dissabte, 1 de novembre de 2008

Miau, miau.......sóc en FUMI




No us estranyeu d’un gat que, a més a més de parlar també és capaç d’escriure. Els humans, per regla general, us penseu que sou només vosaltres els que enteneu de tot i sabeu del diví i l’humà. Que n’esteu d’equivocats!! La diferència, entre vosaltres i nosaltres ( que ens titlleu d’irracionals, quina gosadia!), no va més enllà de l’espessor d’un tel de ceba. I això, no ho dic jo, sou vosaltres els que darrerament ho heu descobert, amb tota aquesta història de la genètica.

Les bones maneres, que nosaltres també en tenim, m’obliguen a presentar-me. Sóc conegut amb el nom de Fumi. En aquest sentit reconec l’encertada que fou la decisió d’en Martí, el nét del meu amic—que no amo—en Pere. Tinc el pelatge d’un color gris molt bonic amb un fons de ratlles de coloració més fosca que recorden la tonalitat del fum. Queda entès doncs, el per què del meu nom. Frego els tres anys i sóc un més del grup de felins que vivim com reis a casa de la Sònia—la filla de l’amic—a Santa Cristina. Ens ho passem de primera, tenim menjar i veure assegurat i el calçat i la roba, els portem “d’origen”. És a dir, de preocupacions ni una, a més estirar, quan en Pere triga una mica més que de costum a l’hora de portar-nos el “rantxo”. De camp per córrer en tenim el que volem, dormim aixoplugats i com que la relació entre nosaltres (a banda de petites diferències que a vegades tenim) és molt bona, ja en tenim suficient per anar fent. Convivim amb dos gossos, sense masses problemes. Amb en Coco tot va com una seda, però amb la Pinona, ens cal anar amb compte. No és que estigui en perill la nostra integritat física, però si que a la gossa li agrada massa sovint fer-nos córrer. Val a dir, que, en ocasions som nosaltres els que la fem enfadar, quan ella està tranquil·lament asseguda, passant-li amunt i avall per davant dels nassos, amb la intenció de molestar-la.

De qualitats, i no és per a presumir, els de la meva raça, en tenim i moltes. La capacitat d’observació és una de les que més ens en sentim satisfets. Us veiem sempre, coneixem els vostres costums, sabem de les vostres cabòries, amb un sola ullada ens adonem del vostre estat d’ànim......Darrerament hem pogut advertir que les coses no us van del tot a l’hora i hem notat que esteu preocupats. No ens ha sigut gens dificultós conèixer l’origen del vostre malestar. En parleu en tot moment de la crisi econòmica i de les conseqüències que pot tenir. Potser en feu un gra de massa. Certament que pinten bastos i que us veureu amb la exigència de modificar els hàbits de conducta, les vaques grasses s’han acabat i haureu de prescindir de bona part del que no és necessari.L’austeritat haurà de ser la norma i no com fins ara l’excepció. No sereu pas els que pitjor ho passaran. En d’altres llocs del nostre planeta, en els que ja fa molt temps les gents pateixen fam i misèria, allà si, que segurament, ni un mos per portar-se a la boca tindran. El que ha passat és responsabilitat d’unes persones concretes, a les que hauríeu de demanar comptes, però també caldria que feciu una reflexió tant personal com col·lectiva, per assumir que també us heu deixat endur per un miratge, que no podia acabar d’altra manera. D’ara en endavant us és necessari el vostre compromís per canviar les coses, per tal que un fet com el que esteu patint no es torni a reincidir. Alguns de vosaltres,-- us ho he sentit a dir--, sou del parer que un altre món és possible. Penso que us fa falta. Nosaltres, els de la nostra espècie, mai ens ho hem plantejat de donar un tomb al nostre món, ja ens hi trobem a gust, però en sap greu que us ho estigueu passant malament, quan teniu en les vostres mans la possibilitat de ser, ja no dic feliços—cadascú entén aquest concepte de diferent manera—però si, viure en pau i tranquil·litat, despullats d’aquestes angoixes que heu de suportar.

Entre nosaltres, i sense que els meus congèneres ho puguin escoltar. Jo si que crec amb les vostres possibilitats, que teniu les condicions, que de fet ja heu demostrat, que us han de permetre assolir fites a les que nosaltres no podem arribar. Però encara no estic en condicions—i us asseguro que ho voldria—de poder-ho defensar entre els meus.
Tingueu coratge i doneu-me aquesta oportunitat.

En Pere, m’ha permès encetar el blog del mes de novembre, cosa que li agraeixo. Tot i ser bons companys i fins i tot amics, en ocasions també tenim les nostres diferències. Clar, que jo veig les coses des d’una altra banda i amb els humans sovint s’ens fa difícil comprendre’ls. Ara mateix, els escolto parlar de tot aquest embolic de si la Reina.......
Nosaltres pensem que sobre aquest tema, us passeu de rosca i hi esmerceu esforços que més us valdria fer servir per a d’altres qüestions. Els fèlids no el tenim aquest problema, mai hem volgut establir entre nosaltres cap desigualtat. Campi qui pugui i que tothom s’espavili per guanyar-se el menjar i beure. On s’ha vist semblant absurditat, anormalitat? Amb en Pere, sobre aquest tema, coincidim de totes totes.

Excuseu, però hi ha “obligacions” a les que no puc deixar d’atendre. Acaba de passar la “Nini”, la més bonica i espavilada de les nostres gates i com que hi tinc una bona amistat que vull conrear per si de cas.........Ja m’enteneu, veritat? A reveure, demanaré a l’amic Pere que em permeti posar-me en contacte amb vosaltres més endavant.

El de la fotografia no sóc jo. Aquest company no està gota malament, però jo sóc més fotogènic, faig més bona patxoca.Demanaré a la Sònia de fer-me una foto i així ho podreu constatar.
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
La meva foto ja encapçala l'escrit. Seria injust treure'n el company.