dilluns, 29 de juny de 2009

Seixanta tres anys després

El primer record que guardo de l’estació de Caldes de Malavella, és d’una fred terrible i una boira d’aquella que pot tallar-se amb un ganivet de tan espessa. Havia de ser a les darreries de l’hivern de l’any 1946, finals de febrer, principis de març. Puc precisar-ne la data. El meu aniversari és el 17 de febrer i pel que m’han dit, vaig conèixer el meu pare, quan tot just s’havien complert els meus primers nou anys de vida.

A l’escola, als “ hermanus”, sortíem a les cinc de la tarda i arribat a la taverna de Can Peric, l’avi que em diu: “ demà no aniràs a escola, vindràs amb mi a Barcelona a conèixer el teu pare “. A mi, no em va sorprendre la notícia. En la meva curta vida, la figura del pare mai me l’havia qüestionada. La majoria dels meus amics tenien pare i mare, jo tenia la mare i els avis que bé prou es cuidaven de mi –l’àvia Maria, quin record!! – i jamai havia trobar en falta no tenir pare. Per tant, la notícia a banda d’un viatge a Barcelona, no va provocar en mi cap altre impressió. Més aviat una certa perplexitat, vista la importància que al fet hi donaven molt especialment els avis. Una anada a Barcelona, si que tenia una certa transcendència, inclús una bona dosi d’aventura i quelcom també per “presumir-ne” l’endemà a l’escola, amb els meus amics. No hi havia anat mai a Barcelona, potser fins i tot tampoc havia visitat Girona.
Barcelona la “ veiem “ molt lluny i calia agafar el “ tren gros “ i això si que era engrescador. Els ganxons teníem una referència, en qüestions de ferrocarril. Podíem parlar del “ tren gros “ en comparació amb el carrilet, que amb aquest si que hi havia anat – que no vitajat – en múltiples ocasions. Fins a Santa Cristina a veure uns amics que hi tenia la mare i a Cassà on anava molt sovint amb l’àvia a casa d’uns oncles del senyor Riera, l’apotecari que més tard va regentar la farmàcia del carrer Clavé. El senyor Jaume Riera era comerciant a l’engròs de vins i havia ajudat als avis que per mor de la militància política dels seus fills – el meu pare i el meu oncle – tenien dificultats per comprar vi. I a la Font Picant, quan anàvem al menys un parell de vegades l’any d’excursió a Romanyà amb els “ hermanus”. Esmorzar a la font i muntanya amunt tot fregant les parets de l’esglesiola de Bell-lloc fins a Romanyà. Prèvia visita al suro gros d’en Cama i a la cova d’en Daina – el conegut dolmen – un partidet de futbol al prat i dinar vora la font. L’àvia acostumava a posar-me una truita per esmorzar i carn empanada i fruita per l’àpat del migdia. Una vegada dinats, calia fer una migdiada, la pujada, tot i ser gent jove, ens havia deixat una miqueta “tocats”. A mitja tarda, repreníem la marxa per acostar-nos a la masia de Vallvanera. Allà ens esperava el berenar: un recuit monumental del que encara en tinc record. I camí cap a la vall, a l’estació de Castell d’Aro, per agafar el tren que arribava a Sant Feliu a les vuit.

