dijous, 21 de maig de 2009

Pressupost i treballadors/es de la funció pública municipal

Amb l’únic suport dels grups municipals que conformen el govern de Sant Feliu, en el ple ordinari del mes passat, foren aprovats els pressupostos per aquest any. C. i U va votar-hi en contra i AMICS va abstenir-se.

Amb quatre mesos de retard, es va donar a conèixer al veïnatge quina serà la destinació dels diners que disposa el nostre ajuntament. Procuraré no entrar, en quantitats, percentatges i altres consideracions numèriques. D’altre banda, empresa gens fàcil, tractant-se de doblers. Al meu entendre, l’argumentació que cal fer des de la perspectiva política, s’ha de fonamentar en la destinació dels recursos. Per millor entendre’ns: quines han estat les prioritats a l’hora de decidir la consignació dels cabals públics.

L’endarreriment en la presentació dels pressupostos, segons va explicar-nos el portaveu de l’equip de govern, cal atribuir-lo a dues causes. La pressa amb que s’havien de presentar els projectes per acollir-se al “ Fondo de Inversión Local para el Empleo” per un costat i d’altre banda la difícil situació econòmica. És convenient recordar, que el sector de la construcció ha representat aquests darrers anys, un capítol molt important en els ingressos de les arques municipals. Les llicències d’obres i les plusvàlues derivades de l’activitat immobiliària, ja l’any passat van minvar substancialment. Per enguany—d’acord amb el que va manifestar el portaveu municipal—s’ha previst la quantitat d’un milió i mig d’euros menys de recaptació per aquest concepte. Dos-cents cinquanta milions de pessetes menys, és una magnitud important per un ajuntament com el nostre, a l’hora de disposar-se a confeccionar el pressupost. Calia doncs, que els regidors acordessin de quines partides s’hauria de retallar les aportacions, per poder quadrar les xifres. Del pressupost ordinari, és a dir, de les despeses fixes, la capacitat de maniobra és molt limitada. Les despeses de personal, els serveis municipals que per llei ha de prestar el municipi ( enllumenat públic, conservació i manteniment dels vials, policia local.....) són diners que tenen una destinació finalista i que s’emporten un gruix molt important del pressupost. També cal afegir-hi la gasiveria amb la que són tractats els governs locals per les altres administracions, qüestió de la que ja n’he parlat en diverses ocasions.

Em consta les dificultats que han tingut els regidors per tirar endavant els comptes municipals, han hagut de fer mans i mànigues per tancar el pressupost. Tot i la recessió econòmica, han fet un esforç important i han donat prioritat a les qüestions socials. Han prioritzat—sense obviar altres aspectes—els temes de caràcter social. S’han incrementat els recursos en polítiques adressades a la gent gran, amb programes de benestar social, amb aportacions al Consorci Sant Feliu Gent Gran i a l’Asil Surís. Amb l’augment de beques per a l’Escola Bressol i amb l’inici de la construcció d’una segona escola, entre d’altres mesures. Haver pensat i tingut en compte, les persones afectades per la crisi i que per mor de la manca de treball estan passant moments de veritable dificultat, seria per a mi suficient—per si hagués pogut—alçar el braç i donar suport a aquests pressupostos. Les limitacions econòmiques dels ajuntaments són evidents però malgrat la modèstia del cop de mà que es vol donar, valoro molt positivament aquest fet.

Hi ha un altre aspecte en el pressupost que penso val la pena destacar. L’acostament que vol fer-se al ciutadà amb la consolidació de la OIAC ( oficina d’informació i atenció al ciutadà) àrea municipal que disposarà de dotació pressupostària pròpia. En aquesta decisió hi veig un aspecte bàsic: el que es pot fer des d’aquest servei en favor de la credibilitat en la política. Que el veí/na que s’acosti al seu ajuntament, pugui comprovar personalment la bonesa de l’administració municipal, que senti com a pròpia la Casa de la Vila, pot ajudar amb gran mesura a recuperar la confiança i credibilitat en la institució municipal.

Aquest darrer paràgraf em permet fer una reflexió a l’entorn de la importància que han de tenir els treballadors de la funció pública, en el que jo plantejava anteriorment. Quan un ciutadà/na va a l’ajuntament per la qüestió que sigui, és atès en la majoria de les ocasions, per un treballador/a. Ocasionalment anirà ha entrevistar-se amb l’alcalde i menys sovint anirà a veure un regidor. Darrerament i cada vegada de manera més freqüent sento a parlar del privilegi que tenen els que treballen a l’administració. Els que així diuen, ho fan basant-se en el fet que en les circumstàncies actuals de manca de treball, tenir un lloc de feina assegurat és una gran avantatge. Més encara, quan a la funció pública és gaudeixen d’unes concessions superiors respecte dels treballadors que tinguin la sort de tenir feina en l’empresa privada. Alguns, inclús van més enllà i demanen la congelació dels salaris a l’administració. D’altres asseveren que a l’ajuntament es treballa poc i que hom fa el que li dóna la gana, que una vegada la persona té el lloc assegurat, de feina se’n fa poca i esperar el divendres a l’hora de plegar. Ben segur, que com en qualsevol altre col·lectiu hi ha de tot, però que la gran majoria de les persones que hi treballen, ho fan amb sentit de la responsabilitat i de la millor manera que en són capaços, no en tinc cap dubte. A més en tinc constància i no només per tenir-hi una filla treballant, també per conèixer altres persones que em mereixen la suficient confiança i que han sigut i algunes encara són companyes de la Sònia. Tenir feina no és cap privilegi, ni respon a un tracte de favor, és un dret contemplat en la nostra Constitució. Afortunades, atès que l’accés al mercat de treball cada dia és més difícil, si que es pot considerar a aquestes persones. Millorar en les condicions de treball és de total legitimitat i si en la funció pública la jornada és de set hores- trenta cinc hores setmanals- i es tenen uns certs avantatges, jo que he estat un assalariat durant molts anys, me n’alegro. Ho voldria per a tothom. Ara bé, enllaçant amb el que deia de la “responsabilitat”, que al meu entendre haurien de tenir per millorar l’imatge de les institucions públiques, a les persones que hi treballen, els demanaria l’esforç de ser cada dia més eficients i eficaços. Que mai facin bona la frase “ de vuelva Vd. mañana”, en la que, Mariano José de Larra, expressava la peresa i la indolència pròpies dels funcionaris del segle XIX i bona part del XX, que sortosament i salvades les excepcions que també tinc ocasió de veure, penso que és una afirmació que avui no faria l’afamat periodista i crític, que amb tanta ironia va saber retratar la societat d’aquella època.

Que potser sóc un somiatruites impenitent i crec excessivament en les persones? No em sap greu, ans el contrari, no sabria i de fet no voldria viure amb l’escepticisme i la desconfiança cap a l’ésser humà. Seria com no creure amb mi mateix.