divendres, 26 de desembre de 2008

El senyor Zapatero i " la màquina de fer diners "

El professor Franz de Kopenhaguen
Els que ja fa anys que transitem per aquest món, podem recordar el TBO, ( ignoro si encara s’edita ), un setmanari d’historietes amb uns personatges que havíem arribat a considerar-los com a propis. La família Ulises, en Melitón Pérez, la senyora Filomena i el seu consultori sentimental, les aventures africanes d’en Morcillón i el seu ajudant en Babalú……ens feien passar amb les seves peripècies estones ben entretingudes, fins al punt que es feia llarg haver d’esperar una setmana per anar-lo a comprar-- si no ho recordo malament cada dijous-- a la llibreria de can Pascal, al carrer de la Rutlla. N’hi havia un, el professor Franz de Copenhaguen, que era dels meus preferits. Es tractava d’un “ savi “ que inventava màquines de tota mena. Servint-se de politges, claus, ferros, trossos de fusta, cordes, morters, embuts…amb qualsevol material, el senyor Franz, tenia l’habilitat per a construir enginys per ajudar a fer un treball, el més complicat que hom pugui imaginar-se. Des de donar menjar a les vaques fins a un artilugi per a refrescar-se de la calor en època estiuenca, no hi havia cap problema que l’eminent científic no pogués resoldre. Per descomptat tot automatitzat, no calia moure ni un sol dit, per tal que l’enginy funcionés a la perfecció i el més important, sense despesa energètica, vaja, el moviment perpetu. Però, i malgrat els coneixements de que disposava el savi, no va trobar la manera ( que jo recordi ), de imaginar un mecanisme que fabriqués diners.

El que mai va aconseguir el saberut professor Franz de Copenhaguen, com per art d’encanteri, ho ha fet realitat el govern de la Nació, sembla que mercès a les aptituds quasi màgiques del seu president, el senyor Zapatero. No fa massa temps, just tres mesos tirant llarg, se’ns deia i repetia que els pressupostos per l’any vinent serien, per mor de la davallada econòmica, difícils de quadrar, que el govern es veia obligat a fer mans i mànigues per tal que els comptes sortissin.Quan se li recordava al senyor President, el comprimís adquirit, de destinar els recursos econòmics per tirar endavant la segona fase del desplegament de la Llei de la dependència, responia diguent que la “ conjuntura econòmica “ aconsellava no tocar les arques de l’Estat, per “ tenir un roc a la faixa “ per un si de cas…Res a dir als quatre-cents euros si s’haguessin lliurat en base a criteris selectius, amb equitat, a les persones amb rendes salarials més baixes, i no de manera lineal. El senyor Botín, president del banc Santander—per posar un exemple-- i com ell milers d’altres persones amb quantioses fortunes-- també varen beneficiar-se dels 400 euros. En el primer dels supòsits, hi hauria hagut uns diners, que tot i ser insuficients, es podrien haver assignat a l’esmentada llei.

Esclata la crisi—recordem que fins a darrera hora no n’hi havia—i, de sobte, el senyor Zapatero posa en marxa l’invent: la màquina de fer bitllets. Surten diners per totes bandes, a dojo. Les entitats financeres, bancs i caixes d’estalvis reben quantitats milionàries d’euros sense cap classe d’intervenció ni control per part del poder polític, tot i tractant-se de diners dels ciutadans. El senyor Solbes, a demanda de l’oposició, es veu forçat a comprometre’s, en el termini de quatre mesos, a examinar el bon fi d’aquests diners. Cal recordar que han sigut entregats amb la obligació per part de les entitats financeres, de destinar-los a ajudar a les petites i mitjanes empreses ( pòlisses de crèdit i avals, per aturar en el possible la sagnia de l’atur) i també per assistir a les persones. Pel que jo sento, sembla que fins ara, aquestes ajudes no han arribat a qui corresponen i haig de creure que és cert. No he sentit a cap persona del govern desmentir aquesta afirmació, per tant és natural que pensi que aquests cabals, es destinen a d’altres “ necessitats “.

