dijous, 26 de març de 2009

Una Catalunya Sobirana



Un bon amic i també company de treball durant molts anys, sabedor de la meva “ ceba” per les qüestions públiques, del meu interès per la política, va preguntar-me en una ocasió, si podia explicar-li les raons que em portaven a considerar que Catalunya era una nació.
A cop de bot la resposta no és fàcil i a banda d’algunes consideracions que vaig fer-li en aquell mateix moment, vaig pensar que el més adient seria escriure quatre ratlles per, amb més temps i tranquil·litat, argumentar millor el que li volia dir.
Cal situar-se al mes de setembre de 2004, quan tot just feia pocs mesos que el PSOE havia guanyat les eleccions generals i a Catalunya, C. i U. havia deixat de governar després de més de vint anys. És a dir, el panorama polític tan a Catalunya com a la resta de l’Estat havia sofert una forta sacsejada. Aquesta novetat, feia pensar en una nova manera de fer, tan en el que respecta a polítiques d’abast estatal com en un canvi en les relacions entre el Govern Central i la Generalitat. (L’aclariment és indispensable per entendre la darrera part de l’escrit ).

Una Catalunya Sobirana

Si una nació és una comunitat històricament desenvolupada, amb llenguatge propi, de territori estable, amb vida econòmica i formació sociològica, manifestada en una comunitat cultural definida, si considerem encertada aquesta definició, podem considerar que Catalunya reuneix aquestes condicions? Evidentment, sí. Som una comunitat que malgrat l’opressió que hem patit ens hem desenvolupat. Som una comunitat estable, per quant hem resistit i vençut els esforços d’assimilació violenta que han intentat imposar-nos.Amb un llenguatge propi i territori ben definit, forjats pels segles i amb un anhel de llibertat sense fi. Tenim les manifestacions culturals pròpies, que expressem amb la nostra parla, malgrat una llengua estrangera—mereixedora del nostre respecte—que se’ns ha volgut imposar. Som doncs una nació.

Ens correspon el dret a l’autodeterminació, entenen que aquest dret significa que tenim el dret de determinar el destí de la nostra nació, sense la intervenció de ningú en la nostra vida i molt menys per la via de la imposició, com ha passat mantes vegades al llarg de la història. Una nació ha de poder arranjar la seva vida d’acord amb la seva pròpia voluntat, sobre la base de la plena autonomia. A establir relacions federals amb d’altres nacions i a exercir el dret a la completa separació si així ho manifesten democràticament els seus ciutadans. Les nacions són sobiranes i Catalunya té dret a ser-ho.

El dret a la separació però, no vol dir que la nació tingui l’obligació de separar-se. Sóc del parer que en el moment present el problema que se’ns planteja no és el de separar Catalunya d’Espanya, sinó el de crear les condicions polítiques que assegurin a Catalunya de manera indubtable l’exercici ple i lliure del dret a l’autodeterminació i el respecte absolut a la seva sobirania.

Sortosament acabat ja fa més de 25 anys un règim polític dictatorial, que ens va tenir als catalans i catalanes reprimits i maltractats, per partida doble, per demòcrates i també pel “ greu delicte “ de voler ser catalans, crec que ara es donen les condicions objectives per trobar les mesures polítiques adients que permetin l’encaix de Catalunya en el marc de l’Estat Espanyol. Una nova transició és necessària, que ha de passar pel ple reconeixement de la identitat de la nostra nació, prenent les mesures que ens permetin decidir el que volem ser, en definitiva, exercir la nostra sobirania.


