diumenge, 26 d’abril de 2009

Lladres del Mar







L’edició d’un llibre—deixant a banda les corresponents excepcions que malauradament també en trobaríem— cal valorar-lo com un fet positiu, una bona nova. Si a la circumstància de l’edició d’una nova obra s’hi afegeix el fet que el tema que s’hi tracta és d’interès des de la perspectiva històrica local, cal considerar que la feina feta, té el que ara en diríem un valor afegit. Per acabar-ho d’arrodonir, si el treball que es posa en consideració del públic, l’han enllestit uns bons amics, penso que tinc els vímets més idonis, per fer-ne un breu comentari.

En Xavier i la Rosa, la Rosa i en Xavier—amb aquesta alternança se’ls hi va adreçar l’alcalde en el seu parlament, en el transcurs de l’acte de presentació del llibre--, ens han sorprès. N’explicaré les raons d’aquesta estranyesa. En Xavier és el nostre profe en l’àmbit de la cultura egípcia. I dic nostre perquè el sentim molt proper, és la persona que, des de fa uns quants anys, en època estiuenca, ens tramet coneixements i ens il·lustra sobre aquella cultura mil·lenària. Divendres passat, un bon nombre de persones, vam omplir de gom a gom, el saló d’actes de la Cambra de Comerç, per testimoniar-li que el considerem com un primus inter pares, un més de nosaltres, que posseeix la capacitat d’interessar la nostra atenció, qualitat que ens permet aprofitar d’allò millor les seves explicacions. Gosaria dir, que ens l’estimem en Xavier. Fins aquí, certament no hi ha res sorprenent, com no sigui el bon rollo que tenim amb el mestre. Circumstància que penso convé remarcar, donat que no acostuma a succeir tan sovint com seria desitjable.

Quan la Joana, va assabentar-me que la Rosa havia telefonat per invitar-nos a la presentació d’un llibre, des de la meva lògica, vaig pensar que la temàtica de l’obra no podia ser altra que la relacionada amb Egipte. Doncs vaig errar-me de totes, totes.

La Rosa i en Xavier, en Xavier i la Rosa, ens regalen un llibre de títol “Lladres del Mar”. Pirates, corsaris i filibusters!! Aquesta és la sorpresa. Una part de la nostra història, que malgrat ser llunyana en el temps la van viure i patir els nostres ancestres, una època de la qual nosaltres en podem contemplar restes prou importants i que són part fonamental del nostre patrimoni arqueològic. Però, alhora que des de “la mar”—que és així com l’anomenen els que per distintes raons hi transiten—ens van arribar aquells pirates barbarescs que tantes malvestats van causar en els bens i les vides dels nostres avantpassats, també des del mateix indret, hem rebut al llarg de la història, les diferents cultures, que per bé o per mal, han dibuixat la nostra manera de ser. I aquest trànsit sortosament no s’ha acabat. Per les nostres ciutats, pobles i viles, hi podem veure persones vingudes de terres llunyanes, provinents de més enllà del Mare Nostrum, d’un altre continent.. Amb trets físics dissemblants als nostres i hereus d’unes civilitzacions ben diverses. Benvinguts siguin. Catalunya ha estat històricament un país d’acollida i una vegada més, entre tots la farem més plural i per tant més rica en tots els aspectes. És un repte que sempre hem sabut superar i ara, malgrat les noves dificultats, pròpies del pas del temps, també reeixirem aquest envit.( Rosa, Xavier, excuseu aquest petit discurs, que per uns moments m’ha distret de la intenció d’aquestes ratlles).

Professionals dels medis audiovisuals, de manera freqüent, ens ofereixen treballs literaris d’una escassa qualitat, esportistes quasi adolescents publiquen llurs memòries, famoses i famosos no tenen cap pudor en signar llibres que ni tan sols han escrit. L’excessiva comercialització del noble fer del joc de les paraules,
-- els anomenats best-sellers hem porten a pensar en la venda a pes-- no ajuda, més aviat tot el contrari, a prestigiar el llibre. De fet jo encara no he lletrejat el treball i, per tant, no puc donar-ne el meu parer. Però si que el que puc garantir, sense cap mena de dubte, és que la Rosa i en Xavier han fet la feina amb rigor històric i amb honestedat professional, condicions que ajuden a valorar el treball dels que practiquen l’art de l’escriptura. No recordo qui va ser, els va fer el prec de continuar amb la recerca tot just ara començada. Jo també els encoratjo a laborar en aquest sentit, i fins i tot els demanaria que centressin les seves recerques—en el cas que fos possible-- en la història marinera de casa nostra, de Guíxols.

