dilluns, 12 de gener de 2009

Aturem la crisi humana de Gaza. Ens afecta a tots.


Dolor per els morts i solidaritat cap als seus familiars. Horror per les imatges de persones innocents sacrificades, ignoro en nom de què. Una gran ràbia per els responsables d’aquesta mortaldat i impotència per no saber com aturar aquests assassinats. Fins quan haurem de suportar la maldat d’uns criminals que maten amb total impunitat, dones, vells i criatures? Des de fa tres dies he renunciat a posar la televisió a l’hora del noticiari. No puc més, no tinc la fortalesa suficient per suportar les imatges esfereïdores, em regiro. No ho arribo a entendre. Per més que hi pensi, no concebeixo com es poden segar les vides de tantes persones innocents, en el que és un bany de sang, amb un exercici radical de la inclemència.

No és la meva intenció decantar-me per una de les bandes d’aquest conflicte. Intentaré, tan sols, fer una exposició de fets objectius. No vull entrar en la valoració de bons i dolents, però si, que procuraré aportar amb aquestes ratlles, una realitat que m’esforçaré que demostri, el diferent grau de responsabilitat de cadascuna de les parts.

Cal remuntar-se a l’any 1947, tot just acabada la segona guerra mundial, quan l’ONU va decidir partir Palestina en dos estats, Israel i Palestina, quedant Jerusalem—tot i trobar-se en territori palestí-- sota mandat internacional. Amb aquesta decisió, els jueus veien satisfet el retorn a la terra promesa, que havien hagut d’abandonar segles abans. Els àrabs, considerant que aquelles terres els hi pertanyien, no van acceptar de bon grat la partició. Des de llavors—i parlem de fa seixanta anys—els enfrontaments armats s’han anat desencadenant , fins arribar el mes de juny de l’any 1967. La darrera confrontació entre Israel i una aliança entre Egipte, Jordània, Síria i Irak. La coneguda com la guerra dels Sis Dies, que va acabar amb el triomf de l’exèrcit israelita. Israel va quedar-se la península del Sinaí, els alts del Golan, la franja de Gaza i la Cisjordània ( Jerusalem inclosa ). L’any 1978, amb els acords de pau de Camp David,( signats per Menahen Begin, Anwar el Sadat i el president Carter ) Israel va retornar la península del Sinaí a Egipte i es va comprometre a permetre la creació d’una autonomia palestina ens els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània. L’acompliment del retorn de la península suposava el desmantellament dels assentaments que havien fet els jueus en aquella zona.
L’oposició a aquesta mesura va ser tan forta a l’interior d’Israel que va provocar el trencament del Likud, el partit del propi Begin. Crisi de govern que té per conseqüència l’ajornament de les autonomies de Gaza i Cisjordània. Passen quinze anys, durant els que els palestins reclamen amb insistència el retorn de les terres que els hi ha sigut arrabassades. Les repressions per part dels governs israelites són d’un gran brutalitat ( recordem les massacres dels camps de refugiats de Chabra i Xatila al Líban, que malgrat no ser perpetrades per l’exèrcit israelià, amb la seva passivitat les van permetre )
que acaben amb el govern del general Ariel Sharon. La pressió popular és tal que s’endeguen converses entre les dues parts a Madrid i a Oslo, amb el resultat dels acords coneguts amb el nom de la capital Noruega. Foren signats a Washington, per Iàsser Arafat representant l’Organització d’Allibertament Palestí, Isaac Rabin en nom del govern d’Israel i en presència del president Clinton. Es crea l’ANP ( Autoritat Nacional Palestina ) que passa a governar els territoris de la franja de Gaza i Cisjordània. Una vegada més l’oposició interna interfereix en l’acompliment dels acords de pau, fins a l’extrem que dos anys més tard, Isaac Rabin, és assassinat a trets per un jueu ultraortodox. De fet però, aquest govern es troba sotmès a una administració sota el control militar israelita. La realitat és que els palestins d’aquests territoris són veritables presoners del govern d’Israel, amb l’ocupació des de fa anys, de bona part de les terres palestines amb l’estratègia de l’apartheid. El mur que darrerament han construït els israelites a Cisjordània ha convertit als palestins d’aquella zona en vertaders presos. Els ciutadans pateixen les vexacions i humiliacions en els controls militars que l’exèrcit manté, i ho sofreixen a la seva pròpia terra, ocupada per uns uniformats d’un altre Estat. Un poble que pateix l’aplicació de la “ pressió física moderada “—un eufemisme de tortura—que permet a un Estat reconegut internacionalment la violació dels drets humans, que així està considerada la violència física o psíquica. A la franja de Gaza, que deu tenir una extensió d’uns quaranta quilòmetres de llarg per uns 14 d’ample i malviuen un milió i mig de persones, en una situació penible que si no fos per l’ajuda que venen rebent des de fa anys per part de la UE, treballs tindrien per a subsistir, encerclats per les forces armades israelites i amb la frontera amb Egipte tancada. És ben sabut que la violació dels drets humans genera per part del que n’és víctima, una acció de rebuig, de defensa, expressada en ocasions amb mètodes també violents. Fa dos anys, l’organització armada Hamas, va guanyar amb tota legitimitat—referendada pels observadors que va enviar-hi l’ONU i la UE—les eleccions generals a la franja de Gaza i a Cisjordània. L’encara president Bush, torna a mentir quan diu que Hamas, va imposar-se per mètodes terroristes i amb l’ús de la força. Hamas va triomfar per majoria en deu de les dotze circumscripcions electorals i amb tota netedat. L’OLP, desaparegut Arafat, va ser electoralment vençuda, entre d’altres raons per la corrupció i l’aprofitament personal—inclosos familiars d’Arafat—en la distribució de l’ajuda humanitària procedent de la UE.