Tornem doncs a Caldes. Hi havíem arribat amb un autobús de la Sarfa, a primera hora del matí. Potser havíem sortit de Sant Feliu quan encara no era de dia o tot just començava a clarejar, no ho recordo. El que segur mai oblidaré és la màquina del “tren gros “. Quina impressió!! Segur que la vaig veure més gran del que realment era i com esbufegava. El vapor sortia dels costats, d’entre les rodes, enormes, amb una fressa que em feia una certa malfiança. La locomotora de tan gran com era, calia mirar-la cap amunt. Tampoc recordo quan temps vam trigar per arribar a l’estació de França. Pensem que parlem de locomotores de caldera, anys més tard transitaven amb la combustió del gas-oli i fins molt més endavant no es van electrificar les línies fèrries. Una vegada al Cap i Casal, fem cap al carrer d’Entença, a posar-nos en filera, a fer cua, esperant que obrissin la gran porta de la presó Model. Doncs sí, vaig conèixer al meu pare a la presó.
Deixarem – si s’escau – per un altre dia, el perquè el pare estava privat de llibertat. Ben segur que alguns l’heu conegut al pare i sens dubte estaríeu disposats a testimoniar en la seva defensa. El pare havia comés un “ gran delicte”: discrepar políticament del règim que manava en el nostre país. Una vegada oberta la porta, ens condueixen a una gran sala buida, amb unes finestres ratxades en una paret, darrera de les que no hi havia ningú. Podem veure una barra de ferro, més o menys a un metre de la paret, que no ens permet acostar-nos del tot a la finestres. Dos policies – els coneguts “grisos” - que es passegen amunt i avall del corredor que hi ha entre la barra i la paret. De cop podem veure unes persones que es van posant cada una darrera de la retxa i l’avi em diu: “ mira, anem cap aquella finestra que hi ha el teu pare “. I jo que veig un senyor que no recordo que va dir-me i que a cada pregunta que em fa jo li responc, si senyor o no senyor. I l’avi que insisteix, en que li digui pare i no senyor. Ignoro l’estona que hi varem estar. El que si recordo és que a mesura que s’allargava la visita i degut a la distància que hi havia entre els familiars i els presos, el volum de les veus anava creixent, fins al punt que no ens enteníem. Que jo ho recordi ningú m’havia dit que anàvem a una presó – o potser si – el que és cert és que me’n vaig tornar cap a Sant Feliu amb la percepció que a banda del viatge no havia succeït res d’important. M’estranyava que l’avi persistís amb les preguntes com: “ Què t’ha semblat el teu pare?
T’ha agradat haver-lo conegut? Estàs content d’haver pogut parlar-hi?.......” Vaig tornar-hi unes quantes vegades més a veure’l, fins que va recuperar la llibertat i va tornar a Sant Feliu. A partir de llavors, si que puc asseverar que haver tingut pare ha estat definitiu en la meva vida.

Això i també altres coses, em passaven pel magí ahir al matí, tot passejant-me per l’andana nº 2 de l’estació de Caldes. Seixanta tres anys més tard del que suara acabo d’explicar. Esperava també el tren que m’havia de portar a Barcelona, però el pare ja no és amb nosaltres i anava a trobar-me amb dues persones, aquesta vegada ben conegudes: la nostra filla gran, la Núria i el nostre nét en Martí. En Martí, hi ara me n’adono compte, com jo llavors, també te nou anys. El vailet, ja era a Barcelona des del divendres i jo li havia promès anar-hi el diumenge per visitar l’exposició que hi ha al Museu Marítim, del faraó Tutankhamon. Tornarem amb el tren, l’avi i el nét, tal com vam fer l’avi Peric i jo fan tants anys.


dijous, 25 de juny de 2009

Passem comptes ( acte públic d'ICV )



Demà a les vuit del vespre, el regidor del grup municipal d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa, donarà compte de la feina feta en el transcurs d'aquests dos primers anys de mandat.

Aquest acte, és el cumpliment del compromís que vàrem contraure amb els nostres votants i que volem fer extenssiu a tota la ciutadania. Donar explicacions no només del que hem fet, sinò també dels projectes que tenim per endavant.

Formen part del Govern de la Ciutat- som els " renyocs "- però sense voler fer un exercici d'auto complaença, pensem que també ens correspon el dret- amb tota legitimitat - de sentir-nos modestament satisfets del treball que ha fet el nostre regidor.

El que també pretenem és saber el parer de les persones que vulguin venir a escoltar-nos. Volem aprendre per tal de donar un millor servei a la ciutadania, des de les competències que tenim el deure de tirar endavant.