Tenim notícies, que en les costes de Somàlia, encara avui, es practica la pirateria en la seva vessant més tradicional: segrestant vaixells i exigint el degut rescat ja sigui per les persones detingudes, o per les mercancies sostretes. Però la meva reflexió no va per aquests viaranys. En els darrers anys hem patit i sofrim encara d’una nova forma de contrabandisme. Les persones que s’hi dediquen no porten un ull tapat, tampoc van mal vestits, ni tan sols viatgen en vaixell i molt menys encara, duen una espasa a les mans.
Aquests pocavergonyes res tenen a veure amb aquells pirates, corsaris o filibusters. Es desplacen amb avions de gran luxe, s’abillen amb vestits de preu, porten ulleres de disseny i com a eina principal fan servir un ordinador. Aquestes persones—i sóc generós en el tractament que els dono-- amb la seva cobdícia, posseïts d’una ànsia malaltissa de diners, són els responsables de la misèria, enfermetats i mort de milions de persones, en nombre incomparable amb els que van causar les pràctiques del piraterisme. I també gaudeixen de la patent de cors, de la protecció que els ofereixen els paradisos fiscals, que els garanteixen els diners obtinguts, entre d’altres conductes delictives, amb el narcotràfic, el comerç d’armes i el control de les matèries primeres, fet que ha condemnat a tot un continent a la fam. Responsables també de la greu situació econòmica que s’estén arreu del planeta. I sense cap mena de risc, amb la complicitat de governs pretesament democràtics que donen cobertura legal als paradisos fiscals.

El llibre de la Rosa i en Xavier, ens parla de pirates i de les seves aventures. Una suggerència intencionada: si voleu passar unes estones ben distretes, ara que tanta falta ens fa, llegiu la més coneguda de les fabulacions ( no del tot, certs personatges són reals) que s’ha escrit sobre aquest món: L’Illa del Tresor. Segur que en Xavier i la Rosa també us el recomanarien.

Rosa i Xavier, a casa ens consta la vostra sincera amistat. Felicitats i per molts anys!!

diumenge, 19 d’abril de 2009

Trenta anys d'ajuntaments democràtics






Avui és una data que no puc deixar passar per alt. S’acompleixen trenta anys de la constitució dels primers ajuntaments democràtics després del franquisme. Els regidors i regidores lliurament escollits pels ciutadans, van prendre possessió del seu càrrec. Tot seguit es va procedir a l’elecció de l’alcalde.

Una diada que guardo en el record com una fita de les més importants des de la perspectiva política i també ciutadana. Varen haver de transcórrer quaranta dos anys de la meva vida, per fer-se realitat, un dels desitjos més esperat: poder triar les persones que em representessin a la Casa de la Vila. Feia ja dos anys que havíem votat als nostres delegats a les Corts Generals, però quedaven pendents—malgrat la insistència de les forces polítiques d’esquerra—les eleccions municipals. La consolidació de les llibertats passava necessariament per uns nous governs municipals. La tria d’uns consistoris lliurament elegits, van evidenciar que la democràcia entrava a casa nostra. Aquest fet, vist des de la perspectiva de fa tres dècades, va ser de gran importància. Tot just encetàvem un nou règim polític amb tot el que això representava, després de tants anys de foscor. Gosaria afirmar que tothom, amb més o menys graduació, esperàvem amb una gran il·lusió i esperança una nova manera de viure, sense pors i en llibertat.

