dimecres, 29 de juliol de 2009

El Museu del President Irla


Sant Feliu disposa, des de dissabte passat d’un nou museu. Al carrer de l’Algavira, a l’antiga taverna de Cal Romaguer, hi té l’estatge el museu en record del que fou alcalde de Sant Feliu i President de la Generalitat, el ganxó en Josep Irla i Bosch.

Josep Irla – en “ Pepitu Irla “ – fou una persona fortament apreciada i volguda, modesta i compromesa amb la seva ciutat i el país. Va tenir el coratge de presidir el Govern de la Generalitat en moments molt difícils, acceptant després de l’afusellament del President Companys, - tal com li pertocava en tant que President del Parlament -, la més alta representació política catalana. Durant el període de catorze anys va ser el nostre President, en circumstàncies gota favorables, a l’exili. En una Europa devastada per la guerra i posant en risc la seva pròpia vida, va assumir una responsabilitat que l’honora i en moments de trasbals no va dubtar en complir amb el seu deure. Amb el triomf dels aliats va posar-se a treballar pel retorn a Catalunya, però els esdeveniments posteriors – la guerra freda – van consolidar el règim franquista. Ja gran i amb poca salut va deixar la Presidència l’any 1954. Quatre anys més tard, moria a l’exili, una persona honesta i disposada sempre al servei del seu país.

Aquest darrer dissabte foren varis els oradors que varen glosar la figura política del President. Tots, sense excepcions, varen coincidir en subratllar la vessant humana de la persona. En Josep Irla, fou per damunt de qualsevol altre consideració un home de bé,
disposat sempre que calia donar un cop de mà a qui en fos necessitat, sense cap mena d’ambició personal. El record que ha deixat, va molt més enllà de la seva trajectòria política, que per si sola ja seria digna de ser reconeguda. En “ Pepitu Irla “ va deixar molts amics i fins i tot persones que com jo, no l’hem arribat a conèixer, el sentim molt proper, per tot el que n’hem pogut escoltar. En “ Pepitu Irla “ disposava de l’autoritat moral – la que no cal que sigui referendada per les urnes, que també la va tenir - l’Irla va guanyar-se amb la seva honradesa i sabent ser un home del poble, el respecte dels seus veïns.

No sabria precisar, quin va ser dels oradors que va dir, que amb la inauguració del museu, en Josep Irla, deixava de ser el President oblidat, per rebre l’homenatge que bé prou es mereixia. Certament durant molt s anys, quan es parlava de les persones que havien presidit la Generalitat moderna, el nom de Josep Irla, sovint era ignorat. No a Sant Feliu ni en els pobles del Baix Empordà però si a la resta del país. Una injustícia que no s’hauria d’haver donat.

L’any 1981, tot just encetats els nous ajuntaments democràtics, un ciutadà de Sant Feliu – dissabte passat ni tan sols se’l va anomenar – en Francesc Nadal i Serra ( en Nadalet ), va adreçar-se al llavors alcalde, l’amic Josep Vicente, per si creia adient fer alguna gestió per portar les despulles del President a Sant Feliu. L’acolliment per part de l’alcalde – com no podia ser altrament, tractant-se d’en Vicente – va ser total. Es va constituir una comissió que va anar fent feina, i mica en mica, i malgrat algunes “ dificultats “, les restes del President, es troben en el cementiri civil de la nostra ciutat, on cada any, i en diada tan significada com l’onze de setembre, som uns quants els ciutadans que anem a retre-li el nostre record. Com a vell alcalde de Sant Feliu i expresident de la Generalitat.
Penso que en “ Nadalet “- i per extensió tots els components d’aquella comissió -, varem donar el primer pas, per treure de l’oblit i de la foscor al President.

Heus ací els noms de les persones que integraven la comissió, alguns malauradament ja desapareguts.