Els resultats de les eleccions generals, el signe polític del nostre govern de la Generalitat, penso que han canviat el panorama polític de l’Estat Espanyol. És per aquest motiu, que malgrat els dubtes, que em creen certes manifestacions públiques d’alguns polítics, tinc confiança en la sensibilitat del Govern central i del partit que li dóna suport per tirar endavant aquest projecte que, en última instància serà beneficiós per a tots.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Transcorreguts cinc anys, amb un nou Estatut que ha “ cremat “ políticament a bona part de la ciutadania, no hem avançat ni de bon tros el que era lògic pensar. Una vegada més queda palès que la lògica en el camp de la política serveix per a ben poca cosa. Catalunya és maltractada tan econòmica com políticament. El nou finançament que contempla l’Estatut es troba encallat i com molt encertadament diu el company Joan Prat, viure a Catalunya, ens costa molt car. El govern central incompleix el que per llei hauria de respectar i que per a més vergonya els diputats i diputades que li donen suport varen votar en el seu moment: una Llei de caràcter orgànic com és el vigent Estatut. Del projecte d’un estat federal--el senyor Zapatero en parlava cada vegada que venia a Catalunya—ni tan sols és mencionat i de l’Espanya plural, jo no la veig enlloc. Catalunya és menystinguda i els catalans som considerats insolidaris i a voltes fins i tot tinguts com males persones.Aquella confiança que jo manifestava en la sensibilitat política del govern central no s’ha vist en cap moment i la direcció del PSOE, continua pensant que per guanyar les eleccions no pot ser menys espanyolista que el PP. Inclús arriba a pactar acords de govern amb els populars quan li convé. Euzkadi és un bon exemple. S’equivoquen i més aviat que tard aquest capteniment els passarà factura política. No em sap cap greu, però lamentablement ho pagarem tots. M’arrisco a predir que aquest país passarà altra vegada pel mal tràngol d’un govern de dretes.

No vull allargar-me més sobre aquesta qüestió. Els diaris, ràdios i televisions en parlen cada dia. Catalunya s’empobreix, és una realitat inqüestionable, però hem de mantenir la dignitat que des de fa tres-cents anys hem sabut defensar. No hem d’acceptar les engrunes, hem d’exigir el que per dret ens correspon. En aquest sentit és imprescindible fer un front comú contra els que ens tracten amb tanta supèrbia.No només els partits polítics catalanistes, també la societat civil ha d’involucrar-se per assolir el respecte que ens mereixem i l’acompliment del que és Llei. Tinc molts dubtes que siguem capaços d’aplegar-nos. Els interessos de partit i no vull assenyalar-ne cap, compten en demesia.

dimecres, 18 de març de 2009

Esportistes d'elit i paradisos fiscals

Ahir, en el Congrés dels Diputats, va passar un fet francament curiós. Resulta que el diputat d’ICV, Joan Herrera, va presentar una proposta en la que demanava que els esportistes d’elit, que tenen el domicili establert en un d’aquests indrets anomenats paradisos fiscals, no puguin participar en competicions representant Espanya. També demana el diputat que siguin publicats els noms d'aquestes persones i el lloc on tenen depositats els diners.

Al meu entendre,una proposició lògica si tenim en compte, que aquests centenars de persones, ja gaudeixen d’alguns avantatges en matèria impositiva d’una banda i d’un tracte especial en els centres esportius d’alt rendiment, els coneguts CAR. Si a més hi afegim que reben un salari que prové de diners públics per tal que puguin dedicar-se del tot a la millora de la seva condició d’esportistes, em semblaria just que compensessin en certa manera aquest tracte preferent, pagant els seus impostos a casa nostra, que també és la seva. El nom d’Espanya el tenen sempre a flor de llavi, tot ho fan per a millor glòria del país que tan diuen estimar i es sacrifiquen pensant sempre amb nosaltres, per donar-nos grans alegries i satisfaccions. Però—i quina casualitat—s’obliden de tributar els seus impostos com qualsevol de nosaltres, fixant el seu domicili fiscal en llocs en els que els diners no paguen, en els coneguts paradisos fiscals.

