dijous, 22 de gener de 2009

El col·legi dels "hermanus", al carrer de la Penitència



Sant Joan Baptista de Lassalle


El que llavors es coneixia com a estudis primaris els vaig fer als hermanus al carrer de la Penitència.
Un pupitre amb dos tinters: tinta negra i vermella. Un plumier—encara recordo l’olor de la fusta—amb una goma d’esborrar Milàn, un parell de llàpissos Sindel nº2, una maquineta de fer punxa, uns quants plomins que anava a comprar a l’estanc de can Pedrosa al carrer de Sant Joan i potser alguna coseta més, que transcorreguts tants anys, no aconsegueixo recordar. Algun llapis de color, possiblement. La tinta ens la fèiem nosaltres mateixos omplint amb aigua unes ampolles en les que prèviament hi havia abocat el contingut d’uns sobres. Les llibretes, llàpissos, gomes i d’altres estris que necessitàvem, els adquiríem a la mateixa escola. De plomins no n’hi havia—encara avui en desconec la raó—i els anàvem comprar a l’estanc. A can Pascal o a can Viader hi trobàvem el paper de barba per dibuixar i també el paper secant. Aquest darrer de gran utilitat, degut a la “qualitat” de la tinta pels grumolls que massa sovint es feien i que si no anaves amb compte, la taca, el “pop”—que així en deiem- queia sobre la llibreta en la que fèiem els deures. De plomins en teníem de dues classes. El recte i punxegut d’ús més corrent i després dos de roms de distinta amplada que ens servien per fer pràctiques de cal·ligrafia de lletra gòtica anglesa i alemanya. Una gran pissarra, en la que l’hermanu hi escrivia els problemes d’aritmètica que havíem de copiar per resoldre’ls a casa i que també se’n servia el mestre per fer-ne l’exposició i cridar a algun de nosaltres per tal que hi donés resposta al moment. La geografia la fèiem sobre uns grans mapes, dos per cada continent ( geografia política o física ) penjats davant la pissarra. L’hermanu se servia d’una canya d’Amèrica per anar assenyalant sobre el plànol. Això li permetia donar la lliçó sense necessitat d’aixecar-se de la cadira i tampoc entorpir la visibilitat. Recordo que en el mapa polític d’Europa hi constaven els països bàltics quan de fet feia anys que havien sigut annexionats per la Unió Soviètica. Qui hauria pogut preveure que aquelles cartes llavors equivocades tornarien a ser reals ara? Gramàtica castellana cada dia, les regles ortogràfiques mai més les he oblidat. Val a dir, que dubtes en tinc ben pocs per escriure en castellà. No puc dir semblant a l’hora de fer-ho en la meva llengua. Bé prou que els que em llegiu ho haureu pogut comprovar. De geometria també n’apreniem. Les fórmules per calcular les àrees i volums encara ara en recordo unes quantes.
Teníem un llibre que en dèiem de lectura: “ El Tesoro de conocimientos útiles”. Un calaix de sastre, en el que hi havia nocions de diferents matèries: botànica, astronomia, literatura, poesia...El que millor recordo són les faules d’Esop i de Samaniego. N’hi havia una que començava:” A un panal de rica miel, cien mil moscas se acercaron.... En Pau Casals, fill del conegut metge, cada vegada que l’havia de recitar—l’hermanu li ho manava sovint—ens feia riure d’allò millor. El panal, en boca de l’amic Pau, es convertia sempre en un penal.Vaig aprendre també el francès. Les lliçons les impartia l’hermanu Felip, que havia estat una llarga temporada a França, en una escola de Sant Joan Baptista de Lassalle.També pagant un petita quantitat, disposàvem d’unes màquines d’escriure, Underwood, Remington i Royal que ens permetien els dissabtes al matí fer pràctiques de mecanografia. Jo no m’hi vaig sentir interessat i mai m’hi vaig apuntar. Tot sense presses; podíem estar tot un curs només aprenent el sistema mètric decimal o les regles de tres ( simple i composta ) o les equacions de primer grau...El dijous era el gran dia. A primera hora Història Sagrada, tots embadalits escoltant les gestes d’en Sanson, el malvat que havia sigut Herodes, la heroïcitat dels israelites amb Moises al capdavant travessant el mar Roig, la superació de David en front del gegant Goliat...Quines aventures!! Si be a casa podíem llegir El Hombre Emmascarado, en Roberto Alcázar i en Pedrin, en Flash Gordon, les peripècies dels israelites contra els seus eterns enemics els filisteus eren més emocionants, ens impressionaven. Acabat l’episodi, cap al "recreo" i després tocava dibuix. Una setmana artístic i l’altre lineal. Perfilar un objecte, un paisatge o una figura no n’he sigut mai capaç. Quan es tractava de fer servir els centímetres, el compàs o el cartabó, la cosa canviava. M’hi sentia més a gust i em sap greu no haver conservat alguns d’aquells treballs, per poder presumir davant del meu nét. I a la tarda festa. Saltar la paret del camp de futbol de la carretera de Palamós i vinga pilota amunt i avall. Altres vegades a fer la berenada a la font de Monticalvari, la roca de Sant Jaume o a Vista Alegre. En ocasions agafar les canyes de pescar i arribar-nos fins Les Planetes, els Penjats, el Moll de Pedra. Tralla i pèl de cuca ( el niló encara no es coneixia) per fixar-hi els hams, que havíem comprat a cal Ararà o be a can Maties espardenyer. Hams de diferents mides, d’acord amb la pesca que voliem fer: de mosquit, mitja mosca i mosca que eren els més petits. Després el 0, 1....Per l’esquer no calia patir. A can Bonet ens venien sulfat de coure—més conegut com a “pedra blava”. Només calia un pot, amb forats al cul que havíem fet amb un clau, posar-hi dintre una petita quantitat de la matèria, omplir-lo d’aigua de mar i escampar-ne el contingut damunt la molsa i el grapissar de la roca, a trenc d’aigua. Les cuquetes sortien del mig de l’herbam a l’instant. El sulfat de coure amb contacte amb l’aigua produïa una reacció de cremor que feia sortir les cuques. Només calia agafar-les i guardar-les per anar escant a mesura que les necessitàvem. No hi havia millor carnada per les jurioles, serrans, vaques serranes, barades, esparralls, enrocadors, nois, morrudes, càntares... I també quan arribava la tardor, per fer una bona peixada de xinets, espadars i tords.