Josep Vicente. ( Alcalde i President de la Comissió )
Francesc Nadal i Serra ( el veritable impulsor de la iniciativa )
Vicenç Carrasco Serra ( Associació de Veïns de Vilartagues )
Ramón Tauler ( Estat Català)
Claudi Barnés ( ERC )
Joaquim Comas ( C. i U. )
Joan Ribas Subirós ( PSC )
Pere Pujol ( PSUC ).




dilluns, 20 de juliol de 2009

El " vot útil "


El senyor Joan Ventura, habitual columnista del Punt Diari,- de Set en Set s’anomena la tira -, en l’exemplar corresponent a dimecres passat, qualificava d’indecent una llei, també coneguda amb el nom de “ llei Beckham “. Es referia a una norma, que l’any 2004 va legislar el parlament espanyol, que bonifica amb una retenció de l’IRPF, que no pot superar el 24% del sou –sigui quina sigui la nòmina – dels treballadors estrangers que venen a feinejar en benefici d’una empresa espanyola. Mencionava el columnista el cas dels futbolistes, que en d’altres països cotitzen el 43% i a la Gran Bretanya fins el 50%. La norma, no només contempla el tipus impositiu dels futbolistes, sinó que també fa referència a d’altres aspectes relacionats amb els tributs, amb els impostos. Jo també, com el senyor Ventura, considero vergonyant que celebritats milionàries paguin a hisenda el mateix que una persona que ingressi menys de 17.000 euros. Afegeix el columnista que fins ara no ha sentit cap polític que hagi demanat canviar aquesta norma insolidària.

Aquí si que l’erra el senyor Ventura. Només li cal anar a l’hemeroteca de qualsevol diari, de data 23 del mes passat. Dos dies abans, el diputat d’Iniciativa per Catalunya, Joan Herrera, havia arribat a un acord amb el grup parlamentari socialista, per presentar una esmena a la llei. Es tractava d’apujar els impostos a les rendes més altes, revisant la tributació de l’IRPF de les persones amb major nivells d’ingressos i de patrimoni. Modificar a l’alça la “ Llei Beckham “ i també impulsar la fiscalitat ambiental, un compromís electoral del PSOE en les eleccions de l’any 2004. Doncs res de res. Poques hores abans, el grup parlamentari socialista dóna marxa enrere en la reforma fiscal i retira el text, que no arriba a sotmetre’s a votació. El compromís era de prendre les reformes legals adients abans del primer de gener de l’any vinent, per permetre donar compliment al text pactat. C. i U. una vegada més imposa democràticament el seu criteri i la possibilitat d’una política fiscal més justa se’n va en orris

Jo, pobret de mi, em pensava que el socialisme era una teoría política que proposava la intervenció de l'Estat en matèries econòmiques i socials, per tal de redistribuir amb més justícia els recursos que genera el país, en contraposició amb les teories lliberals i conservadores que tenen una concepció de l'Estat, amb una activitat mínima indispensable. Ja ho deia aquell: un parenostre pels que anem errats.

dijous, 16 de juliol de 2009

L'Egipte misteriós ( 2 )



Segon dia del curset amb un “programa de por “. La Mort, malalties, sacrificis humans, canibalisme, guerres, mètodes d’execució i tota la parafernàlia lligada a la vessant més obscura de l’ésser humà. Una miqueta corpresos si que varem quedar en alguns moments.

En el programa que se’ns va lliurar hi constaven els temes a tractar. Vaig pensar, a banda del que podria aprendre, fer una mena d’exercici amb la intenció de trobar una certa correspondència amb la història posterior a la civilització egípcia. Com si diguéssim allò de la història es repeteix.

