dilluns, 20 de juliol de 2009

El " vot útil "


El senyor Joan Ventura, habitual columnista del Punt Diari,- de Set en Set s’anomena la tira -, en l’exemplar corresponent a dimecres passat, qualificava d’indecent una llei, també coneguda amb el nom de “ llei Beckham “. Es referia a una norma, que l’any 2004 va legislar el parlament espanyol, que bonifica amb una retenció de l’IRPF, que no pot superar el 24% del sou –sigui quina sigui la nòmina – dels treballadors estrangers que venen a feinejar en benefici d’una empresa espanyola. Mencionava el columnista el cas dels futbolistes, que en d’altres països cotitzen el 43% i a la Gran Bretanya fins el 50%. La norma, no només contempla el tipus impositiu dels futbolistes, sinó que també fa referència a d’altres aspectes relacionats amb els tributs, amb els impostos. Jo també, com el senyor Ventura, considero vergonyant que celebritats milionàries paguin a hisenda el mateix que una persona que ingressi menys de 17.000 euros. Afegeix el columnista que fins ara no ha sentit cap polític que hagi demanat canviar aquesta norma insolidària.

Aquí si que l’erra el senyor Ventura. Només li cal anar a l’hemeroteca de qualsevol diari, de data 23 del mes passat. Dos dies abans, el diputat d’Iniciativa per Catalunya, Joan Herrera, havia arribat a un acord amb el grup parlamentari socialista, per presentar una esmena a la llei. Es tractava d’apujar els impostos a les rendes més altes, revisant la tributació de l’IRPF de les persones amb major nivells d’ingressos i de patrimoni. Modificar a l’alça la “ Llei Beckham “ i també impulsar la fiscalitat ambiental, un compromís electoral del PSOE en les eleccions de l’any 2004. Doncs res de res. Poques hores abans, el grup parlamentari socialista dóna marxa enrere en la reforma fiscal i retira el text, que no arriba a sotmetre’s a votació. El compromís era de prendre les reformes legals adients abans del primer de gener de l’any vinent, per permetre donar compliment al text pactat. C. i U. una vegada més imposa democràticament el seu criteri i la possibilitat d’una política fiscal més justa se’n va en orris

Jo, pobret de mi, em pensava que el socialisme era una teoría política que proposava la intervenció de l'Estat en matèries econòmiques i socials, per tal de redistribuir amb més justícia els recursos que genera el país, en contraposició amb les teories lliberals i conservadores que tenen una concepció de l'Estat, amb una activitat mínima indispensable. Ja ho deia aquell: un parenostre pels que anem errats.