dissabte, 20 de juny de 2009

Futbol i diners

Sembla que el món del futbol- i el que no ho és també - està escandalitzat per les despeses que darrerament ha fet el màxim mandatari d’un equip, en la contractació d’un parell de jugadors. Inclús, el president d’una altra entitat també esportiva, l’ha titllat d’imperialista i de “ rebentar “ el mercat del futbol. Parlar d’imperialisme en el camp de l’esport em sembla agosarat per no dir-ne quelcom de més gruixut. Potser el senyor Laporta, tem que des de Madrid l’hi envaeixin el Camp Nou ? El president del Barça em pren per un imbècil quan es queixa de la possible puja de preus ? Si no vaig errat, el senyor Joan, és una persona que hauria de conèixer, donat que es mou en el camp dels negocis, la llei de l’oferta i la demanda, el que tots coneixem com a mercat lliure. Si el senyor Florentino Pérez, ha pagat –a voltes sembla que els presidents dels clubs es treuen els diners de la seva butxaca – tants doblers per a dos jugadors, el que caldria és fer una anàlisi a l’entorn d’aquesta bogeria, que va començar fa temps, però que ara ha assolit unes quantitats demencials, de difícil comprensió per a la majoria de la gent, fins i tot dels aficionats al futbol, entre els que jo m’hi compto.

D’antuvi, penso que el que cal fer, és una diferenciació entre el que cobra un jugador, el seu salari, que en tant que professional és lícit que procuri – com qualsevol treballador – embutxacar a final de mes, una bona retribució per a la feina feta i el que s’anomena clàusula de recisió del contracte. És aquest segon aspecte, el que jo penso és criticable. Prop de cent milions d’euros per contractar un jugador crec que no és de rebut.

És ben sabut que la majoria dels clubs es troben econòmicament en situació de fallida, i no només equips que –i amb tot el respecte ho expresso – anomenem de segona fila. Per posar dos exemples: l’Atlètic de Madrid i el València si haguessin de pagar els seus deutes no els seria possible, estan en números vermells i estem fent referència a dos clubs dels que “ tallen el bacallà “. D’altres no tenen ni per pagar els salaris del mes. Com és possible doncs, que es puguin despendre d’aquestes xifres per fitxar els atletes ?
No és fàcil d’entendre, així de sobte, però si entrem en el fons de l’assumpte.........

Quins interessos a banda dels esportius deuen haver-hi per tal que els bancs prestin tants diners a segons quins clubs, ara precisament quan es mostren tan gasivers amb d’altres persones i empreses a les que es nega el crèdit? En el cas concret del Madrid, penso jo, que les garanties que ofereix el senyor Pérez han de ser sòlides, sens dubte. Parlem d’una de les persones més riques del país, que ha sabut diversificar els seus negocis i a qui la crisi de la construcció deu afectar molt poc, pel tipus d’empresa que regeix. En segon lloc, el fitxatge d’aquests “ astres “ són faves comptades, ja no tan sols per la rendibilitat esportiva, també per tot el negoci que es genera al seu entorn. I si les coses van per mal camí i s’espatllen – que tot és possible – els bancs compten amb una assegurança, la que els hi dóna tota la confiança: el suport polític, en aquest cas de l’ajuntament de Madrid i del govern de la Comunitat si calgués. I només cal fer memòria. Si no ho recordo malament, no fa massa temps i davant d’una situació econòmica de bancarrota, l’ajuntament de la Villa, va facilitar al club una operació immobiliària, que no s’ajustava en absolut a les normes urbanístiques. El tan conegut " pelotazo " del Santiago Bernabeu.


He posat l’exemple del Madrid com ho hauria pogut fer amb el Barça. Us heu fixat, com la directiva culé, encara que s’hagi guanyat tot, també ha de comprar i vendre? Quina necessitat hi ha ? Algú se’n beneficia? El senyor Laporta, per la seva part i emparant-se en un discurs populista, apreta l’ajuntament de la ciutat, per poder tirar endavant el projecte del Camp Nou. “ El club ha fet els deures i ara només cal la decisió política “ vaig sentir-li dir l’altre dia. Que els ho preguntin a les associacions de veïns afectades per aquest meravellós projecte. El consistori fins avui es manté ferm i m’imagino les pressions que estarà rebent.Vull dir amb això, que no ens deixem enganyar amb aquest discurs, que dóna la sensació d’un enfrontament, quan en realitat el que busquen es poder anar tirant, fent la “ viu, viu” i si poden arreplegar algun dineret, millor encara. Quina falera per arribar a presidir ja no els grans clubs, inclús els més modests. Anys enrere, el Barça el presidien els grans industrials del món tèxtil, els senyors Llaudet i Miró Sans en podrien ser el millor exemple. Darrerament i durant una llarga durada el senyor Núñez, “ l’era del totxo “. Que per tots és sabut els negocis i tractes que es fan a les llotges. El senyor Laporta, es va comprometre en el seu moment – en el cas de guanyar les eleccions - aixecar la catifa per treure tota la brutícia que ell mateix assegurava que hi havia, després de les presidències dels senyors Núñez i Gaspart. Que jo sàpiga no ho ha fet. Ha tingut una crisi d’amnèsia de la que encara no s’ha recuperat.

Potser he fugit de la qüestió, hi torno. És una immoralitat gastar-se aquests diners. No em semblaria desatinat posar un topall a les transaccions dels jugadors, no als salaris.
A aquesta bogeria cal posar-hi seny i aquesta mesura en cap cas podria ser interpretada com una ingerència en una entitat privada.Els clubs disposen d’uns diners, quan estan amb deute amb la seguretat social i no fa masses anys se’ls hi varen entregar milions i milions de pessetes de diners públics, perquè altrament se n’anaven tots els clubs a fer punyetes.
Als Estats Units, ho sabem tots els aficionats al bàsquet, hi ha una veritable bogeria per aquest esport. Doncs allà, el país paradigma de l’economia de mercat, els traspassos de jugadors entre els clubs no són lliures, tenen un sostre econòmic.

Nogensmenys, no puc acabar aquestes ratlles sense expressar la meva alegria i satisfacció pels triomfs del Barça i que l’any vinent les coses ens vagin de primera.
I ara, exerciré de “ culè “ depressiu. Guanyar-ho tot entranya un greu problema: per quedar a l’alçada, has de tornar a triomfar en tot. Pregunto: no hauria sigut millor, no haver-se’n endut la copa del Rei – l’Atlètic és un gran club – i així podríem optar a millorar les victòries d’enguany?

Sigui com sigui i a desgrat de tots aquests “ espècimens “ que pul·lulen en el món de la pilota, a mi m’agrada el futbol i visca el Barça !!