El poble egipci, al meu entendre, no va ser ni més ni menys cruel que d’altres. La barbàrie i el despreci a la vida, la violència, són consubstancials a la naturalesa humana.
Sovint penso que l’ésser humà és molt jove i que ens calen – i això si tot va bé – que passin encara milers d’anys per despullar-nos de la part més negativa de la condició humana. Certament que hem anat progressant i que el que coneixem com a civilització - entre altres avenços – ha millorat el respecte per la vida. La Revolució Francesa – abans d’ahir s’acomplien anys de la presa de La Bastilla – va representar un pas molt important amb la Declaració dels Drets de l’home. Acabada la segona guerra mundial la carta de defensa dels Drets Humans va ampliar les llibertats que li corresponen a les persones.

No és la meva intenció allargar-me amb l’exposició de fets que s’han anat produint al llarg de la història. Si, però, que en citaré un parell. L’aparició de les tres religions monoteistes – totes tres nascudes en el sí de Abraham -, van generar guerres arreu d’Europa que varen durar segles. De vegades amb discrepàncies internes, amb conflictes armats entre ells mateixos. Les anomenades heretgies varen provocar milers i milers de morts. El protestantisme i en menor mesura – però amb no menys crueltat - els càtars a l’Occitània varen ser perseguits i condemnats a sang i foc per l’ortodòxia religiosa. Quan Simó de Montfort, el militar que comanava les forces papals i del rei Felip de França, va conquerir la ciutat de Besiers, va preguntar-li al representant del Papa com podria saber quines eren les persones que no seguien la doctrina càtar per tal d’estalviar-lis la mort a la foguera. La resposta d’Arnau d’Amauri – que aquest era el nom del legat papal – va ser: “ mateu-los a tots, i Déu, després, ja sabrà conèixer els seus “. I així és va fer, tots els homes, dones i infants d’aquella ciutat provençal varen ser cremats vius.

Més cap ençà – i algunes persones encara en poden donar testimoni – la més gran de les barbàries i salvatgisme perpetrat en la història de la humanitat. Tota la maquinària i la tècnica d’un dels països més desenvolupats del planeta, al servei de l’extermini d’un poble, d’una ètnia. Un genocidi, planificat des de la fredor dels despatxos. Sis milions de persones, massacrades, no només en les cambres de gas, sinó també per diferents mètodes que m’estalvio definir. Tots ens hem preguntat com fou possible que un poble com l’alemany, dels més avançats en aquells moments, bressol de grans pensadors i humanistes, de veritables genis en el món de la música i de les arts en general, fos el nefast protagonista d’aquella incivilitat.

Dos fets que ens mostren el grau d’inhumanitat que pot atènyer l’ésser humà. El primer de contingut religiós i el segon com a conseqüència del que Hitler anomenava l’imperi que havia de durar mil anys. Però tots dos amb un denominador comú: el control del poder polític i econòmic. El que Marx va definir com el materialisme històric.

No vull acabar deixant aquest regust de barbàrie i d’incivilitat, que ha transitat pel món des de fa segles, quan encara en alguns llocs pateixen els estralls dels quatre genets de l’apocalipsi. Tinc confiança amb el gènere humà, en les persones. És innegable que els humans som capaços de les majors barbaritats – d’exemples malauradament en tenim molts – però també molts homes i dones han donat i regalen a la resta de les persones, el millor d’ells mateixos. Persones, en la major part dels casos anònimes, que no surten en els mitjans de comunicació, però que amb el seu treball i exemple fan que el món tiri endavant.

Els egipcis, d’acord amb el ens va dir el “ profe “ tenien una visió “ amable “ de la mort. Però al costat d’aquesta visió també hi havia qui tenia una percepció més dramàtica i trista del pas cap el Més Enllà. Heus ací una part d’un text que diu així:

Ningú no torna d’allà
per explicar-nos que els passa
per a dir-nos que necessiten
per a calmar els nostres cors

Els catalans, que som tinguts com a persones pragmàtiques, que toquem amb els peus a terra, tenim, no una, sinó dues respostes a la qüestió que es plantejaven aquelles persones fa tants de segles: si no tornen – el morts – o bé es degut a que s’hi troben a gust o potser perquè no els deixen regressar. Podeu escollir.




dimarts, 14 de juliol de 2009

L'Egipte misteriós

Ahir vaig començar l’assistència a un de tants cursets que s’acostumen a fer en època estiuenca.