Aquest conflicte no el pot guanyar cap de les dues parts, és un fet que el temps ha demostrat en més d’una ocasió. El poder militar, la força, Israel l’imposarà sempre que vulgui, no hi ha cap dubte. No és una guerra el que hi ha entre Israel i el poble palestí. No ens trobem davant d’un enfrontament miltar, en el que hi ha una mínima semblança de recursos. Parlem d’una potència en l’ordre militar de les més poderoses del món i de l’altra costat d’unes milícies populars provistes d’armes lleugeres que res te a veure amb l’organització pròpia d’un exèrcit. Políticament Israel en sortirà debilitat. La resposta militarment desproporcionada, amb la mort de centenars de civils, amb milers de persones ferides, la destrucció d’escoles, hospitals, amb el resultat d’un territori devastat, tindrà un cost polític que Israel haurà de pagar tard o d’hora. Israel és incapaç de tenir una política de futur, es mou únicament per d’immediatesa degut a la situació interna que pateix; recordem les pròximes eleccions, afegit a un cert buit de poder als Estats Units, que el govern de torn sap aprofitar. El govern israelita argumenta en defensa de la seva intervenció la necessitat de la defensa dels seus ciutadans però és inacceptable que ho faci amb tanta brutalitat. Al govern israelita li assisteix el dret a defensar-se, però no d’aquesta manera, que recorda més la venjança que no pas a la raó que li correspon a protegir-se. I les vailetes i valets palestins, que deuen estar pensant, quan veuen caure les bombes i obusos, nit i dia, des de fa dues setmanes?

Hamas en sortirà reforçada en la mesura que la brutalitat israelita li representarà un millor suport popular. Entretant les víctimes aniran augmentant, amb la indiferència dels grans mandataris mundials. El govern dels Estats Units,per boca del seu president ja s’ha expressat clarament: Hamas és una organització de caire terrorista amb la que no hi ha tracte possible. Com si no hi hagués un altre terrorisme, el que exerceix Israel, sobre el poble palestí i amb quina intensitat i amb total impunitat. L’Europa Unida, signant tractats comercials amb Israel, a principis del mes passat, sense condicionar aquests acords, a la presa de mesures per la pau i el respecte als drets humans. La Lliga dels països àrabs, sense pronunciar-se, amb Egipte i l’Aràbia Saudí, que veurien amb bons ulls la desaparició de Hamas. Els palestins condemnats al patiment, els maltractes des de fa anys i ara a ser massacrats.



Posar fi a les hostilitats per ambdues bandes i obrir els passos fronterers per atendre les necessitats humanitàries i sanitàries. Aquestes són les mesures prioritàries, que s’haurien de prendre d’immediat. Reconeixement de Hamas per part de la UE sobre la base del compromís d’aquesta organització d’abandonar la lluita armada i també de l’acceptació de l’Estat Israelià. Europa podria així, tenir un paper de mediació, imprescindible per una possible resolució del conflicte, que sempre seria a llarg termini. El posicionament de l’administració dels Estats Units també és bàsic en aquest afer. Amb els governs de Carter ( el gran oblidat ) i de Clinton, es van aconseguir avenços importants, que tot i no ser acomplits del tot, varen mostrar el camí a seguir. Després amb Reagan i els Bush........ .Israel, durant més de trenta anys, va assegurar que mai s’asseuria a la mateixa de taula amb l’OLP, una organització, al seu entendre terrorista. No va ser així: a Camp David, a Madrid i a Oslo, varen parlar i pactar alguns acords. Només parlant la gent arriba a entendre’s, el problema és polític i la solució només pot arribar amb acords de contingut polític. Insistir, tal com va fer-se a Madrid i Oslo, que cal retornar a les fronteres de l’any 1947, la devolució als palestins dels territoris ocupats militarment a la guerra dels Sis Dies i el reconeixement per part de tots els països àrabs al dret a ser de l’Estat d’Israel, són condicions indispensables per anar aprofundint en un procés de pau, que posés punt i final a una situació de confrontació que té una durada de més de seixanta anys. Un litigi, que les dues parts, saben prou bé, que no té solució per la via de la imposició.

Vaig acabant. Segurament no hauré assolit el meu propòsit de ser objectiu i m’hauré pronunciat en favor d’una de les parts, al llarg de l’exposició. Després d’haver donat la darrera ullada a l’escrit, és evident que m’he “ pronunciat “. No ho fet d’una manera volguda, tan sols la simple anàlisi dels fets, m’ha conduit a donar el meu parer.


p.s.

La setmana passada, fent “ zapping radiofònic “ vaig escoltar l’opinió d’un acreditat tertulià. S’estranyava aquesta persona del que considerava excessiu espai i temps, que els mitjans de comunicació, esmerçaven sobre aquesta qüestió; el conflicte palestino-israelí. Comentava que inclús a casa seva, en els àpats familiars que s’acostumen a fer aquestes diades, els seus fills encetaven sempre aquest assumpte. Deia, el conegut tertulià, que no entenia, donada la situació prou preocupant que tenim a casa nostra, que es parles tant d’uns fets que tenien lloc en terres llunyanes.
Només hi afegiré un breu comentari: felicitacions als seus fills per mostrar el seu humanisme i solidaritat, enhorabona que em sap greu no poder fer extensiva al senyor Jordi Barbeta, l’afortunat pare per tenir aquests dos fills.