Penso que aquesta conducta per part d’aquests personatges, que tant sovint podem veure en els mitjans de comunicació, és d’una veritable hipocresia, si considerem el discurs que acostumen a fer. En Joan Herrera es va quedar sol, només ell va votar a favor de la proposta. Tots els altres diputats i diputades varen rebutjar la proposició. El representant d’ICV, no compren que guanyar medalles i trofeus que possibilitin que la bandera espanyola pugui onejar a major alçària que les altres, alhora que s’interpreta l’himne, és un fet tan meritós, que seria fer-los un lleig a les persones que amb gran esforç i sacrificis ho fan plausible. Desconec els arguments que varen aportar els nostres representants per oposar-se a la petició i potser el diputat d’ICV i jo anem errats i no entenem la importància de la qüestió. Potser més equivocat encara ho sóc jo, donat que penso que les banderes i estendards són sobrers, fins i tot en el món de l’esport.


dimarts, 17 de març de 2009

Un aprenent de jardiner


A Santa Cristina la mimosa ja ha començat a marcir-se.Aquell color groc fort que fins la setmana passada era com una taca al fons del jardí, ha donat pas a una tonalitat descolorida, d’un groguenc amarronat. Avui he fet el que segurament serà el darrer ram d’enguany, del que n’he hagut d’esporgar alguns branquillons per tal que fes un mínim de goig sobre la taula del menjador. Caldrà esperar l’any vinent per a tornar gaudir del mimoser, que no fa tants anys varem plantar amb en Martí. Un certa tristesa he sentit al veure l’arbre que amb tanta pressa es despulla de les flors, tal com si hagués complimentat el deure que té cada any amb nosaltres: avisar-nos que la natura comença a despertar-se. El primerenc mimoser dóna pas a d’altres colors, d’arbres amb flors blanques i rosades que més endavant ens regalaran les fruites pròpies de les nostres contrades.

L’entorn de la casa ha canviat en pocs dies. Una nova perspectiva, amb més colors, amb un esclat de nova vida s’obre davant la mirada. Les margarites blanques i grogues, els lliris d’un morat esplèndid, les camèlies d’una vermelló flamejant...Claps de petites flors al mig de l’herba on els insectes no paren de donar voltes i més voltes. Papallones que ens regalen la visió dels dibuixos a les ales i fins i tot una nova “família” que ha vingut a la casa: una parella de dragons amb tres petits nounats, que l’altre dia reptaven paret amunt fugint de l’aigua de la manguera. Caldrà que tinguin sort i que els gats no els descobreixin. Més flors hi hauria, si aquest aprenent de jardiner no s’hagués passat de rosca amb les tisores de podar. El lilar, la gardènia, el perer i els pruners bords no han florit. Diu la Joana que potser encara hi haurà sort amb els pruners però amb la resta l’escapçada va ser excessiva i ens caldrà ajudar-los per tal que al menys arribin a brotar.
Per l’any vinent prendré les degudes precaucions i demanaré consell, cosa que hauria d’haver fet, abans d’aventurar-me per camins per a mi desconeguts. Val a dir, que ja ho preguntava de tan en tan el què i el com ho havia de fer, però vaig passar-me de llest, pensant que ja en sabia prou. Ah, oblidava un llessamí que hi havia a la porta d’entrada de la casa. I dic hi havia....

Diumenge passat varem plantar tomates, pebrots, albergínies, maduixes i carxoferes. Més endavant serà el moment de les tomates de pera i els enciams. Ara tenir cura de regar i esperar que hi hagi sort. No penso posar-hi cap adob ni producte químic. Aigua, sol, vent i el que la natura decideixi. Si és per les hores que hi he esmerçat i per la bona voluntat que hi he posat segur que l’intent tindrà un èxit rodó.






dimecres, 4 de març de 2009

Els límits del creixement


La Crisi Econòmica, Financera i Ecològica

“ Els límits del creixement”

És del tot cert que estem vivint temps de crisi, tot i que fa anys que en d’altres països ja la venen patint.
Com podrem comprendre millor la crisi econòmica, financera i ecològica que ens afecta a tots? Quines en són les causes i quines alternatives ens podem plantejar per superar-la?

