divendres, 24 d’octubre de 2008

Quatre ratlles dues vegades



Avui, per primera vegada he fet a peu la Ronda de Ponent. De baixada clar, pujant ja hauria sigut un esforç excessiu. Els meus pulmons—l’enfisema que pateixo—que no les cames, haurien hagut de fer un treball desmesurat i a la meva edat cal cuidar-se.Sabeu d’aquella dona gran que no volia morir-se mai, perquè cada dia veia coses noves? Doncs jo, que sóc igual que aquella senyora,e d’encuriosit, tampoc vull deixar de respirar. A “cavall” hi passo mantes vegades al dia per anar a Santa Cristina, a casa de la Sònia. Pendent del volant, t’adones compte de ben poqueta cosa.
La Joana acostuma portar el cotxe al taller que hi ha a la zona comercial de Bufaganyes. Avui hi he anat jo i l’encarregat m’ha dit que fins demà no podrien enllestir el carruatge. He pensat, millor deixar-lo i així no hauré de tornar i demà algú ja em portarà a recollir el cotxe. Feia una bona tarda i tot xino-xano, sense presses i de tant en tant badoquejant, he fet via avall. Confesso, que en el seu moment, vaig ser una de les persones que vaig oposar-me, en part, a la construcció d’aquesta via. La passejada m’ha ratificat en aquella opinió. El tall, l’escapçada que va haver-se de fer, per la construcció de la calçada, ha malmès un territori que mai més recuperarem. Comprenc la demanda dels veïns dels carrers de la Mercè i Concepció, que havien de suportar totes les incomoditats del trànsit,dia i nit, amb el que això representava en la seva qualitat de vida, però dos vials haurien sigut suficients per a solucionar el problema i l’impacte visual i la destrucció del territori hauria esta molt menor.Us convido a arribar-vos fins els Quatre Camins ( carretera de Tossa), agafar el camí de mà esquerra, ( no la carretera) i pujar fins el turó des d’on s’albira perfectament la trinxada en el territori que ha representat aquesta nou vial. M`han vingut a la memòria, el que ens va dir el senyor Amat: la visió que tindran de l’Ardenya els ciutadans serà molt millor. Quina mala sort, no haver tingut l’exregidor, avui al meu costat, per recordar-li aquelles paraules. El que jo distingia, era un talús que m’acompanyava i que “millorava” la visió de la serralada.Cal que precisi, que baixava per la banda dreta però tot i així, gosaria afirmar que des de l’altre costat la vista no devia ser massa diferent.
Eren ja passades les cinc i a banda d’alguns camions, pocs turismes es servien d’aquesta ja no tant nova via. Estem habituats majorment a passar per la carretera de sempre? Penso que sí, els hàbits són difícils de canviar. Potser caldria que l’ajuntament fes quelcom per aprofitar l’obra, ara que ja és un fet. Sóc un llec en la matèria, però ordenant d’altra manera el trànsit, possiblement un nombre superior de conductors en feríem ús.

Dijous, 23 d’octubre.
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++





Un bon amic va assabentar-me, fa uns quants dies, que el Tribunal Supremo, havia emès sentència donant la raó al Bisbat de València, sobre el tema de l’apostasia.
Resulta, que aquest bisbat, es negava a formalitzar les demandes dels ciutadans, que pel motiu que fos, volien exercir el seu dret a deixar de pertànyer a l’església catòlica. Aquestes persones, varen demanar l’empara la Agencia Estatal de Protección de Datos, que va obligar al bisbat a fer les anotacions, al marge de la inscripció en el llibre.
El bisbat va recórrer a la Audiencia Nacional, que va fallar en favor de l’AEPD. Es veu que a València, l’església és contumaç i varen adreçar-se al Tribunal Supremo. Al cap de dos anys, el Supremo falla a favor del bisbat i no admet la cancel·lació de dades en els llibres de baptisme.
La llei de protecció de dades, permet a qualsevol ciutadà donar-se de baixa quan vulgui, d’un fitxer. Tots hem rebut, en més d’una ocasió allò de......” en compliment de la llei, vostè podrà cancel.lar les seves dades personals....”. Doncs bé, el Supremo, no atorga als llibres baptismals la condició de fitxer, i diu textualment en la sentència:” los libros de bautismo, son una pura acumulación de datos que comporta una difícil búsqueda, acceso e identificación en cuanto no están ordenados ni alfabéticamente, ni por fecha de nacimiento, sino sólo por las fechas de bautismo”.

