dimecres, 25 de febrer de 2009

Un savi:Leonard Boff

El hoyo perfecto
06-Febrero-2009 Leonardo Boff
Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique y uno de los más agudos analistas de la situación mundial, llamó a la actual crisis económico-financiera «la crisis perfecta». Putin, en Davos, la llamó «la tempestad perfecta». Yo por mi parte la llamaría «el hoyo perfecto». El grupo que compone la Iniciativa Carta de la Tierra (M. Gorbachev, S. Rockfeller, M.Strong y yo mismo, entre otros) advertía hace años: «no podemos continuar por el camino ya andado, por más llano que se presente, pues mas delante se encuentra un hoyo abisal». Como un ritornello lo repetía también el Foro Social Mundial, desde su primera edición en Porto Alegre en el año 2001.
Pues bien, ha llegado el momento en que el hoyo ha aparecido. Dentro de él han caído grandes bancos, fábricas tradicionales, inmensas corporaciones transnacionales. Fortunas personales de miles de millones de dólares se han unido al barro de su fondo. Stephen Roach, del banco Morgan Stanley, también afectado, confesó: «Se equivocó Wall Street. Se equivocaron los reguladores. Se equivocaron las agencias de evaluación de riesgo. Nos equivocamos todos». Pero no tuvo la humildad de reconocer: «Acertó el Foro Social Mundial. Acertaron los ambientalistas. Acertaron grandes nombres del pensamiento ecológico como J. Lovelock, E. Wilson y E. Morin».
En otras palabras, los que se imaginaban señores del mundo —hasta el punto de decretar alguno de ellos el fin de la historia—, que sostenían la imposibilidad de cualquier alternativa y que en sus concilios ecuménico-económicos promulgaron los dogmas de la perfecta autorregulación de los mercados y de la única vía, la del capitalismo globalizado, han perdido ahora todo su latín. Andan tan confusos y perplejos como un borracho por una calle oscura. El Foro Social Mundial, sin orgullo pero con sinceridad, puede decir: «nuestro diagnóstico era correcto. No tenemos todavía la alternativa pero una cosa es segura: este tipo de mundo ya no tiene capacidad para seguir y proyectar un futuro de inclusión y de esperanza para la humanidad y para toda la comunidad de vida». Si continúa, puede poner fin a la vida humana y herir gravemente a la Pachamama, la Madre Tierra.
Sus ideólogos tal vez no crean ya en dogmas y se contenten con el catecismo neoliberal, pero andan buscando un chivo expiatorio. Dicen: «No es el capitalismo en sí el que está en crisis. Es el capitalismo de corte norteamericano que gasta un dinero que no tiene en cosas que la gente no necesita». Uno de sus sacerdotes, Ken Rosen, de la Universidad de Berkeley, por lo menos ha reconocido: «El modelo de Estados Unidos está equivocado. Si todo el mundo utilizase el mismo modelo, nosotros ya no existiríamos».
Hay aquí un engaño evidente. La razón de la crisis no está solamente en el capitalismo estadounidense como si hubiera otro capitalismo correcto y humano. La razón está en la lógica misma del capitalismo. Ya J. Chirac y una gama considerable de científicos han reconocido que si los países opulentos situados en el Norte quisiesen generalizar su bienestar a toda la humanidad, necesitaríamos por lo menos tres Tierras iguales a la actual.
El capitalismo es por naturaleza voraz, acumulador, depredador de la naturaleza, creador de desigualdades y sin sentido de solidaridad hacia las generaciones actuales y mucho menos hacia las futuras. No se le quita la ferocidad a un lobo haciéndole algunas caricias o limándole los dientes. El lobo es feroz por naturaleza. Así el capitalismo, poco importa el sitio donde se realice, si en Estados Unidos, en Europa, en Japón o en Brasil, cosifica todas las cosas, la Tierra, la naturaleza, los seres vivos y también los humanos. Todo está en el mercado y de todo se puede hacer negocio. Este modo de habitar el mundo regido solamente por la razón utilitarista ha cavado el hoyo perfecto. Y ha caído en él.
La cuestión no es económica. Es moral y espiritual. Solo saldremos del hoyo a partir de otra relación con la naturaleza, sintiéndonos parte de ella y viviendo la inteligencia del corazón que nos hace amar y respetar la vida y cada ser. De lo contrario continuaremos en el hoyo en el que el capitalismo nos ha metido.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
comentari:


Na Maria Àngels Comas, una bona amiga i alhora companya en un projecte per una societat diferent—potser una fita excessivament pretensiosa?-- m’ha enviat aquestes declaracions de Leonardo Boff, segurament pensant que podrien ser del meu interès. No s’ha errat l’Àngels. Llegir el que pugui dir el savi ens proveeix de més coneixements i per tant ens enriqueix com a persones. Llegir i escoltar—segons què i a qui—són condicions indispensables per arribar a disposar d’un ventall de coneixements que ens permetin l’anàlisi, per interpretar-mal que sigui en part- el món que ens ha tocat viure i també de la capacitat crítica per aportar el modest esforç en la contribució a transformar-lo en el cas que ho considerem necessari. El mestre, en tant que pensador, parafraseja la realitat, en fa denuncia, emet el diagnòstic i als polítics els correspondria prendre les mesures—les medecines—per guarir la malaltia.

La setmana passada vaig poder escoltar la intervenció que va fer el president del Govern, en la compareixença al Parlament, a requeriment dels grups de l’oposició.
El senyor Zapatero—ja seria hora—no només va admetre la crisi, inclús va afirmar que la situació encara empitjoraria. Bon començament vaig pensar. Avui, el President ens il·lustrarà, ens donarà a conèixer les raons que ens han portat a una situació que és la primera preocupació de la ciutadania. Doncs res de res. Mils de milions a dojo, percentatges, quantitats fabuloses de diners, però sense entrar en el fons de la qüestió.
El President va finir el discurs demanant confiança, al seu entendre, condició indispensable per redreçar aquesta conjuntura. En el meu parer, el President no s’ha fet mereixedor al crèdit que ens demana. I em sap greu no poder atorgar-li la meva confiança. Per merèixer la credulitat cal explicar els fets malgrat que siguin preocupants. I això no ho ha fet el senyor Zapatero, que en tant que President del Govern tenia el deure de tractar-nos com a majors d’edat, amb la capacitat suficient per entendre la situació. Ha fet tot el contrari del que en la meva opinió és exigible al polític: un treball d’informació i de pedagogia sense amagar la realitat. Per interessos partidistes ens ha enganyat, volent fer-nos creure que la crisi no ens afectaria tant com en d’altres països, quan la realitat és del tot diferent. Si bé és cert que les vicissituds són d’abast mundial, a casa nostra cal afegir-hi l’esclat del que coneixem com a “ bombolla immobiliària “. Ho ignorava el senyor President? M’atreveixo a afirmar que no, altrament hauria de cesar per incompetent.

Ara, ens trobem amb una taxa d’atur de quasi el doble respecte dels Estats del nostre entorn, manca de treball que dia rere dia va en augment, amb un dèficit públic creixent com a conseqüència dels diners que s’han anat abocant a les entitats bancàries, sense la deguda garantia i control exigibles, tractant-se de diners públics. Només aquestes dues consideracions—en trobaríem d’altres—són suficients per entendre la desconfiança i el recel que hi ha vers el govern. És d’una total incongruència per part del senyor President, demanar confiança a la ciutadania, quan per la seva part, ens ha amagat l’evidència, el que els nostres ulls veien. En cap moment l’he sentit parlar de les raons que ens han portat a aquesta situació, dels responsables—que n’hi han—com si les dificultats que afecten cada dia a més persones, són degudes a quelcom d’inevitable. I que sortir-ne és una qüestió de temps, d’anar posant diners, ara aquí i després allà, tot esperant no sabem exactament què. Aquesta és la percepció que tinc, penso compartida amb moltes altres persones.

dijous, 19 de febrer de 2009

Però què no ho veieu que venim del mico?

Charles Robert Darwin

El viatge del BEAGLE


El passat dimecres es va commemorar el bicentenari del naixement del naturalista Charles Darwin. També el dia 24 de novembre d’enguany es celebraran els 150 anys de la publicació de la seva obra més coneguda: “ L’origen de les espècies”. Arran de la seva estada en un viatge amb el vaixell Beagle i com a conseqüència de les observacions que va tenir ocasió de fer, va donar a conèixer els seus escrits, que fonamenten la teoria de l’evolució dels éssers vius, que segons Darwin procedeixen d’un passat comú. Aquests arguments van qüestionar la idea creacionista, segons la qual els éssers vius provenim de la voluntat d’una autoritat divina. Val a dir, que les teories darwinianes en cap cas han sigut desmentides, ans el contrari, la ciència amb el pas dels anys les ha anat confirmant.