Vuit mil milions d’euros pels ajuntaments. La “ màquina “ funciona a tot gas. Benvinguts siguin;els ajuntaments es troben i no només ara i degut a la davallada en el sector de la construcció, en una situació econòmica compromesa. Sant Feliu rebrà la ratlla de 3.800.000 euros( 177 euros per persona empadronada ) que ja han sigut adjudicats a diferents obres d’arranjament de camins, clavegueram, asfaltat de carrers, adequació de voreres, conducció d’aigua…..Tots aquests diners obligatòriament han de ser gastats en obra pública. És el meu parer que s’hauria d’haver respectat l’autonomia municipal, i permetre als ajuntaments esmerçar una part d’aquest dineral en d’altres destinacions a criteri del govern municipal, que és el que millor coneix les necessitats de la població. La companya Núria Rivas, regidora d’Educació a l’ajuntament de Palafrugell, ho exposa en un article publicat en el Punt Diari: “ Crec que una part de l’assignació, hauria de poder ser destinada, amb caràcter extraordinari, a despesa en serveis diversos, la demanda dels quals desborda els ajuntaments i a les entitats socials, degut a l’evolució de la crisi. Sens dubte, aquesta nova manera de distribuir els recursos significaria uns terminis més llargs d’aplicació, amb resultats més diferits en l’evolució de l’atur, però un millor aprofitament de la iniciativa a mig i llarg termini.”
Les obres han de ser executades en el termini màxim de nou mesos. I després què? Des de fa molts anys, les administracions locals reclamen un millor finançament i pel que veig, la voluntat política del govern central, es troba molt allunyada de donar satisfacció a la justa demanda que plantegen els ajuntaments. Molt m’hauria d’equivocar si abans d’un any, els ajuntaments no es trobaran davant d’una situació encara pitjor que la que estan passant Sense una nova llei de finançament de les hisendes locals, aquests prop de 4 milions d’euros, seran com el que deien les nostres mares i àvies, quan volien mencionar un remei que no servia per res o, a més estirar per poqueta cosa: “ un pegat foradat “. A hores d’ara, els ajuntaments reben a l’entorn d’un 13% del PIB, del tot insuficient per satisfer les demandes de la ciutadania. La participació en els impostos generals de l’Estat, que permetessin arribar a un 25% del PIB, tal com passa en els països del nostre entorn més proper ( França, Holanda, Bèlgica, Alemanya…) seria la quantitat mínima imprescindible per prestar un bon servei i de qualitat al veïnatge.

M’arrisco a afirmar que la “ invenció “ ideada per "l’acreditat" senyor president, haurà de continuar treballant una llarga temporada per anar fabricant diners. La crisi tot just ha començat i penso que el seu abast el desconeixen inclús els més experimentats economistes i també els responsables polítics. El sector de l’automoció també reclama ajudes i mica en mica s’hi aniran afegint altres col·lectius. Han desaparegut, com si s’haguessin volatilitzat,talment com si un cicló s’hagués endut els bitllets a espais inabastables, quantitats de diners que recorden magnituds només contemplades en el camp de l’astronomia, i fins ara no he vist cap d’aquestes persones que en són els responsables, rendir comptes davant la judicatura.Fins ara, es van posant pedaços amb els diners dels ciutadans i molt em temo que aquesta decisió política, s’anirà mantenint.

Corol·lari:

La màquina ideada pel senyor Zapatero, fabrica diners, certament, però no és perfecte. Ai las!!, el nostre president, a qui no nego grans capacitats, no se’n ha sortit del tot. Surten bitllets “ a tutti pleni “ però no de franc, no són gratis, caldrà pagar-los. I la pregunta que se’n desprèn és: qui i com es pagarà el deute? Eixugarem el dèbit els de sempre, els que històricament hem pagat els plats trencats de les crisis periòdiques del sistema capitalista. De fet ja hem començat a desembutxacar, contribuint amb diners públics, a tapar les vergonyes d’uns afectats per la malaltia de la cobdícia; un mal que no els hauria d’excusar de les responsabilitats que tenen, començant per retornar els diners que amb pràctiques fraudulentes s’han embossat. I com el pagarem? Sense cap dubte, amb una retallada en l’Estat del Benestar. Un increment en els impostos indirectes, un desmillorament per la retallada de recursos en aspectes com la sanitat i l’educació i un empitjorament en els serveis socials d’atenció a les persones desvalgudes i necessitades seran les principals “ medecines “ que els governs aplicaran, remeis que al meu entendre no seran suficients per retornar la salut al malalt. Una intervenció quirúrgica a fons és el que li cal a aquest pacient, altrament la recuperació total és impossible i la recaiguda que es produirà més o menys tard pot arribar a ser definitiva.


diumenge, 21 de desembre de 2008

Miguel Núñez ( ha mort un heroi )






I no va errat en Jordi Borja quan qualifica en Miguel Núñez com heroi.. Els que vàrem tenir la sort de fer-ne coneixença sabem de la seva humanitat. Parlem d’un home bo, que va viure la major part de la seva vida amb dedicació a la lluita per la democràcia.. Compromès amb el temps que li va tocar viure, la guerra, l’exili, la lluita en la clandestinitat. Un referent per a totes les persones que estimem els drets humans, que ell va saber defensar en les circumstàncies més difícils i arriscades.

A Sant Feliu a més del pare i de nosaltres hi tenia també dos grans amics: la Maria Àngels Comas i el seu company l’Àngel Jiménez. La primavera de l’any 2004 va visitar per darrera vegada la nostra vila, a invitació d’aquests amics, per presentar el seu llibre autobiogràfic “ La Revolución y el Deseo “. Va ser l’última vegada que vaig veure’l.

