu. No és ni el Louvre, ni Versailles, que eren llocs on hi residia el poder. Fontenebleau era com una espècie de casa familiar, on anava el rei i la seva família, especialment durant la temporada de cacera. Ja no us dic el seguici que els acompanyava. Només cal veure la gran quantitat d’edificis destinats a aixoplugar el servei. Així com el Louvre, traspua poder per totes bandes, Fontenebleau és l’esclat del luxe, de l’esplendor, de la magnificència. Els grans i no tan grans apartaments, habitacions, les sales i salons, les galeries, estan farcides de pintures, escultures, tapissos, mobles de variats estils. La galeria que va fer-se fer François I, i de la que sembla només ell en tenia la clau, és d’una bellesa arquitectònica i artística que no saps cap on adreçar la mirada.
El mars de 1814, Rússia, Àustria i Anglaterra coalitzades
contra Napoleó, tenen encerclada la ciutat de París. L’Emperador refugiat a Fontainebleau, desasistit pels seus mariscals, es veu obligat a abdicar. El 6 d’abril signa l’acte d’abdicació, envoltat pels seus mariscals a qui els diu” Voleu descansar, doncs reposeu!!” El dia 20, des del peu de la gran escalinata d’entrada al Castell s’acomiada de la seva guàrdia i se’n va confinat a l’illa d’Elba. El moblatge del saló de l’Abdicació—nom amb el que és coneguda aquesta cambra—és el mateix que va conéixer l’Emperador. Veure la taula i la cadira—us en faig confiança—va causar-me una forta impressió.

Una setmana ben aprofitada. He tornat a París després de tants anys i la meva mirada ha vist no només, com quan vaig anar-hi l’any 1954, els grans edificis i monuments. Els anys transcorreguts m’han permès copsar el sentit, el fons, d’aquesta demostració de poder,fer una anàlisi que m’ha ajudat a millor comprendre que el poder necessita fer-se visible, altrament no serveix per a res. Als disset anys aquesta interpretació, una persona com jo, no tenia la capacitat suficient per fer-la.

En conclusió: ha valgut la pena passar els inconvenients del viatge i, en definitiva, això és el que compta, un balanç en positiu.