dissabte, 30 de maig de 2009

Un casori de "revista"

A Sant Feliu avui hi ha hagut una festa i de les grosses El senyor Lara, conegut propietari d’una de les més importants editorials en llengua castellana i també amb interessos econòmics en d’altres sectors com els mitjans de comunicació i el món de l’esport, emmarida la seva filla a la parròquia de la nostra vila. I dic festa i de les grosses, si emprem com a vara per a mesurar-la—la festa-- la butxaca de quasi tots els convidats.
I en el cas d’haver-hi excepcions—que encara que comptades alguna devia haver-n’hi—la bossa no tan plena, quedava compensada per tractar-se de persones investides de poder, tan en l’àmbit polític, mediàtic i també religiós. He sentit dir ( més endavant explicaré la raó per parlar per boca d’altri) que possiblement veurem per la plaça del Monestir, el que és ara president del Partit Popular i el que fou cap del govern de les espanyes per espai de dues legislatures, el senyor Aznar. Per el que tinc entès ordenarà la cerimònia el conegut clergue, monsenyor Cañizares. Persones apropiades amb el pensament ideològic de l’amfitrió. En aquest sentit cal reconèixer al senyor Lara la seva coherència convidant les esmentades persones. En conclusió, un casori dels que ma mare n’hauria dit “d’alto copete”, per raó del tipus de capell que acostumaven portar els senyors, en núpcies d’aquesta categoria. Ves a saber, si avui també, hi havia algun dels assistents cobert d’aquella faisó, fet que no ens hauria d’estranyar.

Des de casa estant, sento els crits de feixistes, feixistes!!, amb els que una colla, penso que de gent jove, mostra el seu rebuig a la festa. Potser, anys ha, m’hi hauria afegit.
Aquesta gent “són” el diner i alhora representen el poder econòmic que els permet gaudir,-- en una societat que queda embadalida davant dels doblers--, d’uns privilegis de tot ordre. Tot hi viure en un règim polític com és la democràcia, aquests personatges, es complauen amb uns avantatges fins i tot davant la llei. L’ostentació de la riquesa és sempre una obscenitat. Més ara, amb la situació en que cada dia més persones, inclús famílies enteres, passen veritables penalitats per la manca de treball. Si s’han casat a l’església, penso que estic en el dret de pensar que es tracta de persones creients i que coneixen els evangelis i la manera amb la que Jesús va foragitar els mercaders del temple. En el cas que no ho sàpiguen, una vegada enllestit l’àpat i arribada l’hora dels discursos, ningú millor que monsenyor Cañizares per il·lustrar-los.

Respecte per a les persones que han anat a veure el casori. Queda clar que jo no hi he anat, entre d’altres raons per no “contribuir” amb la meva presència a que la festa fos més lluïda. A tots els que avui han visitat la nostra ciutat els dono la benvinguda i als nous emmaridats també els desitjo molts anys de vida i de felicitat, qüestió aquesta darrera, que cadascú entén a la seva manera. Queda doncs aclarida per quina raó em veig amb l’obligació de parlar per boca d’altri. Jo, no hi era.


p.s. avui, que és l'endemà dels fets, m'he assabentat que els senyors Rajoy i Aznar no van assistir a la festassa. No hi fa res, els cognoms, en aquest cas, no fan la cosa. N'hi havia d'altres que representaven els mateixos interessos. La senyora Ana Botella ( el poder polític dels poderosos) , l'exministre Rodrigo Rato (l'autoritat económica), el periodista Pedro J. Ramírez ( la vergonya mediàtica), tots, a més a més, grans "amics" de Catalunya.












diumenge, 24 de maig de 2009

Crònica des de Nova York



El dissabte em dono festa, agafo el metro i vaig fins a la riba de Brooklyn. A un petit magatzem portuari on els holandesos van convocar els indis a signar la venda de l'illa de Manhattan per uns quants diners i uns galons d'aigua de foc. Al defora hi ha jardins i parelles de coreans o de negres que s'han casat junts, han llogat junts les limusines, i ara posen per a la posteritat entre les azalees.



