dijous, 4 de desembre de 2008

Pinzellades ( 5 )

1) Una manera d'entendre la democràcia molt " sui generis "
2) De professió Gran Duc
3) El nou govern dels Estats Units i la política exterior
4) Barça!!




El senyor Rodríguez Ybarra, durant tants anys president d’Extremadura ha vingut a Barcelona. Ho ha fet, en ocasió de presentar les seves memòries. Darrerament sembla que hi ha com una mena de falera a escriure llibres de memòries. Fa un parell de setmanes es presentà el llibre del president Pujol i aquestes darrers s’han editat els records dels senyors Ybarra i Maragall. No hi tinc massa tirada a comprar llibres d’aquests continguts, excepció quan són publicats a títol pòstum. Si es tracta de personatges i molt en concret que han tingut responsabilitats públiques, em quedo amb la sensació que no m’ho acaben d’explicar del tot, vaja, que em deixen amb la mel als llavis. Potser és degut i raons tindran per fer-ho així, per sentit de responsabilitat. També he pensat, que hem manca la capacitat de no saber interpretar més enllà del que diuen. Allò de llegir “ entre línies “.

Ahir al matí, fent “zapping” radiofònic, vaig poder escoltar—ja començada-- una entrevista que li varen fer. Diria que més que una entrevista, era una conversa a tres bandes. Els senyor Luis Foix i Vicent Sanchís acompanyaven al senyor president.
El senyor Foix amb un to moderat però en cap cas mancat de fermesa i el senyor Sanchis amb un accent més abrandat, de contingut netament sobiranista. Trenta anys de la Constitució, era una data que no podien passar per alt els interlocutors. El primer que va manifestar el senyor Ybarra, entorn de la qüestió, era que calia modificar la Carta Magna. Vaig quedar-me d’una peça, astorat, no em creia el que acabava d’escoltar. I feia bé, de no donar-hi crèdit. Raonava l’expresident, que en el seu moment, l’any 1977, la Constitució havia estat una eina útil per acostar posicions divergents—i en ocasions radicalment oposades—per trobar via consens, un marc de relacions que possibilités un nou règim polític en el l’Estat. Punt i a part.
. El senyor Ybarra considerava que la Constitució permetia, als partits anomenats nacionalistes, participar i en moltes ocasions condicionar la política de tot l’Estat. Afegia, que ja li hauria agradat, poder negociar amb el govern de torn, des de posicions avantatjoses com havia pogut fer el senyor Pujol. En conclusió, mostrava el seu desacord, amb el fet que opcions polítiques que representaven només part del territori, tinguessin la possibilitat d’influir en les decisions del govern central, disposicions que afectaven al conjunt dels ciutadans de la nació. Abogava el senyor Ybarra per modificar la Constitució, en el sentit de remodelar el Senat, per tal que la cambra alta fos una veritable representació dels territoris. A mi, no em semblaria una mala proposta, ans tot el contrari. Si hagués de pronunciar-me sobre la utilitat del Senat en aquest moment, en conciència hauria de dir que ho ignoro, no gosaria dir que per res, però si que per poqueta cosa. I en ocasions de “refugi” per a polítics en franca decadència. Aquesta fou la primera part, però la segona és.........

Els partits nacionalistes, al seu entendre només ho són els d’àmbit territorial-- PSOE i PP no, pel simple fet que es presenten en tot el país—només podrien presentar llistes pel Senat, i no haurien de concórrer a les eleccions generals, on només es designarien representants de formacions d’àmbit estatal. Les qüestions referents a les autonomies serien substanciades en el Senat. A Catalunya, va concretar com a partits nacionalistes C i U i ERC. Clarament el PP no entra dins d’aquesta exclusió, el PSC tampoc, per distintes raons ( aquest comentari el faig jo) i d’ICV no va ni tan sols fer-ne menció. Si no tinc mal entès, ICV és una formació que està i defensa el dret a l’autodeterminació, però no cal estranyar-se de l’oblit. ICV, té un pes molt escàs en el Congrés.

Potser vaga de fer algun comentari, és d’una claredat meridiana la manera com entén el senyor Ybarra el concepte de democràcia. Clar que vol modificar la Constitució. No en té suficient, amb una llei electoral que prima els partits d’abast estatal i que castiguen a totes les altres formacions polítiques. Voldria fer desaparèixer qualsevol altre opció que entorpeixi el bipartidisme en el Parlament. PSOE i PP i ja s’ho anirien fen, ara tu i després jo.... Quin respecte per tants de milers de votants!! I el més greu, és que aquesta visió injusta, discriminatòria, la planteja un socialista!! Pitjor encara, asseguraria que de “socialistes” com ell, en trobariem.........