A vingut a morir a Catalunya, el nostre país, que ell va estimar i defensar com el primer dels nascuts ací. Josep Benet, Antoni Gutiérrez ( el Guti), Gregorio López Raimundo han mort al llarg d’aquest any. Ja no són amb nosaltres, però sempre seran un exemple que caldrà recordar. Com be diu Brecht, són “ aquells “ que han lluitat tota la vida.

En Jordi Borja, fundador de Bandera Roja i després dirigent del PSUC, prestigiós geògraf i urbanista ( recordem la feina feta en l’organització de les Olimpíades, quan era regidor de l’ajuntament de Barcelona), ha escrit en el diari El País aquesta necrològica, que penso, és un retrat del que fou en Miguel Núñez.


+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Adiós a los héroes
JORDI BORJA 24/11/2008
Brecht, escritor, hombre de teatro y comunista, no apreciaba los países o los momentos históricos que requerían héroes. El siglo XX, de revoluciones y contrarrevoluciones, de progresos sociales y de guerras y campos exterminadores, genera inevitablemente criminales y héroes. El siglo actual, por lo menos en Europa, principal escenario de las tragedias pasadas, parece haber dejado atrás la era de las revoluciones. Y dudamos de que Talleyrand pudiese decir de estos tiempos posrevolucionarios su hermosa y aristocrática añoranza: aquel que no vivió los tiempos anteriores a la revolución no conoció la dulzura de vivir. Nuestros tiempos, oscilantes entre la histeria economicista y el aburrimiento social, no son dulces, son banales y patéticos. No son tiempos, en todo caso, para héroes.
Líderes como Miguel Núñez y tantos otros parecen supervivientes de un tiempo pasado. Sin ellos no seríamos lo que somos
Los héroes del pasado se van elegantemente por el foro. Como ahora Miguel Núñez, que acaba de morir en Barcelona a los 88 años. Un tipo de héroe particular, de una personalidad que seducía, convencía y nos hacía siempre, después de hablar con él, sentirnos mejores. El hombre brechtiano que hacía propuestas y nosotros las seguíamos. Comisario en el Quinto Regimiento con Miguel Hernández a su lado, encarcelado al terminar la Guerra Civil, dirigente político de los maquis a finales de los cuarenta. Luego, clandestino en la década de 1950 hasta su detención y nueva larga estadía en la cárcel de Burgos a partir de 1958. La aventura de sus interrogatorios y de su declaración en el juicio se convirtió en un referente mítico para aquellos que iniciábamos nuestra actividad contra la dictadura. Sus enfrentamientos verbales con el siniestro Creix, jefe de la Brigada político-social, el que ordenaba la tortura y le amenazaba con dejarle medio muerto si no hablaba. Miguel, colgado del techo sin tocar el suelo, recibiendo los golpes lo ridiculizó haciéndole confesar delante de sus policías que él, Creix, sí que denunciaría a sus colegas si se encontrara en la misma situación. El juicio generó dos mitos, uno interno al partido y a sus entornos, Miguel Núñez, y otro que pronto adquirió carácter público, su abogado, Josep Solé i Barberà.
A finales de los sesenta sale de la cárcel y vuelve a su puesto en la clandestinidad. Responsable político del PSUC en Barcelona, el principal dirigente que mantiene contactos permanentes en Cataluña con las organizaciones obreras y los sectores intelectuales y profesionales adquiriendo un gran prestigio, por su inteligencia, su valor y su enorme capacidad de seducción. Hasta la legalización del PSUC en 1977 Miguel vivió a lo largo de casi 40 años en la clandestinidad o en la cárcel.
Este personaje, como él insistía, era una persona con vocación de hombre corriente que asumió ser un héroe. Y como tal, como personaje, era él y muchos. En la cárcel el militante político sólo se vive, intensamente, con las razones y las esperanzas que dan sentido a tu vida prisionera, si estás con los otros. Y en la clandestinidad lo mismo, tu trabajo, tu vida cotidiana, tu seguridad, depende de muchos otros, que más anónimamente que el "clandestino" se juegan también la vida y la libertad con él. Los líderes como Miguel, y los anónimos como tantos otros, ahora nos parecen supervivientes de un tiempo pasado. Hoy, se desconocen o se olvidan, pero sin ellos no seríamos lo que somos, no viviríamos como vivimos.
Miguel, en la democracia, adivinó muy pronto que si quería continuar siendo el de siempre, su lugar no estaba en el Congreso, aunque fue diputado algunos años. Y se volcó hacia América Latina para convertirse muy pronto en un referente tanto de la cooperación europea como de la izquierda latinoamericana. Pero es otra historia, no la que contamos ahora. El personaje al que despedimos es al que hemos conocido más directamente, fue un dirigente comunista a la vez muy típico y muy peculiar. Típico puesto que realizó un "parcours sans faute", una trayectoria modélica de disciplina, sacrificio y eficacia. Y al mismo tiempo una individualidad de la que emerge una terrible lucidez crítica.
Su historia política él mismo la ha contado en su libro La revolución y el deseo. Otros podrán referirse a la persona bondadosa, cálida, estimulante. Creo que a él le complacería que una reflexión sobre él nos ayudara a entender la ambigüedad del "héroe comunista". Los personajes heroicos son, a pesar suyo quizás, inevitablemente ambiguos. Su fuerza viene de sus convicciones. Y éstas conducen a considerarse fácilmente depositarias de la verdad. El protagonismo relativo del Partido Comunista en la resistencia antifranquista vino de su militancia y de sus cuadros dirigentes animados por una parte de realismo práctico a medida que crecía su inserción social a partir sobre todo de las décadas de 1960 y 1970. Pero a la vez estaban animados por una conciencia mesiánica, se veían portadores de una sociedad mejor, casi idílica. La referencia a la Unión Soviética se fue debilitando especialmente después de la invasión de Checoslovaquia (1968), pero sin una crítica radical de la misma y se mantenía la utopía de crear una nueva sociedad siendo el partido el principal protagonista de la obra. En consecuencia, la crisis del bloque socialista en la década de 1980 creó un vacío desconcertante. La fuerza y el prestigio del partido radicaban en buena parte en su disciplina, tan inherente a la dura clandestinidad como al sustrato cultural mesiánico, reforzado, además, por un cierto culto a la personalidad, a sus "héroes".
Miguel no quería ser mito, ni héroe. No estoy seguro de que fuera sólo modestia. Veía el peligro que conllevaba esta mitificación. En más de una ocasión en nuestras últimas conversaciones me comentaba con indignación la frase que en otros tiempos se aplicaban a los que discutían alguna consigna de la dirección: mejor equivocarse con el partido que acertar en su contra. Su posición crítica iba mucho más allá de la denuncia del estalinismo, aunque fue uno de los primeros dirigentes comunistas españoles en criticar no los excesos solamente, sino la misma naturaleza del llamado "socialismo real" y lamentaba el prolongado silencio de los comunistas democráticos sobre ello. Su crítica se extendía a la concepción de los partidos como depositarios únicos del poder, como portadores de la verdad y como moduladores de la sociedad.
Con un cierto humor comentábamos recientemente que algo de "locura" había en nuestra militancia comunista. Sabíamos lo que suponía esta militancia durante el franquismo, que nos dedicaba una atención perseguidora preferente. Y éramos conscientes de que en una democracia plural seríamos un partido más, sin el protagonismo de la clandestinidad. Y para colmo si alguna vez el partido comunista clásico se hacía con el gobierno, era muy probable que, en el mejor de los casos nos mandaran a casa o alguna actividad secundaria al extranjero.
Esta mezcla de lucidez crítica y esperanza a pesar de todo fue quizás la mejor cualidad de estos héroes que nos dicen adiós. No es su tiempo, pero pobres tiempos si ninguna ilusión futura nos guía en este presente gris.




