diumenge, 12 d’abril de 2009

Sara, la "sacarina" de l'àvia Joana





Estic vetllant el son de la nostra néta. Quina millor feina pot haver-hi que està amatent al descans d’un infant? La tinc aquí, al meu costat, profundament adormida en el meu llit. Observo pel moviment del pit el respirar tranquil i sento la lleu remor de l’aire a l’entrar i sortir dels seus pulmons. Amb la boqueta tancada, el llavi superior una miqueta avançat, amb les galtes rosades i els braços estesos i les manetes ben obertes , m’encomana la placidesa que veig en les seves faccions. S’ha quedat dormida als meus braços, el seu caparronet ha caigut de cop i volta damunt la meva espatlla.Hem deixat l’àvia i la mare preparant el taller de brunyols per a la mainada i hem fet cap a casa.

La nostra néta ja ha fet 21 mesos i sembla que tot just era ahir quan ve néixer. Com no pot ser altrament—a banda que penso que totes les criatures ho són-- la trobo molt bonica i escarquillada. La nostra néta te els ulls d’un color blau tant transparent que ens hi podem emmirallar, calcats als de la seva mare, amb unes pestanyes llargues i ben perfilades, que ara mateix estic veient. Amb la boca petitona i un nas de cigronet. La Sara és una gran xerraire i es mou sense parar. S’explica i es fa comprendre quasi de tot, paraules que acompanya amb el moviment dels braços i del propi cos, com si volgués donar major èmfasi al que diu. Estar al corrent dels noms dels gats i dels dos gossos que tenim, distingeix gran nombre d’objectes i sap com designar-los. Reconeix la relació de parentiu que té amb nosaltres i sap el nom de tots. Identifica un bon nombre de les persones del nostre entorn, majorment de les que es relacionen amb l’àvia i la mare. En Joan i la Mari dels pollastres, la Laura de la peixateria, la Fina i les seves filles, la Marta i la Raquel, amigues del seu germà...

La nostra avinença és excel·lent, d’allò millor. Només cal fer una excepció, quan l’altre dia, va agafar el comandament de la “tele” i digué: “ avi, prou de mirar futbol, la nena apaga”. Vaig entendre que el que volia era jugar una estona i ben gustosament vaig perdre la primera part del partit. Tenim uns contes amb boniques il·lustracions, que sovint repassem asseguts i ben acostadets en el sofà del menjador.Dibuixos que l’ajuden a conèixer noves figures i objectes que enriqueixen el seu vocabulari. Així, cada dia s’expressa amb més concreció i millora la seva capacitat de comunicació i de comprensió. Compartim una llibreta en la que hi pintem el que ella decideix: la mama, l’àvia, el papa, l’avi, cases, ànecs, gats, “cocs”...La tenim quasi plena i aviat caldrà agenciar-ne una altra. L’avi és tan bon dibuixant, que els ninots de la petita són de millor veure; no ho fem més llarg. Però el que practiquem de manera més freqüent és xerrar. Aquesta activitat és de difícil acompliment per part meva, la menuda no para i cal aturar-la per poder “fer basa”. És xerrameca de totes, totes. Disposa d’un bon temperament i el seu germà, que ho sap prou bé, la fa enfadar exprés. Acabo, no fos que la meva condició d’avi, m’hagi conduït a fer uns elogis excessius de la nostra néta. Fet, d’altra banda, del tot entenedor si així fos el cas.

A tots ens preocupa el futur. Ara més encara, donada la situació que estem passant. Quin món els tocarà viure als nostres néts? Jo, que no sóc fetiller i per tant no disposo de la bola màgica on veure el devenir i tampoc de la llàntia d’Aladí, per canviar-lo en el cas que fos necessari, no puc preveure la realitat en la que la Sara, en Martí i tants d’altres minyons i minyones hauran de créixer. En quina situació política, social i econòmica hauran d’aprendre a viure? Ho ignoro, però el que si sanament envejo pels meus néts, és que siguin persones bones. Que valorin els altres, no pel que tenen ans pel que són, que es proveeixin d’uns valors ètics que siguin el fonament del seu comportament, que tinguin la capacitat no només vetllar per ells sinó que també pensin en els altres i, que en definitiva, es comprometin amb la realitat que els hi toqui viure i que donat el cas que els desagradi, lluitin per canviar-la.

Desconec si algun dia els nostres néts lletrejaran aquestes ratlles. Estimats Martí i Sara, si arribéssiu a llegir-les, l’àvia Joana i l’avi Pere, us desitgem el millor.