Sóc un fidel seguidor del programa MILENIUM—dissabtes al Canal 33, a partir de quarts de dotze de la nit—un espai que amb molt bona mà condueix el periodista Ramon Colom. Un programa a la televisió pública que considero molt interessant i que convindria que fos més conegut. Temes monogràfiques que són tractats per persones doctes en les matèries, que són objecte de debat des de diferents òptiques, ço que em permet aprendre alhora que passo una estona ben a gust. El senyor Colom, també aprofita per posar-hi cullerada i molt ben fet que fa, formulant sovint preguntes que jo mateix plantejaria.

Dissabte passat, era d’esperar que Ramon Colom, no podia deixar de portar al programa un fet de tanta importància com va ser la publicació del pensament darwinià, que va anar molt més enllà d’un text bàsicament científic i que va projectar-se en els camps filosòfic, polític i sobretot religiós. Sobre aquest darrer aspecte, es va plantejar l’interrogant de si era compatible la defensa de les teories de Darwin amb les creences religioses. Si no hi havia una clara i manifesta contradicció entre la teoria de l’evolució i el principi de la creació. Si els arguments sobre els que es sustentava un procés gradual, lent i continuat dels éssers vius no desligitimavan les tesis creacionistes segons les quals un ser diví va crear la terra i tota mena de vida en l’espai de sis dies. Penso que si ens prenem al peu de la lletra el relat que fa la Bíblia de la creació de l’univers, la contradicció és evident. Des del primer dia no ha canviat res i l’evolució de les espècies no existeix. La divinitat va treballar durant sis dies i des de llavors que reposa. L’Església, que acostuma a tenir resposta quasi per a tot, si no ho recordo malament,el Papa Pius XII, va manifestar en una encíclica, que si bé era cert que Déu havia descansat al setè dia, no per això, la seva voluntat creadora havia finit, ans el contrari,estava en constant generació. En definitiva, sóc del parer que com que creure és una qüestió de fe i la ciència és matèria de raó, es tracta de dos temes que poden seguir senders ben diferenciats. Fins i tot, com que estem tractant un assumpte d’àmbit personal, si algú vol compartir Darwin i la creença religiosa que sigui, per quina raó no ho hauria de poder fer?

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

En José, d’ofici pescador, no havia nascut a Sant Feliu. Després de la guerra, fou, com tantes i tantes persones empresonat i quan recobrà la llibertat no se li va permetre tornar al seu poble, Sant Carles de la Ràpita. Una ordre de desterrament el va privar de tornar amb la seva família. De rapitencs, a Sant Feliu, n’hi vivien alguns, molts més a Palamós, que havien vingut a guanyar-se la vida, fent de pescadors principalment a la pesca d’arrossegament, “ anaven a la vaca “. Per aquest motiu, per tenir uns parents a Sant Feliu, va venir a viure a la nostra vila. En José era una persona d’una cinquantena d’anys, de bona alçada i de carns magres. De pell curtida per la intempèrie i abillat sempre amb pantalons de vellut i faixa. De posat seriós i escàs en paraules. Can Peric, era “ la seva taverna” i acostumava a seure sempre en el mateix lloc, era dels que es portava el plat i feia els àpats a la taverna. Per beure només vi i del negre; de blanc i de rosat ni tan sols en teníem. Era un dels que participava en la tertúlia que, a porta tancada es feia a Can Peric. En José, era un lliurepensador, esperantista, d’un ateisme de pedra picada i àcrata en qüestió de la política. En petit comitè, si que enraonava i expressava la seva opinió. Mitja dotzena de persones, quan la “ cosa “ venia bé, s’aplegaven fins a les petites, parlant, a voltes divagant, sobre temes tan diversos com us pugueu imaginar. En José—mai en Josep, malgrat que la seva llengua era el català—tenia també un toc d’escepticisme respecte de la capacitat del gènere humà. A la tertúlia no hi havia límits, es parlava de tot, inclús de qüestions i temes dels que no hi enteníem gran cosa. Això ens portava, en més d’una ocasió, a una situació aparentment sense sortida, a un atzucac del que no sabíem com sortir-ne. En José tenia la solució: “ no ens hi trenquem més el cap, què no ho veieu que venim del mico?”