Camino fins al peu del pont de Brooklyn i m'enfilo per les escales fins a arribar al nivell d'un pont decimonònic (un dels vuit ponts que, amb quatre túnels, connecten l'illa a altres illes o al continent), que s'estén com la corda d'un funambulista sobre l'East River i que recorro,durant més d'una hora, de tornada a la City.



Contemplo Jezabel des de la llunyania. La bagassa fenícia, assotada pels vents, bull aquest dia de primavera amb la pell exposada al sol i a la humitat dels aiguamolls que la volten.

Amèrica ho sap i no ho dissimula. Si ets aprensiu, no suportes NY. És el pecat caigut amb forma arquitectònica. Vius, per exemple a Milkwakee, on fabriquen cervesa i hi pasturen les vaques. Les vaques són més netes que les persones, i ja se sap que la merda, a la muntanya, no fa pudor.NY és el consum i la combustió. Rius humans hi flueixen cada dia, deixant al seu pas rastres de secrecions, d'estats d'ànim, de pell morta, mitges soles, visos d'ulleres que es desballesten, notes amb telèfons de gent que perdrà per sempre més la oportunitat de, potser, trobar-se.Vaig arribar fa més de tres setmanes amb l'aprensió de la grip,encuriosida per saber com ho viurien aquí, al país assenyalat per ésser on el sentit comú és el menys comú dels sentits. No hi havia paranoia, no se'n reien, però tampoc no utilitzaven els "kits de pandèmia" que protecció civil repartia. El refredat és condició de newyorker, i la rajera de nas una manera de respirar. Surts de casa al matí i, abans no hi tornis, la temperatura pot haver pujat o baixat dotze graus, o més. A la capital de l'Imperi, els que es calciguen els carrers no són senadors romans, i avui per avui tenen altres mals de cap, que no pas una grip amb la que els amenacen i de la que diuen que els protegeixen.No hi ha manera d'evitar el contagi, cap contagi. T'asseus al metro i fulleges un "Especialito" (el semanario de la familia hispànica) o qualsevol altre diari gratuït que algú ha deixat sobre el seient. Esperes que obrin la biblioteca en companyia d'un homeless, que entra amb tu al temple de la cultura carregat amb tots els trepaus. S'asseu al teu davant i remena les bosses de plàstic fins a treure'n una amb menjar (no vulguis saber d'on l'ha tret). Mastega al teu davant, no mira enlloc. Ha anat al lavabo i té els cabells molls. I fa pudor...Alguna gent esternuda a l'aixella, per la qual cosa aixequen el colze i sembla que demanin permís a la bibliotecària. Això és tot. Pel demés,capegen, com la resta dels mortals, la malaltia i l'amenaça. En saben més de quatre coses.



Llegeixo al NYTimes que els holandesos han dut a terme un experiment amb dos grups de deu persones. Al primer grup els han dit que rebran vint electroxocs intensos. Al segon grup, que dels vint electroxocs només quatre seran forts. Els de segon grup suen més, se'ls dispara el batec del cor. Ho passen pitjor perquè no saben. I la incertesa és pitjor que el dolor que els poden causar les descàrregues.Així estem tots. Una crisi que ens van negar els polítics més enllà de l'evidència. Ara una pandèmia que es cura amb Tamiflu - el fabrica, sobretot, la Xina - i tenen la patent els laboratoris Roche, que fa més de quatre mesos repartien per Barcelona USB de propaganda d'un medicament per a una malaltia de la que ningú no havia sentit a parlar (?). En un sol dia d'abril les accions de la companyia van pujar més d'un 4%.Aquest és el present. No saber, no saber què esperar, no creure's res. La incertesa ha fet que els nord-americans somriguin i dormin menys, i fumin més, diuen.