De fet, ja vinc seguint des de fa alguns anys les xerrades que ens imparteix l’amic Xavier Martínez, reconegut egiptòleg.

Enguany som unes vint-i-cinc les persones que hi fem presència. Algunes, la majoria, ja conegudes d’anys anteriors i d’altres que hi participen per primera vegada. Són cinc dies, de dilluns a divendres, amb una durada de tres hores cada dia. Al vespre de 6 a 9.
El tema del curs és L’Egipte misteriós i ahir varem estrenar-nos amb la màgia, encanteris, sortilegis.......que es practicaven en aquella cultura mil·lenària.

De la sessió d’ahir en voldria subratllar dues qüestions. La primera és la constatació que, malgrat hagin transcorregut tants anys, les pors i els temors, continuen formant part de la naturalesa humana. Quan des de la racionalitat no trobem resposta a les preguntes que secularment s’ha vingut plantejant l’home, acudim o bé a la religió o el que encara és pitjor ens posem en mans de tots aquests fetillers, bruixots, endevinadors i altres espècimens, que es guanyen la vida amb les aprensions de bona part de la societat. No hi ha res que estigui fora de l’abast d’aquests nigromants, tenen solució per a tot. En aquest sentit, sóc del parer que a desgrat dels avenços i del progrés és encara important el nombre de persones que busquen resposta a les seves angoixes en llocs equivocats.

La segona reflexió que se m’acut, és que els elements dels que es valia la religió per aconduir la vida de les persones, substancialment són els mateixos o en tot cas han canviat molt poc. La paraula i el gest són els elements que avui dia encara fan servir els mediadors ( sacerdots ) per comunicar-se amb el més enllà. L’expressió oral i la gesticulació es complementen a l’hora d’establir la relació, elements que cal acompanyar amb els instruments que utilitzen totes les religions. Vaja tota la parafernàlia de la litúrgia. Certament que hi podem trobar, transcorreguts tants segles un nou element: el llenguatge escrit, que seria al meu entendre l’única diferència.

Tercera i darrera consideració a la classe d’ahir. El rigor científic amb el que el professor imparteix els seus coneixements. Seria molt fàcil per la seva part i molt més encara quan es tracten temes d’esoterisme i de màgia, aprofitar per posar-hi “ més pa que formatge”. Sortosament en Xavier és una persona honesta.

Penso que el curset pot ser divertit i amè, gens carregós, cosa que seria d’agrair vista la calor que fa que no invita a “trencar-se el coco “.

El Síndic de Greuges ens visita






Deu fer un parell de setmanes que el senyor Rafel Ribó, el Síndic de Greuges, va visitar la nostra població. No érem més d’una trentena les persones que varem arribar-nos fins al Centre Cívic de Vilartagues per escoltar-lo. Lamentable la poca assistència.

El Síndic va fer-nos una breu dissertació sobre la figura que ell representa. Sembla que cal remuntar-se a quasi sis cents anys, quan el rei Martí l’Humà va instituir el que llavors va ser conegut amb el nom del Proveïdor de Greuges. Aquest seria només un fet històric que res té a veure amb les funcions que avui acompleix el Síndic de Greuges. Aquesta persona, defensora i valedora dels drets dels ciutadans davant les administracions, en realitat neix a Suècia, amb el nom d’OMDUDSMAN – el comissionat – i que té diferents apel·latius: Arkateko en el país basc, Justícia de Aragón, Valedor do Pobo a Galícia i Defensor del Pueblo a la resta de l’estat.

Va demanar-nos el Síndic que donéssim a conèixer la Institució, que dimana de l’article 30 de l’Estatut de Catalunya i de l’article 41 de la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea. Sembla que només el seixanta per cent dels ciutadans han sentit a parlar del Síndic i tot just un tretze per cent d’aquestes persones, coneixen amb més o menys mesura, les funcions que té encarregades.

