diumenge, 5 de juliol de 2009

Seixanta tres anys després ( 2 )


Té raó la Joana quan m’ha fet l’observança. Si no explico el per què el pare va ser privat de llibertat no s’entén del tot l’escrit anterior. Els primers nou anys, on era el meu pare?

El pare, com tants i tants altres homes i dones, el mes de febrer de l’any 1939 – jo estava a punt d’acomplir els dos anys – va haver d’agafar el camí de l’exili. La seva vida perillava. Havia anat voluntàriament a defensar la República, el govern lliurament triat per la majoria dels ciutadans. Els generals colpistes amb l’ajuda del feixisme italià i del nazisme alemany, després de quasi tres anys de guerra varen enderrocar amb la força de les armes el govern democràticament escollit.

Després d’haver passat per diferents camps “ d’acollida “ – que així els va anomenar el govern francès – el pare va ser expulsat de França. La segona guerra mundial estava a punt d’esclatar i el govern francès va demanar-li si estava en disposició d’agafar una arma per anar a lluitar contra els alemanys. El pare no si va negar – ja ho havia fet a Espanya de combatre el nazisme – però demanà que fos tractat com a ciutadà francès, amb els mateixos drets i, que per tant, pogués portar cap a França la seva família. La seva petició no va ser atesa i davant de la seva insistència, el govern del país veí, va decidir negar-li el dret d’asil. A Espanya, no el podien retornar, hauria sigut posar en perill la seva vida i com que el govern mexicà va mostrar la seva disposició a acollir un bon nombre de refugiats espanyols, el pare va anar a raure a Mèxic.

Els avis i la meva mare, anaven rebent, de manera periòdica, notícies del pare des d’aquell país. L’any 1944 deixen de saber del pare. Passen uns quants mesos i decideixen demanar l’ajuda de la Creu Roja, per esbrinar que li ha passat al seu fill i espòs. La Creu Roja respon que desconeix el parador actual d’en Pere Pujol. Que fins a finals de l’any 1943, el pare estava a Mèxic D. F. treballant en el ministeri de Asistencia Social. De fet res de nou, els avis ja ho sabien això.

El pare era molt a prop de Sant Feliu, vivia a Barcelona des de feia quasi dos anys. Per la seva condició de responsable polític del PSUC a la capital mexicana, la direcció del Partit, li havia demanat de tornar a Catalunya per posar-se en contacte amb els companys i fer-se càrrec de la direcció del Partit en la clandestinitat. El pare accepta aquesta responsabilitat, deixa la feina que tenia i proveït de documentació falsa s’embarca en un vaixell que el deixa a Lisboa. Des de la capital portuguesa arriba en tren a Barcelona i allà té els primers contactes amb la persona que l’esperava. Arriscant la seva llibertat el pare es mou per Barcelona sense que a casa ningú en sàpiga res. Dos clients de can Peric, en sengles ocasions el van veure i saludar a Barcelona. El pare sempre va negar que fos en Pere:” perdonin, estan equivocats, jo no sóc la persona que vostès pensen “. Inclús una d’aquestes persones va explicar-li a l’avi que li semblava haver vist el seu fill a Barcelona.

Al cap d’un parell d’anys – a començament de gener de l’any 1946 - el pare és detingut per la policia i els primers quaranta sis dies els passa en una calabós de la comissaria de la via Laietana. Per cert molt “ ben atès “ pels sicaris de l’anomenada Brigada de Investigación Social, la BIS, especialitzada en la repressió contra els “ delictes polítics “. Tot seguit és ingressat a la presó Model. És llavors quan ho comuniquen als seus pares. A la vida també hi ha moments de sort, que malgrat que la situació concreta és difícil, els fats es posen d’acord per donar-te un cop de mà. El mes setembre de 1945, acaba la segona guerra mundial amb el triomf del aliats i la derrota del feixisme i del nazisme. La URSS, Anglaterra, França i els EEUU, dobleguen la barbàrie del nazisme que tanta sang havia fet vessar, molt especialment en la vella Europa. El govern franquista veu amb preocupació els esdeveniments. Hítler i Mussolini, els seus valedors en el transcurs de la guerra civil han perdut i Franco tem ser deposat. Un règim despòtic i dictatorial com el que ell representa no té cabuda en nou marc democràtic. Fins llavors la repressió contra el republicans és ferotge, amb les presons plenes i l’assassinat de milers de persones. Franco es veu obligat a temperar la seva venjança i possiblement aquest fet salva la vida del pare. El lliberticida deixa de signar sentències de mort, cosa que fins aquell moment havia fet “ sin que le temblara el pulso “. Més endavant, els interessos polítics i l’anomenada “ guerra freda “ permeten a Franco continuar en el poder, i reprendre la rúbrica de penes capitals, cosa que fa fins poc abans de la seva mort. Maleït sigui!!

El pare és posat en llibertat a finals del l’any 1947 i torna a Sant Feliu. El pare és una persona controlada, el que se’n diu fitxada i periòdicament ha de presentar-se a la caserna de la Guardia Civil i sovint rep a la taverna la visita del comissari de policia o d’algun dels seus subordinats, amb la intenció de provocar-lo. Temps difícils, que el pare sap conduir amb dignitat i amb la cara ben alta. Però aquesta ja és una altra història, la postguerra, que també la varen patir la major part de les persones, fins i tot aquelles sense cap significació política i que, en la meva modesta opinió, no ha sigut explicada com caldria.