dilluns, 29 de juny de 2009

Seixanta tres anys després

El primer record que guardo de l’estació de Caldes de Malavella, és d’una fred terrible i una boira d’aquella que pot tallar-se amb un ganivet de tan espessa. Havia de ser a les darreries de l’hivern de l’any 1946, finals de febrer, principis de març. Puc precisar-ne la data. El meu aniversari és el 17 de febrer i pel que m’han dit, vaig conèixer el meu pare, quan tot just s’havien complert els meus primers nou anys de vida.

A l’escola, als “ hermanus”, sortíem a les cinc de la tarda i arribat a la taverna de Can Peric, l’avi que em diu: “ demà no aniràs a escola, vindràs amb mi a Barcelona a conèixer el teu pare “. A mi, no em va sorprendre la notícia. En la meva curta vida, la figura del pare mai me l’havia qüestionada. La majoria dels meus amics tenien pare i mare, jo tenia la mare i els avis que bé prou es cuidaven de mi –l’àvia Maria, quin record!! – i jamai havia trobar en falta no tenir pare. Per tant, la notícia a banda d’un viatge a Barcelona, no va provocar en mi cap altre impressió. Més aviat una certa perplexitat, vista la importància que al fet hi donaven molt especialment els avis. Una anada a Barcelona, si que tenia una certa transcendència, inclús una bona dosi d’aventura i quelcom també per “presumir-ne” l’endemà a l’escola, amb els meus amics. No hi havia anat mai a Barcelona, potser fins i tot tampoc havia visitat Girona.
Barcelona la “ veiem “ molt lluny i calia agafar el “ tren gros “ i això si que era engrescador. Els ganxons teníem una referència, en qüestions de ferrocarril. Podíem parlar del “ tren gros “ en comparació amb el carrilet, que amb aquest si que hi havia anat – que no vitajat – en múltiples ocasions. Fins a Santa Cristina a veure uns amics que hi tenia la mare i a Cassà on anava molt sovint amb l’àvia a casa d’uns oncles del senyor Riera, l’apotecari que més tard va regentar la farmàcia del carrer Clavé. El senyor Jaume Riera era comerciant a l’engròs de vins i havia ajudat als avis que per mor de la militància política dels seus fills – el meu pare i el meu oncle – tenien dificultats per comprar vi. I a la Font Picant, quan anàvem al menys un parell de vegades l’any d’excursió a Romanyà amb els “ hermanus”. Esmorzar a la font i muntanya amunt tot fregant les parets de l’esglesiola de Bell-lloc fins a Romanyà. Prèvia visita al suro gros d’en Cama i a la cova d’en Daina – el conegut dolmen – un partidet de futbol al prat i dinar vora la font. L’àvia acostumava a posar-me una truita per esmorzar i carn empanada i fruita per l’àpat del migdia. Una vegada dinats, calia fer una migdiada, la pujada, tot i ser gent jove, ens havia deixat una miqueta “tocats”. A mitja tarda, repreníem la marxa per acostar-nos a la masia de Vallvanera. Allà ens esperava el berenar: un recuit monumental del que encara en tinc record. I camí cap a la vall, a l’estació de Castell d’Aro, per agafar el tren que arribava a Sant Feliu a les vuit.

Tornem doncs a Caldes. Hi havíem arribat amb un autobús de la Sarfa, a primera hora del matí. Potser havíem sortit de Sant Feliu quan encara no era de dia o tot just començava a clarejar, no ho recordo. El que segur mai oblidaré és la màquina del “tren gros “. Quina impressió!! Segur que la vaig veure més gran del que realment era i com esbufegava. El vapor sortia dels costats, d’entre les rodes, enormes, amb una fressa que em feia una certa malfiança. La locomotora de tan gran com era, calia mirar-la cap amunt. Tampoc recordo quan temps vam trigar per arribar a l’estació de França. Pensem que parlem de locomotores de caldera, anys més tard transitaven amb la combustió del gas-oli i fins molt més endavant no es van electrificar les línies fèrries. Una vegada al Cap i Casal, fem cap al carrer d’Entença, a posar-nos en filera, a fer cua, esperant que obrissin la gran porta de la presó Model. Doncs sí, vaig conèixer al meu pare a la presó.
Deixarem – si s’escau – per un altre dia, el perquè el pare estava privat de llibertat. Ben segur que alguns l’heu conegut al pare i sens dubte estaríeu disposats a testimoniar en la seva defensa. El pare havia comés un “ gran delicte”: discrepar políticament del règim que manava en el nostre país. Una vegada oberta la porta, ens condueixen a una gran sala buida, amb unes finestres ratxades en una paret, darrera de les que no hi havia ningú. Podem veure una barra de ferro, més o menys a un metre de la paret, que no ens permet acostar-nos del tot a la finestres. Dos policies – els coneguts “grisos” - que es passegen amunt i avall del corredor que hi ha entre la barra i la paret. De cop podem veure unes persones que es van posant cada una darrera de la retxa i l’avi em diu: “ mira, anem cap aquella finestra que hi ha el teu pare “. I jo que veig un senyor que no recordo que va dir-me i que a cada pregunta que em fa jo li responc, si senyor o no senyor. I l’avi que insisteix, en que li digui pare i no senyor. Ignoro l’estona que hi varem estar. El que si recordo és que a mesura que s’allargava la visita i degut a la distància que hi havia entre els familiars i els presos, el volum de les veus anava creixent, fins al punt que no ens enteníem. Que jo ho recordi ningú m’havia dit que anàvem a una presó – o potser si – el que és cert és que me’n vaig tornar cap a Sant Feliu amb la percepció que a banda del viatge no havia succeït res d’important. M’estranyava que l’avi persistís amb les preguntes com: “ Què t’ha semblat el teu pare?
T’ha agradat haver-lo conegut? Estàs content d’haver pogut parlar-hi?.......” Vaig tornar-hi unes quantes vegades més a veure’l, fins que va recuperar la llibertat i va tornar a Sant Feliu. A partir de llavors, si que puc asseverar que haver tingut pare ha estat definitiu en la meva vida.

Això i també altres coses, em passaven pel magí ahir al matí, tot passejant-me per l’andana nº 2 de l’estació de Caldes. Seixanta tres anys més tard del que suara acabo d’explicar. Esperava també el tren que m’havia de portar a Barcelona, però el pare ja no és amb nosaltres i anava a trobar-me amb dues persones, aquesta vegada ben conegudes: la nostra filla gran, la Núria i el nostre nét en Martí. En Martí, hi ara me n’adono compte, com jo llavors, també te nou anys. El vailet, ja era a Barcelona des del divendres i jo li havia promès anar-hi el diumenge per visitar l’exposició que hi ha al Museu Marítim, del faraó Tutankhamon. Tornarem amb el tren, l’avi i el nét, tal com vam fer l’avi Peric i jo fan tants anys.