Va fer-nos també un breu resum de la memòria de l’any passat. El Síndic i el seus col·laboradors varen atendre 30.400 persones, amb un increment respecte de l’any anterior d’un 8,8% L’any 2008 la distribució de les queixes i consultes provinents de la nostra comarca es troba en el grup que inclou una actuació per cada 501 a 1000 habitants i la província de Girona és la tercera després de la de Barcelona i Tarragona. Aquesta millora s’ha d’atribuir a l’esforç que s’ha fet des de la Institució per apropar-la a tot el territori, amb desplaçaments de l’oficina del Síndic per atendre queixes directament als municipis. En ocasió de l’estada a la nostra ciutat, el Síndic va rebre personalment vuit queixes i deu consultes, majorment relacionades amb temes urbanístics i tributaris.

Han crescut les queixes sobre el dret al descans – la contaminació acústica – la mobilitat i les dificultats d’accés a les noves tecnologies en les zones rurals. Un aspecte que preocupa molt especialment la Sindicatura és el desenvolupament de la Llei de Dependència i no només per la manca de recursos econòmics, sinó pels problemes de coordinació entre les tres administracions que intervenen: l’estatal., l’autonòmica i la local. Aquesta mancança fa que la resolució de la demanda s’allargui en el temps, fins al punt, que persones que tenen dret a l’assistència, els hi ha sigut reconeguda quan ja no calia, si tenim en compte que majorment es tracta de persones d’edat molt avançada.

Si bé la funció primordial de la sindicatura és la defensa dels drets dels ciutadans davant les administracions incluída la europea, la institució també s’encarrega de fer una feina pedagògica que al meu entendre és molt important. No només atent les queixes i consultes sinó que també dóna a conèixer als ciutadans quins són els seus deures. El Síndic també va recomanar que ens queixem – que hi tenim tot el dret – quan creiem que no hem sigut degudament atesos, quan ens sentim desemparats davant l’actuació o també la manca d’actuació de les administracions públiques catalanes i de les empreses que gestionen serveis d’interès públic. Sempre i això cal tenir-ho en compte, quan prèviament hàgim presentat la queixa davant l’administració corresponen. Val la pena i les xifres així en donen testimoni. L’any passat en els casos en els que l’administració va respondre el 79% de les resolucions varen ser acceptades del tot per l’administració i un 8% va ser atès parcialment.

Un dels grans entrebancs en que es troba el Síndic, és el silenci administratiu. És a dir, la manca de resposta per part de les administracions quan demana la informació que necessita per atendre la queixa del ciutadà. I en aquest sentit, alguns ajuntaments no acompleixen amb el que és Llei, ignoren la Institució. La transparència, que hauria i de fet és una de les bases de l’estat de dret i de la mateixa democràcia, no és una pràctica del tot habitual. En ocasions el veí, té la sensació que molesta, la percepció que el que pregunta o que el que amb tot el dret demana, es considerat com una ingerència en la feina del polític. Hi ha un cert temor en donar la veu al ciutadà i a voltes, quan aquest dret li és reconegut, no ho és en funció del reconeixement per part del polític, ans el contrari, el servidor públic ho fa a desgrat, per què no té altre remei que complir-ho.

En la memòria del Síndic municipal de Greuges de Sant Feliu, correspon a l’any passat, si fa constar que a data del tancament de l’informe, hi ha 6 expedients en tràmit corresponents a l’any 2004, 4 de l’any 2007 i 2 de l’any 2006, pendents d’algun tipus de resposta per part de l’administració. Cal afegir-hi 10 recomanacions de l’any 2006 i 8 de l’any 2007, també pendents de resposta. D’aquests expedients i recomanacions, penso jo, que la majoria deuen ser sobre qüestions municipals. Què fa el nostre ajuntament no donant resposta al Síndic? Jo hi veig una desconsideració cap a la figura del Síndic i per extensió als ciutadans. En l’organigrama del nostre consistori hi tenim un regidor de Premsa, Comunicació, Noves Tecnologies i Participació Ciutadana, àrea aquesta darrera, que comparteix amb el senyor Alcalde. No entenen aquestes dos servidors públics que la transparència és també una forma de participació dels ciutadans en els afers públics?

