dissabte, 6 de juny de 2009

Demà aniré a votar


Demà aniré a votar. Així, ras i curt, com sempre he fet des de la recuperació d’aquest dret polític que em correspon pel fet de tenir la consideració de ciutadà.
De raons i arguments en benefici de l’exercici d’aquest dret, he pogut llegir-ne de tota mena i vingudes de diferents llocs. Fins i tot algunes opcions polítiques, que no tindrien cap inconvenient i que veurien amb bons ulls el retorn a temps sortosament passats, ens aconsellen anar a depositar papereta, la seva clar. Aquestes persones no els hi passarà per alt, no se’n oblidaran d’anar a votar, saben de la importància d’aquell tira de paper, que pot arribar a canviar el govern d’un país. Només aquest fet, ja seria de suficient entitat com per no descuidar-me d'anar a complir el meu deure cívic. Però n’hi moltes altres de raons.

És cert que el que coneixem com a campanya electoral, ha sigut la pitjor que he viscut des de la recuperació de la democràcia. En ocasions m’he sentit menystingut, inclús insultat per als que en comptes de fer-me arribar les seves propostes—que per això hauria de servir la campanya—no han fet altra cosa que insultar-se, mostrant així les seves ànsies per obtenir el poder a qualsevol preu. De proposicions polítiques quasi inexistents, apel·lacions per una banda a la por—en aquesta ocasió el discurs del vot útil no era possible—i d’altra part una oratòria mancada de continguts, només amb el lema, nosaltres tenim les solucions, però sense fer-nos avinent quines serien les mesures concretes per arribar a aquest resultat. El PSOE i el PP han optat per l’estratègia de convertir unes eleccions al Parlament Europeu, en una vergonyosa picabaralla, com si es tractessin d’uns comicis per triar el govern de l’Estat. En comptades ocasions he pogut escoltar iniciatives, que fessin conèixer a la població—aquest era el moment adient per fer-ho—que és el que es decideix demà. La majoria tenim la percepció—tot hi considerar-nos europeus—que les institucions del vell continent, poc o molt poc tenen a veure amb nosaltres, les veiem llunyanes, que si, que tenim un Parlament que elabora lleis, però que aquestes normes no afecten la nostra vida.


Res més lluny de realitat. Ja ara mateix, més del setanta per cent de les lleis que regeixen el nostre dia a dia, són com a conseqüència del que legisla el Parlament europeu, normes que coneixem amb el nom de directives europees. La construcció de l’Europa política no te marxa enrere, malgrat la resistència de certs estats en fer cessió de part del seu poder. Això no s’ha explicat. Potser la piscina del meu poble, la llar d’avis, el poliesportiu, la remodelació del centre d’assistència primària, la xarxa de sanejament del meu barri i tantes altres infraestructures han sigut pagades amb fons europeus els coneguts FEDER. Mils de milions d’euros han rebut l’Estat espanyol, les comunitats autònomes i també els ajuntaments provinents d’Europa. Ni el PSOE, tampoc el PP n’han dit una paraula. Els mèrits, les “medalles” les han volgut per ells.
Sense parlar de les ajudes que han rebut els sectors industrials, ramaders i pesquers.
Caldria preguntar-li al senyor Felipe Gonzàlez, l’ajuda econòmica que va rebre, quan tot just haver accedit per primera vegada al govern de la nació, va dur a terme les reconversions naval, pesquera i siderúrgica a Galícia i Astúries. I dels diners que a través de les polítiques agràries comunitàries, les PAC, han rebut i encara cobren els agricultors espanyols.
Un parell més d’exemples. La directiva europea que obliga a un control sobre la contaminació atmosfèrica, mesura que afecta positivament la nostra salut. També, la prohibició que la Unió Europea ha fet arribar a la Generalitat valenciana per continuar la destrucció del territori, com a conseqüència de la desmesura en el sector de la construcció. Directives comunitàries d’obligat compliment, altrament es corre el risc de retallades en el flux econòmic que rebem de la Unió Europea. Però, ai las! aquesta entrada de diners te data de caducitat. L’estat espanyol passarà a ser contribuent i no receptor en una data més o menys pròxima, en funció de l’entrada de nous estats al sí de la comunitat. Qui truca amb més insistència a la porta és Turquia, amb un pes demogràfic i cultural—un país musulmà-- i per tant també polític, que representarà un nou repte per a la comunitat



Gosaria dir, que la major part de les persones, veiem la necessitat d’una Europa no només unida econòmicament, l’Europa del mercat. Aspirem a més, a tenir una Europa socialment avançada, amb una economia socialment justa i ecològica, per una defensa de l’educació pública de qualitat, per una Europa que defensi els drets civils i no només en el seu territori, que enforteixi els drets dels treballadors i les treballadores,amb una veu única al món, amb una política exterior basada en els drets humans i que tendeixi a fer polítiques econòmiques contra la crisi i no com fins ara de caire neoliberal, amb un procés que ens porti a la progressiva federalització, entesa com l’europa dels pobles i no dels Estats...

Aquesta Europa, que ben segur la majoria voldríem, no ens serà regalada. Caldrà lluitar per obtenir-la. El que passa, lamentablement, és que el projecte de construcció europea, de moment, no va en aquesta direcció sinó en tota la contrària. Que la tinguem depèn bàsicament de les persones que ens representin, de la correlació de forces en el parlament. Ara, el grup majoritari en el parlament és el Grup Popular Europeu i les perspectives no són gota positives. L’abstenció, sempre afavoreix els interessos dels conservadors i dels liberals, que no cal dir, es troben políticament ben lluny d’aquesta Europa que voldríem. Per tant, el futur immediat no és en absolut optimista. I encara cal afegir-hi una qüestió molt més preocupant. És un fet històric, que en èpoques de crisis, el perill de la ruptura de la cohesió social, pugui arribar a produir uns moviments polítics de caràcter populista i amb continguts feixistes i xenòfobs. Realitats que no podem deixar de tenir en compte, per la seva perillositat. A Holanda, les votacions varen fer-se, si no vaig errat, dimecres passat, i un formació de caràcter nazi i ultradretana va aconseguir el 15% dels vots,--4 eurodiputats-- la segona força política del país, darrera dels demo-cristians.Es preveu que en d’altres països postulats polítics de la mateixa mena, obtinguin excel·lents resultats. Es a dir, podem tenir un parlament no només amb majoria de dretes, sinó amb forces ultradretanes numèricament importants.

A Hongria, es presenta i amb possibilitats d’obtenir representació un partit anomenat “ Per la solució final del problema gitano”. Europa ja en va patir una d’aquestes “solucions” i tos sabem el que va passar. No voldria fer el paper de Casandra, però tampoc cal menysprear aquesta possibilitat, que, i ojalà m’equivoqui, serà una realitat la propera setmana. No vull carregar amb la responsabilitat, d’haver contribuït amb la meva passivitat a donar pas a aquestes persones carregades d’odi. Hi ha una manera d’aturar-los, exercint el dret a votar. No vull dir amb això que deixin de tenir representació en el parlament, que la tindran, però si al davant i en contra seu hi portem una important delegació de persones que defensin la democràcia , el pes i la incidència política d’aquests lliberticides quedarà molt debilitada. He esmerçat paraules i temps, per explicar la raó per la que demà aniré a votar. Ho hauria pogut fer només amb una: la que expresso en les vintenes darreres ratlles. Demà aniré a dipositar la papereta dins l’urna, amb el ple convenciment que he fet el que en conciència és el meu deure.