Avui diumenge veig com la gent surt de les esglésies a un país on no hi ha percepció del futur sinó sensació de destí, i una fe espúria que constitueix la columna vertebral de la cohesió en la societat. Hi ha tants cultes que em marejo, surten nenes negres amb mitges blanques i sabatetes de xarol. Surten matrones amb restes de pastissos que han fet per la parròquia. Surten homes agafats de la mà de l'Església Metodista Unificada dels Gais.Podrien, en lloc d'això, emprenyar-se com mones, posar-se tristos, saber que en bona mesura som titelles no del destí, sinó d'un altre mal, el mateix que contamina els seus carrers: nosaltres. Els compadeixo sense commiseració, sense superioritat.



A l'Absurd Diari d'en Toni llegeixo la notícia que miss Panamà - responent a aquelles preguntes absurdes que fan els jutges dels concursos de bellesa per justificar que no només els miren les metes -, va contestar a la pregunta de qui era Confuci dient que era l'inventor de la confusió. En aquest present, m'agradaria respondre que el mal és un invent del Maligne.Però no.



La primera vegada que vaig esser aquí, caminant de nit vora el forat del WTC, vaig pensar que d'un moment a l'altre podia aparèixer Batman de la finestra de les golfes d'un edifici fals Tudor de Gotham City.No hi veig sortida. O bé Batman o estem fotuts. Perquè a l'Espartac... ni se l'espera.



P.S. (No passa res, no estic trista. Treballo molt i observo. És el que passa quan no tanques els ulls.)

Núria Pujol. Nova York, 23 de maig.

dijous, 21 de maig de 2009

Pressupost i treballadors/es de la funció pública municipal

Amb l’únic suport dels grups municipals que conformen el govern de Sant Feliu, en el ple ordinari del mes passat, foren aprovats els pressupostos per aquest any. C. i U va votar-hi en contra i AMICS va abstenir-se.

Amb quatre mesos de retard, es va donar a conèixer al veïnatge quina serà la destinació dels diners que disposa el nostre ajuntament. Procuraré no entrar, en quantitats, percentatges i altres consideracions numèriques. D’altre banda, empresa gens fàcil, tractant-se de doblers. Al meu entendre, l’argumentació que cal fer des de la perspectiva política, s’ha de fonamentar en la destinació dels recursos. Per millor entendre’ns: quines han estat les prioritats a l’hora de decidir la consignació dels cabals públics.

L’endarreriment en la presentació dels pressupostos, segons va explicar-nos el portaveu de l’equip de govern, cal atribuir-lo a dues causes. La pressa amb que s’havien de presentar els projectes per acollir-se al “ Fondo de Inversión Local para el Empleo” per un costat i d’altre banda la difícil situació econòmica. És convenient recordar, que el sector de la construcció ha representat aquests darrers anys, un capítol molt important en els ingressos de les arques municipals. Les llicències d’obres i les plusvàlues derivades de l’activitat immobiliària, ja l’any passat van minvar substancialment. Per enguany—d’acord amb el que va manifestar el portaveu municipal—s’ha previst la quantitat d’un milió i mig d’euros menys de recaptació per aquest concepte. Dos-cents cinquanta milions de pessetes menys, és una magnitud important per un ajuntament com el nostre, a l’hora de disposar-se a confeccionar el pressupost. Calia doncs, que els regidors acordessin de quines partides s’hauria de retallar les aportacions, per poder quadrar les xifres. Del pressupost ordinari, és a dir, de les despeses fixes, la capacitat de maniobra és molt limitada. Les despeses de personal, els serveis municipals que per llei ha de prestar el municipi ( enllumenat públic, conservació i manteniment dels vials, policia local.....) són diners que tenen una destinació finalista i que s’emporten un gruix molt important del pressupost. També cal afegir-hi la gasiveria amb la que són tractats els governs locals per les altres administracions, qüestió de la que ja n’he parlat en diverses ocasions.