El senyor Josep López de Lerma, fill de Sant Feliu, exconseller del nostre ajuntament i Diputat en les Corts Generals, si no vaig errat durant al menys quatre legislatures, es queixava l’altra dia en un escrit que setmanalment publica en el Diari de Girona, de l’opacitat d’alguns ajuntaments a l’hora de donar resposta a la ciutadania. I dic alguns ajuntaments, donat que el senyor Lerma posava dos exemples del tot diferents. Recordava allò de “ entra amb nosaltres a l’ajuntament “. Doncs si, això mateix, el que deia un cartell del PSUC, en la campanya de les primeres eleccions municipals. Clar, que el senyor exdiputat, se’n guardava bé prou de concretar a qui corresponia el lema. D’altra banda res d’estranyar, si tenim en compte el mensyteniment que manifesta cada vegada que parla dels comunistes.


p.s.- Es pot visitar l’exposició “ Obrim les portes als drets”, instal·lada al Centre Cívic de Vilartagues.

divendres, 10 de juliol de 2009

El Tour a Sant Feliu



Per Sant Feliu, avui ha passat el Tour de France. En el seu moment i atenen una crida que va fer-se des de l’àrea d’esports de l’ajuntament, vaig fer-me voluntari per donar un cop de mà.
Vull significar l’esperit cívic que han mantingut els ganxons/es i les persones que han vingut a la nostra ciutat per veure l’espectacle. Al menys en la zona que m’ha sigut encarregada no s’ha produït ni el més mínim incident. Tothom ha tingut un comportament excel·lent i s’ha pogut gaudir de la festa que és la volta a França.
Els entesos en qüestions esportives el consideren el tercer fet més important només superat pels jocs olímpics i el campionat del món de futbol. Voldria però, fer un parell de consideracions sense posar en dubte la importància d’aquests dos darrers esdeveniments. El Tour es celebra cada any i a més és una festa popular, en la que la gent surt als carrers, places i espais públics en general de forma gratuïta, per aplaudir i animar els ciclistes, els “ gegants de la carretera “. Diria que és tracta d’un fet esportiu de caràcter molt més popular i que grans i menuts gaudeixen d’allò millor. Els ciclistes tenen una consideració molt especial de part de la gent. Se’ls veu com a persones amb una gran capacitat de sacrifici, esforçats i tothom se’ls mira amb simpatia.

El Tour, pel fet de transitar per les vies publiques, segurament que ha causat molèsties a moltes persones a l’hora de desplaçar-se, ja sigui per anar a la feina o per mor d’altres motius. Penso que aquestes destorbs no ens haurien de fer perdre de vista la importància que ha tingut per a la nostra població la passada dels ciclistes i de la caravana que els acompanya. Si no ho tinc mal entès, la carrera s’ofereix en directe per televisió a dotzenes de països i el nom de la nostra ciutat s’ha pogut llegir en els diaris esportius abans i després de la cursa. En definitiva, el pas del Tour ha representat una excel·lent publicitat per la nostra població. Bé val doncs, el petit sacrifici que han hagut de fer algunes persones.