dilluns, 15 de desembre de 2008

Parlem de la crisi ( 3 i final )

Wall Street
La Crida de Ginebra

Consell d’Europa, tractat de Roma, acords de Schengen, tractat de Mastricht: a l’ombra d’aquesta Europa en construcció visible, oficial i respectable, s’hi amaga una altra Europa, més discreta i menys confessable. És l’Europa dels paradisos fiscals que creix sense vergonya gràcies als capitals, als que dóna refugi. És també l’Europa dels llocs financers i dels establiments bancaris, on el secret bancari és molt sovint la coartada i l’aixopluc. Aquesta Europa és utilitzada per reciclar diners.

Els circuits ocults que utilitzen les organitzacions delictives, es desenvolupen en el mateix temps que els negocis financers internacionals i també alhora que les empreses multipliquen les seves activitats i/o transfereixen els seus estatges fiscals més enllà de les fronteres nacionals. Algunes persones i també alguns partits polítics, en ocasions han aprofitat aquests circuits. D’altra part les autoritats polítiques, es mostren avui en dia, incapacitades per atacar amb claredat i eficàcia aquesta Europa de l’ombra.

Diners d’origen fraudulent quan no de procedència delictiva, viatgen sota l’empara de societats off-shore, anònimes, controlades per “respectables “ legataris, que són generosament retribuïts pel seus favors. Aquests diners es dipositen o inverteixen fora de qualsevol control. La impunitat la tenen quasi assegurada. Caldria que passessin anys, per tal que la justícia pogués trobar la pista d’aquests diners. En la majoria dels casos un intent impossible, donat el marc del quadre legal actual, herència d’una època en que les fronteres encara tenien un sentit per les persones, els béns i els capitals.

