dilluns, 20 d’octubre de 2008

Uns breus apunts sobre la Transició a la democràcia




En un dels meus escrits, en el que feia referència a la “singularitat” d’algunes sentències judicials, ho atribuïa al fet, que en el seu moment, quant aquest país va passar d’un règim autàrquic i dictatorial, conseqüència d’una sublevació militar, a un sistema democràtic amb el restabliment de l’Estat de Dret, aquest canvi va fer-se sense un trencament traumàtic amb el passat. Penso que una part prou important de l’estament judicial és responsable de les insuficiències democràtiques que estem patint. El país no avança el que li caldria com a conseqüència en bona mesura dels obstacles, que alguns jutges i magistrats exerceixen. La Transició política hauria pogut fer-se d’altre manera? Els partits polítics d’esquerres i les organitzacions sindicals haurien d’haver jugat un paper més “valent”?

Heus aquí la gran pregunta, que mai pot mancar quan es parla de la Transició. És del tot cert que no hi va haver ruptura i per tant no es passaren “comptes” amb aquells que durant anys i panys van donar suport al règim franquista. Personalment sóc de l’opinió que, donades les circumstàncies polítiques, socials i econòmiques que hi havia en aquells moments, plantejar-se uns ruptura, era un risc que els nostres polítics amb un bon sentit de la responsabilitat, varen saber valorar correctament. Ben segur que fer “foc nou”, hauria sigut el més convenient i no nego que a hores d’ara, tal com abans he dit, encara patim no haver desmantellar l’aparell de l’Estat. En un país immers en un gran crisi econòmica, amb una inflació propera al 30%, amb una bona part de l’exèrcit disposat a mantenir la situació política immobilista, a no permetre cap mena d’avenç democràtic, només amb aquestes dues referències, intentar anar més enllà, hauria sigut incert i fins i tot temerari. Penso que es va actuar amb sentit de responsabilitat. Crec que de valentia no en va faltar, altrament no s’hauria arribat a una situació, en la que les Corts franquistes, varen autoimmolar-se per deixar pas a noves polítiques. Tampoc voldria presentar la Transició-com en ocasions es fa-com a model. Cada terra fa sa guerra i temes d’aquesta naturalesa no són “exportables”.
De tota manera, crec que val la pena subratllar en positiu, el fet de la redacció i posterior aprovació en referèndum de la Constitució. La Carta Magna, que va establir les regles del joc per una nova convivència, conseqüència també del consens, que no va satisfer del tot a cap de les forces polítiques que varen redactar-la. Hauria pogut ser una altra l’esperit de la Constitució? Penso que no. El model de transició ja havia sigut acordat, i la “ Consti”, havia de cenyir-se al pacte. Malgrat aquest condicionant, recordo que el debat en el si de la comissió encarregada de la redacció, va ser dur, amb moments difícils, amb discrepàncies polítiques de fons.Tothom va haver de cedir, l’estira i arronsa fins arribar a l’acord, que no va complaure del tot a ningú. No és la “meva” Constitució, per unes determinades raons que ara no exposaré, però tampoc és la dels altres, que també varen haver de rebaixar els seus plantejaments. En qualsevol cas, el text contempla la possibilitat de modificar-la—la Carta Magna—amb unes exigències numèriques que no podran assolir-se, sense l’acord de les dues forces majoritàries del Congrés.

Entenc, que uns anys més tard varen donar-se les condicions polítiques adequades per trencar amb les restes del franquisme, encara existents en l’aparell de l’Estat. Em refereixo al triomf electoral del PSOE per majoria absoluta, en les eleccions generals de l’any 1982. Llavors, la ciutadania, va expressar amb tota nitidesa la voluntat del canvi. Calia aprofitar-ho però no va ser així. Ja és història i no cal donar-hi més voltes.

I, fins ací, una breu reflexió sobre un dels fets que varen ocórrer a casa nostra, no fa tants anys. Que ens va permetre construir entre totes les persones de bona voluntat, un nou país, en el que la convivència i el respecte fos una realitat, deixant a banda les pors que ens havien tingut emmordassats durant tants anys. Una ullada al passat més recent que ens ajuda a interpretar i explicar-nos, fets que vivim en present.