divendres, 19 de juny de 2009

Quin remei !! Hauré de fer bondat.


Una punxada i una altra, potser fins a mitja dotzena i tot seguit el dolor que comença. Primer penso que potser m’he fotut una trompada feinejant a Sant Cristina, que m’ha passat per alt i ara surt. Faig moure el dit i cada vegada la sensació desagradable i molesta creix. Fins al cap d’una horeta no tinc la sensació que el mal ha deixat d’augmentar. No puc posar el peu a terra de tan fort com és el malestar. La Joana em diu d’anar al servei d’urgències. Li contesto que en tot cas més endavant en parlarem, que penso que el que m’està passant és una crisi de la coneguda popularment malaltia de la gota. Tinc els meus dubtes, per la raó que fins ahir, mai havia sentit aquella mena de molèstia. La Sònia m’aconsella de donar-hi una ullada per Internet. Clavat !! els símptomes no fallen. L’àcid úric ha tingut la gentilesa de visitar-me. Mica en mica el dit s’inflama i agafa un color vermell-blavós. La pell es posa tibant i decideixo que mentre el dolor no s’escampi per tot el peu, tampoc cal córrer i em prenc un gram de paracetamol per tal d’alleugir el malestar. És mitja tarda i fins ben entrada la matinada no començo a sentir-me millor. Avui toca anar a Santa Cristina a primera hora, cal aprofitar que el sol encara no sigui alt per regar les flors i les plantes. Em llevo, el dit ja no fa mal, però posar el peu a terra és tota una altra qüestió, encara dol. Decideixo aixecar-me i tot fent “ la pela i deu “ vaig a buscar el cotxe. Penso que si el mal torna, no cal que em preocupi, em trobaré a casa de la meva filla. Doncs bé, al cap d’una estona de trastejar, oli en el llum, com si no hagués passat casi res, un suportable doloret
que tan sols no em permet caminar còmodament.

Aquesta “ experiència “ m’ha fet pensar amb un veí, en Quim, que pateix des de fa anys aquesta dolència. L’home, que pel que es veu, te crisis molt sovintejades, me n’ha parlat en moltes ocasions. Tantes, que jo ja havia arribat a la conclusió, que potser en Quim, en feia un grà de massa. Jo pensava que el dolor que pot provocar un trist dit i a més a més del peu, no devia ser tant com el que deia sentir el veí, quan m’explicava que no podia fer ni un pas i això durant més d’un dia i de dos. Doncs, rectifico i jo només he tingut, el que penso és tan sols un avís. Demanaré hora a la consulta de la Marisa – la meva metgessa – i ella decidirà que cal fer. De moment, em prenc un parell d’infusions, una al matí i l’altra a l’hora d’enllitar-me, d’unes fulles de bedoll, que m’han aconsellat a la nova botiga de Nanas, que tinc tot just al costat de casa.

Com a precaució faré bondat i tindré compte de no ingerir aliments – la llista l’he trobada a Internet – que possibilitin una nova crisi. Val a dir, que sempre m’ha agradat, això si, sense fer cap excés, menjar i beure. Una taula ben parada amb menges gustoses i amb un bon xarel·lo per anar-les fer passant reconec que no hi faig escafinyots. Espero que el dejuni no es perllongui massa i que pugui fruir com més aviat millor, d’una bona sardinada – ara és el moment adient per fer-la – d’un suquet d’anxoves que tan bé sap cuinar la Joana o de qualsevol altre guisat. A la llista també hi podem trobar com aliments no recomanables, les bledes i els espinacs, no hi fa res, el “ problema “ seria haver-ne de menjar.

Però de tot aquest mal pas hi ha un aspecte que em té molt i molt preocupat. La cristal·lització de l’àcid úric en l’articulació del dit gros del peu – com pot ser que petits cristalls puguin fer tan de mal? – és un patiment que a més de ser conegut amb el nom de “ la gota “, també és sabut amb el nom de “ mal dels reis “. Sembla que aquesta senyors, degut que consumien grans quantitats de carn de caça – gens recomanable – en patien de manera molt freqüent. Com és possible que aquesta indisposició hagi afectat a un republicà radical i persona d’esquerres ? I no creieu que també és preocupant que el dolor s’hagi radicat en el dit gros del peu DRET ? Després de donar-hi voltes i més voltes a aquesta qüestió per a trobar-ne una resposta, pels camins del raonament no l’he descoberta la contesta.Penso jo, no serà que algú m’ha agafat de “ cap d’esquila “ o potser m’han “ echado el mal de ojo “. Potser hauré d’anar a fer una visita a una de tantes vidents, endevinadores.....d’altra banda gens difícils de trobar; els diaris en van plens d’aquests personatges que ho guareixen tot . Des d’un ull de poll, passant per problemes sentimentals fins a indicar-te el número de la “ grossa “ de Nadal. El que vulguis, de tot entenen i solucionen el que calgui.

A veure, no penséssiu que he perdut el senderi, els trucs. Faré el que m’indiqui la meva metgessa, faltaria més.Si bé és cert que en certes qüestions sóc de caràcter més aviat procliu a no fer el que volen manar-me, en el que fa referència a la salut sóc una persona disciplinada. Si el que m’aconsella és, per posar un exemple, prendre dues pastilles cada dia, sens dubte que compliré. Apa, que tinguem sort!!