Hi sou cordialment convidats. Us hi esperem!!

dissabte, 20 de juny de 2009

Futbol i diners

Sembla que el món del futbol- i el que no ho és també - està escandalitzat per les despeses que darrerament ha fet el màxim mandatari d’un equip, en la contractació d’un parell de jugadors. Inclús, el president d’una altra entitat també esportiva, l’ha titllat d’imperialista i de “ rebentar “ el mercat del futbol. Parlar d’imperialisme en el camp de l’esport em sembla agosarat per no dir-ne quelcom de més gruixut. Potser el senyor Laporta, tem que des de Madrid l’hi envaeixin el Camp Nou ? El president del Barça em pren per un imbècil quan es queixa de la possible puja de preus ? Si no vaig errat, el senyor Joan, és una persona que hauria de conèixer, donat que es mou en el camp dels negocis, la llei de l’oferta i la demanda, el que tots coneixem com a mercat lliure. Si el senyor Florentino Pérez, ha pagat –a voltes sembla que els presidents dels clubs es treuen els diners de la seva butxaca – tants doblers per a dos jugadors, el que caldria és fer una anàlisi a l’entorn d’aquesta bogeria, que va començar fa temps, però que ara ha assolit unes quantitats demencials, de difícil comprensió per a la majoria de la gent, fins i tot dels aficionats al futbol, entre els que jo m’hi compto.

D’antuvi, penso que el que cal fer, és una diferenciació entre el que cobra un jugador, el seu salari, que en tant que professional és lícit que procuri – com qualsevol treballador – embutxacar a final de mes, una bona retribució per a la feina feta i el que s’anomena clàusula de recisió del contracte. És aquest segon aspecte, el que jo penso és criticable. Prop de cent milions d’euros per contractar un jugador crec que no és de rebut.

És ben sabut que la majoria dels clubs es troben econòmicament en situació de fallida, i no només equips que –i amb tot el respecte ho expresso – anomenem de segona fila. Per posar dos exemples: l’Atlètic de Madrid i el València si haguessin de pagar els seus deutes no els seria possible, estan en números vermells i estem fent referència a dos clubs dels que “ tallen el bacallà “. D’altres no tenen ni per pagar els salaris del mes. Com és possible doncs, que es puguin despendre d’aquestes xifres per fitxar els atletes ?
No és fàcil d’entendre, així de sobte, però si entrem en el fons de l’assumpte.........

Quins interessos a banda dels esportius deuen haver-hi per tal que els bancs prestin tants diners a segons quins clubs, ara precisament quan es mostren tan gasivers amb d’altres persones i empreses a les que es nega el crèdit? En el cas concret del Madrid, penso jo, que les garanties que ofereix el senyor Pérez han de ser sòlides, sens dubte. Parlem d’una de les persones més riques del país, que ha sabut diversificar els seus negocis i a qui la crisi de la construcció deu afectar molt poc, pel tipus d’empresa que regeix. En segon lloc, el fitxatge d’aquests “ astres “ són faves comptades, ja no tan sols per la rendibilitat esportiva, també per tot el negoci que es genera al seu entorn. I si les coses van per mal camí i s’espatllen – que tot és possible – els bancs compten amb una assegurança, la que els hi dóna tota la confiança: el suport polític, en aquest cas de l’ajuntament de Madrid i del govern de la Comunitat si calgués. I només cal fer memòria. Si no ho recordo malament, no fa massa temps i davant d’una situació econòmica de bancarrota, l’ajuntament de la Villa, va facilitar al club una operació immobiliària, que no s’ajustava en absolut a les normes urbanístiques. El tan conegut " pelotazo " del Santiago Bernabeu.


He posat l’exemple del Madrid com ho hauria pogut fer amb el Barça. Us heu fixat, com la directiva culé, encara que s’hagi guanyat tot, també ha de comprar i vendre? Quina necessitat hi ha ? Algú se’n beneficia? El senyor Laporta, per la seva part i emparant-se en un discurs populista, apreta l’ajuntament de la ciutat, per poder tirar endavant el projecte del Camp Nou. “ El club ha fet els deures i ara només cal la decisió política “ vaig sentir-li dir l’altre dia. Que els ho preguntin a les associacions de veïns afectades per aquest meravellós projecte. El consistori fins avui es manté ferm i m’imagino les pressions que estarà rebent.Vull dir amb això, que no ens deixem enganyar amb aquest discurs, que dóna la sensació d’un enfrontament, quan en realitat el que busquen es poder anar tirant, fent la “ viu, viu” i si poden arreplegar algun dineret, millor encara. Quina falera per arribar a presidir ja no els grans clubs, inclús els més modests. Anys enrere, el Barça el presidien els grans industrials del món tèxtil, els senyors Llaudet i Miró Sans en podrien ser el millor exemple. Darrerament i durant una llarga durada el senyor Núñez, “ l’era del totxo “. Que per tots és sabut els negocis i tractes que es fan a les llotges. El senyor Laporta, es va comprometre en el seu moment – en el cas de guanyar les eleccions - aixecar la catifa per treure tota la brutícia que ell mateix assegurava que hi havia, després de les presidències dels senyors Núñez i Gaspart. Que jo sàpiga no ho ha fet. Ha tingut una crisi d’amnèsia de la que encara no s’ha recuperat.