Em consta les dificultats que han tingut els regidors per tirar endavant els comptes municipals, han hagut de fer mans i mànigues per tancar el pressupost. Tot i la recessió econòmica, han fet un esforç important i han donat prioritat a les qüestions socials. Han prioritzat—sense obviar altres aspectes—els temes de caràcter social. S’han incrementat els recursos en polítiques adressades a la gent gran, amb programes de benestar social, amb aportacions al Consorci Sant Feliu Gent Gran i a l’Asil Surís. Amb l’augment de beques per a l’Escola Bressol i amb l’inici de la construcció d’una segona escola, entre d’altres mesures. Haver pensat i tingut en compte, les persones afectades per la crisi i que per mor de la manca de treball estan passant moments de veritable dificultat, seria per a mi suficient—per si hagués pogut—alçar el braç i donar suport a aquests pressupostos. Les limitacions econòmiques dels ajuntaments són evidents però malgrat la modèstia del cop de mà que es vol donar, valoro molt positivament aquest fet.

Hi ha un altre aspecte en el pressupost que penso val la pena destacar. L’acostament que vol fer-se al ciutadà amb la consolidació de la OIAC ( oficina d’informació i atenció al ciutadà) àrea municipal que disposarà de dotació pressupostària pròpia. En aquesta decisió hi veig un aspecte bàsic: el que es pot fer des d’aquest servei en favor de la credibilitat en la política. Que el veí/na que s’acosti al seu ajuntament, pugui comprovar personalment la bonesa de l’administració municipal, que senti com a pròpia la Casa de la Vila, pot ajudar amb gran mesura a recuperar la confiança i credibilitat en la institució municipal.

Aquest darrer paràgraf em permet fer una reflexió a l’entorn de la importància que han de tenir els treballadors de la funció pública, en el que jo plantejava anteriorment. Quan un ciutadà/na va a l’ajuntament per la qüestió que sigui, és atès en la majoria de les ocasions, per un treballador/a. Ocasionalment anirà ha entrevistar-se amb l’alcalde i menys sovint anirà a veure un regidor. Darrerament i cada vegada de manera més freqüent sento a parlar del privilegi que tenen els que treballen a l’administració. Els que així diuen, ho fan basant-se en el fet que en les circumstàncies actuals de manca de treball, tenir un lloc de feina assegurat és una gran avantatge. Més encara, quan a la funció pública és gaudeixen d’unes concessions superiors respecte dels treballadors que tinguin la sort de tenir feina en l’empresa privada. Alguns, inclús van més enllà i demanen la congelació dels salaris a l’administració. D’altres asseveren que a l’ajuntament es treballa poc i que hom fa el que li dóna la gana, que una vegada la persona té el lloc assegurat, de feina se’n fa poca i esperar el divendres a l’hora de plegar. Ben segur, que com en qualsevol altre col·lectiu hi ha de tot, però que la gran majoria de les persones que hi treballen, ho fan amb sentit de la responsabilitat i de la millor manera que en són capaços, no en tinc cap dubte. A més en tinc constància i no només per tenir-hi una filla treballant, també per conèixer altres persones que em mereixen la suficient confiança i que han sigut i algunes encara són companyes de la Sònia. Tenir feina no és cap privilegi, ni respon a un tracte de favor, és un dret contemplat en la nostra Constitució. Afortunades, atès que l’accés al mercat de treball cada dia és més difícil, si que es pot considerar a aquestes persones. Millorar en les condicions de treball és de total legitimitat i si en la funció pública la jornada és de set hores- trenta cinc hores setmanals- i es tenen uns certs avantatges, jo que he estat un assalariat durant molts anys, me n’alegro. Ho voldria per a tothom. Ara bé, enllaçant amb el que deia de la “responsabilitat”, que al meu entendre haurien de tenir per millorar l’imatge de les institucions públiques, a les persones que hi treballen, els demanaria l’esforç de ser cada dia més eficients i eficaços. Que mai facin bona la frase “ de vuelva Vd. mañana”, en la que, Mariano José de Larra, expressava la peresa i la indolència pròpies dels funcionaris del segle XIX i bona part del XX, que sortosament i salvades les excepcions que també tinc ocasió de veure, penso que és una afirmació que avui no faria l’afamat periodista i crític, que amb tanta ironia va saber retratar la societat d’aquella època.

