divendres, 26 de desembre de 2008

El senyor Zapatero i " la màquina de fer diners "

El professor Franz de Kopenhaguen
Els que ja fa anys que transitem per aquest món, podem recordar el TBO, ( ignoro si encara s’edita ), un setmanari d’historietes amb uns personatges que havíem arribat a considerar-los com a propis. La família Ulises, en Melitón Pérez, la senyora Filomena i el seu consultori sentimental, les aventures africanes d’en Morcillón i el seu ajudant en Babalú……ens feien passar amb les seves peripècies estones ben entretingudes, fins al punt que es feia llarg haver d’esperar una setmana per anar-lo a comprar-- si no ho recordo malament cada dijous-- a la llibreria de can Pascal, al carrer de la Rutlla. N’hi havia un, el professor Franz de Copenhaguen, que era dels meus preferits. Es tractava d’un “ savi “ que inventava màquines de tota mena. Servint-se de politges, claus, ferros, trossos de fusta, cordes, morters, embuts…amb qualsevol material, el senyor Franz, tenia l’habilitat per a construir enginys per ajudar a fer un treball, el més complicat que hom pugui imaginar-se. Des de donar menjar a les vaques fins a un artilugi per a refrescar-se de la calor en època estiuenca, no hi havia cap problema que l’eminent científic no pogués resoldre. Per descomptat tot automatitzat, no calia moure ni un sol dit, per tal que l’enginy funcionés a la perfecció i el més important, sense despesa energètica, vaja, el moviment perpetu. Però, i malgrat els coneixements de que disposava el savi, no va trobar la manera ( que jo recordi ), de imaginar un mecanisme que fabriqués diners.

El que mai va aconseguir el saberut professor Franz de Copenhaguen, com per art d’encanteri, ho ha fet realitat el govern de la Nació, sembla que mercès a les aptituds quasi màgiques del seu president, el senyor Zapatero. No fa massa temps, just tres mesos tirant llarg, se’ns deia i repetia que els pressupostos per l’any vinent serien, per mor de la davallada econòmica, difícils de quadrar, que el govern es veia obligat a fer mans i mànigues per tal que els comptes sortissin.Quan se li recordava al senyor President, el comprimís adquirit, de destinar els recursos econòmics per tirar endavant la segona fase del desplegament de la Llei de la dependència, responia diguent que la “ conjuntura econòmica “ aconsellava no tocar les arques de l’Estat, per “ tenir un roc a la faixa “ per un si de cas…Res a dir als quatre-cents euros si s’haguessin lliurat en base a criteris selectius, amb equitat, a les persones amb rendes salarials més baixes, i no de manera lineal. El senyor Botín, president del banc Santander—per posar un exemple-- i com ell milers d’altres persones amb quantioses fortunes-- també varen beneficiar-se dels 400 euros. En el primer dels supòsits, hi hauria hagut uns diners, que tot i ser insuficients, es podrien haver assignat a l’esmentada llei.

Esclata la crisi—recordem que fins a darrera hora no n’hi havia—i, de sobte, el senyor Zapatero posa en marxa l’invent: la màquina de fer bitllets. Surten diners per totes bandes, a dojo. Les entitats financeres, bancs i caixes d’estalvis reben quantitats milionàries d’euros sense cap classe d’intervenció ni control per part del poder polític, tot i tractant-se de diners dels ciutadans. El senyor Solbes, a demanda de l’oposició, es veu forçat a comprometre’s, en el termini de quatre mesos, a examinar el bon fi d’aquests diners. Cal recordar que han sigut entregats amb la obligació per part de les entitats financeres, de destinar-los a ajudar a les petites i mitjanes empreses ( pòlisses de crèdit i avals, per aturar en el possible la sagnia de l’atur) i també per assistir a les persones. Pel que jo sento, sembla que fins ara, aquestes ajudes no han arribat a qui corresponen i haig de creure que és cert. No he sentit a cap persona del govern desmentir aquesta afirmació, per tant és natural que pensi que aquests cabals, es destinen a d’altres “ necessitats “.

