diumenge, 12 d’octubre de 2008

Parlem de la crisi (1)

Centre de la sobirania del poble?



Tenia el propòsit de no fer cap comentari a l’entorn de tot aquest embolic de la crisi.
Però avui, llegint l’editorial del Punt Diari, he canviat de parer. Segons sembla, el vice-president econòmic del govern central, en referència a la decisió que va prendre el consell de ministres de divendres passat, d’invertir 30.000 milions d’euros ( amb la possibilitat que aquesta quantitat pugui ser ampliada als cinquanta mil milions) a les entitats financeres privades—bancs i caixes—ha dit:”que no es demanaran garanties per tal d’assegurar el bon fi d’aquests diners, amb l’argument que la feina del govern no és dir a la banca com ha de gestionar aquesta dinerada”.

N’he sentit i escolat de tots colors, des de fa un parell de mesos i més concretament en el transcurs de la darrera setmana. Aquesta no me l’esperava. Hem sento tractat com un imbècil, com si els ciutadans d’aquest país fóssim tots uns idiotes—entesa aquesta paraula com aquells que són incapaços d’entendre la realitat més propera—persones mancades de les mínimes aptituds per raonar, sense la suficiència necessària per a discernir la realitat. Permetre que els cabals del tresor públic, diners de tots els ciutadans, puguin ser administrats sense cap mena de control, és intolerable. Senyor Solbes, vostè, màxim responsable de la hisenda pública, i tal com ha de ser, ha de rendir comptes, davant dels representants de la sobirania popular, en el Parlament. En certa manera, passarem a ser accionistes d’aquestes societats i per tan hauríem d’estar representats en els consells d’administració. Com gosa dir que els serà permès als gestors d’aquestes entitats, disposar lliurament d’aquests diners? Mal que em pesi, la situació de crisi, ens obliga a donar un cop de mà, a les entitats que, en bona mesura són responsables d’aquesta situació. Miri senyor ministre, els bancs i caixes de casa nostra, també n’han permès d’hipoteques escombraries. Millor dit, les han estimulat, incitant al ciutadà a endeutar-se. Per acabar de fer el pes, la senyora vice-presidenta, ens diu que aquests diners serviran per comprar actius de qualitat, sense cap classe de risc. Senyora, no vulgui fer-me combregar amb rodes de molí, vostè sap perfectament que els actius de qualitat, els bancs i caixes els tenen ben guardats. Augmentar crèdits per a la petita i mitjana empresa, ajudar al pagament de les hipoteques a les persones que sens dubte tindran—de fet ja moltes en pateixen—dificultats per complir amb el deute, és el que vostès haurien de garantir que es farà amb aquests diners. El govern ens diu, per tranquil·litzar-nos, que la situació bancària en el nostre país, no ha de preocupar-nos. Les nostres entitats financeres, al dir del president del Govern, tenen una excel·lent salut. M’esforço per fer un exercici de bona voluntat i m’ho vull creure, però no puc evitar demanar-me, si la situació no és preocupant, com s’explica que cal abocar-hi tants diners?. Recordem que “l’aportació” de diners públics per salvar les males arts i la cobdícia d’alguna banquers, els ciutadans de casa nostra, ja fa temps que ho vam fer. Cal que els faci memòria del Banesto, Rumasa, Argentària ? Quantes milions i milions de pessetes va costar als ciutadans el que en termes financers es coneix com “reflotar”. Clar, una expressió molt ben encertada, el vaixell s’enfonsa però les “rates” no es neguen. Abandonen la nau abans del naufragi, amb les butxaques ben plenes i ningú els demana responsabilitats. En algun cas, podríem citar el més conegut--, l’afer Mario Conde--que va passar una temporada a la presó, però tinc la impressió que tot i ser responsable va servir també de cap de turc. Algú es recorda dels Albertos? Jutjats, sentenciats i comdemnats. D’una banda, unes lleis laxes amb els delictes financers i d’altre les amistats, en definitiva, aquí no ha passat res. Com si els diners s’haguessin volatilitzat, desaparegut, com per art d’encanteri. Penso que com a ministre d’economia hauria d’explicar-nos, el cost que tindrà per a tots nosaltres aquesta dinerada que deixarem del tresor públic. Vaig errat senyor Solbes, si penso que el que ens espera al conjunt de la ciutadania, és una pèrdua de qualitat en els serveis? En la sanitat i ensenyament públics, en el retard en l’aplicació de la llei de la dependència que ja ara és un fet....De vostè i del govern del que en forma part depèn, en bona mesura, que l’avidesa d’uns pocavergonyes, no l’hagin de pagar els de sempre, que amb diners públics tapem els forats d’uns lladres de coll i corbata que s’han omplert les butxaques. I, senyor ministre, penso que deixar que aquests diners siguin administrats sense cap mena de fiscalització per part del poder polític, és un mal començament, que em porta a posar en dubte, la seva voluntat, per tal de fer bo aquell adagi que ens diu: “que qui la fa la paga”.