Asseguraria que la gran majoria de les persones que van formar part en les llistes electorals, eren homes i dones amb voluntat de ser útils al veïnatge. En circumstàncies no gens fàcils van assumir la responsabilitat de treballar en benefici de la ciutadania. Tot i no conèixer l’administració local, van tenir la valentia d’encarregar-se de la gestió dels municipis. No oblidem que fins aquells moments, els ajuntaments havien estat conduïts amb criteris presidencialistes, amb decisions molt sovint determinades pel funcionari de carrera. És evident que en totes les ciutats, pobles i viles, va començar una nova manera d’entendre i tractar les qüestions municipals que van tenir per conseqüència la millora de la qualitat de vida dels veïns. Penso que estem en deute amb totes aquelles persones que amb honradesa i honestedat., es varen comprometre des de diferents opcions polítiques en la governació dels nostres municipis, posant la primera pedra en la transformació que han tingut les nostres comunitats.

No és aquesta la primera vegada que menciono la precarietat econòmica dels nostres ajuntaments. Des de sempre l’administració local ha estat la gran oblidada. Els nostres ajuntaments presten un seguit de serveis—els anomenats voluntaris—que llei en mà, no tenen l’obligació de complir. Una tercera part de la despesa municipal—un de cada tres euros—es destina a prestar aquests serveis “voluntaris”. Això fa, que els nostres ajuntaments es trobin des de sempre, en veritables dificultats per tirar endavant. Estem passant una crisi econòmica greu que afecta en major mesura al sector de la construcció.
Si tenim en compte, que bona part del gruix d’ingressos municipals prové de l’activitat immobiliària, aquella penúria econòmica a la que feia referència, ha empitjorat. Només una nova llei que contempli un millor finançament de les hisendes locals, podrà permetre als nostres ajuntaments, donar cobertura a les legítimes demandes dels ciutadans, molt concretament a les persones que en situació més vulnerable pateixen aquesta crisi.

Deixaré de banda qualsevol referència a les eleccions municipals a Sant Feliu. Potser que ho faci en una altra ocasió. Avui he volgut només manifestar el meu punt de vista del que varen representar pel conjunt del país aquells comicis.

Acabo, agraint des d’aquest modest blogg, a tots i cada ú dels vint-i-un regidores i regidors del nostre ajuntament, l’esforç que, en circumstàncies econòmicament difícils com les que ara estem passant, ja sigui des de les responsabilitat del govern o de l’oposició, treballen i dediquen bona part del seu temps en la gestió política i econòmica del nostre ajuntament. Gràcies!!





dijous, 16 d’abril de 2009

Els valors de la Segona República

Proclamació de la II República (14 d'abril de 1931)




Abans d’ahir es varen complir 78 anys de la proclamació de la segona República Espanyola. Una data que va representar la concreció del desig de llibertat del poble espanyol, assolint el poder la majoria social que havia estat silenciada durant tants i tants anys per governs no democràtics. La República una forma d’Estat que els ciutadans es van donar, votant candidatures republicanes i d’esquerres.

Com a conseqüència d’aquest canvi, el 9 de desembre del mateix any, les Corts republicanes van promulgar la Constitució més avançada d’Europa, que en l’article primer definia l’Estat Espanyol “ com una República democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de llibertat i justícia”. Una proclama, de les més progressistes que en aquells anys hi havia a Europa. La segona República va aixecar l’ànim del poble amb unes propostes polítiques i un programa alternatiu a la vella Espanya caciquil. Un programa basat en la reforma agrària i el protagonisme del moviment obrer, la separació de l’Estat de l’església, el control democràtic de les forces armades i una aposta educativa per eradicar l’analfabetisme arreu del país. Un reconeixement de la pluralitat nacional amb la redacció dels Estatuts d’Autonomia de Catalunya, Euskadi i Galícia. L’esforç per la modernització en camps tan importants com la sanitat i les obres públiques. El reconeixement dels drets polítics a les dones, que van conquerir el dret al vot, al matrimoni civil i al divorci.

