dimarts, 18 de novembre de 2008

Parlem de la crisi ( 2 )

a Trinity Church i Wall Street

Procuraré ser el màxim de breu, encara que la qüestió dongui “teca” suficient per escriure’n amb generositat.

L’encara president Bush, ens ho ha fet saber en poques paraules. Cal reactivar el consum. I, al meu entendre, encerta el diagnòstic, que no la solució. Ha fallat un dels tres puntals sobre el que s’assenta l’economia de lliure mercat. Producció, distribució i consum, són i per aquest ordre les bases on es fonamenta l’economia dels darrers trenta anys. Ens parlen de refundar el capitalisme. No és cap novetat.La darrera, als anys cinquanta, quan els teòrics de l’escola de Chicago, Friedman i Stigler amb l’aportació del politòleg Fukuyama ( el final de les ideologies, sustituídes per l’ECONOMIA) varen posar les bases per iniciar polítiques neoconservadores acompanyades amb la pràctica de mesures ultraliberals en la vessant econòmica. Des de llavors i amb el discurs de la no intervenció dels poders públics, les polítiques econòmiques encetades per Reagan i portades en el seu extrem en la darrera etapa del govern Bush, ens han abocat a la pitjor de les crisis que ciclicament provoca el capitalisme. En aquesta ocasió una crisi, que no és només econòmica sinó també ambiental i financera.

La producció la paguem entre tots, uns més que altres, ben segur. Els països de l’anomenat tercer món i molt especialment els que formen el continent africà, amb l’espoli que es fa dels seus recursos naturals sense que les poblacions en siguin beneficiades.I a voltes amb conflictes bèlics pel control d’aquestes riqueses. La guerra en la República Democràtica del Congo podria ser-ne l’exemple. Cinc milions de morts,--majorment dones, gent gran i criatures-- milers i milers de persones desplaçades, fugint de la barbàrie, que van a raure en camps d’acollida en els que les condicions de vida són infrahumanes. Les nacions del sud-est asiàtic, aportant mà d’obra a cap preu, sense drets laborals, amb l’explotació de dones i criatures, en unes condicions de treball que, en ocasions són de veritable esclavatge. Ço fa, que les transnacionals,—l’expressió més genuïna d’aquest capitalisme que busca el benefici immediat--, traslladin les seves factories cap aquests països, provocant l’atur en el món que en diem desenvolupat, el nostre.

Un dels orígens de la crisi és ambiental i té a veure precisament amb la dependència de fonts d’energia fòssil no renovable: petroli i gas. No s’han après les lliçons de les dificultats petroleres dels anys 70 i 80, bandejant les alternatives energètiques per evitar l’escalfament del planeta, el canvi climàtic, admès per quasi tothom, que empitjorarà les condicions de vida arreu. En aquest sentit, la distribució de mercancies per carretera i no per transport ferroviari, han contribuït i en no poca mesura a la contaminació ambiental i a la despesa energètica.

En tercer lloc una crisi financera,--un nou factor a afegir--, provocada per la manca de controls públics de les institucions econòmiques i especialment sobre el moviment de capitals. Aquesta inhibició per part del poder polític ha permès la cobdícia i l’especulació, han provocat la insolvència financera i la desconfiança entre les mateixes entitats, amb el resultat de manca de liquidesa.Si entre ells mateixos s’han enganyat, venent-se productes que no eren altra cosa que paper mullat!! ( Potser i com diu l’amic Manel Agüera, caldria, en nom de la solidaritat apadrinar un banquer, pobrissons) Aquesta situació afecta especialment al tercer dels puntals als que feia referència abans: el consum.No hi ha crèdits i, per tant la capacitat de compra disminueix. El trespeus coixeja i ara, a corre cuita, és imprescindible aportar diners públics a les banques.Ja no es parla de contenció de la despesa pública, quan fa quatre dies se’ns deia que no hi havia diners suficients pel desplegament de la Llei de la Dependència. Ara, i sense límit, s’han de tapar els forats.
Altrament tot se’n va en orris. El que hem sentit tantes vegades: a l’hora dels beneficis tot a les butxaques d’uns pocavergonyes i quan els calaixos s’han buidat, els tornarem a omplir amb els diners de tots. Balanços “ a mida”, que han permès repartir-se guanys inexistents, diners que han transitat d’un lloc a l’altre sense cap mena de control i la negligència del poder polític en la vigilància,-- quan no amb la permisivitat--, d’aquesta circulació monetària, que no ha creat cap classe de riquesa, només mercadeig de diners. A l’hora de les xarxes informàtiques i d’Internet, els diners d’origen fraudulent han circulat—i encara ho fan—a gran velocitat d’un compte a l’altre, d’un paradís fiscal a l’altre sense cap mena de control. I la major part d’aquests indrets els tenim a Europa: Gibraltar, Mònaco, Andorra, Liechtestein, Suïssa, països que donen refugi i reciclen sense vergonya, diners que provenen de la droga, del terrorisme, de la corrupció i de les activitats de la màfia.

I fins aquí, el segon dels escrits sobre la crisi que tenim al damunt. No puc precisar quan, però n’escriuré un tercer, i últim, més endavant. Hem tingut la cimera de Washington i està prevista pel que tinc entès una nova trobada dintre d’uns mesos. Estem immersos en un procés de regressió en l’Estat del benestar, que sens dubte anirà augmentant, però també ens trobarem davant d’un altre situació no menys preocupant, i de la que no n’he sentit parlar: un aprimament de la democràcia i en la credibilitat del sistema polític.