Que potser sóc un somiatruites impenitent i crec excessivament en les persones? No em sap greu, ans el contrari, no sabria i de fet no voldria viure amb l’escepticisme i la desconfiança cap a l’ésser humà. Seria com no creure amb mi mateix.





dijous, 14 de maig de 2009

Girona, com París, també val una missa















Abans d’ahir a la tarda, amb l’excusa de l’exposició de flors vam anar a Girona. Penso que ens caldria anar-hi més sovint. Durant molts anys ha sigut la gran desconeguda. Els que tenim una certa edat, anar a Girona, era com dir visitar al metge. El que en dèiem especialistes només n´hi havia a la capital i quan el metge de capçalera no veia la cosa del tot clara, ens remetia al doctor que li mereixia confiança. Calia buscar la confirmació del diagnòstic en uns casos i en d’altres l’opinió de si era convenient una intervenció quirúrgica. Recordo una època en la que les operacions de gràndules eren el nostre pa de cada dia. Els doctors Xercavins i Ordis—i algun altre que ara no recordo, han passat molts anys-- gaudien d’un merescuda fama de ser-ne veritables especialistes, en aquesta mena d’intervencions. Amb el carrilet,-- també podíem agafar el cotxe d’en Vila-- i cap a Girona. A banda de les persones que per qüestions oficials hi havien d’acudir, la major part de la gent només ho feia per mor d’anar al metge. És per aquest motiu que Girona, feta l’excepció de quan les fires de Sant Narcís, no era un lloc massa concorregut pels ganxons.

Ara, la vella Gerunda, carregada d’història, és una de les ciutats més visitada del nostre país i els feliuencs hi anem de manera freqüent. Només que sigui per donar un tomb pel barri vell, sense presses, amb la mirada desperta i el pensament disposat a amarar-nos del que ens diuen aquells carrerons i les velles construccions. Així ho vam fer nosaltres, sense l’exigència de voler veure-ho tot, amb calma. Feia goig gaudir de la disposició de les plantes i flors, de la destresa de les persones encarregades de l’exposició. Tot i ser un dia feiner, hi havia un munt de persones transitant per aquells carrerons estrets i costeruts. Algunes, per la seva aparença, vingudes de llunyans indrets. Una tarda ben aprofitada i amb sorpresa inclosa, que tot seguit passo a explicar.

Amb la Joana desconeixíem que en el marc de Girona, Temps de Flors, s’ofereixen matins i tardes, concerts de distintes músiques. Passant pel davant de la Diputació, vam veure, en el pati d’aquesta institució, unes cadires ben disposades i un escenari. Damunt d’una d’aquestes cadires, just a l’entrada, tocant al carrer, hi havia un munt de programes, que en la portada hi podies llegir: Concert. Orquestra de Cambra de l’Empordà. Vaig agafar-ne un i una vegada obert vam poder llegir el programa i l’hora.
Eren les sis i la vetllada estava prevista per una hora més tard. El programa era prou engrescador i decidirem continuar la passejada fins l’hora d’assistir al concert. L’Orquestra de Cambra de l’Empordà ja fa vint anys que va ser fundada i s’ha guanyat un merescut prestigi no només en el nostre país. És coneguda arreu i ha actuat a 42 països dels cinc continents. He tingut ocasió d’escoltar-la en diverses oportunitats.
El programa atractiu i l’orquestra amb garantia de qualitat, doncs anem-hi!!