De valoracions i consideracions del meu pas pels hermanus en podria fer.......No és avui aquest el meu propòsit. És factible que un dia ho faci. De fet es tracta d’una època de la meva vida prou important, com va ser el pas de la infantesa a l’adolescència. Des dels set fins prop dels catorze és el temps que vaig anar als hermanus de Sant Feliu.

De tot el que fins ara he anat exposant, en voldria subratllar un aspecte. Sóc de la generació del llapis i la tinta i més ençà del bolígraf. Aquest estri va arribar a casa nostra, molt més endavant, a la dècada dels cinquanta, si no recordo malament. De mecanografia no en vaig voler aprendre i ara amb l’ordinador vaig tirant com bonament puc i val a dir que me’n surto prou bé. I ja he arribat on volia; a dir la meva sobre els nous mitjans de comunicació. De bon principi no vaig tenir cap mena d’interès per conèixer aquest nou món. Vaig pensar que amb els mètodes “tradicionals” en tenia suficient i que si fins al moment ja me n’havia sortit, quina necessitat tenia de trencar-me el cap aprenent uns coneixements, que, al meu entendre no em feien cap falta.Una vegada més vaig equivocar-me i ara reconec i de bon grat, els avenços que representen aquestes noves formes de comunicació. Sentia els companys parlar amb un “ idioma “ per mi del tot desconegut: emails, internet, word...Un bon dia vaig decidir-- sóc una persona encuriosida—que havia de saber--, encara que només fos per tafaneria, que era tota aquesta revolució de la que cada dia hi havia més persones que en parlaven. Mica en mica vaig anar descobrint les bondats de l’ordinador i ara mateix me’n serveixo una estona cada dia. Em permet comunicar-me amb els amics, hi llegeixo un parell de diaris, la Sònia fa arribar-me sovint les “fotos” dels nostres néts, hi trobo una quantitat d’informació que creix cada dia....En sóc usuari però quan tinc algun problema, cal que en “ Cesc “ vingui a solucionar-lo. No he deixat, però, de comprar el diari, de consultar l’enciclopèdia quan necessito informació sobre algun tema, ( en ocasions “ reforço “ la recerca, amb l’ajuda d’Internet, que està més al dia ). Sempre que decideixo escriure, abans de posar-me davant l’ordinador faig un esborrany a mà ( “boli” i bloc) i per damunt de tot no he perdut el costum de llegir. Gosaria afirmar que mai, podré llegir un llibre a la pantalla. L’ordinador és una màquina que em fa un gran servei, no hi ha dubte, però dels llibres no puc prescindir-ne i alguns han esdevingut veritables amics. Me’ls estimo.








++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Just avui, s’acompleix un any que vaig escriure les primeres ratlles en el blog. He reflexionat en “veu alta” sobre diferents qüestions, he donat el meu parer, he parlat en ocasions de la Joana, les meves filles i els meus néts, del meu pare, he tingut també l’atreviment de fer alguna suggerència, fins i tot un gat, en Fumi, ha pogut “ signar “ un escrit i aprofitar l’oportunitat de dir-hi la seva. He procurat fer-ho sempre des de la honestedat amb mi mateix, que és la manera de també ser-ho—honest-- amb els que heu tingut la benvolença de llegir-me. Potser m’he excedit en l’exposició de temes relacionats amb la política. No podia ser altrament, és propi de la meva condició. Les regles que estableixen les relacions humanes, que seria una altra manera d’anomenar la política, han sigut un referent al llarg de la meva vida. Les qüestions cíviques i socials m’han ocupat i en ocasions també preocupat. Sento un gran respecte per a les persones que han decidit adquirir el compromís de l’activitat política des de la responsabilitat pública. Això en quant el que fa referència al fons.

En quant a la forma ho tinc molt fàcil. El pare de la recordada Montserrat Roig, era una persona a la que li abellia escriure però el tenia molt preocupat la correcció gramatical. Fins al punt, que un dia, va fer-li saber al mestre Fabra, aquesta inquietud. El reconegut gramàtic va dir-li: “ quan escriguis, oblida’t de la gramàtica...,encara que en sàpigues”.
Jo m’emparo en el consell del mestre i més encara quan els coneixements que posseeixo de la nostra llengua són d’una evident escassetat.