Potser he fugit de la qüestió, hi torno. És una immoralitat gastar-se aquests diners. No em semblaria desatinat posar un topall a les transaccions dels jugadors, no als salaris.
A aquesta bogeria cal posar-hi seny i aquesta mesura en cap cas podria ser interpretada com una ingerència en una entitat privada.Els clubs disposen d’uns diners, quan estan amb deute amb la seguretat social i no fa masses anys se’ls hi varen entregar milions i milions de pessetes de diners públics, perquè altrament se n’anaven tots els clubs a fer punyetes.
Als Estats Units, ho sabem tots els aficionats al bàsquet, hi ha una veritable bogeria per aquest esport. Doncs allà, el país paradigma de l’economia de mercat, els traspassos de jugadors entre els clubs no són lliures, tenen un sostre econòmic.

Nogensmenys, no puc acabar aquestes ratlles sense expressar la meva alegria i satisfacció pels triomfs del Barça i que l’any vinent les coses ens vagin de primera.
I ara, exerciré de “ culè “ depressiu. Guanyar-ho tot entranya un greu problema: per quedar a l’alçada, has de tornar a triomfar en tot. Pregunto: no hauria sigut millor, no haver-se’n endut la copa del Rei – l’Atlètic és un gran club – i així podríem optar a millorar les victòries d’enguany?

Sigui com sigui i a desgrat de tots aquests “ espècimens “ que pul·lulen en el món de la pilota, a mi m’agrada el futbol i visca el Barça !!

divendres, 19 de juny de 2009

Quin remei !! Hauré de fer bondat.


Una punxada i una altra, potser fins a mitja dotzena i tot seguit el dolor que comença. Primer penso que potser m’he fotut una trompada feinejant a Sant Cristina, que m’ha passat per alt i ara surt. Faig moure el dit i cada vegada la sensació desagradable i molesta creix. Fins al cap d’una horeta no tinc la sensació que el mal ha deixat d’augmentar. No puc posar el peu a terra de tan fort com és el malestar. La Joana em diu d’anar al servei d’urgències. Li contesto que en tot cas més endavant en parlarem, que penso que el que m’està passant és una crisi de la coneguda popularment malaltia de la gota. Tinc els meus dubtes, per la raó que fins ahir, mai havia sentit aquella mena de molèstia. La Sònia m’aconsella de donar-hi una ullada per Internet. Clavat !! els símptomes no fallen. L’àcid úric ha tingut la gentilesa de visitar-me. Mica en mica el dit s’inflama i agafa un color vermell-blavós. La pell es posa tibant i decideixo que mentre el dolor no s’escampi per tot el peu, tampoc cal córrer i em prenc un gram de paracetamol per tal d’alleugir el malestar. És mitja tarda i fins ben entrada la matinada no començo a sentir-me millor. Avui toca anar a Santa Cristina a primera hora, cal aprofitar que el sol encara no sigui alt per regar les flors i les plantes. Em llevo, el dit ja no fa mal, però posar el peu a terra és tota una altra qüestió, encara dol. Decideixo aixecar-me i tot fent “ la pela i deu “ vaig a buscar el cotxe. Penso que si el mal torna, no cal que em preocupi, em trobaré a casa de la meva filla. Doncs bé, al cap d’una estona de trastejar, oli en el llum, com si no hagués passat casi res, un suportable doloret
que tan sols no em permet caminar còmodament.

