dimarts, 17 de març de 2009

Un aprenent de jardiner


A Santa Cristina la mimosa ja ha començat a marcir-se.Aquell color groc fort que fins la setmana passada era com una taca al fons del jardí, ha donat pas a una tonalitat descolorida, d’un groguenc amarronat. Avui he fet el que segurament serà el darrer ram d’enguany, del que n’he hagut d’esporgar alguns branquillons per tal que fes un mínim de goig sobre la taula del menjador. Caldrà esperar l’any vinent per a tornar gaudir del mimoser, que no fa tants anys varem plantar amb en Martí. Un certa tristesa he sentit al veure l’arbre que amb tanta pressa es despulla de les flors, tal com si hagués complimentat el deure que té cada any amb nosaltres: avisar-nos que la natura comença a despertar-se. El primerenc mimoser dóna pas a d’altres colors, d’arbres amb flors blanques i rosades que més endavant ens regalaran les fruites pròpies de les nostres contrades.

L’entorn de la casa ha canviat en pocs dies. Una nova perspectiva, amb més colors, amb un esclat de nova vida s’obre davant la mirada. Les margarites blanques i grogues, els lliris d’un morat esplèndid, les camèlies d’una vermelló flamejant...Claps de petites flors al mig de l’herba on els insectes no paren de donar voltes i més voltes. Papallones que ens regalen la visió dels dibuixos a les ales i fins i tot una nova “família” que ha vingut a la casa: una parella de dragons amb tres petits nounats, que l’altre dia reptaven paret amunt fugint de l’aigua de la manguera. Caldrà que tinguin sort i que els gats no els descobreixin. Més flors hi hauria, si aquest aprenent de jardiner no s’hagués passat de rosca amb les tisores de podar. El lilar, la gardènia, el perer i els pruners bords no han florit. Diu la Joana que potser encara hi haurà sort amb els pruners però amb la resta l’escapçada va ser excessiva i ens caldrà ajudar-los per tal que al menys arribin a brotar.
Per l’any vinent prendré les degudes precaucions i demanaré consell, cosa que hauria d’haver fet, abans d’aventurar-me per camins per a mi desconeguts. Val a dir, que ja ho preguntava de tan en tan el què i el com ho havia de fer, però vaig passar-me de llest, pensant que ja en sabia prou. Ah, oblidava un llessamí que hi havia a la porta d’entrada de la casa. I dic hi havia....

Diumenge passat varem plantar tomates, pebrots, albergínies, maduixes i carxoferes. Més endavant serà el moment de les tomates de pera i els enciams. Ara tenir cura de regar i esperar que hi hagi sort. No penso posar-hi cap adob ni producte químic. Aigua, sol, vent i el que la natura decideixi. Si és per les hores que hi he esmerçat i per la bona voluntat que hi he posat segur que l’intent tindrà un èxit rodó.






1 comentari:

Anònim ha dit...

No pateixis pel gessamí. Avui he vist que ja despunta. Si fossis perruquer series pitjor que en Viñas!!!!
Un petó