diumenge, 1 de febrer de 2009

Pinzellades ( 6 )

El vicepresident del Govern i alhora ministre d’Economia, ens ha fet avinent l’IPC de l’any tot just acabat. Dit d’una altra manera més entenedora, el que ha pujat el cost de la vida l’any passat. D’acord amb la dada proporcionada, l’augment ha estat d’un 1,4%. A Catalunya—que segons en què sempre anem al davant—l’increment ha sigut del 1,6%. Si no ho entenc malament, pel mateix producte que compràvem amb cost 100 a començaments del mes de gener, havíem de desembutxacar 101,6 el 31 de desembre. No ho veig clar. Pel que escolto i sento a dir, els articles de primera necessitat cada dia són més cars. Vull dir, el que consumim d’una manera habitual: carn, peix, verdura, llet, fruita....el que és conegut com a cistella de la compra. A primers de gener—i ja és habitual cada any, el cost dels serveis, com la llum, el gas, el telèfon, el subministre de l’aigua van a l’alça. Inclús algun d’aquests serveis,com per exemple l’electricitat, han augmentat les tarifes diverses vegades en el període anyal. A cop de bot hi podria afegir els impostos municipals de recollida de les deixalles, dels vehicles de tracció mecànica, de la contribució de la casa...Potser és una percepció errònia la que tinc, però penso que el cost de la vida ha estat força pel damunt del percentatge que ens diuen.

Clar, que d’altra banda reflexiono i arribo a la conclusió que persones tan coneixedores de la macroeconomia i dels intríngulis del mercat, com deuen ser el senyor ministre i els seus col·laboradors, seria d’una certa temeritat, posar en dubte el que ens comuniquen.
Jo, d’economia, no en conec gran cosa. Porto els “ comptes” casolans, no gens complicats, allò de a un costat els deutes pagats i a l’altra una certa previsió dels rebuts pendents: assegurança de la casa, del cotxe, els impostos del municipi i un mínim de vigilància dels quatre calerons que tenim amb la Joana.

Però el dubte persisteix i cal que algú m’ho aclareixi. Ningú millor que la Joana. La meva companya és la persona que té cura de la compra i quasi cada dia va al mercat.
Decideixo fer la consulta i la resposta és clara i contundent: “ pare, no permetis que vulguin entabanar-te: la vida ha pujat molt més. Que m’ho expliquin a mi; amb un bitllet de cinquanta euros compro força menys que ara fa un any i això no falla, ho visc a diari”.

Penso que poder, com que ara es parla del món real i del virtual ( d’aquest en desconec el significat) la Joana viu en el primer i el senyor Solbes i els savis economistes que l’envolten, formen part del segon.


+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Un temporal de llevant—mal temps en mar i en terra—ens ha sacsejat a les darreries de l’any. Pluja a dojo i per damunt de tot les onades trancant contra les roques amb una violència com feia molts anys no havíem vist. A Sant Feliu els danys no han estat de massa importància, a banda de l’esvoranc que ha fet la temporalada a la plaça del mestre Pau Casals—indret abans conegut amb el nom de Tetuán—i de la brossa escampada per totes les platges. En altres municipis els perjudicis han estat de molta més importància, i la quantitat que caldrà esmerçar per reparar els estralls serà quantiosa.

La setmana passada vaig arribar-me fins a Port Salvi, tot resseguint el camí de ronda. Vaig agafar pel corriol que comença a la vora dels Penjats, pujant cap a la Punta de Garbí i per damunt del Freu, camí avall, tot vorejant la piscina fins arribar a l’Estufador, la punta més agarbinada de la cala. Vaig veure unes persones treballant en la reparació del que havien trancat les fortes marratxades i no vaig poder deixar de pensar que poder s’equivocaven. Refer en el mateix lloc on el temporal ho havia capolat tot, era arriscat. Si bé és cert, que una llevantada d’aquesta magnitud, feia anys que no n’havíem vist, qui ens pot assegurar que no n’hi torni haver una altra dintre de poc temps? I el que encara podria ser pitjor: un temporal de migjorn. Tot el que la mar s’ha emportat i malmès es tornarà a refer ens els mateixos emplaçaments? Penso que valdria la pena, tenir en compte el que ha succeït i prendre’n bona nota per no llençar els diners i plantejar-se seriosament el que cal fer per tal que en una propera ocasió les pèrdues no fossin tan quantioses. Ajudem-nos del sentit comú i respectem la mar i l’espai que li pertoca.

Sortosament, la major part dels moviments del mar a casa nostra son com els del “ Temporal de dios, que de cinco quedaron tres más dos i los golpes de mar pasaban por debajo de la quilla”. Però no sempre és així i a voltes la mar “ s’emprenya”.



+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Aquesta darrera setmana ha tingut lloc a Madrid l’anomenada Conferència sobre Seguretat Alimentària. Aquesta trobada en la que hi han participat 120 països, ha estat convocada per la FAO, la organització de les Nacions Unides per a l’agricultura i l’alimentació.