Per tenir la possibilitat de lluitar contra una criminalitat que aprofita els reglaments en vigor, seria necessari abolir amb tota urgència, l’excessiu proteccionisme legal en matèria judicial. Caldria establir un veritable espai judicial d’àmbit europeu, en el que els jutges i magistrats poguessin amb tota llibertat buscar i intercanviar les informacions que creiessin útils per les investigacions en curs.

Demanem, doncs, la posada efectiva dels acords de Schenguen, que preveuen la transmissió directa de comissions requisitòries i el resultat de les investigacions judicials sense interferència dels governs i sense la possibilitat de recursos per via diplomàtica.

Esperem, en nom de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, la signatura d’acords entre els països europeus, que tendeixin a:

Garantir l’aixecament del secret bancari en cas de peticions internacionals en matèria penal, provenents de les autoritats judicials.

Reconèixer a tots els jutges el dret a adreçar-se directament a qualsevol altre jutge

Les transmissions immediates i directes del resultat de les investigacions de les comissions requisitòries internacionals.

Inclusió de reciprocitat administrativa en matèria fiscal. En aquest sentit proposar la creació d’una nova incriminació penal “ estafador fiscal”, en el cas que el frau hagi estat comès, emprant maniobres fraudulentes, amb la intencionalitat de dissimular la realitat.

És el nostre desig , amb aquesta crida, contribuir, en interès de la nostra comunitat, en la construcció d’una Europa més justa i més segura, en la que el frau i el crim no puguin beneficiar-se d’aquesta impunitat i de la que la corrupció sigui realment eradicada.

En defensa de la democràcia a Europa i de la veritable garantia dels drets dels ciutadans.

( aquest document fou entregat als governs dels països europeus amb data 1er d’octubre de l’any 1996 ).
El signaven set juristes de reconeguda vàlua, entre ells el senyor Carlos Jiménez Villarejo, que fou fiscal en cap a l’Audiència Nacional, per a lluita contra la corrupció.


Comentari

Aquest és el tercer i darrer escrit sobre la crisi. Penso que el contingut d’aquest document—redactat fa més de 10 anys-- ens explica amb tota nitidesa la cobertura legal que gaudeixen aquestes persones, disposades a les més abominables actuacions en nom del diner. Capitals que venen de la prostitució, de les drogues, de la venda d’armes, del crim organitzat, del control dels aliments......Veritables terroristes de coll blanc, que amb la seva cobdícia, condemnen a milions de persones a la fam, la misèria, les malalties i en el cas de conflictes bèl·lics a la mort.

D’altra banda, també s’expliciten les mesures que caldria prendre per acabar amb aquesta situació. La responsabilitat dels poders públics per dotar a la judicatura de millors medis per perseguir aquesta classe de delinqüència. Només el poder polític-les persones que lliurament hem escollit—pot enfrontar-se amb aquesta xacra que cada dia més, s’introdueix en el món polític i també judicial. La corrupció ha fet acte de presència en els despatxos d’alguns dels nostres polítics, malauradament en tenim moltes evidències. Algunes actuacions judicials ens indiquen que l’ànsia de diners també ha afectat aquest poder de l’Estat, el que hauria de ser el garant dels drets de tots nosaltres i l’empara davant d’aquestes persones mancades de tot humanisme.

Sobre la crisi s’ha escrit, gosaria dir, milers i milers de pàgines, s’han esmerçat hores i més hores parlant-ne, tothom o quasi tots no només n’hem sentit parlar, també hi hem dit la “nostra”. És indubtable que les conseqüències d’aquesta davallada econòmica-financera, tot just ha començat. Hem arribat a l’extrem, que cada dia quan ens llevem, pensem: i avui què? Tinc la percepció que ningú, ni les persones que hi han intervingut, ja sigui per acció ( els especuladors financers) o per omissió, ( alguns responsables polítics) tenen les dades que els puguin indicar l’abast d’aquestes dificultats que ens toquen viure.

Hi ha un aspecte, derivat d’aquesta situació, que al menys jo, no n’he sentit parlar massa. És la meva intenció acabar amb una reflexió a l’entorn d’una de les qüestions que més em preocupa. Ja abans de tot aquest enrenou, i per raons que per ser conegudes m’estalviaré mencionar, la credibilitat en l’activitat humana com és la política anava minvant i la confiança en les persones que l’exerceixen—els polítics—anava decreixent.
En un escenari, com el que hem començat a viure, aquesta desconfiança—hi voldria espifiar-la—anirà a l’alça. La primera seqüela de la crisi, sens cap dubte, serà la manca de treball que ja moltes persones han començat a patir. Fins ara de feina n’hi havia hagut per a la majoria i qüestions derivades per mor de la vinguda de persones d’altres indrets, a excepció d’alguns fets puntuals, no havien tingut conseqüències. Caldrà fer un esforç en aquest sentit per part de tots, reclamar drets socials a les administracions, que ningú es quedi al marge de l’atenció que com a persones—que tots som—ens pertoquen. Procurar que la cohesió social es mantingui, que sapiguem exercir la convivència. En èpoques de dificultats—i la història ens ho ensenya—no hem de permetre que s’aprimi la democràcia. Si no ho fem així, correm un gran perill, com és el de malmetre una manera d’entendre les relacions que, malgrat les mancances que pugui tenir aquesta forma d’Estat, ens ha permès viure amb respecte entre nosaltres i amb el reconeixement dels drets més elementals que li corresponen a les persones.