La República, una forma d’Estat que els ciutadans van escollir lliurament, va ser truncada per una sublevació militar el 18 de juliol de l’any 1936. Un cop d’Estat, encapçalat entre d’altres pel general Franco amb el suport de determinats sectors de la societat espanyola que amb la política republicana veien perillar els privilegis que venien disfrutant des de feia segles. Penso que l’aixecament militar tenia com a objectius bàsics, acabar amb l’incipient reforma agrària que posava en perill els interessos dels grans latifundistes andalusos i extremenys, retornar a l’església el control de l’ensenyament i anihilar les justes revindicacions de les nacionalitats de l’Estat. Crec que l’exèrcit—com ha succeït en tantes ocasions—no va ser altra cosa que la força armada que va posar-se al servei d’aquests sectors. Quaranta anys de dictadura, de manca de les més elementals llibertats, de pors, de persones assassinades, empresonades i exiliades, van ser el resultat del triomf de la brutalitat feixista.

Molt poc ressò ha tingut en els mitjans aquesta efemèride. Alguns articles he pogut llegir, però no he trobat la notícia en cap lloc principal dels diaris. El meu ajuntament, que jo sàpiga, tampoc ha fet res en aquest sentit. Potser caldrà esperar al ple ordinari d’aquest mes, el proper dijous dia 30. Tinc els meus dubtes. Pel que sembla, els anomenats temes “polítics”, als nostres regidors—malgrat que alguns en bona mesura són els hereus de l’ideari polític d’aquella República—no creuen convenient portar-los a debat. Potser són de l’opinió que és una qüestió que no és de l’interés de la major part de la ciutadania. Em permeto discrepar d’aquest parer i si be és cert que fa molts anys d’aquell esdeveniment i és possible que només estigui majorment en la memòria de les persones de certa edat, recordar per part dels nostres regidors el valors que va representar la República, no hauria de ser passat per alt pel nostre ajuntament. Un acte d’aquest contingut serviria entre d’altres finalitats, per evocar les persones que des dels nostres ciutats i pobles i al front d’elles els alcaldes i regidors, que van apostar per la defensa de les llibertats individuals i col·lectives i per la justícia social. I no parlo d’una simple lectura d’un document que és el que s’acostuma a fer quan en ocasions molt poc sovintejades es porten al plenari “temes polítics”. Saber la valoració que en fan els diferents grups sobre aquesta qüestió, seria també un treball pedagògic, que haurien de tenir en compte els nostres regidors. Potser, d’aquesta manera, no només les persones grans sinó també els de menys edat, tindrien l’oportunitat de conèixer/ millorar, el que ja saben de la història més recent del nostre país.

Penso que la legalitat democràtica d’aquest país, no quedarà del tot restituïda fins aconseguir un règim polític—la República—que és el que van lliurament escollir, ara just s’acompleixen 78 anys—els nostres ascendents. Crec que no és una qüestió baladí. El que els hi va ser arrabassat als nostres paterns, ha de ser retornat. És de justícia, que tots els sacrificis que varen fer aquelles persones, arriscant la llibertat i, en ocasions la vida, inclús perdent-la, no sigui reconegut. El debat monarquía-república, tard o d’hora es produirà. Només una forma d’Estat com la republicana encarna els valors democràtics i és la que millor representa les llibertats cíviques i polítiques que ens corresponen, pel fet de ser ciutadans.

SALUT I REPÚBLICA!!



diumenge, 12 d’abril de 2009

Sara, la "sacarina" de l'àvia Joana





Estic vetllant el son de la nostra néta. Quina millor feina pot haver-hi que està amatent al descans d’un infant? La tinc aquí, al meu costat, profundament adormida en el meu llit. Observo pel moviment del pit el respirar tranquil i sento la lleu remor de l’aire a l’entrar i sortir dels seus pulmons. Amb la boqueta tancada, el llavi superior una miqueta avançat, amb les galtes rosades i els braços estesos i les manetes ben obertes , m’encomana la placidesa que veig en les seves faccions. S’ha quedat dormida als meus braços, el seu caparronet ha caigut de cop i volta damunt la meva espatlla.Hem deixat l’àvia i la mare preparant el taller de brunyols per a la mainada i hem fet cap a casa.