Aquesta “ experiència “ m’ha fet pensar amb un veí, en Quim, que pateix des de fa anys aquesta dolència. L’home, que pel que es veu, te crisis molt sovintejades, me n’ha parlat en moltes ocasions. Tantes, que jo ja havia arribat a la conclusió, que potser en Quim, en feia un grà de massa. Jo pensava que el dolor que pot provocar un trist dit i a més a més del peu, no devia ser tant com el que deia sentir el veí, quan m’explicava que no podia fer ni un pas i això durant més d’un dia i de dos. Doncs, rectifico i jo només he tingut, el que penso és tan sols un avís. Demanaré hora a la consulta de la Marisa – la meva metgessa – i ella decidirà que cal fer. De moment, em prenc un parell d’infusions, una al matí i l’altra a l’hora d’enllitar-me, d’unes fulles de bedoll, que m’han aconsellat a la nova botiga de Nanas, que tinc tot just al costat de casa.

Com a precaució faré bondat i tindré compte de no ingerir aliments – la llista l’he trobada a Internet – que possibilitin una nova crisi. Val a dir, que sempre m’ha agradat, això si, sense fer cap excés, menjar i beure. Una taula ben parada amb menges gustoses i amb un bon xarel·lo per anar-les fer passant reconec que no hi faig escafinyots. Espero que el dejuni no es perllongui massa i que pugui fruir com més aviat millor, d’una bona sardinada – ara és el moment adient per fer-la – d’un suquet d’anxoves que tan bé sap cuinar la Joana o de qualsevol altre guisat. A la llista també hi podem trobar com aliments no recomanables, les bledes i els espinacs, no hi fa res, el “ problema “ seria haver-ne de menjar.

Però de tot aquest mal pas hi ha un aspecte que em té molt i molt preocupat. La cristal·lització de l’àcid úric en l’articulació del dit gros del peu – com pot ser que petits cristalls puguin fer tan de mal? – és un patiment que a més de ser conegut amb el nom de “ la gota “, també és sabut amb el nom de “ mal dels reis “. Sembla que aquesta senyors, degut que consumien grans quantitats de carn de caça – gens recomanable – en patien de manera molt freqüent. Com és possible que aquesta indisposició hagi afectat a un republicà radical i persona d’esquerres ? I no creieu que també és preocupant que el dolor s’hagi radicat en el dit gros del peu DRET ? Després de donar-hi voltes i més voltes a aquesta qüestió per a trobar-ne una resposta, pels camins del raonament no l’he descoberta la contesta.Penso jo, no serà que algú m’ha agafat de “ cap d’esquila “ o potser m’han “ echado el mal de ojo “. Potser hauré d’anar a fer una visita a una de tantes vidents, endevinadores.....d’altra banda gens difícils de trobar; els diaris en van plens d’aquests personatges que ho guareixen tot . Des d’un ull de poll, passant per problemes sentimentals fins a indicar-te el número de la “ grossa “ de Nadal. El que vulguis, de tot entenen i solucionen el que calgui.

A veure, no penséssiu que he perdut el senderi, els trucs. Faré el que m’indiqui la meva metgessa, faltaria més.Si bé és cert que en certes qüestions sóc de caràcter més aviat procliu a no fer el que volen manar-me, en el que fa referència a la salut sóc una persona disciplinada. Si el que m’aconsella és, per posar un exemple, prendre dues pastilles cada dia, sens dubte que compliré. Apa, que tinguem sort!!

diumenge, 14 de juny de 2009

El " decàleg " de l'emprenyat



M’emprenya la cobdícia criminal d’alguns pocavergonyes que han condemnat a la fam i a la misèria a tantes persones.

M’emprenya que els polítics no hagin posat a disposició de la justícia aquests àvids de diners.

M’emprenya el passotisme i el “tansemenfotisme” de bona part de la societat.

M’emprenya que estem sempre amatents per exigir els nostres drets, i oblidem que també hem de complir amb els deures.

M’emprenya l’amnèsia de molts polítics que s’anomenen d’esquerres, que no es recorden de la nostra història més recent.

M’emprenya veure’m obligat a sentir – no a escoltar –música per tot arreu.

