dijous, 16 de juliol de 2009

L'Egipte misteriós ( 2 )



Segon dia del curset amb un “programa de por “. La Mort, malalties, sacrificis humans, canibalisme, guerres, mètodes d’execució i tota la parafernàlia lligada a la vessant més obscura de l’ésser humà. Una miqueta corpresos si que varem quedar en alguns moments.

En el programa que se’ns va lliurar hi constaven els temes a tractar. Vaig pensar, a banda del que podria aprendre, fer una mena d’exercici amb la intenció de trobar una certa correspondència amb la història posterior a la civilització egípcia. Com si diguéssim allò de la història es repeteix.

El poble egipci, al meu entendre, no va ser ni més ni menys cruel que d’altres. La barbàrie i el despreci a la vida, la violència, són consubstancials a la naturalesa humana.
Sovint penso que l’ésser humà és molt jove i que ens calen – i això si tot va bé – que passin encara milers d’anys per despullar-nos de la part més negativa de la condició humana. Certament que hem anat progressant i que el que coneixem com a civilització - entre altres avenços – ha millorat el respecte per la vida. La Revolució Francesa – abans d’ahir s’acomplien anys de la presa de La Bastilla – va representar un pas molt important amb la Declaració dels Drets de l’home. Acabada la segona guerra mundial la carta de defensa dels Drets Humans va ampliar les llibertats que li corresponen a les persones.

No és la meva intenció allargar-me amb l’exposició de fets que s’han anat produint al llarg de la història. Si, però, que en citaré un parell. L’aparició de les tres religions monoteistes – totes tres nascudes en el sí de Abraham -, van generar guerres arreu d’Europa que varen durar segles. De vegades amb discrepàncies internes, amb conflictes armats entre ells mateixos. Les anomenades heretgies varen provocar milers i milers de morts. El protestantisme i en menor mesura – però amb no menys crueltat - els càtars a l’Occitània varen ser perseguits i condemnats a sang i foc per l’ortodòxia religiosa. Quan Simó de Montfort, el militar que comanava les forces papals i del rei Felip de França, va conquerir la ciutat de Besiers, va preguntar-li al representant del Papa com podria saber quines eren les persones que no seguien la doctrina càtar per tal d’estalviar-lis la mort a la foguera. La resposta d’Arnau d’Amauri – que aquest era el nom del legat papal – va ser: “ mateu-los a tots, i Déu, després, ja sabrà conèixer els seus “. I així és va fer, tots els homes, dones i infants d’aquella ciutat provençal varen ser cremats vius.

Més cap ençà – i algunes persones encara en poden donar testimoni – la més gran de les barbàries i salvatgisme perpetrat en la història de la humanitat. Tota la maquinària i la tècnica d’un dels països més desenvolupats del planeta, al servei de l’extermini d’un poble, d’una ètnia. Un genocidi, planificat des de la fredor dels despatxos. Sis milions de persones, massacrades, no només en les cambres de gas, sinó també per diferents mètodes que m’estalvio definir. Tots ens hem preguntat com fou possible que un poble com l’alemany, dels més avançats en aquells moments, bressol de grans pensadors i humanistes, de veritables genis en el món de la música i de les arts en general, fos el nefast protagonista d’aquella incivilitat.

Dos fets que ens mostren el grau d’inhumanitat que pot atènyer l’ésser humà. El primer de contingut religiós i el segon com a conseqüència del que Hitler anomenava l’imperi que havia de durar mil anys. Però tots dos amb un denominador comú: el control del poder polític i econòmic. El que Marx va definir com el materialisme històric.

No vull acabar deixant aquest regust de barbàrie i d’incivilitat, que ha transitat pel món des de fa segles, quan encara en alguns llocs pateixen els estralls dels quatre genets de l’apocalipsi. Tinc confiança amb el gènere humà, en les persones. És innegable que els humans som capaços de les majors barbaritats – d’exemples malauradament en tenim molts – però també molts homes i dones han donat i regalen a la resta de les persones, el millor d’ells mateixos. Persones, en la major part dels casos anònimes, que no surten en els mitjans de comunicació, però que amb el seu treball i exemple fan que el món tiri endavant.

Els egipcis, d’acord amb el ens va dir el “ profe “ tenien una visió “ amable “ de la mort. Però al costat d’aquesta visió també hi havia qui tenia una percepció més dramàtica i trista del pas cap el Més Enllà. Heus ací una part d’un text que diu així:

Ningú no torna d’allà
per explicar-nos que els passa
per a dir-nos que necessiten
per a calmar els nostres cors

Els catalans, que som tinguts com a persones pragmàtiques, que toquem amb els peus a terra, tenim, no una, sinó dues respostes a la qüestió que es plantejaven aquelles persones fa tants de segles: si no tornen – el morts – o bé es degut a que s’hi troben a gust o potser perquè no els deixen regressar. Podeu escollir.