La nostra néta ja ha fet 21 mesos i sembla que tot just era ahir quan ve néixer. Com no pot ser altrament—a banda que penso que totes les criatures ho són-- la trobo molt bonica i escarquillada. La nostra néta te els ulls d’un color blau tant transparent que ens hi podem emmirallar, calcats als de la seva mare, amb unes pestanyes llargues i ben perfilades, que ara mateix estic veient. Amb la boca petitona i un nas de cigronet. La Sara és una gran xerraire i es mou sense parar. S’explica i es fa comprendre quasi de tot, paraules que acompanya amb el moviment dels braços i del propi cos, com si volgués donar major èmfasi al que diu. Estar al corrent dels noms dels gats i dels dos gossos que tenim, distingeix gran nombre d’objectes i sap com designar-los. Reconeix la relació de parentiu que té amb nosaltres i sap el nom de tots. Identifica un bon nombre de les persones del nostre entorn, majorment de les que es relacionen amb l’àvia i la mare. En Joan i la Mari dels pollastres, la Laura de la peixateria, la Fina i les seves filles, la Marta i la Raquel, amigues del seu germà...

La nostra avinença és excel·lent, d’allò millor. Només cal fer una excepció, quan l’altre dia, va agafar el comandament de la “tele” i digué: “ avi, prou de mirar futbol, la nena apaga”. Vaig entendre que el que volia era jugar una estona i ben gustosament vaig perdre la primera part del partit. Tenim uns contes amb boniques il·lustracions, que sovint repassem asseguts i ben acostadets en el sofà del menjador.Dibuixos que l’ajuden a conèixer noves figures i objectes que enriqueixen el seu vocabulari. Així, cada dia s’expressa amb més concreció i millora la seva capacitat de comunicació i de comprensió. Compartim una llibreta en la que hi pintem el que ella decideix: la mama, l’àvia, el papa, l’avi, cases, ànecs, gats, “cocs”...La tenim quasi plena i aviat caldrà agenciar-ne una altra. L’avi és tan bon dibuixant, que els ninots de la petita són de millor veure; no ho fem més llarg. Però el que practiquem de manera més freqüent és xerrar. Aquesta activitat és de difícil acompliment per part meva, la menuda no para i cal aturar-la per poder “fer basa”. És xerrameca de totes, totes. Disposa d’un bon temperament i el seu germà, que ho sap prou bé, la fa enfadar exprés. Acabo, no fos que la meva condició d’avi, m’hagi conduït a fer uns elogis excessius de la nostra néta. Fet, d’altra banda, del tot entenedor si així fos el cas.

A tots ens preocupa el futur. Ara més encara, donada la situació que estem passant. Quin món els tocarà viure als nostres néts? Jo, que no sóc fetiller i per tant no disposo de la bola màgica on veure el devenir i tampoc de la llàntia d’Aladí, per canviar-lo en el cas que fos necessari, no puc preveure la realitat en la que la Sara, en Martí i tants d’altres minyons i minyones hauran de créixer. En quina situació política, social i econòmica hauran d’aprendre a viure? Ho ignoro, però el que si sanament envejo pels meus néts, és que siguin persones bones. Que valorin els altres, no pel que tenen ans pel que són, que es proveeixin d’uns valors ètics que siguin el fonament del seu comportament, que tinguin la capacitat no només vetllar per ells sinó que també pensin en els altres i, que en definitiva, es comprometin amb la realitat que els hi toqui viure i que donat el cas que els desagradi, lluitin per canviar-la.

Desconec si algun dia els nostres néts lletrejaran aquestes ratlles. Estimats Martí i Sara, si arribéssiu a llegir-les, l’àvia Joana i l’avi Pere, us desitgem el millor.





dimarts, 7 d’abril de 2009

Poema ( Martí Rovira Pujol )


JA SURT EL SOL
Estic a la platja
entre la foscor,
em toca la brisa
quina frescor!
Què hi ha lluent allà
entre els turons?
ho intento mirar,
els colors tenen mil tons.
Hi ha un munt de peixos
i moltes petxines,
està il·luminant-les
un Sol amb espines

diumenge, 5 d’abril de 2009

Un viatge de curta durada?



