dimecres, 4 de març de 2009

Els límits del creixement


La Crisi Econòmica, Financera i Ecològica

“ Els límits del creixement”

És del tot cert que estem vivint temps de crisi, tot i que fa anys que en d’altres països ja la venen patint.
Com podrem comprendre millor la crisi econòmica, financera i ecològica que ens afecta a tots? Quines en són les causes i quines alternatives ens podem plantejar per superar-la?

Teixidors de Xarxes s’ha proposat realitzar en el transcurs d’aquest any unes jornades, amb la intenció de debatre aquestes qüestions.

Dijous passat varem encetar aquestes jornades amb una xerrada-col·loqui a càrrec de dues persones coneixedores d’aquest tema: Joan Surroca de Justícia i Pau i Biel Jover, professor d’Història de l’economia a la UdG.

Biel Jover ens va proposar diferenciar la informació que sobre la crisi ens arriba pels mitjans de comunicació i la realitat:la perplexitat davant d’una situació que ens sembla inversemblant, que mai hauríem pogut preveure. Va relacionar la crisi amb les polítiques neoliberals, que s’iniciaren a principis dels anys setanta, propiciades per la feblesa de les esquerres. Aquest és un fet cabdal que diferencia la crisi actual amb la que es va produir l’any 1929, quan el moviment obrer amb referents socials, polítics, econòmics i culturals ben definits varen permetre la superació de la crisi. Avui, aquella esquerra és inexistent, la societat es troba majorment conduïda i manipulada pel consumisme, amb un capitalisme poderós, un sistema polític-econòmic que ha anat acumulant beneficis colossals, que han generat l’especulació financera, amb el resultat de concentrar en unes poques mans la riquesa en detriment del conjunt de la societat.

Aquestes immenses fortunes no s’han invertit en el desenvolupament de l’economia productiva, ans el contrari, s’ha destinat al benefici immediat i a l’especulació. Al mateix temps que el sistema neolliberal ha “ pressionat “, fins a l’extrem que milers i milers de persones, es troben atrapades en compromisos econòmics que no poden satisfer.

Joan Surroca va afirmar que el capitalisme per sobreviure ha de créixer sense parar, però la capacitat de “ càrrega “ del planeta no és infinit. Per tant cal repensar i reconduir els nostre hàbits i acceptar que el creixement sostingut només pot abocar-nos al desastre. Ens convé repensar la democràcia, donat que el que ara estem patint és una plutocràcia, en la que la major part de la població no hi participa.

Va remarcar la necessitat de recuperar valors, que hem anat perdent: la solidaritat i la cooperació, la participació i el compromís ciutadà. Cal canviar els sistemes productius i protegir els recursos naturals i viure en consonància amb les nostres possibilitats. El discurs del capitalisme, amb una publicitat immoral ens promet la felicitat, quan la realitat és del tot diferent. Una continuada insatisfacció és la conseqüència d’aquest afany material que prima el tenir per damunt del ser.

Teixidors de Xarxes, estem satisfets de la participació dels assistents en el col·loqui. Preguntes i comentaris varen enriquir les exposicions dels dos convidats.


Heus ací algunes d’aquestes reflexions:

Hem adquirit hàbits culturals superficials, inclús ens venen la felicitat si comprem un cotxe. Ens cal trobar un punt de realisme per tal d’entendre que hem de prescindir del que és sobrer. Aquest consumisme irracional, no pot continuar.

L’educació i els mitjans de comunicació estan relacionats. Hem de poder accedir als medis per poder plantejar alternatives.

Un contrast entre la població camperola del meu país i la gent que vivim en concentracions urbanes, és que allà la gent està acostumada a solucionar per si mateixa moltes de les necessitats. Aquí tot ho hem de comprar, no sabem ni tan sols cosir un botó.

No vull comprar altra cosa que no sigui temps. En el món l’espècie animal més estúpida és l’home. Pensem que hem superat i millorat la nostra condició, quan en realitat hem acceptat una altra mena d’esclavatge.

Em pregunto si la condició humana ens permetrà reaccionar.

La democràcia no és un guany que ens hagi procurat el capitalisme. La democràcia no és un fi, és una eina que han aconseguit amb grans esforços i sacrificis el moviment obrer i les dones, un instrument que ens cal defensar, per tal de millorar les condicions socials i polítiques de la majoria.


TEIXIDORS DE XARXES