L’eradicació de la fam al món és un dels objectius dels que en tenim notícia força sovint. La voluntat expressada per la majoria de les nacions del que coneixem com a primer món ens ha arribat en múltiples ocasions. Però, malgrat aquesta bona intenció, els resultats són escassos i del tot insuficients. La fam creix cada any i són més també les persones—en la major part infants—que inclús moren com a conseqüència de la manca d’aliments. En la darrera trobada, al passat mes de maig a Roma, els països presents es varen comprometre a contribuir amb 22.000 milions de dòlars, quantitat mínima necessària per garantir la seguretat alimentària. El senyor Jacques Diouf, director general de la FAO, va denunciar que només s’havien rebut 8.000 milions fins la setmana passada. Va també precisar que no només cal atendre els prop de mil milions de persones famolenques, sinó que també és imprescindible assegurar l’alimentació a quasi 9.000 milions d’altres persones que pateixen gana.

Assegurar el dret més fonamental del ser humà com és el de l’alimentació hauria de ser un objectiu prioritari. El projecte de reduir a la meitat la fam al món previst per a l’any 2015, de continuar així les coses, no serà assolit fins l’any 2150. Caldria doblar la collita de cereals i la contribució del 0,7 del PIB dels països desenvolupats. L’especulació dels cereals, la crisi econòmica que pot reduir les inversions agrícoles i també el canvi climàtic, són entre d’altres els factors causants d’aquesta injustícia vergonyant.

El govern espanyol ha propiciat aquesta trobada i s’ha compromès a aportar 500 milions d’euros—dels quals ja n’ha entregat 280—i també a promoure la creació d’un organisme que coordini les necessitats agrícoles. Les meves felicitacions al govern per haver pres aquestes mesures i al senyor Moratinos, ministre d’Afers Estrangers, veritable ànima d’aquesta ponència.

Crec que és de justícia reconèixer la feina que porten fent des de fa 10 anys, les persones de Xarxa Solidària de Sant Feliu. Diumenge passat, al Museu de la Joguina, van inaugurar una exposició fotogràfica de la feina feta i també van presentar la seva nova pàgina web.
L’exposició es podrà visitar fins al 15 de febrer en el mateix Museu. En aquests moments els projectes que es desenvolupen es porten a terme en les poblacions desvalgudes de El Salvador, Equador, Moçambic i les Filipines.

Persones com vosaltres, que teniu el valor humanístic de la solidaritat com a referent de les vostres vides, m’ajudeu a no perdre la confiança en l'ésser humà. Gràcies!!




+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


Bona part de la judicatura ens anuncia una vaga pel proper 18 de febrer. Sembla que els jutges estant molests per la manca de medis humans i materials, que no els permet fer la feina amb la prestesa que voldrien. Els expedients s’amunteguen en els despatxos i no es poden treure la feinada de sobre.
Però la qüestió de fons, el vertader debat es centra sobre si als jutges els correspon també el dret constitucionalment reconegut a fer vaga. D’antuvi vull manifestar que sóc llec en assumptes de dret i, que per tant, el que jo pugui expressar, serà dit des de la perspectiva d’un ciutadà qualsevol.

La judicatura, i aquest és un fet objectiu, forma part amb el legislatiu i l’executiu dels tres poders de l’Estat de Dret. Des d’aquesta visió penso que és prou clar que no tenen dret a fer vaga tot i que la Carta Magna no en fa cap referència explícita. Però hi ha un fet diferencial respecte dels altres dos poders: el judicial depèn del Parlament i del Govern, en quant els recursos humans i materials per fer el seu treball. No és autònom en aquest sentit. Aquest és un dels arguments que plantegen alguns jutges i magistrats a l’hora de considerar que aquesta supeditació els hauria de permetre ser considerats com a treballadors i per tant, acollir-se al dret constitucional de vaga. Penso que aquest dilema, haurà de decidir-lo ja sigui el CGPD, màxim representant del col·lectiu o potser el ministeri de Justícia ? No ho sé.

Ja hi estic en concordança en que la justícia és parsimoniosa i sovint les sentencies són difícils d’interpretar per la majoria dels ciutadans. Que aquell aforisme que s’atribueix als gitanos : “ que tinguis molts plets encara que els guanyis” és encertat encara en múltiples ocasions, però no és menys veritat, que el govern central, ha vingut esmerçant des de fa quatre anys, diners per a millorar aquesta situació. Reconeixia la presidenta del TSJC, que no tot era qüestió de diners per a donar un millor servei. Que calia també un millorament en la gestió. Recordo que la senyora Tura, exconsellera de Justícia, va decidir premiar amb un plus la puntualitat. No crec equivocar-me si dic que la percepció que tenim la majoria dels ciutadans, del món judicial, arribaria tot i sent generós a l’aprovat justet. Fets darrerament ocorreguts i que estan en la nostra memòria, em porten a pensar que en aquesta amenaça de vaga i rau un cert esperit corporativista. Tampoc entenc, que en plena negociació,dues de les associacions de jutges i magistrats decideixin no anar a treballar, quan el propi CGPD, ni hi dóna suport.

Si tal com diu la Constitució, l’administració de la justícia és un servei públic, si decideixen anar a la vaga, s’hauran de fixar unes prestacions mínimes. A qui correspondrà prendre aquesta decisió? Estic francament encuriosit per veure com acabarà tot aquest embolic.

El jovent empra l’expressió de “ flipar “ quan es troba davant de quelcom de rar, d’estrambòtic o inusual. Jo també “flipo”, quan observo que en circumstàncies econòmiques difícils, que afecten majorment a la classe treballadora, els que fan vaga o intimiden en fer-la, són els assalariats més ben retribuïts, com són els pilots d’aviació i ara part dels jutges i magistrats. Quin país!!