dilluns, 10 de novembre de 2008

Des de Nova York ( eleccions als Estats Units)

La Casa Blanca


La nostra filla gran, la Núria, ja fa prop de tres setmanes que es troba a Nova York. Ha pogut viure "en directe" les eleccions presidencials i m'ha tramès aquest "emili".

Després de tot el ruixat mediàtic que hem hagut de suportar, potser una visió des de l'altra banda ens permetrà una millor anàlisi del que ha passat.



+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Entre les moltes coses que no tinc, cal comptar-hi sens dubte allò que en diríem olfacte periodístic. De la mateixa manera que no sé esgrimir una càmera, no busco la primícia, ni tinc la curiositat especuladora que defineix el reporter... Jo, veieu? Passejo...
Al darrer mail que vaig enviar el mes de març us deia que - si no ho evitava ningú - Obama i Clinton deixarien una vegada més la Casa Blanca a un resident republicà. Calia tenir una tirada cap a la macroeconomia per tal de comptar el factor Crisi Econòmica com a un dels elements decisius de la campanya. O tenir, senzillament, una hipoteca i notar, dia a dia,com augmentava el preu del diner. Uns mesos enrere no tenir una hipoteca em convertia en una inconscient, avui per avui fa que el preu del diner em sigui més indiferent que el preu per plana o per paraula, que és del que visc.
Ningú no viu de l'aire, i tothom viu en l'esfera del procés del diner. Més enllà de la Història que sàpiga cadascú, en el imaginari de molts ha cristal.litzat un ens de dimensions monstruoses que, amb la força d'un tsunami, ho escombra tot: l'Economia.
No és una qüestió de blocs, ni d'escala: a Moscou, a Teheran o a Caracas també els han vingut calfreds quan ha baixat el preu del petroli. Si l'Economia es refreda, tothom esternuda.
Aquí, a l'Amèrica, no cal estar pendent del timbre de les tres a Wall Street per percebre el diner com una mena d'energia que es traspassa amb la intensitat d'una corrent. Tot el que compres està subjecte a impostos que es sumen al preu de l'objecte, a rebaixes i descomptes per quantitat o segons l'hora del dia. Cal viure en tants per cents perquè mai no pagues la xifra exacta del productes que t'emportes o consumeixes: la ratio es suma, físicament, en passar per caixa. Té sentit si tenim en compte que el diner és la quinta essencia d'un país on tothom ha vingut... per aquest motiu.
El melting pot de Nova York gira en torn d'aquesta cobdícia, i en aquest Gran Basar la gent és industriosa en el què ha vingut a fer: diners, aprendre, experiències... En general, els assalariats tenen dies lliures si els demanen. Si no, cobren més.
Només un exemple: Un dia sóc a la tenda del panjabi. Trio coses amb olors estranys i penso com els hauré de coure quan entra un home i s'apropa a la figura masculina baixeta i de mitjana edat que havia estat col.locant més verdura mig encongit, al meu voltant.
- Hola, hermano. ¿Qué tal le va?
- Ya ve - contesta l'indi d'Amèrica del Sud. No deixa de moure les mans, repartint, feinejant, mentre es mira de cua d'ull l'amo de la botiga, un hindú de la India mostatxut i amb turbant que s'ho mira tot des del taulell, al racó de la caixa
El visitant mira al seu voltant, cercant confidencialitat. M'observa un instant i diu, en simple espanyol.
Oiga, hermano, me han dicho que va a dejar usted el trabajo
- Sí, bueno...
- ¿Qué hubo, no le va bien aquí?
- Sí, pero...
Mirada al paixà d'ulls d'àguila.
- Es que estoy pensando en irme del país...
- ¿Volverse a México? ¿Ya ahorró?
- Bueno, algo mandé para allá... Mi mamá me dice que aguante, pero esto no es para mí, hermano, no es para mí...
"¿Ya ahorró?" podria resumir la sensació que dóna saber que, a NY, tothom té una cama aquí i l'altra a un altre lloc.Tot això com en un mercat oriental estès als peus d'una ínfima part de la ciutat que és el Districte Financer i Wall Street - un carrer petit, flaquejat per la Trinity Church per una banda i pel port per l'altra. Quan, després de l'Armistici de la Primera Guerra Mundial, els nord-americans van tornar a casa, havien tornat els crèdits a la vella Europa i, sense deute extern, es van llançar a la forma més rampant de capitalisme que ha conegut la nostra era. "El cel és el límit", va dirHenry Ford. Van ofegar el sindicalisme genuí amb l'ajut de la Màfia, van deportar Emma Goldman i van aplicar arquitectònicament el principi fordià elevant gratacels que competien per veure qui tocava abans els núvols novayorquesos amb les seves teulades...
