diumenge, 24 de maig de 2009

Crònica des de Nova York



El dissabte em dono festa, agafo el metro i vaig fins a la riba de Brooklyn. A un petit magatzem portuari on els holandesos van convocar els indis a signar la venda de l'illa de Manhattan per uns quants diners i uns galons d'aigua de foc. Al defora hi ha jardins i parelles de coreans o de negres que s'han casat junts, han llogat junts les limusines, i ara posen per a la posteritat entre les azalees.



Camino fins al peu del pont de Brooklyn i m'enfilo per les escales fins a arribar al nivell d'un pont decimonònic (un dels vuit ponts que, amb quatre túnels, connecten l'illa a altres illes o al continent), que s'estén com la corda d'un funambulista sobre l'East River i que recorro,durant més d'una hora, de tornada a la City.



Contemplo Jezabel des de la llunyania. La bagassa fenícia, assotada pels vents, bull aquest dia de primavera amb la pell exposada al sol i a la humitat dels aiguamolls que la volten.

Amèrica ho sap i no ho dissimula. Si ets aprensiu, no suportes NY. És el pecat caigut amb forma arquitectònica. Vius, per exemple a Milkwakee, on fabriquen cervesa i hi pasturen les vaques. Les vaques són més netes que les persones, i ja se sap que la merda, a la muntanya, no fa pudor.NY és el consum i la combustió. Rius humans hi flueixen cada dia, deixant al seu pas rastres de secrecions, d'estats d'ànim, de pell morta, mitges soles, visos d'ulleres que es desballesten, notes amb telèfons de gent que perdrà per sempre més la oportunitat de, potser, trobar-se.Vaig arribar fa més de tres setmanes amb l'aprensió de la grip,encuriosida per saber com ho viurien aquí, al país assenyalat per ésser on el sentit comú és el menys comú dels sentits. No hi havia paranoia, no se'n reien, però tampoc no utilitzaven els "kits de pandèmia" que protecció civil repartia. El refredat és condició de newyorker, i la rajera de nas una manera de respirar. Surts de casa al matí i, abans no hi tornis, la temperatura pot haver pujat o baixat dotze graus, o més. A la capital de l'Imperi, els que es calciguen els carrers no són senadors romans, i avui per avui tenen altres mals de cap, que no pas una grip amb la que els amenacen i de la que diuen que els protegeixen.No hi ha manera d'evitar el contagi, cap contagi. T'asseus al metro i fulleges un "Especialito" (el semanario de la familia hispànica) o qualsevol altre diari gratuït que algú ha deixat sobre el seient. Esperes que obrin la biblioteca en companyia d'un homeless, que entra amb tu al temple de la cultura carregat amb tots els trepaus. S'asseu al teu davant i remena les bosses de plàstic fins a treure'n una amb menjar (no vulguis saber d'on l'ha tret). Mastega al teu davant, no mira enlloc. Ha anat al lavabo i té els cabells molls. I fa pudor...Alguna gent esternuda a l'aixella, per la qual cosa aixequen el colze i sembla que demanin permís a la bibliotecària. Això és tot. Pel demés,capegen, com la resta dels mortals, la malaltia i l'amenaça. En saben més de quatre coses.



Llegeixo al NYTimes que els holandesos han dut a terme un experiment amb dos grups de deu persones. Al primer grup els han dit que rebran vint electroxocs intensos. Al segon grup, que dels vint electroxocs només quatre seran forts. Els de segon grup suen més, se'ls dispara el batec del cor. Ho passen pitjor perquè no saben. I la incertesa és pitjor que el dolor que els poden causar les descàrregues.Així estem tots. Una crisi que ens van negar els polítics més enllà de l'evidència. Ara una pandèmia que es cura amb Tamiflu - el fabrica, sobretot, la Xina - i tenen la patent els laboratoris Roche, que fa més de quatre mesos repartien per Barcelona USB de propaganda d'un medicament per a una malaltia de la que ningú no havia sentit a parlar (?). En un sol dia d'abril les accions de la companyia van pujar més d'un 4%.Aquest és el present. No saber, no saber què esperar, no creure's res. La incertesa ha fet que els nord-americans somriguin i dormin menys, i fumin més, diuen.



Avui diumenge veig com la gent surt de les esglésies a un país on no hi ha percepció del futur sinó sensació de destí, i una fe espúria que constitueix la columna vertebral de la cohesió en la societat. Hi ha tants cultes que em marejo, surten nenes negres amb mitges blanques i sabatetes de xarol. Surten matrones amb restes de pastissos que han fet per la parròquia. Surten homes agafats de la mà de l'Església Metodista Unificada dels Gais.Podrien, en lloc d'això, emprenyar-se com mones, posar-se tristos, saber que en bona mesura som titelles no del destí, sinó d'un altre mal, el mateix que contamina els seus carrers: nosaltres. Els compadeixo sense commiseració, sense superioritat.



A l'Absurd Diari d'en Toni llegeixo la notícia que miss Panamà - responent a aquelles preguntes absurdes que fan els jutges dels concursos de bellesa per justificar que no només els miren les metes -, va contestar a la pregunta de qui era Confuci dient que era l'inventor de la confusió. En aquest present, m'agradaria respondre que el mal és un invent del Maligne.Però no.



La primera vegada que vaig esser aquí, caminant de nit vora el forat del WTC, vaig pensar que d'un moment a l'altre podia aparèixer Batman de la finestra de les golfes d'un edifici fals Tudor de Gotham City.No hi veig sortida. O bé Batman o estem fotuts. Perquè a l'Espartac... ni se l'espera.



P.S. (No passa res, no estic trista. Treballo molt i observo. És el que passa quan no tanques els ulls.)

Núria Pujol. Nova York, 23 de maig.