Abans d’ahir vaig fer setanta dos anys i recordant la sentència d’en José vaig preguntar-me si en el transcurs d’aquesta ja llarga permanença en el món dels vius, hauré sabut diferenciar-me molt, poc o gota dels micos. Tot sigui dit amb el degut respecte cap aquest animal.








trobareu les obres completes de Darwin a: http://darwin-online.org.uk/

dimecres, 11 de febrer de 2009

sisplau, Guardiola

Els culés ens podem mostrar més que satisfets, podem treure pit. L’equip juga bé i ens ho passem de primera, veien com van passant per l’adreçador els nostres rivals.
Els jugadors suen la samarreta i es comporten com cal: amb sentit de responsabilitat i esforçant-se, com a bons professionals. Vaja, que es guanyen les garrofes. El Barça encapçala la classificació amb un avantatge que fa pensar que s’assolirà el campionat de Lliga i ja ens trobem a les semifinals de la Copa. A la Champions, hi som també presents, i pel cap baix, amb les mateixes probabilitats que qualsevol altre dels equips que han passat a vuitens. És a dir, estem vius en les tres competicions. Per tant, les perspectives, el futur, no pot estar millor encaminat. Si bé és cert que l’equip disposa de grans d’individualitats el que més em satisfà és el treball col·lectiu, la qualcosa em permet pensar en la continuïtat dels bons resultats.

Però a can Barça, som patidors de mena i sempre estem amb l’ai al cor. Què si passarà això, què ves a saber si es lesiona X, recordes tal any el què ens va succeir?
Ens tremolen les cames massa sovint i jo penso—permeteu-me la “perogrullada”—que qui va davant és el que es troba en millor posició. Que són els que ens segueixen que han de patir la pressió. Ara, portem una ratxada de resultats fora del que és normal i ja ho estem passant malament abans d’hora, per quan es perdi un partit, fet del tot natural, tractant-se d’un joc. Per mor de l’edat, recordo les grans gestes esportives del Barça, l’equip de les cinc copes amb en Daucik d’entrenador i el seu gendre en Kubala, la plantilla que capitanejava en Suárez sota la direcció de l’Helenio Herrera ( es guanyaven els partits sense baixar de l’autocar i es jugava millor amb deu que amb la formació al complet) i més cap ací l’època triomfal del Dream Team, quatre lligues consecutives—val a dir amb bones dosis de sort i potser d’alguna cosa més-. Sóc del parer, que per poc bé que es facin les coses pot repetir-se una tongada semblant. Els vímets hi són, tant en l’aspecte de jugadors com en la vessant de l’entrenador.

Precisament és a l’entrenador, a qui voldria demanar-li un favor. Entenc que sostenir l’atenció en tres fronts ha de ser costerut i dificultós. Cada competició té uns trets ben diferenciats i no es pot abaixar la guàrdia. Els jugadors no es poden “encantar” i molt menys en la Copa i la Champions, competicions en les que una relliscada pot ser definitiva. La concentració i l’esforç s’han de mantenir en tot moment. Però en les comunicacions que en Guardiola fa, hi entreveig un capteniment que no ens permet gaudir del tot dels èxits que fins ara l’equip va conquerint. Vull dir,i segur que d’una manera no volguda, l’entrenador contribueix amb el seu discurs, a fer bo el patiment proverbial en els seguidors culés. Una miqueta d’alegria—ben dosificada—sense caure en l’eufòria, ens feria sentir millor, sense aquesta prevenció i temor que sempre ens acompanya. M’agradaria poder escoltar més sovint, declaracions semblants a les que va fer diumenge passat, després del partit contra el Gijón. En el vestidor, amatent i vigilant amb els jugadors--que són joves i cal collar-los curts-- els partits no es guanyen amb la facilitat que deia Helenio Herrera ( en cas de ser cert el que s’explica) però amb els aficionats un xic d’alegria. El tram que l’equip ja ha recorregut, els que venen darrera encara l’han de fer, qui va davant va davant i en tot cas el que hagi de venir ja arribarà.
Penso que en Guardiola ens hauria d’encomanar més trempera i no servir-se massa sovint de frases com: “ no hi ha enemic petit, màxima concentració, de golejades res de res...”. Els culés ja ho sabem que tothom vol guanyar a qui va primer. Ojalà ens hi haguéssim trobat sempre en aital “ perill “.