dijous, 4 de desembre de 2008

Pinzellades ( 5 )

1) Una manera d'entendre la democràcia molt " sui generis "
2) De professió Gran Duc
3) El nou govern dels Estats Units i la política exterior
4) Barça!!




El senyor Rodríguez Ybarra, durant tants anys president d’Extremadura ha vingut a Barcelona. Ho ha fet, en ocasió de presentar les seves memòries. Darrerament sembla que hi ha com una mena de falera a escriure llibres de memòries. Fa un parell de setmanes es presentà el llibre del president Pujol i aquestes darrers s’han editat els records dels senyors Ybarra i Maragall. No hi tinc massa tirada a comprar llibres d’aquests continguts, excepció quan són publicats a títol pòstum. Si es tracta de personatges i molt en concret que han tingut responsabilitats públiques, em quedo amb la sensació que no m’ho acaben d’explicar del tot, vaja, que em deixen amb la mel als llavis. Potser és degut i raons tindran per fer-ho així, per sentit de responsabilitat. També he pensat, que hem manca la capacitat de no saber interpretar més enllà del que diuen. Allò de llegir “ entre línies “.

Ahir al matí, fent “zapping” radiofònic, vaig poder escoltar—ja començada-- una entrevista que li varen fer. Diria que més que una entrevista, era una conversa a tres bandes. Els senyor Luis Foix i Vicent Sanchís acompanyaven al senyor president.
El senyor Foix amb un to moderat però en cap cas mancat de fermesa i el senyor Sanchis amb un accent més abrandat, de contingut netament sobiranista. Trenta anys de la Constitució, era una data que no podien passar per alt els interlocutors. El primer que va manifestar el senyor Ybarra, entorn de la qüestió, era que calia modificar la Carta Magna. Vaig quedar-me d’una peça, astorat, no em creia el que acabava d’escoltar. I feia bé, de no donar-hi crèdit. Raonava l’expresident, que en el seu moment, l’any 1977, la Constitució havia estat una eina útil per acostar posicions divergents—i en ocasions radicalment oposades—per trobar via consens, un marc de relacions que possibilités un nou règim polític en el l’Estat. Punt i a part.
. El senyor Ybarra considerava que la Constitució permetia, als partits anomenats nacionalistes, participar i en moltes ocasions condicionar la política de tot l’Estat. Afegia, que ja li hauria agradat, poder negociar amb el govern de torn, des de posicions avantatjoses com havia pogut fer el senyor Pujol. En conclusió, mostrava el seu desacord, amb el fet que opcions polítiques que representaven només part del territori, tinguessin la possibilitat d’influir en les decisions del govern central, disposicions que afectaven al conjunt dels ciutadans de la nació. Abogava el senyor Ybarra per modificar la Constitució, en el sentit de remodelar el Senat, per tal que la cambra alta fos una veritable representació dels territoris. A mi, no em semblaria una mala proposta, ans tot el contrari. Si hagués de pronunciar-me sobre la utilitat del Senat en aquest moment, en conciència hauria de dir que ho ignoro, no gosaria dir que per res, però si que per poqueta cosa. I en ocasions de “refugi” per a polítics en franca decadència. Aquesta fou la primera part, però la segona és.........

Els partits nacionalistes, al seu entendre només ho són els d’àmbit territorial-- PSOE i PP no, pel simple fet que es presenten en tot el país—només podrien presentar llistes pel Senat, i no haurien de concórrer a les eleccions generals, on només es designarien representants de formacions d’àmbit estatal. Les qüestions referents a les autonomies serien substanciades en el Senat. A Catalunya, va concretar com a partits nacionalistes C i U i ERC. Clarament el PP no entra dins d’aquesta exclusió, el PSC tampoc, per distintes raons ( aquest comentari el faig jo) i d’ICV no va ni tan sols fer-ne menció. Si no tinc mal entès, ICV és una formació que està i defensa el dret a l’autodeterminació, però no cal estranyar-se de l’oblit. ICV, té un pes molt escàs en el Congrés.

