divendres, 2 de gener de 2009

Els Drets Humans, la guerra civil i l'exili del febrer del 39









Feia tres anys que havia finit la pitjor de les guerres que havia sofert la humanitat. Més de 60 milions de persones—en la seva majoria població civil—havien perdut la vida, ja sia amb bombardejos a les ciutats, exterminats en els camps de concentració nazis o en el front de guerra. Vençuts el nazisme i el feixisme, causants d’aquella barbàrie, l’Assemblea general de les Nacions Unides, el dia 10 de desembre de 1948, va proclamar amb la solemnitat que requeria, la declaració Universal dels Drets Humans, document que recull les condicions indispensables per a tenir una vida digna. També cal remarcar, que transcorreguts aquesta seixantena d’anys, la societat reclama el reconeixement de nous Drets com poden ser, el dret a morir amb dignitat, el dret a la Pau, a les diferents orientacions sexuals i al medi ambient entre d’altres.

Una Europa en runes, un món esperançat, va acollir la Declaració amb entusiasme. Els totalitarismes havien sigut vençuts, això si, a costa d’un preu en vides com mai s’havia vist. El reconeixement formal dels drets personals i col·lectius no podien ser oblidats, hi havia un clam popular que no podia ser ignorat per les democràcies que havien guanyat la guerra. En contraposició a la barbàrie, el genocidi, la crueltat i la manca de respecte per la vida que havien campat arreu del Vell Continent, els Drets Humans, reconeixien—entre d’altres valors—la llibertat d’expressió, la no discriminació per qüestió de raça, sexe, religió, la seguretat social i el dret al treball, l’educació gratuïta, el dret a la salut.......en definitiva, els principis humanistes, quedaven exposats en el document. Els Estats signants de la Declaració es varen comprometre a garantir i salvaguardar aquesta carta i a convenir en el marc de l’Organització de les Nacions Unides, noves maneres de relacionar-se per assegurar la pau i la convivència entre els pobles.

En aquests seixanta anys transcorreguts s’ha avançat i molt amb la redacció de lleis que han donat cobertura als drets. Avui en dia, en l’àmbit que anomenem el món occidental, bona part d’Europa, els Estats Units i Canadà, el dret a la salut, la instrucció, a la cobertura en cas de desocupació... són actius que es troben quasi del tot consolidats. Seria impensable que el govern d’un d’aquests països—fos el que fos el signe polític-- es proposés bandejar algun d’aquests drets. De totes maneres caldrà estar amatent a intents de retallades en aquestes prestacions, molt més ara, com a conseqüència de la situació econòmica que tenim.

Malgrat aquesta avenços, encara avui, podem trobar països en els que comportaments dictatorials dels seus governants impedeixen l’acompliment dels Drets Humans, molt concretament en aspectes relacionats amb les llibertats. Persones que no poden exercir la llibertat d’expressió, que són marginades i en alguns casos empresonades per qüestió de raça, sexe i religió.......Estats en els que el treball, la seguretat social i l’educació—per posar aquests tres exemples—els ciutadans exerceixen en part aquests drets,però estan mancats de molts d’altres, fins i tot del dret a la vida. Només cal recordar el que passava a casa nostra no fa tants anys. El camí que resta per fer serà llarg i costós, inclús en vides. La violació dels drets humans també es produeixen en països amb règims democràtics. L’informa que ha fet Amnistía Internacionl així ho palesa. El nostre païs no ha quedat al marge d’aquestes transgressions. Els maltractaments—val a dir que en casos molt aïllats—també n’hi ha hagut en algunes casernes i comissaries de casa nostra, d’acord amb el que manifesta la suara esmentada organització.