Pep, pinten bastos per a la majoria, de persones moixes i amb el cap cot cada dia en veurem més. No faré una exposició—ni aquest és el tema d’avui i per tant tampoc el lloc— de les dificultats que passen la majoria dels ciutadans, però tenim dos aspectes, que en l’espai d’un any han millorat radicalment : el volum d’aigua dels embassaments i el Barça. El primer ens garanteix el proveïment d’aigua i el segon ens assegura l’oportunitat de celebrar molts èxits. Culés, amb tot el respecte pels adversaris, diguem ben alt que som els millors, sense complexes, sense pors que no tenen cap fonament i amb la convicció que ens trobem en l’inici d’una altra etapa esportivament gloriosa del nostre Barça. El futbol cal viure’l al dia, sense pensar el que pot passar l’endemà mateix. Gaudim-ne i ara més que mai, que el ruixat que tenim al damunt...

dilluns, 9 de febrer de 2009

El Dret a ben morir


El mes de novembre passat, el Tribunal Suprem va ratificar la sentència del Tribunal d’Apel·lació de la ciutat de Milà, en base a la que es donava compliment a la demanda de la família Englano, per deixar d’assistir l’alimentació i la hidratació artificial a la seva filla Eluana, en estat de mort vegetativa des de fa disset anys, arrel d’un accident de trànsit. Deu anys han trigat els tribunals per emetre el veredicte.
Aquesta decisió judicial, ha provocat un conflicte entre les tres institucions de l’Estat.
El primer ministre Berlusconi, ha signat un decret-llei, interdint l’acompliment de la sentència, que no ha sigut ratificat pel cap de l’Estat. El senyor Giorgio Napolitano, sota l’empara de la Constitució, considera que el pronunciament del Tribunal Suprem, s’ha d’acomplir per tal de respectar la independència del poder judicial. Afegeix també, que la sentència s’ajusta al que diu la Carta Magna
He llegit i escoltat veritables barbaritats de part del primer ministre. Atorgant-se el dret a decidir, ha tingut la desvergonyia de desautoritzar la persona—el pare de la noia—que no ha fet més que respectar la voluntat de la seva filla. Aquesta noia, com a conseqüència d’un fet similar ocorregut a un seu amic, va manifestar a la seva família—així ho ha reconegut el jurat—que no volia ser mantinguda en vida en el cas de trobar-se en pareguda situació a la del seu amic. Ha arribat a dir el senyor Berlusconi que ell representa l’ètica i la vida en contra dels que anomena defensors del desordre i de la mort. Argumenta el primer ministre, en defensa de la seva tesi—és fa difícil de creure semblant despropòsit-- que aquesta persona, malgrat la situació en que es troba, podria ser mare, i, per tant, té la capacitat de poder engendrar una nova vida. Amb concordança amb el Vaticà—que ha parlat d’homicidi d’Estat i de condemna a mort—el primer ministre tracta d’assassins a les persones que entenem l’aflicció d’un pare i de tota una família. Al dolor i patiment del pare—que tinc la certesa que l’acompanyarà més enllà del traspàs de la filla-- i ha afegit un tracte ignominiós que ha fet palès la mesquinesa moral del senyor Berlusconi. Si a algú li correspon decidir és sense cap mena de dubte, al senyor Englano i en cap cas, al primer ministre li assisteix el dret a resoldre una qüestió d’àmbit privat. Certament que com a ciutadà pot expressar el seu parer, que pot ser radicalment diferent del que defensa la família, però sempre amb el degut respecte i per descomptat sense aprofitar el càrrec polític per pressionar unes persones, ja prou angoixades per un sofriment que venen patint des de fa anys i molt menys fer valoracions que tenen un contingut insultant. És de vergonya, aprofitar-se d’un buit en la legislació per volguer-ne treure profit polític. Berlusconi disposa de la força que li donen els vots però l’autoritat moral que hauria d’acompanyar en tot moment el bon fer del polític, es troba molt allunyada, és inabastable per aquesta persona.