Potser vaga de fer algun comentari, és d’una claredat meridiana la manera com entén el senyor Ybarra el concepte de democràcia. Clar que vol modificar la Constitució. No en té suficient, amb una llei electoral que prima els partits d’abast estatal i que castiguen a totes les altres formacions polítiques. Voldria fer desaparèixer qualsevol altre opció que entorpeixi el bipartidisme en el Parlament. PSOE i PP i ja s’ho anirien fen, ara tu i després jo.... Quin respecte per tants de milers de votants!! I el més greu, és que aquesta visió injusta, discriminatòria, la planteja un socialista!! Pitjor encara, asseguraria que de “socialistes” com ell, en trobariem.........


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++




El Gran Duc Enric de Luxemburg, de professió Gran Duc, s’ha negat a signar adduint raons morals i de conciència, la llei per una eutanàsia regulada, aprovada pel Parlament. Una llei amb normes molt precises: ser major d’edat, que el diagnòstic sigui irreversible i confirmat per un altre metge, que el pacient hagi manifestat en condicions de total lucidesa la seva voluntat......
Luxemburg, “ disfruta “ d’un règim de monarquia “constitucional”, en el que el Duc, pot negar-se a signar acords presos pels legítims representants de la voluntat popular i ho pot fer, ja que la Constitució així ho expressa.Hauré de pensar que sempre hi ha un pitjor. A casa nostra,el Rei, estar obligat a rubricar les lleis que promulga el Parlament, no pot negar-s’hi, pel fet que la Constitució proclama que la sobirania rau en el poble.

Una vegada més queda palesa que el binomi democràcia—monarquia, són conceptes antitètics. Un dels fonaments de la democràcia és la igualtat i en un règim monàrquic, pel sols fet d’haver nascut en una família determinada, els seus membres gaudeixen d’un status polític, econòmic i social preeminent respecte de la resta dels ciutadans.

El senyor Duc, manifesta arguments de contingut moral per negar-se a sancionar la Llei.
Ho té fàcil per sortirse’n del compromís. Li suggereixo que faci el mateix que el seu parent, el rei Balduí de Bèlgica, que l’any 1990 va renunciar a la corona un parell de dies, per no haver de signar la llei de l’avortament. Clar que el rei, amb un capteniment digne de respecte, va tornar a recuperar la corona, per no perdre els privilegis que encara conserva. La immoralitat de la moralitat.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Voldria equivocar-me però molt em temo que l’encertaré. M’arriscava a preveure que en política exterior pocs canvis hi hauria, tot haver guanyat el senyor Obama.
Els fets així m’ho confirmen. El nomenament de la senyora Clinton, com a secretària d’Estat—càrrec que es correspon amb el de ministre d’Afers Exteriors—no preveu cap mena d’innovació essencial en la relació del govern dels Estats Units amb la resta de països. Només cal recordar el discurs respecte d’aquesta qüestió, quan les primàries per a la tria del candidat presidencial del partit demòcrata. Ens feia saber, la nova ministressa, que les propostes que feia el seu adversari posaven en perill la seguretat de la nació i que el que calia era fermesa i continuitat en la política exterior. Ni parlar-ne d’una nova forma de relació fonamentada amb el respecte i la igualtat amb les altres nacions. De la possible retirada de l’Irak, ni que fos esgraonada, ni tan sols contemplar aquesta possibilitat, ans el contrari, augmentar-ne el nombre en recursos humans i materials. És possible que hi hagi un cert canvi en les formes però no el fons. Obama—ja ho ha dit—es mostra disposat a parlar amb tothom—o quasi tothom—i penso que ho complirà, però només per fer visible un canvi d’actitud. No més enllà—poso per exemple—de tancar la presó de Guantànamo, però sense posar en mans de la justícia als responsables d’aquesta infàmia.

D’altra banda ratificar com a ministre de Defensa, la mateixa persona que té aquesta responsabilitat amb l’administració actual del president Bush, no convida en absolut a ser optimistes en el sentit de canvi en polítiques de contingut social. La indústria armamentista—i m’agradaria equivocar-me—continuarà gaudint d’un tracte prioritari.
I aquesta priorització enllaça amb l’immovilisme en les relacions exteriors. Persistir amb el discurs de la seguretat per no minvar els guanys escandalosos i vergonyosos dels “ lobys” de la indústria de guerra.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Els “ culés “ estem d’enhorabona. Ho anem guanyant quasi tot i ja estem parlant que si un nou “ dream team”, del Barça de les cinc copes, de l’època de Helenio Herrera ( quan es guanyaven els partits sense baixar de l’autobús ).........Sense cap ànim d’aigualir el vi, és un fet, que fins ara no hem conquerit cap trofeu i que massa sovint passem de l’eufòria a la tristesa, quan no al cabreig.Això del futbol és d’una immediatesa absoluta. Noranta minuts escridassant als jugadors i en el darrer segon un gol i de rebot, provoca el deliri dels afeccionats L’equip fa un bon futbol, sens dubte, es juga en sentit col·lectiu, amb ganes i sense fer el carcant, com succeïa la temporada passada. Els jugadors i no oblidem que si fa no fa són els mateixos que la temporada passada, tenen una actitud del tot diferent. Anem pel bon camí i tenim molts trumfos a les mans que ens poden conduir a obtenir victòries en qualsevol dels fronts en que estem. A mi personalment, m’agradaria que guanyéssim la lliga. Un triomf en aquesta competició, és la mostra d’haver sigut el millor, de la regularitat, d’haver emprat en cada moment la tàctica deguda davant l’adversari, del treball conjunt de l’entrenador i dels jugadors.