Ja en el transcórrer de la guerra espanyola, les democràcies occidentals—Anglaterra i França—havien abandonat la República en mans del feixisme italià i del nazisme alemany. Amb el pacte de no intervenció que varen signar amb Hitler i Mussolini i que només els governs francès i anglès varen respectar, deixaren les mans lliures a l’Alemanya nazi i a l’Itàlia feixista, per intervenir en el conflicte en defensa dels sublevats. Les tropes regulars dels exèrcits alemany i italià varen fer costat a les forces franquistes. El poble, que majoritàriament va posar-se en defensa de la República, va resistir durant quasi tres anys, en unes condicions del tot precàries, en inferioritat manifesta. L’any 1945, vençudes Alemanya i Itàlia, molt poques eren les persones que posessin en dubte que el règim franquista també seria tractat com perdedor i que tenia els dies comptats. La democràcia tornaria al nostre païs, d’on havia sigut suprimida per la força de les armes, en bona part amb l’ajut dels totalitarismes nazi i feixista. Tots sabem que no va ser així. Per interessos vergonyosos, Anglaterra, França i en aquesta ocasió també els Estats Units, varen permetre que un règim dictatorial, amb un lliberticida com Franco, continués oprimint al poble i omplint les presons, amb una repressió que els catalans varem patir per partida doble ( per haver defensat la República i pel “ delicte “ de ser catalans ). Una vegada més, Espanya i Catalunya, quedaven al marge, desemparats, a la mercè d’un assassí. La Declaració dels Drets Humans, varen trigar encara molts anys,--fins ben entrada la dècada dels setanta—a ser una realitat a casa nostra.

Fa un parell de setmanes, que amb la Joana, varem fer una escapada a La Jonquera, per fer una visita al Museu Memorial de l’Exili. Un viatge a la memòria i a la història. Una corrua de dones, homes i criatures, famílies senceres que s’allunyaven per força del seu país cap un exili incert. Milers i milers de persones—es parla de mig milió—que en pocs dies varen travessar la frontera, deixant la seva casa enrere, les seves pertinences, cap un futur desconegut. Confinats en els camps de concentració d’Argelés, Sant Cebrià, Bercarés....el mes de febrer de l’any 1939. Bona part d’aquelles dones i aquells homes continuarem la lluita per les llibertats, contra el nazisme, en les files de la resistència francesa, d’altres de bon grat o per força varen retornar a l’Espanya franquista on varen patir presó, mort i l’exili interior, amb la tortura del silenci, la por a la por. Milers varen ser deportats a camps d’extermini nazis, en un viatge només d’anada, sense retorn. Una gran part varen buscar asil a llocs llunyans en terres americanes. Ben segur que cal mirar cap al futur, però sense ànim de revenja, des de la serenor, el coneixement d’aquests fets, de la història tan recent, del que varen sofrir els nostres ascendents més propers ( alguns per sort nostra encara en vida ), és una assignatura imprescindible, a la que tenim el dret que ens sigui explicada i el deure de saber-la. Dèiem amb la Joana, de tornada cap a casa, que el que acabàvem de veure, ens recordava les imatges que la televisió ens transmet cada dia. Fileres de persones fugint de la guerra, que saben d’on venen però ignoren el destí. També comentàvem que de tant de veure aquestes tragèdies tendim a banalitzar-les, alhora que tenim la percepció que passen lluny de casa nostra. Oblidem que des del 1991 al 2001, a l’antiga Iugoslàvia va haver-hi un conflicte armat, amb la mort de milers de persones. Una guerra, a tocar de casa nostra, a la “ civilitzada “ Europa. Un enfrontament amb neteges ètniques i amb un component religiós important.

Segurament que aquesta llarga parrafada no convida aparentment a l’optimisme.
No obstant sóc del parer que el món avança, ben segur no amb la celeritat que voldríem.
Les persones coneixem cada dia més els drets que ens corresponen i en la mesura que en som sabedors, exigim el seu acompliment. Potser que en aquesta percepció, de que tot va pel mal borràs, hi te molt a veure la situació econòmica que estem passant. Certament que les bones intencions per establir un nou ordre mundial varen tenir curta durada. Poc temps després d’acabada la guerra, el món es va partir en dos blocs, netament diferenciats tant en els plantejaments polítics com econòmics, però amb una característica comuna : una despesa en armaments ( L’OTAN i el PACTE de VARSÒVIA ), per mantenir unes forces militars que cada bàndol justificava amb l’argument que només tenien un caràcter defensiu, quan en realitat el que pretenien era imposar-se una sobre l’altre. Una cursa que va ofegar econòmicament la Unió Soviètica i que va ser un dels factors, entre d’altres, causant de l’esfondrament i la desaparició d’aquell Estat. Una nova situació política i econòmica d’àmbit planetari es plantejava. No varen ser poques les persones que varen creure en la possibilitat d’un nou ordre mundial més just, basat en el fet, que amb la caiguda d’una de les parts, els recursos econòmics destinats a la despesa militar, tindrien una altra finalitat. Però,-- i sempre hi ha un però-- el control dels recursos energètics a l’Orient Mitjà i l’espoli de les riqueses a l’Àfrica, el domini econòmic i polític que ha vingut exercint el Govern dels Estats Units, des de posicionaments de força, ha exigit el manteniment d’una gran capacitat militar. Cal afegir-hi també els interessos de les grans empreses americanes i algunes d’europees que fabriquen material de guerra, amb beneficis milionaris.