Començar una vetllada amb Mozart, convindreu amb mi, que és un bon inici. Un breu divertimento amb tres moviments—composició fins aquell moment per mi desconeguda—ens va permetre gaudir de la música del geni de Salzburg. Tot seguit, una peça prou coneguda: Brahms i la dansa hongaresa nº5, la música popular treballada per un dels més importants compositors del romanticisme. Una obra del mestre Carles Coll, el director titular de l’orquestra, El Retaule del Crist del Fluvià, estructurada en cinc parts de curta durada i ben agradable d’escoltar. Tres sardanes, que el director Carles Coll ha transcrit per a orquestra, dels mestres Saló, Serra i Viladesau. No em sembla malament la interpretació de la nostra dansa per formacions que no siguin la tradicional cobla, atès que pot millorar la qualitat musical de la composició, però i coincidint amb el mestre-director, les sardanes han de ser interpretades per una cobla, a la plaça, ballades i millor encara si és amb la participació de gent jove. Ah!! i si és a l’estiu, els músics a l’ombra. ( excuseu la brometa).

Si encetar un concert amb Mozart és encertat, la cloenda va ser millor encara. I no per la vàlua de la música interpretada—que també—sinó pel record a les persones a les que va anar adreçada. Just abans d’ahir, 12 de maig del 1939, ara fa setanta anys, foren afusellades—millor dit, assassinades—vuitanta dues persones en una de les parets del cementiri vell de Girona. La barbàrie feixista, va llevar la vida a unes persones que no havien comès cap altre delicte que no fos la defensa de la llibertat i la democràcia. En la seva remembrança fou interpretat l’adàgio d’Albinoni. La música, des de sempre, fa humitejar-me els ulls, ahir fins i tot algunes gotes van escolar-se galtes avall i no només a mi.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



La “trouppe” de Santa Cristina són de vacances. Per poquets dies han anat al delta de l’Ebre i demà ja seran de bell nou a casa. Els trobem a faltar, no cal dir-ho. No tenir la Sara els matins, la casa sembla buida i en Martí, malgrat que no sovinteja tant la seva presència—els dimarts dina a casa dels altres avis i els divendres fa l’àpat del migdia a l’escola—també ens manca.

Sortosament el vertigen que he patit els darrers tres mesos s’ha acabat. Fa una bona setmana que aquella sensació d’inestabilitat que tenia caminant i que s’agreujava quan m’aturava a parlar amb algun conegut, ha desaparegut. Toco fusta per prevenir una recaiguda. Ho he passat malament i encara és l’hora que els metges sàpiguen l’origen d’aquest malestar. De sempre, la freqüència cardíaca l’he tinguda baixa—sovint per dessota la cinquantena de batecs i mai m’havia causat cap mena de molèstia. El cardiòleg pensa—no ho assegura—que aquesta anomenada braquicàrdia, en sigui la responsable. En definitiva, el que compte és que ha finit l’anormalitat. Clar que tampoc cal amoïnar-se per aquestes anomalies. Complida certa edat ja ens ho fa saber la dita popular:cassola vella, bonys o forats i de vegades tot plegat. Salut hi hagi!!





dimecres, 6 de maig de 2009

Benvolgut PSUC











La nit del 17 al 18 de juliol de 1936, es va iniciar al Marroc espanyol la sublevació fascista, que el dia 18 es va estendre arreu de la metròpoli. A Espanya doncs, començava una guerra civil que va durar fins el 1er d’abril de l’any 1939.

A Catalunya la revolta militar va esclatar a les primeres hores del dia 19. A Barcelona les forces obreres, els destacaments dels Guàrdies d’Assalt i de la Guàrdia Civil i altres unitats de l’exèrcit fidels a la República van avortar el cop d’Estat. Passades no més de vint-i-quatre hores, els republicans ocupaven els punts estratègics de la ciutat. A Catalunya el feixisme havia sigut vençut, en primer lloc per la unitat amb la que va actuar la classe obrera. Començava una llarga lluita, no només contra els insurrectes sinó també contra el feixisme italià i la Alemanya nazi.