El debat sobre el dret a morir dignament és una qüestió que està en la societat i que els alguns països ja han legislat. Un debat que només pot fer-se des de la calma, la reflexió i la ponderació, no endebades és tracta de la vida i de la mort, que no són aspectes contradictoris sinó del tot complementaris. Sense presses, no com ara a corre cuita, emparant-se en una majoria parlamentaria que és el que pretén Berlusconi. El reconeixement al dret a disposar de la pròpia vida tampoc no ha de ser fruit d’una imposició, ans el contrari, ha de ser reconegut pel fet de l’acceptació de l’autonomia personal. Dret que exercitarà la persona que tingui la voluntat d’acollir-s’hi però que en cap cas tindrà caràcter impositiu. En virtut a consideracions de contingut religiós o d’altra naturalesa, tothom podrà prendre la decisió que cregui. Els drets s’exerceixen a criteri de les persones, les obligacions, els deures, s’acompleixen.

Reconec que en pareguda circumstància com la que està passant el pare d’Eluana, no sé el què faria. Disset anys vivint una realitat de tanta cruesa ha de ser un veritable turment. Només vull expressar la meva solidaritat amb el senyor Englaro i la seva família i el respecte que em mereix la decisió que han pres.

A Catalunya, des de l’any 2000, disposen d’una llei DVA ( documents de voluntats anticipades) norma més coneguda com a Testament Vital. Per resumir en quatre paraules el contingut d’aquesta llei, podríem dir que contempla les instruccions sobre l’assistència sanitària, en cas de trobar-se en una situació en la que per circumstàncies degudes a l’estat físic i/o psíquic,la persona no pot expressar la seva voluntat. Aquestes disposicions que es fan de manera avançada permeten no ser mantingut en vida de manera artificial, com és el cas de la noia italiana. Res a veure amb l’eutanàsia activa, però si que permet una mort digna i sense sofriment.( informació al web TESTAMENT VITAL )

( la Joana coneixedora del tema que estic escribint, acaba d’assabentar-me que Eluana és morta ). Només em resta desitjar-lis pau i descans als seus familiars.



diumenge, 1 de febrer de 2009

Pinzellades ( 6 )

El vicepresident del Govern i alhora ministre d’Economia, ens ha fet avinent l’IPC de l’any tot just acabat. Dit d’una altra manera més entenedora, el que ha pujat el cost de la vida l’any passat. D’acord amb la dada proporcionada, l’augment ha estat d’un 1,4%. A Catalunya—que segons en què sempre anem al davant—l’increment ha sigut del 1,6%. Si no ho entenc malament, pel mateix producte que compràvem amb cost 100 a començaments del mes de gener, havíem de desembutxacar 101,6 el 31 de desembre. No ho veig clar. Pel que escolto i sento a dir, els articles de primera necessitat cada dia són més cars. Vull dir, el que consumim d’una manera habitual: carn, peix, verdura, llet, fruita....el que és conegut com a cistella de la compra. A primers de gener—i ja és habitual cada any, el cost dels serveis, com la llum, el gas, el telèfon, el subministre de l’aigua van a l’alça. Inclús algun d’aquests serveis,com per exemple l’electricitat, han augmentat les tarifes diverses vegades en el període anyal. A cop de bot hi podria afegir els impostos municipals de recollida de les deixalles, dels vehicles de tracció mecànica, de la contribució de la casa...Potser és una percepció errònia la que tinc, però penso que el cost de la vida ha estat força pel damunt del percentatge que ens diuen.

Clar, que d’altra banda reflexiono i arribo a la conclusió que persones tan coneixedores de la macroeconomia i dels intríngulis del mercat, com deuen ser el senyor ministre i els seus col·laboradors, seria d’una certa temeritat, posar en dubte el que ens comuniquen.
Jo, d’economia, no en conec gran cosa. Porto els “ comptes” casolans, no gens complicats, allò de a un costat els deutes pagats i a l’altra una certa previsió dels rebuts pendents: assegurança de la casa, del cotxe, els impostos del municipi i un mínim de vigilància dels quatre calerons que tenim amb la Joana.