L'amic Jesús, em recorda sovint, la al seu entendre excessiva confiança que tinc en les persones. Tampoc es tracta de posar l’altra galta quan et foten una plantofada; cosa que m’ha passat en més d’una ocasió. No confio en totes les persones, algunes no en són mereixedores—els seus actes són prou clars--, per tal que no els atorgui cap crèdit. Reconec que en Jesús, en bona part no va errat, molt més encara si tenim en compte el “ xàfec “ que tenim a sobre. De vividors, pocavergonyes, lladregots de coll blanc i corbata.....darrerament en tenim per donar i vendre. Una mica somiatruites si que ho sóc, però no fins l’extrem de no veure el que passa per davant dels meus ulls. Però jo mantinc aquesta confiança,l’esperança que em donen fets darrerament esdevinguts. Els moviments polítics a l’Amèrica Llatina—en un cas concret amb un protagonista amb actituds histriòniques, de difícil comprensió des de la nostra visió europea—però amarats també de justícia social, en defensa dels que sempre han estat oprimits i desvalguts, de la implicació cada dia més gran dels joves en associacions solidàries, del rebuig popular a la corrupció i a la manca de drets, públicament manifestat a Grècia, ( recordant el que va passar a França no fa massa temps ) que hauran de ser valorats—de bon grat o per força--pels polítics i que de fet ja ho han començat a ser. Una mostra la tenim amb l’oposició del Parlament europeu ( amb el vot de bona part dels eurodiputats conservadors ) a la jornada laboral de 65 hores, un toc d’atenció als governs que varen aprovar aquesta mesura regressiva.
Una confiança basada fonamentalment, en el compromís de milers d’homes i dones amb la societat, persones anònimes, amb esperit, amb la convicció que un món millor és possible. Protagonistes d’una altra història, massa sovint amagada per els mitjans de comunicació, que no es conformen amb una realitat que els desagrada. Clar que tinc confiança en aquestes persones, que consideren als seus semblants pel que són i no per el que tenen, segur que crec amb la seva honradesa i mereixen la meva estima, més encara quan he tingut la sort d’haver-ne conegut uns quants.


p.s. Ho he llegit al Punt Diari d’avui.

El Museu de l’Exili commemora el 70è aniversari de l’èxode republicà.

Una exposició de fotografíes de Manuel Moros que reflecteix el drama de milers de fugitius el mes de febrer de 1939 inaugurarà el dia 31 d’aquest mes el setantè aniversari de l’exili.

Manuel Moros, pintor d’origen colombià havia residit a Tossa als anys vint. Quan l’èxode vivia a Cotlliure i sabedor del que passava, no va dubtar i amb la càmera fotogràfica es va dirigir a la carretera que resseguia la costa. Es tracta d’un testimoni excepcional amb vuitanta fotografíes fins ara inèdites i que han sigut recuperades. Febrer 1939. L’exili dins la mirada de Manuel Moros ( 31 de gener-31 de març).

En el transcurs de l’any també es faran altres exposicions, una en homenatge al pensador alemany Walter Benjamin, que fugint del règim nazi i temen ser entregat per les autoritats franquistes, es va suïcidar a Port Bou, l’any 1940.

Una bona “ excusa “ per visitar enguany el MUME.