Algun intent hi va haver de fer-los baixar els fums als capitalistes del puro. A poca distància del forat del WTC, el 16 de setembre de 1920 va esclatar un carro amb dinamita que, més a més dels cavalls, va matar 38 persones i en va ferir 400.
Però les llums de les marquesines de Broadway només van pestanyejar. L'eufòria dels feliços 20, amb flappers de cames infinites, xampany a dojo, electrodomèstics per tothom i el desenvolupament de la psicologia més perversa (la publicitat que sabés estimular els desitjos i fer-ne consum)... eixordaven a ritme de jazz i de Gershwin i Cole Porter.
El somni americà - pragmatisme i haver guanyat el primer milió de dòlars abans dels 18 anys - no era un somni, només calia determinació. Van créixer cases com bolets i qui més qui menys estalviava una mica i jugava a la borsa com qui fa una travessa...
Especulació immobiliària i tràfec d'accions van inflar la bombolla que esclataria l'octubre del 29. (No aprenem, no aprenem, ja havíem ensopegat amb aquesta mateixa pedra.)
S'explica l'anècdota d'un financer, Bernard Baruch ("Un especulador és un home que observa el futur i actua abans que s'esdevingui", va dir), que anava cada dia a enllustrar-se les sabates amb el mateix limpia de WallStreet. Un dia, mentre remenava el raspall, el limpia li va donar consells sobre com invertir en borsa i quines eren les millors accions del moment. Baruch se'l va mirar, va fer petar la llengua i, tan bon punt es va aixecar de la cadira, va anar a la cabina més propera a trucar a la seva oficina: "Veneu-m'ho tot", els va dir. "Si el preu de les accions s'ha convertit en conversa del carrer, això no tardarà en anar-se'n a la merda".
I tenia raó. Al cap de pocs mesos les multituds s'abraonaven a la porta dela Borsa, tots amb els paperets a la mà, emeten un murmuri d'incredulitat que... al cap d'un temps - ni un mes ni dos - s'hauria convertit en una Gran Depressió.
Ha guanyat Obama - ha perdut la Crisi i l'era Bush - i ara que el polític afro-americà ha passat de ser una "causa" a ser un president (es diu queBush ha preguntat si ell podia deixar d'esser-ho "ara mateix"), li caldrà molt més que carisma per tal de seguir estimulant una esperança que, en paraules d'un comentarista: "Ha fet adonar els americans de la buidor de les seves vides abans que aparegués Obama". Si, si... tan de bo siguin només les seves vides, les que estiguin buides. Tot apunta a que els estómacs els començaran a fer rau-rau.
P.S. L'altre electró lliure en aquesta campanya ha estat l'efecte SaraPalin, però de dones en parlaré més endavant.
P.S.(2). L'endemà del triomf d'Obama, les samarretes i els pins que deien"Obama for president" i que venen a tot arreu ja eren "Obama president". I les que deien "Yes, we can" ("Sí, podem"), ja deien "Yes, we did" (Sí, hempogut").
Ahir al migdia em passejava pel mercat dels divendres de Union Square -pagesos amish, irlandesos, llatins, porten els productes frescos a la ciutat - i pensava en si comprar alguna samarreta o algun pin per a algun amic a qui li pugui fer gràcia.
Una de les majors dificultats amb què m'he trobat a l'hora d'escriure sobre la campanya és que no es podia llegir en termes de la política que es fa al Vell Continent. Desenganyem-nos, Obama no arriba a la sola de l'alça de Sarkozy en molts temes realment crucials. Governarà un país que vol viure al marge de l'Estat, no només perquè en desconfií, sinó perquè no té ni puta idea de per a què serveix, a part de cobrar impostos.Tant de bo m'equivoqui, tant de bo... però potser d'aquí a uns mesos ningú no voldrà portar una samarreta amb la cara de l'Obama...