Vuit mil milions d’euros pels ajuntaments. La “ màquina “ funciona a tot gas. Benvinguts siguin;els ajuntaments es troben i no només ara i degut a la davallada en el sector de la construcció, en una situació econòmica compromesa. Sant Feliu rebrà la ratlla de 3.800.000 euros( 177 euros per persona empadronada ) que ja han sigut adjudicats a diferents obres d’arranjament de camins, clavegueram, asfaltat de carrers, adequació de voreres, conducció d’aigua…..Tots aquests diners obligatòriament han de ser gastats en obra pública. És el meu parer que s’hauria d’haver respectat l’autonomia municipal, i permetre als ajuntaments esmerçar una part d’aquest dineral en d’altres destinacions a criteri del govern municipal, que és el que millor coneix les necessitats de la població. La companya Núria Rivas, regidora d’Educació a l’ajuntament de Palafrugell, ho exposa en un article publicat en el Punt Diari: “ Crec que una part de l’assignació, hauria de poder ser destinada, amb caràcter extraordinari, a despesa en serveis diversos, la demanda dels quals desborda els ajuntaments i a les entitats socials, degut a l’evolució de la crisi. Sens dubte, aquesta nova manera de distribuir els recursos significaria uns terminis més llargs d’aplicació, amb resultats més diferits en l’evolució de l’atur, però un millor aprofitament de la iniciativa a mig i llarg termini.”
Les obres han de ser executades en el termini màxim de nou mesos. I després què? Des de fa molts anys, les administracions locals reclamen un millor finançament i pel que veig, la voluntat política del govern central, es troba molt allunyada de donar satisfacció a la justa demanda que plantegen els ajuntaments. Molt m’hauria d’equivocar si abans d’un any, els ajuntaments no es trobaran davant d’una situació encara pitjor que la que estan passant Sense una nova llei de finançament de les hisendes locals, aquests prop de 4 milions d’euros, seran com el que deien les nostres mares i àvies, quan volien mencionar un remei que no servia per res o, a més estirar per poqueta cosa: “ un pegat foradat “. A hores d’ara, els ajuntaments reben a l’entorn d’un 13% del PIB, del tot insuficient per satisfer les demandes de la ciutadania. La participació en els impostos generals de l’Estat, que permetessin arribar a un 25% del PIB, tal com passa en els països del nostre entorn més proper ( França, Holanda, Bèlgica, Alemanya…) seria la quantitat mínima imprescindible per prestar un bon servei i de qualitat al veïnatge.

M’arrisco a afirmar que la “ invenció “ ideada per "l’acreditat" senyor president, haurà de continuar treballant una llarga temporada per anar fabricant diners. La crisi tot just ha començat i penso que el seu abast el desconeixen inclús els més experimentats economistes i també els responsables polítics. El sector de l’automoció també reclama ajudes i mica en mica s’hi aniran afegint altres col·lectius. Han desaparegut, com si s’haguessin volatilitzat,talment com si un cicló s’hagués endut els bitllets a espais inabastables, quantitats de diners que recorden magnituds només contemplades en el camp de l’astronomia, i fins ara no he vist cap d’aquestes persones que en són els responsables, rendir comptes davant la judicatura.Fins ara, es van posant pedaços amb els diners dels ciutadans i molt em temo que aquesta decisió política, s’anirà mantenint.

Corol·lari:

La màquina ideada pel senyor Zapatero, fabrica diners, certament, però no és perfecte. Ai las!!, el nostre president, a qui no nego grans capacitats, no se’n ha sortit del tot. Surten bitllets “ a tutti pleni “ però no de franc, no són gratis, caldrà pagar-los. I la pregunta que se’n desprèn és: qui i com es pagarà el deute? Eixugarem el dèbit els de sempre, els que històricament hem pagat els plats trencats de les crisis periòdiques del sistema capitalista. De fet ja hem començat a desembutxacar, contribuint amb diners públics, a tapar les vergonyes d’uns afectats per la malaltia de la cobdícia; un mal que no els hauria d’excusar de les responsabilitats que tenen, començant per retornar els diners que amb pràctiques fraudulentes s’han embossat. I com el pagarem? Sense cap dubte, amb una retallada en l’Estat del Benestar. Un increment en els impostos indirectes, un desmillorament per la retallada de recursos en aspectes com la sanitat i l’educació i un empitjorament en els serveis socials d’atenció a les persones desvalgudes i necessitades seran les principals “ medecines “ que els governs aplicaran, remeis que al meu entendre no seran suficients per retornar la salut al malalt. Una intervenció quirúrgica a fons és el que li cal a aquest pacient, altrament la recuperació total és impossible i la recaiguda que es produirà més o menys tard pot arribar a ser definitiva.