Seu del Parlament Basc




Algú va dir, que en ocasions, la política fa anar de bracet a estranys companys de viatge. Aquest fet l’he vist força sovint, també a casa nostra. Només cal recordar el suport que es varen donar C.i U. i el Partit Popular, quan cap de les dues formacions polítiques tenien la majoria suficient, els nacionalistes a Catalunya i els populars a Madrid. Segurament haureu sentit parlar d’aquella vella que no volia morir mai, argumentant que cada dia veia coses noves, algunes francament sorprenents i difícils d’entendre. Doncs, la susdita senyora, haurà quedat del tot desconcertada, en el cas d’haver-se assabentat del que ahir va succeir al país basc.

Ahir, a Euzkadi, es va signar un pacte d’aquells, que els que hi entenen, possiblement anomenarien contra natura. El Partit Socialista d’Euskadi va acceptar el suport dels diputats populars, acord que permetrà al senyor Patxi López, secretari general dels socialistes bascs, presidir el nou govern. Tot just fa un any, calia barrar el pas a la dreta—el vot útil—i ara s’arriba a una entesa amb aquells que haurien portat el país-- en el cas de guanyar les eleccions-- al desastre absolut. Dec ser curt de gambals, però no m’entra en el magí, que alhora que en el Congrés dels Diputats, es barallen i s’esbatussen, en ocasions sense cap mena de pudor, puguin acordar un tracte en el país basc. És que tot s’hi val, per tal d’arribar a governar? Tan desmesurat és l’afany de poder, que t’aplegues a les exigències del que consideres el teu enemic polític? Com entendre que abandonis l’ideari polític per aconseguir l’autoritat de la Presidència del Govern? I dic així, d’abandó de les “conviccions”—entre cometes, clar—per que he tingut la paciència de llegir-me les onze pàgines del document ahir signat. Puc ben assegurar, que els populars, s’han cobrat amb escreix el vot dels seus diputats. És políticament vergonyós, per part d’un partit pretesament d’esquerres, acceptar fer-se presoner, claudicar davant d’una dreta que sovint es manifesta amb comportaments ben allunyats de la correcta praxis democràtica.

El parlament basc el constitueixen 75 diputats, vint-i-cinc per cada circumscripció;. resultat d’una llei electoral que no respecta la proporcionalitat. Àlaba amb una població molt menor que les dues altres províncies, escull el mateix nombre de representants. Així, el partit de Rosa Díez, amb menys de sis mil vots ha obtingut un diputat. Possiblement era necessari un canvi després de tants anys de govern del PNV, però sense la llei de partits, que exclou la participació de les opcions independentistes radicals, l’aliança entre el PSE i el PP no hauria estat possible. Uns quants milers de vots queden sense representació en el Parlament. Aquesta realitat, no l’ha tinguda en compte el PSE i penso que el devenir més immediat en el país basc és preocupant. Un govern condicionat pel Partit Popular no podrà abordar polítiques encaminades a la pacificació del país. Un acord de govern en primera instància entre el PNV i el PSE, amb l’inclusió d’Aralar, Ezquer Batua i Eusko Alkartasuna, hauríen permés endegar mesures positives de contingut polític i social beneficioses per la comunitat. L’ànsia partidista del PSE no ho ha permès. Al meu parer, un greu error. El PP, es pot permetre, sense necessitat de ser present en el govern, condicionar la política de l’executiu. Fins on està disposat el PSE a cedir? El govern tindrà la durada que li vulgui concedir el Partit Popular.


divendres, 3 d’abril de 2009

Avui fa trenta anys

Al·legoria de la llibertat ( Delacroix)




S’acompleixen avui 30 anys de les primeres eleccions municipals. Després de 40 anys de manca de llibertats,el 3 d’abril de 1979, els veïns i veïnes de Sant Feliu, varen poder exercir el dret democràtic de triar les persones que havien d’administrar el municipi.

Abans de dinar he anat fins el cementiri. He pensat que havia de compartir amb el pare, només que fos una estona, el record d’aquella data. El pare, que fou regidor l’any 1937 en representació del PSUC, transcorreguts quaranta dos llargs anys, va tornar a merèixer la confiança que li va permetre representar el mateix partit i defensar democràticament
des de l’ajuntament idèntiques idees.

Aquestes breus ratlles vull que serveixin per deixar constància d’una persona, que va sacrificar el millor de la seva vida, en defensa de la llibertat de les persones i del seu país.El pare es mereix aquest record.