Pocs dies després, el 23 de juliol, els comunistes i els socialistes que havien lluitat junts contra els insurgents van fusionarse en un partit únic: el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que a partir d’aquest moment anomenaré per les seves sigles, el PSUC. La unificació orgànica dels quatre partits obrers de Catalunya i de llurs forces sindicals era imprescindible. D’altra banda calia fer front a la CNT que volia anar per la via de l’anomenat “ comunisme llibertari”. El Partit Comunista de Catalunya, la federació catalana del Partido Socialista Obrero Espanyol, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari—una escissió de Estat Català--, van constituir l’organització política més important de Catalunya. Amb Joan Comorera, de la Unió Socialista de Catalunya com a secretari general, el PSUC va integrar-se a la Tercera Internacional, creada l’any 1918 i formada pels partits comunistes europeus.La Internacional va fer una excepció, única al llarg de la seva existència, que crec val la pena remarcar. A un Estat li corresponia només un sol partit, però en consideració a les particularitats de Catalunya, la Tercera Internacional en la que ja hi estava representat el Partit Comunista Espanyol, va acceptar la integració del PSUC en la organització. Per primera vegada en la història del moviment obrer mundial, comunistes i socialistes s’unien en un partit únic. El PSUC, ve de la unitat i aquesta condició l’ha conservada i demostrada al llarg de la seva història. Del paper que va tenir el PSUC en el transcurs de la guerra civil no m’hi estendré. Però si que vull fer un breu apunt sobre el PSUC com a partit de lluita en el període del franquisme. Els homes i les dones del PSUC, en la clandestinitat, en moments de gran perill, sempre van defensar les llibertats i la democràcia. En moltes ocasions amb el risc de perdre la llibertat i fins i tot la vida. D’errors el PSUC en va tenir, ni més ni menys que els altres, però és de justícia reconèixer que van ser els comunistes catalans els que amb més convicció van lluitar contra el règim franquista.

Amb la derrota de la República, els partits polítics van ser eliminats. Inclús els que van donar suport a Franco, com la Falange, van passar a ser mers instruments en mans del dictador, al servei de l’anomenat nacional-catolicismo. Recuperada la democràcia, el PSUC va ser legalitzat ara fa trenta dos anys. Aquesta ja és una història més recent que la majoria de les persones hem viscut. Per tant no m’entretindré en l’exposició del que ha passat aquests darrers anys. Però si que hi ha un aspecte de màxima importància, cabdal diria, que cal mencionar. El PSUC, va tenir en la clandestinitat un paper integrador entre les persones nascudes aquí i les vingudes d’altres llocs de l’Estat.
Aquest treball polític, va fer fracassar els intents de dividir Catalunya. Només cal recordar, que en les primeres eleccions al Parlament de casa nostra, va haver-hi una temptativa en aquest sentit am la concurrència als comicis del Partit Andalucista. La cohesió social no va trencar-se i el PSUC,-- sense oblidar el paper que els socialistes també hi van tenir—va ser fonamental en el fracàs d’aquell intent per fragmentar la societat. El PSUC, sota el lema de Socialisme en Llibertat i amb l’Eurocomunisme com a eina política, ha contribuït com el que més a la construcció de l’Estat de Dret que tenim.

Un aspecte fonamental del PSUC, és la voluntat unitària que el va fer possible,-- salvades les circumstàncies del temps i la situació política--, unió que encara avui ens és necessària. Només la unitat d’acció, dins la pluralitat dels partits d’esquerra, pot garantir polítiques que afavoreixin a la majoria dels ciutadans.

En un acte de generositat i de sentit de la responsabilitat el PSUC, el 23 de febrer de 1987, passa a formar part, juntament amb el Partit dels Comunistes de Catalunya i l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra d’un nou partit: Iniciativa per Catalunya.

Qui això escriu, fill d’un dels fundadors del PSUC, és del parer, que els valors que els comunistes catalans van defensar des de les trinxeres en el transcurs de la guerra, en els moments més arriscats del domini franquista i més cap ençà ja recuperada la democràcia, són avui dia encara necessari protegir. I això és el que, amb la cara ben alta i sense haver-nos d’avergonyir de res, fem els que procurem merèixer el nom de dir-nos comunistes.