Però el dubte persisteix i cal que algú m’ho aclareixi. Ningú millor que la Joana. La meva companya és la persona que té cura de la compra i quasi cada dia va al mercat.
Decideixo fer la consulta i la resposta és clara i contundent: “ pare, no permetis que vulguin entabanar-te: la vida ha pujat molt més. Que m’ho expliquin a mi; amb un bitllet de cinquanta euros compro força menys que ara fa un any i això no falla, ho visc a diari”.

Penso que poder, com que ara es parla del món real i del virtual ( d’aquest en desconec el significat) la Joana viu en el primer i el senyor Solbes i els savis economistes que l’envolten, formen part del segon.


+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Un temporal de llevant—mal temps en mar i en terra—ens ha sacsejat a les darreries de l’any. Pluja a dojo i per damunt de tot les onades trancant contra les roques amb una violència com feia molts anys no havíem vist. A Sant Feliu els danys no han estat de massa importància, a banda de l’esvoranc que ha fet la temporalada a la plaça del mestre Pau Casals—indret abans conegut amb el nom de Tetuán—i de la brossa escampada per totes les platges. En altres municipis els perjudicis han estat de molta més importància, i la quantitat que caldrà esmerçar per reparar els estralls serà quantiosa.

La setmana passada vaig arribar-me fins a Port Salvi, tot resseguint el camí de ronda. Vaig agafar pel corriol que comença a la vora dels Penjats, pujant cap a la Punta de Garbí i per damunt del Freu, camí avall, tot vorejant la piscina fins arribar a l’Estufador, la punta més agarbinada de la cala. Vaig veure unes persones treballant en la reparació del que havien trancat les fortes marratxades i no vaig poder deixar de pensar que poder s’equivocaven. Refer en el mateix lloc on el temporal ho havia capolat tot, era arriscat. Si bé és cert, que una llevantada d’aquesta magnitud, feia anys que no n’havíem vist, qui ens pot assegurar que no n’hi torni haver una altra dintre de poc temps? I el que encara podria ser pitjor: un temporal de migjorn. Tot el que la mar s’ha emportat i malmès es tornarà a refer ens els mateixos emplaçaments? Penso que valdria la pena, tenir en compte el que ha succeït i prendre’n bona nota per no llençar els diners i plantejar-se seriosament el que cal fer per tal que en una propera ocasió les pèrdues no fossin tan quantioses. Ajudem-nos del sentit comú i respectem la mar i l’espai que li pertoca.

Sortosament, la major part dels moviments del mar a casa nostra son com els del “ Temporal de dios, que de cinco quedaron tres más dos i los golpes de mar pasaban por debajo de la quilla”. Però no sempre és així i a voltes la mar “ s’emprenya”.



+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Aquesta darrera setmana ha tingut lloc a Madrid l’anomenada Conferència sobre Seguretat Alimentària. Aquesta trobada en la que hi han participat 120 països, ha estat convocada per la FAO, la organització de les Nacions Unides per a l’agricultura i l’alimentació.

L’eradicació de la fam al món és un dels objectius dels que en tenim notícia força sovint. La voluntat expressada per la majoria de les nacions del que coneixem com a primer món ens ha arribat en múltiples ocasions. Però, malgrat aquesta bona intenció, els resultats són escassos i del tot insuficients. La fam creix cada any i són més també les persones—en la major part infants—que inclús moren com a conseqüència de la manca d’aliments. En la darrera trobada, al passat mes de maig a Roma, els països presents es varen comprometre a contribuir amb 22.000 milions de dòlars, quantitat mínima necessària per garantir la seguretat alimentària. El senyor Jacques Diouf, director general de la FAO, va denunciar que només s’havien rebut 8.000 milions fins la setmana passada. Va també precisar que no només cal atendre els prop de mil milions de persones famolenques, sinó que també és imprescindible assegurar l’alimentació a quasi 9.000 milions d’altres persones que pateixen gana.

Assegurar el dret més fonamental del ser humà com és el de l’alimentació hauria de ser un objectiu prioritari. El projecte de reduir a la meitat la fam al món previst per a l’any 2015, de continuar així les coses, no serà assolit fins l’any 2150. Caldria doblar la collita de cereals i la contribució del 0,7 del PIB dels països desenvolupats. L’especulació dels cereals, la crisi econòmica que pot reduir les inversions agrícoles i també el canvi climàtic, són entre d’altres els factors causants d’aquesta injustícia vergonyant.

