dilluns, 9 de febrer de 2009

El Dret a ben morir


El mes de novembre passat, el Tribunal Suprem va ratificar la sentència del Tribunal d’Apel·lació de la ciutat de Milà, en base a la que es donava compliment a la demanda de la família Englano, per deixar d’assistir l’alimentació i la hidratació artificial a la seva filla Eluana, en estat de mort vegetativa des de fa disset anys, arrel d’un accident de trànsit. Deu anys han trigat els tribunals per emetre el veredicte.
Aquesta decisió judicial, ha provocat un conflicte entre les tres institucions de l’Estat.
El primer ministre Berlusconi, ha signat un decret-llei, interdint l’acompliment de la sentència, que no ha sigut ratificat pel cap de l’Estat. El senyor Giorgio Napolitano, sota l’empara de la Constitució, considera que el pronunciament del Tribunal Suprem, s’ha d’acomplir per tal de respectar la independència del poder judicial. Afegeix també, que la sentència s’ajusta al que diu la Carta Magna
He llegit i escoltat veritables barbaritats de part del primer ministre. Atorgant-se el dret a decidir, ha tingut la desvergonyia de desautoritzar la persona—el pare de la noia—que no ha fet més que respectar la voluntat de la seva filla. Aquesta noia, com a conseqüència d’un fet similar ocorregut a un seu amic, va manifestar a la seva família—així ho ha reconegut el jurat—que no volia ser mantinguda en vida en el cas de trobar-se en pareguda situació a la del seu amic. Ha arribat a dir el senyor Berlusconi que ell representa l’ètica i la vida en contra dels que anomena defensors del desordre i de la mort. Argumenta el primer ministre, en defensa de la seva tesi—és fa difícil de creure semblant despropòsit-- que aquesta persona, malgrat la situació en que es troba, podria ser mare, i, per tant, té la capacitat de poder engendrar una nova vida. Amb concordança amb el Vaticà—que ha parlat d’homicidi d’Estat i de condemna a mort—el primer ministre tracta d’assassins a les persones que entenem l’aflicció d’un pare i de tota una família. Al dolor i patiment del pare—que tinc la certesa que l’acompanyarà més enllà del traspàs de la filla-- i ha afegit un tracte ignominiós que ha fet palès la mesquinesa moral del senyor Berlusconi. Si a algú li correspon decidir és sense cap mena de dubte, al senyor Englano i en cap cas, al primer ministre li assisteix el dret a resoldre una qüestió d’àmbit privat. Certament que com a ciutadà pot expressar el seu parer, que pot ser radicalment diferent del que defensa la família, però sempre amb el degut respecte i per descomptat sense aprofitar el càrrec polític per pressionar unes persones, ja prou angoixades per un sofriment que venen patint des de fa anys i molt menys fer valoracions que tenen un contingut insultant. És de vergonya, aprofitar-se d’un buit en la legislació per volguer-ne treure profit polític. Berlusconi disposa de la força que li donen els vots però l’autoritat moral que hauria d’acompanyar en tot moment el bon fer del polític, es troba molt allunyada, és inabastable per aquesta persona.

El debat sobre el dret a morir dignament és una qüestió que està en la societat i que els alguns països ja han legislat. Un debat que només pot fer-se des de la calma, la reflexió i la ponderació, no endebades és tracta de la vida i de la mort, que no són aspectes contradictoris sinó del tot complementaris. Sense presses, no com ara a corre cuita, emparant-se en una majoria parlamentaria que és el que pretén Berlusconi. El reconeixement al dret a disposar de la pròpia vida tampoc no ha de ser fruit d’una imposició, ans el contrari, ha de ser reconegut pel fet de l’acceptació de l’autonomia personal. Dret que exercitarà la persona que tingui la voluntat d’acollir-s’hi però que en cap cas tindrà caràcter impositiu. En virtut a consideracions de contingut religiós o d’altra naturalesa, tothom podrà prendre la decisió que cregui. Els drets s’exerceixen a criteri de les persones, les obligacions, els deures, s’acompleixen.

Reconec que en pareguda circumstància com la que està passant el pare d’Eluana, no sé el què faria. Disset anys vivint una realitat de tanta cruesa ha de ser un veritable turment. Només vull expressar la meva solidaritat amb el senyor Englaro i la seva família i el respecte que em mereix la decisió que han pres.

A Catalunya, des de l’any 2000, disposen d’una llei DVA ( documents de voluntats anticipades) norma més coneguda com a Testament Vital. Per resumir en quatre paraules el contingut d’aquesta llei, podríem dir que contempla les instruccions sobre l’assistència sanitària, en cas de trobar-se en una situació en la que per circumstàncies degudes a l’estat físic i/o psíquic,la persona no pot expressar la seva voluntat. Aquestes disposicions que es fan de manera avançada permeten no ser mantingut en vida de manera artificial, com és el cas de la noia italiana. Res a veure amb l’eutanàsia activa, però si que permet una mort digna i sense sofriment.( informació al web TESTAMENT VITAL )

( la Joana coneixedora del tema que estic escribint, acaba d’assabentar-me que Eluana és morta ). Només em resta desitjar-lis pau i descans als seus familiars.