Sóc un vell afeccionat a la bicicleta i a les curses que es fan amb aquesta màquina. Vaig ser present a Montjuïc, l’any 1965 al final d’etapa a Barcelona, que va guanyar en Pèrez Francès. Recordo com anàvem seguint les notícies que pels altaveus ens donaven de l’escapada del corredor de l’equip Ferrys, una empresa valenciana fabricant de roba interior d’home i dels coneguts mitjons d’aquesta marca. En Pérez Francès era nat a Cantàbria però esportivament s’havia fet a Catalunya. Dos anys abans ja havia quedat tercer en el Tour i aquell dia, s’havia escapat del pilot tot just començada l’etapa, en companyia d’un altre corredor espanyol, en Julio Jiménez, vencedor en més d’una ocasió del gran premi de la muntanya i que era considerat “ l’hereu “ d’en Bahamontes.
El ciclista d’Àvila va pensar que Barcelona quedava molt llunyana i va deixar sol el seu company. Més de dos- cents quilòmetres va fer en Pérez Francès fins presentar-se a Barcelona. La gent el varem rebre amb forts aplaudiments, molt més encara pel fet de tractar-se d’un corredor que tothom considerava català.

Pocs anys abans, la ronda ja havia sigut final d’etapa a Barcelona. L’any 1957, vaig anar a veure’ls passar per Girona. No recordo on havia començat l’etapa però si els noms dels quatre ciclistes que van arribar destacats a Girona. Bernardo Ruiz, que va ser – no aquell any – el primer espanyol en quedar entre els deus primers, en tercera posició – els francesos Gilbert Bauvin i René Privat i l’italià Pasquale Fornara, tots quatre corredors de primera línia. Va guanyar l’etapa Privat i si no ho recordo malament el tercer lloc va ser per Bernardo Ruiz.

Avui he tingut ocasió de veure el Tour per tercera vegada, cinquanta dos anys després i en el meu poble, que ha sabut rebre’l com calia. El mateix que han fet les gents de totes les viles i pobles del recorregut. A Barcelona amb els carrers plens de gom a gom. Catalunya i no des d’ara, sempre ha tingut una gran afició per l’esport de les dues rodes. Per això fa de mal entendre la davallada de la volta a Catalunya, que fou considerada durant molts anys - després del Tour i del Giro - com la tercera cursa més important per etapes.

dilluns, 6 de juliol de 2009

Felicitats, menuda !!

Abans d'ahir vares acomplir dos anys. En Martí i tu, sou la joia de tots nosaltres.
Voldria viure molts anys, només que fos per poder veure com aneu creixent i us feu persones sanes, en tots els sentits.
Les nostres filles són la descendència, vosaltres dos arribareu més enllà, amb l'esperança per part nostra, que sabreu ser en tot moment ciutadans de bé.

diumenge, 5 de juliol de 2009

Seixanta tres anys després ( 2 )


Té raó la Joana quan m’ha fet l’observança. Si no explico el per què el pare va ser privat de llibertat no s’entén del tot l’escrit anterior. Els primers nou anys, on era el meu pare?

El pare, com tants i tants altres homes i dones, el mes de febrer de l’any 1939 – jo estava a punt d’acomplir els dos anys – va haver d’agafar el camí de l’exili. La seva vida perillava. Havia anat voluntàriament a defensar la República, el govern lliurament triat per la majoria dels ciutadans. Els generals colpistes amb l’ajuda del feixisme italià i del nazisme alemany, després de quasi tres anys de guerra varen enderrocar amb la força de les armes el govern democràticament escollit.

Després d’haver passat per diferents camps “ d’acollida “ – que així els va anomenar el govern francès – el pare va ser expulsat de França. La segona guerra mundial estava a punt d’esclatar i el govern francès va demanar-li si estava en disposició d’agafar una arma per anar a lluitar contra els alemanys. El pare no si va negar – ja ho havia fet a Espanya de combatre el nazisme – però demanà que fos tractat com a ciutadà francès, amb els mateixos drets i, que per tant, pogués portar cap a França la seva família. La seva petició no va ser atesa i davant de la seva insistència, el govern del país veí, va decidir negar-li el dret d’asil. A Espanya, no el podien retornar, hauria sigut posar en perill la seva vida i com que el govern mexicà va mostrar la seva disposició a acollir un bon nombre de refugiats espanyols, el pare va anar a raure a Mèxic.

