dijous, 14 de maig de 2009

Girona, com París, també val una missa















Abans d’ahir a la tarda, amb l’excusa de l’exposició de flors vam anar a Girona. Penso que ens caldria anar-hi més sovint. Durant molts anys ha sigut la gran desconeguda. Els que tenim una certa edat, anar a Girona, era com dir visitar al metge. El que en dèiem especialistes només n´hi havia a la capital i quan el metge de capçalera no veia la cosa del tot clara, ens remetia al doctor que li mereixia confiança. Calia buscar la confirmació del diagnòstic en uns casos i en d’altres l’opinió de si era convenient una intervenció quirúrgica. Recordo una època en la que les operacions de gràndules eren el nostre pa de cada dia. Els doctors Xercavins i Ordis—i algun altre que ara no recordo, han passat molts anys-- gaudien d’un merescuda fama de ser-ne veritables especialistes, en aquesta mena d’intervencions. Amb el carrilet,-- també podíem agafar el cotxe d’en Vila-- i cap a Girona. A banda de les persones que per qüestions oficials hi havien d’acudir, la major part de la gent només ho feia per mor d’anar al metge. És per aquest motiu que Girona, feta l’excepció de quan les fires de Sant Narcís, no era un lloc massa concorregut pels ganxons.

Ara, la vella Gerunda, carregada d’història, és una de les ciutats més visitada del nostre país i els feliuencs hi anem de manera freqüent. Només que sigui per donar un tomb pel barri vell, sense presses, amb la mirada desperta i el pensament disposat a amarar-nos del que ens diuen aquells carrerons i les velles construccions. Així ho vam fer nosaltres, sense l’exigència de voler veure-ho tot, amb calma. Feia goig gaudir de la disposició de les plantes i flors, de la destresa de les persones encarregades de l’exposició. Tot i ser un dia feiner, hi havia un munt de persones transitant per aquells carrerons estrets i costeruts. Algunes, per la seva aparença, vingudes de llunyans indrets. Una tarda ben aprofitada i amb sorpresa inclosa, que tot seguit passo a explicar.

Amb la Joana desconeixíem que en el marc de Girona, Temps de Flors, s’ofereixen matins i tardes, concerts de distintes músiques. Passant pel davant de la Diputació, vam veure, en el pati d’aquesta institució, unes cadires ben disposades i un escenari. Damunt d’una d’aquestes cadires, just a l’entrada, tocant al carrer, hi havia un munt de programes, que en la portada hi podies llegir: Concert. Orquestra de Cambra de l’Empordà. Vaig agafar-ne un i una vegada obert vam poder llegir el programa i l’hora.
Eren les sis i la vetllada estava prevista per una hora més tard. El programa era prou engrescador i decidirem continuar la passejada fins l’hora d’assistir al concert. L’Orquestra de Cambra de l’Empordà ja fa vint anys que va ser fundada i s’ha guanyat un merescut prestigi no només en el nostre país. És coneguda arreu i ha actuat a 42 països dels cinc continents. He tingut ocasió d’escoltar-la en diverses oportunitats.
El programa atractiu i l’orquestra amb garantia de qualitat, doncs anem-hi!!

Començar una vetllada amb Mozart, convindreu amb mi, que és un bon inici. Un breu divertimento amb tres moviments—composició fins aquell moment per mi desconeguda—ens va permetre gaudir de la música del geni de Salzburg. Tot seguit, una peça prou coneguda: Brahms i la dansa hongaresa nº5, la música popular treballada per un dels més importants compositors del romanticisme. Una obra del mestre Carles Coll, el director titular de l’orquestra, El Retaule del Crist del Fluvià, estructurada en cinc parts de curta durada i ben agradable d’escoltar. Tres sardanes, que el director Carles Coll ha transcrit per a orquestra, dels mestres Saló, Serra i Viladesau. No em sembla malament la interpretació de la nostra dansa per formacions que no siguin la tradicional cobla, atès que pot millorar la qualitat musical de la composició, però i coincidint amb el mestre-director, les sardanes han de ser interpretades per una cobla, a la plaça, ballades i millor encara si és amb la participació de gent jove. Ah!! i si és a l’estiu, els músics a l’ombra. ( excuseu la brometa).

Si encetar un concert amb Mozart és encertat, la cloenda va ser millor encara. I no per la vàlua de la música interpretada—que també—sinó pel record a les persones a les que va anar adreçada. Just abans d’ahir, 12 de maig del 1939, ara fa setanta anys, foren afusellades—millor dit, assassinades—vuitanta dues persones en una de les parets del cementiri vell de Girona. La barbàrie feixista, va llevar la vida a unes persones que no havien comès cap altre delicte que no fos la defensa de la llibertat i la democràcia. En la seva remembrança fou interpretat l’adàgio d’Albinoni. La música, des de sempre, fa humitejar-me els ulls, ahir fins i tot algunes gotes van escolar-se galtes avall i no només a mi.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



La “trouppe” de Santa Cristina són de vacances. Per poquets dies han anat al delta de l’Ebre i demà ja seran de bell nou a casa. Els trobem a faltar, no cal dir-ho. No tenir la Sara els matins, la casa sembla buida i en Martí, malgrat que no sovinteja tant la seva presència—els dimarts dina a casa dels altres avis i els divendres fa l’àpat del migdia a l’escola—també ens manca.

Sortosament el vertigen que he patit els darrers tres mesos s’ha acabat. Fa una bona setmana que aquella sensació d’inestabilitat que tenia caminant i que s’agreujava quan m’aturava a parlar amb algun conegut, ha desaparegut. Toco fusta per prevenir una recaiguda. Ho he passat malament i encara és l’hora que els metges sàpiguen l’origen d’aquest malestar. De sempre, la freqüència cardíaca l’he tinguda baixa—sovint per dessota la cinquantena de batecs i mai m’havia causat cap mena de molèstia. El cardiòleg pensa—no ho assegura—que aquesta anomenada braquicàrdia, en sigui la responsable. En definitiva, el que compte és que ha finit l’anormalitat. Clar que tampoc cal amoïnar-se per aquestes anomalies. Complida certa edat ja ens ho fa saber la dita popular:cassola vella, bonys o forats i de vegades tot plegat. Salut hi hagi!!