El govern espanyol ha propiciat aquesta trobada i s’ha compromès a aportar 500 milions d’euros—dels quals ja n’ha entregat 280—i també a promoure la creació d’un organisme que coordini les necessitats agrícoles. Les meves felicitacions al govern per haver pres aquestes mesures i al senyor Moratinos, ministre d’Afers Estrangers, veritable ànima d’aquesta ponència.

Crec que és de justícia reconèixer la feina que porten fent des de fa 10 anys, les persones de Xarxa Solidària de Sant Feliu. Diumenge passat, al Museu de la Joguina, van inaugurar una exposició fotogràfica de la feina feta i també van presentar la seva nova pàgina web.
L’exposició es podrà visitar fins al 15 de febrer en el mateix Museu. En aquests moments els projectes que es desenvolupen es porten a terme en les poblacions desvalgudes de El Salvador, Equador, Moçambic i les Filipines.

Persones com vosaltres, que teniu el valor humanístic de la solidaritat com a referent de les vostres vides, m’ajudeu a no perdre la confiança en l'ésser humà. Gràcies!!




+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Bona part de la judicatura ens anuncia una vaga pel proper 18 de febrer. Sembla que els jutges estant molests per la manca de medis humans i materials, que no els permet fer la feina amb la prestesa que voldrien. Els expedients s’amunteguen en els despatxos i no es poden treure la feinada de sobre.
Però la qüestió de fons, el vertader debat es centra sobre si als jutges els correspon també el dret constitucionalment reconegut a fer vaga. D’antuvi vull manifestar que sóc llec en assumptes de dret i, que per tant, el que jo pugui expressar, serà dit des de la perspectiva d’un ciutadà qualsevol.

La judicatura, i aquest és un fet objectiu, forma part amb el legislatiu i l’executiu dels tres poders de l’Estat de Dret. Des d’aquesta visió penso que és prou clar que no tenen dret a fer vaga tot i que la Carta Magna no en fa cap referència explícita. Però hi ha un fet diferencial respecte dels altres dos poders: el judicial depèn del Parlament i del Govern, en quant els recursos humans i materials per fer el seu treball. No és autònom en aquest sentit. Aquest és un dels arguments que plantegen alguns jutges i magistrats a l’hora de considerar que aquesta supeditació els hauria de permetre ser considerats com a treballadors i per tant, acollir-se al dret constitucional de vaga. Penso que aquest dilema, haurà de decidir-lo ja sigui el CGPD, màxim representant del col·lectiu o potser el ministeri de Justícia ? No ho sé.

Ja hi estic en concordança en que la justícia és parsimoniosa i sovint les sentencies són difícils d’interpretar per la majoria dels ciutadans. Que aquell aforisme que s’atribueix als gitanos : “ que tinguis molts plets encara que els guanyis” és encertat encara en múltiples ocasions, però no és menys veritat, que el govern central, ha vingut esmerçant des de fa quatre anys, diners per a millorar aquesta situació. Reconeixia la presidenta del TSJC, que no tot era qüestió de diners per a donar un millor servei. Que calia també un millorament en la gestió. Recordo que la senyora Tura, exconsellera de Justícia, va decidir premiar amb un plus la puntualitat. No crec equivocar-me si dic que la percepció que tenim la majoria dels ciutadans, del món judicial, arribaria tot i sent generós a l’aprovat justet. Fets darrerament ocorreguts i que estan en la nostra memòria, em porten a pensar que en aquesta amenaça de vaga i rau un cert esperit corporativista. Tampoc entenc, que en plena negociació,dues de les associacions de jutges i magistrats decideixin no anar a treballar, quan el propi CGPD, ni hi dóna suport.

Si tal com diu la Constitució, l’administració de la justícia és un servei públic, si decideixen anar a la vaga, s’hauran de fixar unes prestacions mínimes. A qui correspondrà prendre aquesta decisió? Estic francament encuriosit per veure com acabarà tot aquest embolic.

El jovent empra l’expressió de “ flipar “ quan es troba davant de quelcom de rar, d’estrambòtic o inusual. Jo també “flipo”, quan observo que en circumstàncies econòmiques difícils, que afecten majorment a la classe treballadora, els que fan vaga o intimiden en fer-la, són els assalariats més ben retribuïts, com són els pilots d’aviació i ara part dels jutges i magistrats. Quin país!!