Els avis i la meva mare, anaven rebent, de manera periòdica, notícies del pare des d’aquell país. L’any 1944 deixen de saber del pare. Passen uns quants mesos i decideixen demanar l’ajuda de la Creu Roja, per esbrinar que li ha passat al seu fill i espòs. La Creu Roja respon que desconeix el parador actual d’en Pere Pujol. Que fins a finals de l’any 1943, el pare estava a Mèxic D. F. treballant en el ministeri de Asistencia Social. De fet res de nou, els avis ja ho sabien això.

El pare era molt a prop de Sant Feliu, vivia a Barcelona des de feia quasi dos anys. Per la seva condició de responsable polític del PSUC a la capital mexicana, la direcció del Partit, li havia demanat de tornar a Catalunya per posar-se en contacte amb els companys i fer-se càrrec de la direcció del Partit en la clandestinitat. El pare accepta aquesta responsabilitat, deixa la feina que tenia i proveït de documentació falsa s’embarca en un vaixell que el deixa a Lisboa. Des de la capital portuguesa arriba en tren a Barcelona i allà té els primers contactes amb la persona que l’esperava. Arriscant la seva llibertat el pare es mou per Barcelona sense que a casa ningú en sàpiga res. Dos clients de can Peric, en sengles ocasions el van veure i saludar a Barcelona. El pare sempre va negar que fos en Pere:” perdonin, estan equivocats, jo no sóc la persona que vostès pensen “. Inclús una d’aquestes persones va explicar-li a l’avi que li semblava haver vist el seu fill a Barcelona.

Al cap d’un parell d’anys – a començament de gener de l’any 1946 - el pare és detingut per la policia i els primers quaranta sis dies els passa en una calabós de la comissaria de la via Laietana. Per cert molt “ ben atès “ pels sicaris de l’anomenada Brigada de Investigación Social, la BIS, especialitzada en la repressió contra els “ delictes polítics “. Tot seguit és ingressat a la presó Model. És llavors quan ho comuniquen als seus pares. A la vida també hi ha moments de sort, que malgrat que la situació concreta és difícil, els fats es posen d’acord per donar-te un cop de mà. El mes setembre de 1945, acaba la segona guerra mundial amb el triomf del aliats i la derrota del feixisme i del nazisme. La URSS, Anglaterra, França i els EEUU, dobleguen la barbàrie del nazisme que tanta sang havia fet vessar, molt especialment en la vella Europa. El govern franquista veu amb preocupació els esdeveniments. Hítler i Mussolini, els seus valedors en el transcurs de la guerra civil han perdut i Franco tem ser deposat. Un règim despòtic i dictatorial com el que ell representa no té cabuda en nou marc democràtic. Fins llavors la repressió contra el republicans és ferotge, amb les presons plenes i l’assassinat de milers de persones. Franco es veu obligat a temperar la seva venjança i possiblement aquest fet salva la vida del pare. El lliberticida deixa de signar sentències de mort, cosa que fins aquell moment havia fet “ sin que le temblara el pulso “. Més endavant, els interessos polítics i l’anomenada “ guerra freda “ permeten a Franco continuar en el poder, i reprendre la rúbrica de penes capitals, cosa que fa fins poc abans de la seva mort. Maleït sigui!!

El pare és posat en llibertat a finals del l’any 1947 i torna a Sant Feliu. El pare és una persona controlada, el que se’n diu fitxada i periòdicament ha de presentar-se a la caserna de la Guardia Civil i sovint rep a la taverna la visita del comissari de policia o d’algun dels seus subordinats, amb la intenció de provocar-lo. Temps difícils, que el pare sap conduir amb dignitat i amb la cara ben alta. Però aquesta ja és una altra història, la postguerra, que també la varen patir la major part de les persones, fins i tot aquelles sense cap significació política i que, en la meva modesta opinió, no ha sigut explicada com caldria.