M’emprenya que hi hagin persones amb tanta poca humanitat que guanyin diners amb el patiment dels animals.

M’emprenya que la jerarquia eclesiàstica, la coneguda Conferència Episcopal, es cregui en el dret de posar en qüestió les Lleis que promulga el Parlament, que representa la sobirania popular.

M’emprenya que no siguin respectats els drets que li pertoquen al meu país.

M’emprenyen, i molt, tots aquests “predicadors”, que van de tertúlia en tertúlia, pontificant sobre qualsevol qüestió.


Heus ací, el decàleg de l’enutjat, que s’acaba amb l’onzè dels emprenyaments: a voltes m’emprenyo amb mi mateix, pensant que també jo, sóc un gran “torracollons”.







dissabte, 6 de juny de 2009

Demà aniré a votar


Demà aniré a votar. Així, ras i curt, com sempre he fet des de la recuperació d’aquest dret polític que em correspon pel fet de tenir la consideració de ciutadà.
De raons i arguments en benefici de l’exercici d’aquest dret, he pogut llegir-ne de tota mena i vingudes de diferents llocs. Fins i tot algunes opcions polítiques, que no tindrien cap inconvenient i que veurien amb bons ulls el retorn a temps sortosament passats, ens aconsellen anar a depositar papereta, la seva clar. Aquestes persones no els hi passarà per alt, no se’n oblidaran d’anar a votar, saben de la importància d’aquell tira de paper, que pot arribar a canviar el govern d’un país. Només aquest fet, ja seria de suficient entitat com per no descuidar-me d'anar a complir el meu deure cívic. Però n’hi moltes altres de raons.

És cert que el que coneixem com a campanya electoral, ha sigut la pitjor que he viscut des de la recuperació de la democràcia. En ocasions m’he sentit menystingut, inclús insultat per als que en comptes de fer-me arribar les seves propostes—que per això hauria de servir la campanya—no han fet altra cosa que insultar-se, mostrant així les seves ànsies per obtenir el poder a qualsevol preu. De proposicions polítiques quasi inexistents, apel·lacions per una banda a la por—en aquesta ocasió el discurs del vot útil no era possible—i d’altra part una oratòria mancada de continguts, només amb el lema, nosaltres tenim les solucions, però sense fer-nos avinent quines serien les mesures concretes per arribar a aquest resultat. El PSOE i el PP han optat per l’estratègia de convertir unes eleccions al Parlament Europeu, en una vergonyosa picabaralla, com si es tractessin d’uns comicis per triar el govern de l’Estat. En comptades ocasions he pogut escoltar iniciatives, que fessin conèixer a la població—aquest era el moment adient per fer-ho—que és el que es decideix demà. La majoria tenim la percepció—tot hi considerar-nos europeus—que les institucions del vell continent, poc o molt poc tenen a veure amb nosaltres, les veiem llunyanes, que si, que tenim un Parlament que elabora lleis, però que aquestes normes no afecten la nostra vida.


Res més lluny de realitat. Ja ara mateix, més del setanta per cent de les lleis que regeixen el nostre dia a dia, són com a conseqüència del que legisla el Parlament europeu, normes que coneixem amb el nom de directives europees. La construcció de l’Europa política no te marxa enrere, malgrat la resistència de certs estats en fer cessió de part del seu poder. Això no s’ha explicat. Potser la piscina del meu poble, la llar d’avis, el poliesportiu, la remodelació del centre d’assistència primària, la xarxa de sanejament del meu barri i tantes altres infraestructures han sigut pagades amb fons europeus els coneguts FEDER. Mils de milions d’euros han rebut l’Estat espanyol, les comunitats autònomes i també els ajuntaments provinents d’Europa. Ni el PSOE, tampoc el PP n’han dit una paraula. Els mèrits, les “medalles” les han volgut per ells.
Sense parlar de les ajudes que han rebut els sectors industrials, ramaders i pesquers.
Caldria preguntar-li al senyor Felipe Gonzàlez, l’ajuda econòmica que va rebre, quan tot just haver accedit per primera vegada al govern de la nació, va dur a terme les reconversions naval, pesquera i siderúrgica a Galícia i Astúries. I dels diners que a través de les polítiques agràries comunitàries, les PAC, han rebut i encara cobren els agricultors espanyols.
Un parell més d’exemples. La directiva europea que obliga a un control sobre la contaminació atmosfèrica, mesura que afecta positivament la nostra salut. També, la prohibició que la Unió Europea ha fet arribar a la Generalitat valenciana per continuar la destrucció del territori, com a conseqüència de la desmesura en el sector de la construcció. Directives comunitàries d’obligat compliment, altrament es corre el risc de retallades en el flux econòmic que rebem de la Unió Europea. Però, ai las! aquesta entrada de diners te data de caducitat. L’estat espanyol passarà a ser contribuent i no receptor en una data més o menys pròxima, en funció de l’entrada de nous estats al sí de la comunitat. Qui truca amb més insistència a la porta és Turquia, amb un pes demogràfic i cultural—un país musulmà-- i per tant també polític, que representarà un nou repte per a la comunitat