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++




El Gran Duc Enric de Luxemburg, de professió Gran Duc, s’ha negat a signar adduint raons morals i de conciència, la llei per una eutanàsia regulada, aprovada pel Parlament. Una llei amb normes molt precises: ser major d’edat, que el diagnòstic sigui irreversible i confirmat per un altre metge, que el pacient hagi manifestat en condicions de total lucidesa la seva voluntat......
Luxemburg, “ disfruta “ d’un règim de monarquia “constitucional”, en el que el Duc, pot negar-se a signar acords presos pels legítims representants de la voluntat popular i ho pot fer, ja que la Constitució així ho expressa.Hauré de pensar que sempre hi ha un pitjor. A casa nostra,el Rei, estar obligat a rubricar les lleis que promulga el Parlament, no pot negar-s’hi, pel fet que la Constitució proclama que la sobirania rau en el poble.

Una vegada més queda palesa que el binomi democràcia—monarquia, són conceptes antitètics. Un dels fonaments de la democràcia és la igualtat i en un règim monàrquic, pel sols fet d’haver nascut en una família determinada, els seus membres gaudeixen d’un status polític, econòmic i social preeminent respecte de la resta dels ciutadans.

El senyor Duc, manifesta arguments de contingut moral per negar-se a sancionar la Llei.
Ho té fàcil per sortirse’n del compromís. Li suggereixo que faci el mateix que el seu parent, el rei Balduí de Bèlgica, que l’any 1990 va renunciar a la corona un parell de dies, per no haver de signar la llei de l’avortament. Clar que el rei, amb un capteniment digne de respecte, va tornar a recuperar la corona, per no perdre els privilegis que encara conserva. La immoralitat de la moralitat.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Voldria equivocar-me però molt em temo que l’encertaré. M’arriscava a preveure que en política exterior pocs canvis hi hauria, tot haver guanyat el senyor Obama.
Els fets així m’ho confirmen. El nomenament de la senyora Clinton, com a secretària d’Estat—càrrec que es correspon amb el de ministre d’Afers Exteriors—no preveu cap mena d’innovació essencial en la relació del govern dels Estats Units amb la resta de països. Només cal recordar el discurs respecte d’aquesta qüestió, quan les primàries per a la tria del candidat presidencial del partit demòcrata. Ens feia saber, la nova ministressa, que les propostes que feia el seu adversari posaven en perill la seguretat de la nació i que el que calia era fermesa i continuitat en la política exterior. Ni parlar-ne d’una nova forma de relació fonamentada amb el respecte i la igualtat amb les altres nacions. De la possible retirada de l’Irak, ni que fos esgraonada, ni tan sols contemplar aquesta possibilitat, ans el contrari, augmentar-ne el nombre en recursos humans i materials. És possible que hi hagi un cert canvi en les formes però no el fons. Obama—ja ho ha dit—es mostra disposat a parlar amb tothom—o quasi tothom—i penso que ho complirà, però només per fer visible un canvi d’actitud. No més enllà—poso per exemple—de tancar la presó de Guantànamo, però sense posar en mans de la justícia als responsables d’aquesta infàmia.

D’altra banda ratificar com a ministre de Defensa, la mateixa persona que té aquesta responsabilitat amb l’administració actual del president Bush, no convida en absolut a ser optimistes en el sentit de canvi en polítiques de contingut social. La indústria armamentista—i m’agradaria equivocar-me—continuarà gaudint d’un tracte prioritari.
I aquesta priorització enllaça amb l’immovilisme en les relacions exteriors. Persistir amb el discurs de la seguretat per no minvar els guanys escandalosos i vergonyosos dels “ lobys” de la indústria de guerra.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Els “ culés “ estem d’enhorabona. Ho anem guanyant quasi tot i ja estem parlant que si un nou “ dream team”, del Barça de les cinc copes, de l’època de Helenio Herrera ( quan es guanyaven els partits sense baixar de l’autobús ).........Sense cap ànim d’aigualir el vi, és un fet, que fins ara no hem conquerit cap trofeu i que massa sovint passem de l’eufòria a la tristesa, quan no al cabreig.Això del futbol és d’una immediatesa absoluta. Noranta minuts escridassant als jugadors i en el darrer segon un gol i de rebot, provoca el deliri dels afeccionats L’equip fa un bon futbol, sens dubte, es juga en sentit col·lectiu, amb ganes i sense fer el carcant, com succeïa la temporada passada. Els jugadors i no oblidem que si fa no fa són els mateixos que la temporada passada, tenen una actitud del tot diferent. Anem pel bon camí i tenim molts trumfos a les mans que ens poden conduir a obtenir victòries en qualsevol dels fronts en que estem. A mi personalment, m’agradaria que guanyéssim la lliga. Un triomf en aquesta competició, és la mostra d’haver sigut el millor, de la regularitat, d’haver emprat en cada moment la tàctica deguda davant l’adversari, del treball conjunt de l’entrenador i dels jugadors.

Posats a demanar, m’apunto a guanyar-ho tot, la Lliga, copa, champions i el que es presenti, fins i tot els partits de costellada. A “ rebaixar “ sempre hi som a temps i, en qualsevol cas ja ens ho recordaran els nostres contrincants. Apa Barça!!