Ara entenc el per què, quan vaig demanar al bisbat exercir el meu dret a apostatar, varen dir-me que hi havia d’anar provist del DNI i d’una còpia de la meva inscripció de baptisme, que naturalment havia d’anar a buscar a la meva parròquia. Volien estalviar-se la feina de buscar-la. I n’haurien tingut en el meu cas. M’explico; veureu el que va passar. Vaig anar al despatx parroquial a demanar la còpia, varen anotar-se el meu nom i em digueren que podia anar-la a buscar la propera setmana. Em presento i em diuen que no em troben. Com és possible ? Si jo m’en recordo de quan varen batejar-me. Amb la Maria Serra i donem voltes i més voltes i al final arribem a escatir el que passa. Vaig néixer el febrer de l’any 1937 però—i ara deixarem a banda el perquè—no vaig ser batejat fins uns anys més tard. Faig memòria i li dic a la Maria que devia tenir uns set o vuit anys. I eureka!! Buscant en el llibre de baptisme de l’any 1944, vàrem trobar que havia sigut batejat el mes de juny, és a dir, quan ja tenia més de set anys. Aquest és un cas excepcional, que normalment no es produeix. Les persones que podíem saber quan havia sigut batejat, quan vaig decidir donar-me de baixa, ja no hi eren, havien passat molts anys. I el meu pare, encara amb vida, ho desconeixia, no en sabia res. Quan es va efectuar la cerimònia, el pare vivia a Mèxic, exiliat. Sempre hi ha algú que recorda quan vares ser inscrit, per tant no és tan dificultós trobar l’any de l’anotació. Vaja, que amb l’argument que les dades en els llibres baptismals, per no guardar un ordre ni alfabètic ni cronològic, són dificultoses de trobar, no hi “combrego”. No recordo qui ho va dir, que entrar a l’església és molt fàcil però sortir-ne ja és una altre intent, difícil, i en ocasions impossible de finir-lo amb èxit. Tots hem sentit parlar dels obstacles que tenen algunes persones quan decideixen deslliurar-se d’aquestes sectes que corren pel nostre món. Molts, pel que sembla, no arriben a sortir-se’n. Amb tots els matisos que es vulguin( no és el mateix l’església que aquest grups sense control), però en l’afer de l’apostasia, l’església es beneficia d’un gran avantatge: a més de no respectar un dret personal reconegut en la Constitució, ara ve el Tribunal Supremo i li dóna cobertura legal.
D’antuvi, tot just llegida la notícia, vaig plantejar-me dues preguntes. La sentència tindria caràcter retroactiu? I en el cas que fos així, que em caldria fer, quin camí tindria per poder exercir el meu dret reconegut per la Constitució? Una certa indignació vaig experimentar, al veure ja no només l’actitud de l’església, sinó també el procedir de la justícia. Quina empara podia esperar d’uns jutges que havien emès aquest judici?
Transcorreguts uns dies, vaig buscar i trobar l’adreça de la Agencia Española de Protección de Datos, bo i pensant que potser aquest organisme públic podria orientar-me. Obro el web i a les notícies de premsa de l’Agència trobo la següent notícia: La Agencia Española de Protección de Datos, recorrerà davant del Tribunal Supremo contra la sentència sobre la cancel·lació de dades en els llibres de baptisme i, en cas de no prosperar la demanda, interposarà Recurs D’Empara davant el Tribunal Constitucional.
L’AEPD, també s’ha adreçat al Fiscal General del Estado i al Defensor del Pueblo, legitimats per a la defensa dels drets constitucionals, per sol.licitar-lis la interposició d’un Recurs d’Empara davant el Tribunal Constitucional.

Els “pobres” de tant en quant també tenim alguna alegria. No deixa de ser reconfortant, veure, que un organisme públic, s’adreça a les instàncies judicials d’àmbit superior, en defensa dels drets, que un col·lectiu, en aquest cas l’església, es resisteix a respectar. Malgrat una certa desconfiança, o dit altrament, manca de crèdit en les superiors demarcacions judicials, ara només cal esperar. Veure’m com acaba aquest afer.
És possible que algú pugui pensar, que en certa manera és una pèrdua de temps i no val la pena esmerçar esforços en aquesta qüestió. Bo i respectant aquest parer-que així ha de ser—sóc de l’opinió, potser pel fet que he viscut durant molts anys desposseït dels drets fonamentals que em corresponien, ara que visc els darrers anys de la meva vida, penso lluitar, per un principi de dignitat amb mi mateix i de respecte també vers les persones, que amb el seu sacrifici varen fer possible la democràcia en aquest país, en defensa dels meus drets.


Divendres, 24 d’octubre