Posats a demanar, m’apunto a guanyar-ho tot, la Lliga, copa, champions i el que es presenti, fins i tot els partits de costellada. A “ rebaixar “ sempre hi som a temps i, en qualsevol cas ja ens ho recordaran els nostres contrincants. Apa Barça!!





dilluns, 1 de desembre de 2008

L'ús del català en els mitjans públics audiovisuals







Fa un parell de setmanes, el senyor Martí—lamento no recordar-ne el nom—president de la secció de filologia de l’Institut d’Estudis Catalans, va fer unes primeres declaracions en les que denunciava les mancances de correcció en l’ús de la llengua, per part de la majoria dels professionals dels medis audiovisuals públics de casa nostra. Apuntava la possibilitat de sancions en el cas d’excessos en la mala utilització de l’idioma, per part dels que ell deia, tenien l’obligació d’esmerçar-se en emprar amb la màxima pulcritud la nostra parla.
Deia, i jo ja hi estic d’acord, que les persones que tenen la responsabilitat de comunicació en els medis públics, han de procurar fer també una feina en defensa de la millora en l’ús del català. És del tot cert, que en ocasions massa sovintejades, podem escoltar veritables “ sacrilegis lingüístics” que els responsables del Consell Audiovisual de Catalunya, haurien de recollir per tal de prendre les mesures corresponents per millorar aquesta situació i no només en el vocabulari, que de vegades fa sentir vergonya aliena, sinó també en l’estructura del llenguatge. En posaré dos exemples que es repeteixen de manera continuada. Estem perdent el diferent ús que hem de fer entre el “ tenir” i “l ‘haver “. Avui, tenim que anar a casa de l’àvia a dinar, equivalència de la frase en castellà, quan correctament hauríem de dir que “ hem d’anar “. El verb tenir, en català, té sempre el significat de pertinença, mai d’obligatorietat, imperatiu: tenir diners, por, fred.......Per assenyalar deure, imposició, ens cal emprar el verb haver: hem d’anar a signar els papers, hem de ser respectuosos amb el mestre....
Una altra distinció que fem els catalans, també tendeix a desaparèixer: el tastar i el provar. Aquesta societat de l’abundor ens ha portat a parlar cada dia més sobre qüestions que tenen a veure amb el menjar. Quantes converses no encetem mencionant el que hem menjat o el repàs que tenim previst fer?” Podem provar” i de fet així cal dir-ho, anar amb bicicleta o fer el cim d’una muntanya, però si un amic ens convida a fer un àpat, haurà de dir-nos, “tasta” aquesta menja que he cuinat a veure si la trobes bona. Cada vegada provem més i tastem menys.

Pel que tinc entès, el senyor Martí, ha matisat el tema de les sancions. Quina mesura feríem servir per quantificar les faltes? Quines “penes” es posarien i a qui correspondria decidir-les? De cap de les maneres “castigar” per no parlar amb correcció una llengua. Nosaltres, els catalanoparlants, dissortadament en sabem “ un niu “ sobre les imposicions en temes de l’idioma. Si, que al meu parer, quan una persona vol accedir a un lloc de treball en els mitjans públics audiovisuals, caldria exigir-li un bon coneixement del català. Sempre les mesures “ a priori “.

No hi ha ni la més petita intenció alliçonadora en el que acabo d’escriure. Tot just faig menció d’un fet objectiu que qualsevol el pot viure cada dia. D’altra banda, seria presumptuós i fins i tot estúpid que volgués donar lliçons gramaticals d’una llengua que vaig aprendre a parlar a casa, de la qual em va ser negada l’aprenentatge de l'escriptura a l’escola. Més endavant, quan el meu pare va tornar a casa, després de l’exili, va ensenyar-me a escriure el que bonament va poder, si tenim en compte que ell tampoc havia fet l’escola en català, però havia llegit i la memòria visual ajuda i molt. A la taverna de Can Peric, durant el període de vacances i mentre el pare anava servint gots de vi, un remenat ( carajillo ), una “ mostra “ de cigarretes ( quatre Ideales al preu d’una pesseta), una barreja de conyac, anís o valls ( cass(z) alla ).........jo anava aprenent les primeres lliçons de català. Gràcies pare!!