Gosaria dir, que la major part de les persones, veiem la necessitat d’una Europa no només unida econòmicament, l’Europa del mercat. Aspirem a més, a tenir una Europa socialment avançada, amb una economia socialment justa i ecològica, per una defensa de l’educació pública de qualitat, per una Europa que defensi els drets civils i no només en el seu territori, que enforteixi els drets dels treballadors i les treballadores,amb una veu única al món, amb una política exterior basada en els drets humans i que tendeixi a fer polítiques econòmiques contra la crisi i no com fins ara de caire neoliberal, amb un procés que ens porti a la progressiva federalització, entesa com l’europa dels pobles i no dels Estats...

Aquesta Europa, que ben segur la majoria voldríem, no ens serà regalada. Caldrà lluitar per obtenir-la. El que passa, lamentablement, és que el projecte de construcció europea, de moment, no va en aquesta direcció sinó en tota la contrària. Que la tinguem depèn bàsicament de les persones que ens representin, de la correlació de forces en el parlament. Ara, el grup majoritari en el parlament és el Grup Popular Europeu i les perspectives no són gota positives. L’abstenció, sempre afavoreix els interessos dels conservadors i dels liberals, que no cal dir, es troben políticament ben lluny d’aquesta Europa que voldríem. Per tant, el futur immediat no és en absolut optimista. I encara cal afegir-hi una qüestió molt més preocupant. És un fet històric, que en èpoques de crisis, el perill de la ruptura de la cohesió social, pugui arribar a produir uns moviments polítics de caràcter populista i amb continguts feixistes i xenòfobs. Realitats que no podem deixar de tenir en compte, per la seva perillositat. A Holanda, les votacions varen fer-se, si no vaig errat, dimecres passat, i un formació de caràcter nazi i ultradretana va aconseguir el 15% dels vots,--4 eurodiputats-- la segona força política del país, darrera dels demo-cristians.Es preveu que en d’altres països postulats polítics de la mateixa mena, obtinguin excel·lents resultats. Es a dir, podem tenir un parlament no només amb majoria de dretes, sinó amb forces ultradretanes numèricament importants.

A Hongria, es presenta i amb possibilitats d’obtenir representació un partit anomenat “ Per la solució final del problema gitano”. Europa ja en va patir una d’aquestes “solucions” i tos sabem el que va passar. No voldria fer el paper de Casandra, però tampoc cal menysprear aquesta possibilitat, que, i ojalà m’equivoqui, serà una realitat la propera setmana. No vull carregar amb la responsabilitat, d’haver contribuït amb la meva passivitat a donar pas a aquestes persones carregades d’odi. Hi ha una manera d’aturar-los, exercint el dret a votar. No vull dir amb això que deixin de tenir representació en el parlament, que la tindran, però si al davant i en contra seu hi portem una important delegació de persones que defensin la democràcia , el pes i la incidència política d’aquests lliberticides quedarà molt debilitada. He esmerçat paraules i temps, per explicar la raó per la que demà aniré a votar. Ho hauria pogut fer només amb una: la que expresso en les vintenes darreres ratlles. Demà aniré a dipositar la papereta dins l’urna, amb el ple convenciment que he fet el que en conciència és el meu deure.