Teixidors de Xarxes s’ha proposat realitzar en el transcurs d’aquest any unes jornades, amb la intenció de debatre aquestes qüestions.

Dijous passat varem encetar aquestes jornades amb una xerrada-col·loqui a càrrec de dues persones coneixedores d’aquest tema: Joan Surroca de Justícia i Pau i Biel Jover, professor d’Història de l’economia a la UdG.

Biel Jover ens va proposar diferenciar la informació que sobre la crisi ens arriba pels mitjans de comunicació i la realitat:la perplexitat davant d’una situació que ens sembla inversemblant, que mai hauríem pogut preveure. Va relacionar la crisi amb les polítiques neoliberals, que s’iniciaren a principis dels anys setanta, propiciades per la feblesa de les esquerres. Aquest és un fet cabdal que diferencia la crisi actual amb la que es va produir l’any 1929, quan el moviment obrer amb referents socials, polítics, econòmics i culturals ben definits varen permetre la superació de la crisi. Avui, aquella esquerra és inexistent, la societat es troba majorment conduïda i manipulada pel consumisme, amb un capitalisme poderós, un sistema polític-econòmic que ha anat acumulant beneficis colossals, que han generat l’especulació financera, amb el resultat de concentrar en unes poques mans la riquesa en detriment del conjunt de la societat.

Aquestes immenses fortunes no s’han invertit en el desenvolupament de l’economia productiva, ans el contrari, s’ha destinat al benefici immediat i a l’especulació. Al mateix temps que el sistema neolliberal ha “ pressionat “, fins a l’extrem que milers i milers de persones, es troben atrapades en compromisos econòmics que no poden satisfer.

Joan Surroca va afirmar que el capitalisme per sobreviure ha de créixer sense parar, però la capacitat de “ càrrega “ del planeta no és infinit. Per tant cal repensar i reconduir els nostre hàbits i acceptar que el creixement sostingut només pot abocar-nos al desastre. Ens convé repensar la democràcia, donat que el que ara estem patint és una plutocràcia, en la que la major part de la població no hi participa.

Va remarcar la necessitat de recuperar valors, que hem anat perdent: la solidaritat i la cooperació, la participació i el compromís ciutadà. Cal canviar els sistemes productius i protegir els recursos naturals i viure en consonància amb les nostres possibilitats. El discurs del capitalisme, amb una publicitat immoral ens promet la felicitat, quan la realitat és del tot diferent. Una continuada insatisfacció és la conseqüència d’aquest afany material que prima el tenir per damunt del ser.

Teixidors de Xarxes, estem satisfets de la participació dels assistents en el col·loqui. Preguntes i comentaris varen enriquir les exposicions dels dos convidats.


Heus ací algunes d’aquestes reflexions:

Hem adquirit hàbits culturals superficials, inclús ens venen la felicitat si comprem un cotxe. Ens cal trobar un punt de realisme per tal d’entendre que hem de prescindir del que és sobrer. Aquest consumisme irracional, no pot continuar.

L’educació i els mitjans de comunicació estan relacionats. Hem de poder accedir als medis per poder plantejar alternatives.

Un contrast entre la població camperola del meu país i la gent que vivim en concentracions urbanes, és que allà la gent està acostumada a solucionar per si mateixa moltes de les necessitats. Aquí tot ho hem de comprar, no sabem ni tan sols cosir un botó.

No vull comprar altra cosa que no sigui temps. En el món l’espècie animal més estúpida és l’home. Pensem que hem superat i millorat la nostra condició, quan en realitat hem acceptat una altra mena d’esclavatge.

Em pregunto si la condició humana ens permetrà reaccionar.

La democràcia no és un guany que ens hagi procurat el capitalisme. La democràcia no és un fi, és una eina que han aconseguit amb grans esforços i sacrificis el moviment obrer i les dones, un instrument que ens cal defensar, per tal de millorar les condicions socials i polítiques de la majoria.


TEIXIDORS DE XARXES